Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: sense clasificar
Problemes del moviment llibertari
per A	30 des 2009
-Fòbia a la organització per part d’algunes persones: Aquest és un problema que arrossega l’anarquisme des de fa molts anys. Alguns entenen que una organització per si sola ja ataca els drets individuals, la llibertat personal, que és una autoritat. Per aquests individualistes no cal cap organització sinó que els individus ja s’ ajuntaran espontàniament quan ho necessitin. El problema d’això és que sinó hi ha una organització (horitzontal), en segons quines actuacions de l’estat o el capital els individus es veuen desbordats per la falta de coordinació i no poden reaccionar a temps. -Actituds destructives i falta d’anàlisi de la realitat: Algunes persones es dediquen simplement a dir que tot és una merda que no hi ha res a fer, normalment aquests que més es queixen són els que menys fan per canviar les coses. Altres es dediquen a tirar pedres, fer quatre pintades a bancs, centres comercials, organismes de l’estat sense analitzar si això aportarà alguna cosa positiva, a part de la pròpia satisfacció personal. S’ha de dir que alguns ho fan més per satisfacció personal que per convicció política. En comptes de crear i treballar en biblioteques, centres socials, jornades, debats, cooperatives de producció consum,etc alguns prefereixen tirar pedres al vent. Actualment no serveix de res i és contraproduent tirar pedres, segur que tenim molt per aprendre i també molta feina per que altres prenguin consciència. Això no vol dir que en segons quines situacions es pogui utilitzar la violència, però no és el motiu principal de res i s’ha d’analitzar la realitat abans de fer algun acte d’aquests. Ho entenc, és més fàcil destruir que construir, però crec que podem fer molt més mal construint estructures paral·leles al sistema que tirant rocs a un centre comercial on després haurem de comprar-nos el menjar. -Falta de compromís: A vegades no es va a les assemblees, o es va de mala gana, per complir amb els demés. També passa que es diu de fer una cosa l’endemà i la persona encarregada no hi pensa, s’adorm, o bé passa de tot. Crec que aquest és un problema de pràcticament tots, en menor o major mesura, a mi també m’ha passat alguna vegada. No es tracta de dedicar-te el 100% de la teva vida a la “causa” ja que a mi també m’agrada fer moltes altres coses, però si que quan es diu una cosa s’ha de complir. -Autocomplaença: Sovint ens creiem tenir la veritat absoluta i no escoltem els altres, de qui també en podríem aprendre moltes coses. Apart de llegir llibres de tendència llibertària o parla amb gent del nostre “ghetto” també podem aprendre moltes coses d’altres llibres i d’altres persones, siguin cristians, comunistes, liberals, etc. De fet segur que en alguns dels seus pensaments trobem coses també de l’anarquisme o afegim algunes que ens semblen interessants. -Benevolència davant les drogues: Hi ha certa tendència a creure que les drogues pel sol fet de ser il·legals es converteixen en quelcom bo. Una afirmació és que les drogues no són dolentes ni bones per si soles i que això depèn de l’ús que se’n faci, per tant depèn d’una elecció individual. Però com saber quina persona tindrà un bon o mal viatge?? Això no es sabrà fins que s’hagi provat, amb els riscos que això suposa. Les drogues no només destrossen el propi individu sinó també la gent més propera a ell. És curiós que alguns admirin tant els militants llibertaris del 36, mentre consumeixen. Ja que aquests tenien una actitud de rebuig cap a les drogues, de fet la CNT imprimia cartells contra el consum d’alcohol i el joc. Les drogues s’han utilitzat en ambient llibertaris amb l’excusa d’alliberar-se de les costums, de descobrir-se a un mateix,etc, tot això per acabar en festes hedonistes o/i orgies. El consum de drogues a la nostra societat no té res a veure amb ritus d’altres cultures, sinó en una societat capitalista, de