|
|
|
Notícies :: especulació i okupació |
|
Can Ricart i els negocis embarrancats
|
|
|
per AVV Can Ricart |
05 des 2009
|
|
El model Barcelona imposa la seva cobdícia a qualsevol preu. |
El recinte fabril de Can Ricart és l’exemple paradigmàtic de la tempesta immobiliària perfecta. Per damunt de la greu destrucció d’un patrimoni arquitectònic únic a Europa, declarat B.C.I.N. pel mateix conseller de cultura que n’autoritzà els enderrocs, hi ha un grapat d’interessos econòmics de molts milions d’Euros.
El conflicte arrenca en l’any 2005 amb una requalificació urbanística del 22@ que donà una escandalosa plusvàlua al Marquès de Santa Isabel, mitjançant uns coeficients d’edificació de jutjat de guàrdia. Arrel d’aquest regal municipal, i compinxada amb companyies com la de les germanes Koplovitz. La família del marquès comença a fer servir la L.A.U. (llei d’arrendament urbans) per foragitar de les naus industrials 35 petites i mitjanes empreses amb més de 250 treballadors. També anaven perdent els seus espais creatius dotzenes d’artistes de múltiples disciplines.
L’aliança dels afectats per a plantar batalla va unir una curiosa amalgama de patrons, proletaris, defensores del patrimoni històric, creadores culturals i veïnes i veïns afectats per la construcció d’un edifici que amenaçava d'eclipsar-nos el sol i les vistes des dels nostres balcons. Tot plegat representava un potencial perill pels plans urbanístics especulatius dissenyats pel tripartit, que ràpidament infiltrà en la plataforma Salvem Can Ricart als submarins habituals, per tal que la capitanegessin.
La imperdonable legalitat vigent va fer marxar quasi tothom, amb l’única excepció d’Hangar (que va guanyar els judicis). Les 35 pimes i la resta d’artistes baixaren obligadament la persiana, perdent la lluita per les persones. També es va perdre la defensa de les pedres, però la dura resistència no fou de bades i l’esclat de la bombolla immobiliària va fer embarrancar bona part del lucre calculat pel propi marques, durant pública roda de premsa, en 109 milions d’Euros.
Però mitjançant l’acord d’un conveni, l’ajuntafems va quedar-se amb la meitat de les 2’5 hectàrees del recinte, mentre que l’altre part ha estat venuda a la constructora Alza per uns 22 milions ( sens dubte, un bon pessic).
Ara, en el tros de propietat pública, hi ha prevista la construcció de l’anomenada Casa de les llengües amb un pressupost de 18 milions, mercès a una subvenció europea. Per al càrrec d’arquitecta irresponsable ha estat triada la Benedetta Tabuglieri, que pretén perpetrar una mena de hula-hop gegantí multicolor i que mutila el conjunt. Com a director del mausoleu lingüístic, qui millor que un “extreballador” de la Conselleria d’Interior com en Jordi Pardo?
Quan tot el negoci semblava “atado y bien atado”, un inesperat gir malabarístic ha posat en perill un bon munt de 3%’. Semblaria que les pedres es rebel.len, quan de sobte sentim comentar als segurates del recinte, al bar on esmorzaven, que s’han robat les restes d’una vila Romana i que les arqueòlegues estaven esvalotades.
Excitats per aquesta possibilitat, una delegació de veïnes i veïns aprofitarem un dels molts forats de la tanca, per entrar-hi a retratar les troballes. Una setmana després, el diari Avui es feia ressò mediàtic de la importància del descobriment, que planteja com un greu risc el fet de no de no complir-se els terminis que les subvencions europees han establert. L’endarrerit inici d’obres encara es pot retardar més si s’ha de desenterrar tot un jaciment de primera magnitud.
La prova del seu pànic va ser evident el passat divendres 20-11 a les 12 del migdia, durant l’acte simbòlic de la posada de la primera pedra. Davant la convocatòria dels joves de les A.J.P. per a protestar pacíficament, la desproporcionada presència policíaca intimidatòria feia que toquessin a 4 o 5 antiàlcalis i 3 o 4 secretes per a cada un dels 10 o 12 manifestant. Fins i tot van arribar a seguir a un d’ells fins a casa seva per a requisar-li la cinta de vídeo que acabava de gravar durant l’acció. La “democràcia d’en Saturn” tornava a mostrar el seu veritable rostre. La pornogràfica despesa econòmica, en els temps que corren, els convé que no sigui notícia gaire airejada. No està el forn social per a gaires pastissos Hereu’s del Fòrum.
canricartDes de l’A.V.V. de can Ricart estem convençuts que cal exigir responsabilitats polítiques i penals per totes les irregularitats i malifetes realitzades per aquests poders públics, teòricament obligats per llei a vetllar pels interessos col·lectius. Però ja sabem que en les millors botigues del món, a tota hora els diners tenen la raó. Dins del "model Barcelona", desencallar els negocis sempre serà prioritari enfront els llocs de treball, els espais de creació artística, les necessitats socials del barri, els valors culturals i l’ètica dels polítics professionals que van de poltrona en poltrona, i cobren una pasta perquè els toca. |
This work is in the public domain |