masses, industrialitzada, on la droga actua com a producte alienant que es consumeix per tal d’obtenir una momentània satisfacció. A més el consum de drogues provoca un mercat negre d’ aprovisionament (narcotràfic) on hi participen els bancs que blanquegen gran quantitat de capitals, empreses tapadores i membres de l’estat implicats en el tràfic. Sobre aquest últim punt, la droga s’ha utilitzat per acabar amb diversos moviment polítics com Els panteres negres i al País Basc als anys 80 amb la invasió de l’heroïna. -Obrerisme: La retòrica de l’esquerra tradicional ha sigut l’ètica del treball, el fet que el burgès és dolent perquè no treballa i l’obrer bo perquè si que treballa. Així els obrers serien els que haurien de rebre els beneficis d’aquest treball i no ser absorbits pràcticament tots pel burgès. El què passa és que actualment el treballador pot ser per exemple un autònom, una persona que treballa a una oficina, un comercial, un tècnic, un professor o fins i tot un metge o advocat que el seu treball depengui d’un altre. El terme treballador no ha quedat limitat a grans fàbriques industrials, sinó que s’ha estratificat i tornat molt més complex. L’obrerisme continua elevant un model de treballador (sobretot manual), sa i musculat que com afirmava Marx serà el que ens porti cap a la societat sense classes. No és que s’hagi acabat la societat de classes i la desigualtat és que el “proletariat” entès com l’obrer industrial i manual ha disminuït per augmentar les files del sector terciari. Per tant no té sentit parlar del “proletariat” com la avantguarda que ens portarà a la societat sense classes (si és que mai ho ha sigut), ja que pel fet de ser treballadors no els converteix en més esquerranistes ni revolucionaris. En tot cas qui pot qüestionar el sistema seran algun treballadors, immigrants, camperols, estudiants, marginats socials (els marxistes aquests sempre els han tractat em despreci com a “lumpens”); en resum, tots aquells que no tinguin el poder sobre les seves pròpies vides. I d’aquests n’hi han molts, ja que el capitalisme cada vegada més ha tendit a la concentració de capital, menjant-se el petit empresari. Els treballadors assalariats però són els únics que tenen la força per aturar tot el sistema, per després organitzar novament les coses segons les seves necessitats. El problema és que aquests actualment al viure en una societat de consum i espectacle, són enganyats fent-los creure que poden espirar al mateix que un ric i així sovint esdevenen el sector més reaccionari, fins que una crisi els torna a posar el seu lloc. Afortunadament l’anarquisme pràcticament ja té superada aquesta idealització de l’obrer, fins i tot l’anarcosindicalisme s’ha obert a altres fronts, com el cultural (de fet mai l’ha deixat). Els que continuen utilitzant un llenguatge més obsolet i tenen la creença que els obrers seran la avantguarda de la revolució són els marxistes més ortodoxos i els Stalo-rucs. Però aquests últims tampoc s’en enterat que el Mur de Berlín ja va caure fa uns anys. Gosflautisme i “Punk”: Hi ha gent que es pensa que l’anarquia és beure cervesa i pixar-se per les parets mentre es beu una cervesa i es crida: -Muerte al estado. O una altre versió de qualsevol grup punk o treta d’una pintada: – Nacionalismo solo es fascismo, -La patria son mis pies, -Anarquia y birra fría, etc. Tampoc cal anar d’intel·lectual xupa llibres de Bakunin o Kropotkin, a mi i a molts de vosaltres segur que us agrada sortir de festa i beure birra, però no cal anar d’ultranarquista, fent el notes cada dos per tres. A més aquests que tant s’han de justificar acaben sent els que menys s’ho creuen, si t’ho creus no cal justificar-te, jo quant tenia 17-20 anys portava samarretes del Che i una sudadera de la URSS i mira ara… jeje. P.D: Molts d’aquests problemes o pràcticament tots es poden fer extensius a altres moviments. http://unaminoriaradical.wordpress.com/
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more