Per Nati Peral i Homs, octubre del 2009.
Portbou (El Full de l'Albera marítima 60)

Escric coses que voldria oblidar però no puc. Des que sóc fora de Portbou, el meu estimat poble, m'assabento de moltes coses i la veritat és que agafo cada emprenyada de mil dimonis. És així i segurament estareu pensant que a mi em costa ben poc d'emprenyar-me. Més endavant llegireu el perquè, i que després, tot llegint el llibre, rectifico.

El dia de Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa, passejant per la Rambla de Figueres vaig veure'n un que em va cridar l'atenció: "Retirada febrer de l'any 1939. L'exili dins la mirada del fotògraf Manuel Moros". El vaig comprar.

Potser sóc una mica curiosa, però com que jo vaig viure aquell moment, me'n recordo com si fos avui.

Aquella pobre gent que es va exiliar, no els hi deixaven passar els carros, ni els cotxes. Tots aquests vehicles varen anar muntanya avall. Algú recorda els anys que no es podia passar per les Tres Platgetes per la ferralla que hi havia? Recordo també tota la carretera amb llumets.

Semblaven cuques de llum.

No recordo quin dia era, però els meus pares i jo veníem de Llançà amb un camió de ferits. Sí que recordo, però, que vam passar a Cervera de nit per un camí de muntanya. Quan vam arribar a la platja de Cervera, els gendarmes ens varen detenir. Ens van portar a l'estació i allí gent i més gent. Nosaltres vam tenir sort ja que el Sr. Dicró ens va avalar.

El meu malestar vé perquè el llibre que us he esmentat, tracta de Cervera de la Marenda, Portvendres, Cotlliure, Perpinyà, etc.

Segons diu, per Cervera varen passar més de 150.000 persones. Però de Portbou no diu res de res. Com passaven, volant? L'únic que diu és que el 10 de febrer de l'any 1939, a les 6 de la tarda, entraren les tropes franquistes a Portbou.

Anant llegint el llibre, que per cert està molt ben il·lustrat, vaig entendre que el Sr. Manuel Moros vivia a Cotlliure i des d'allí va seguir l'exili fent fotografies de la part francesa.

Aquestes fotografies han estat editades amb motiu d'una exposició titulada "Un fotògraf a primera fila de l'exili". Moltes fotografies són de la frontera Portbou-Cervera i n'hi ha moltes del camp de concentració d'Argelers.

Sé que s'ha fet una trobada i m'ha sabut molt de greu que ningú de Portbou m'hagi dit res.

L'única, l'Ana Maria Garcia de Comas. Em va trucar i em va dir que ho havia llegit en El Punt.

Amb tota seguretat moltes persones de la retirada van passar per Portbou, sigui per carretera o per la muntanya, i no sabien que fugien del foc per caure a les brases. Van ser maltractats, insultats, anant d'un costat a l'altre fins caure en els camps de concentració d'Argelers.

Pels francesos aquests camps eren "camps de refugiats espanyols". Ara entenc la sort que vam tenir els meus pares i jo.

També podíem haver acabat dins un camp d'aquests.

En el llibre explica que dins el camp d'Argelers s'hi podien comptar fins a 500.000 persones: homes, dones, dones en estat, criatures desnodrides separades dels seus pares... Tothom passant fred ja que no tenien cap lloc on aixoplugar-se. Diu que feien forats a la sorra, però la humitat de la platja i en ple mes de febrer..., ja us ho podeu imaginar. Cal tenir en compte, que els barracons no van estar preparats fins al mes de juny.

Per a fer foc per a escalfar-se, feien servir tot el que podien: ceps de vinya, troncs..., i és clar, els francesos es queixaven tothora. Fins i tot va intervenir un ministre cridat pel batlle de Cotlliure.

Tot el que es llegeix en aquest llibre fa horror, i segurament no tot ha sortit a la llum pública.

Segons s'explica, morien centenars de persones de fred, fam i desesperació.

La majoria de la gent anaven enganyats. Venien d'una república i es pensaven que França els rebria amb els braços oberts.

Però no va ser així. Durant molts mesos ho varen passar malament, però el pitjor va venir quan els alemanys van envair la República francesa.

Ja he escrit que en el llibre hi ha moltes fotos. En una hi ha els soldats de cavalleria. Setze d'ells portaven el taüt del malaguanyat Antonio Machado.

L'enterraren el 23 de febrer al cementiri de Cotlliure.

Bé, tot això és un resum d'allò que va passar i m'alegro que per fi hagi sortit a la llum.

Sapigueu que en aquells dies Portbou era un caos. Ho recordo perquè el dia 7 de febrer de 1939, la meva mare i jo vam venir a Portbou, des de Cervera, passant pel Coll de la Farella. Teníem molta por, per tot arreu s'escoltaven trets, es veia molt de fum, homes malcarats amb metralladores demanant vi i menjar. Jo plorava, m'amagava darrera la meva mare i l'hi demanava que marxéssim. Finalment, passant per un forat que hi havia al mur de l'església, vam poder passar a les vies i cap al túnel de Cervera.

Amb prou feines podíem caminar de tantes coses que hi havia; matalassos, sacs de menjar, roba...

L'estació de Portbou era un cul de sac. Trens sencers acumulats a les vies. Són coses per oblidar, però jo no puc. Ara us escriuré sobre un home que llavors tenia 12 anys.

En el camí de l'èxode viscut per centenars de milers de refugiats, les fotografies testimonien una realitat molt temps oculta. Potser perquè els homes encarats amb la misèria, ahir, avui i malauradament demà, no volen recordar.

Que consti que no he fet aquest escrit per la trobaba, encara que m'hagués agradat ser-hi. Qui sap si amb algun d'ells podria haver parlat i tenir un canvi d'impressions.

M'agradaria que algú llegís aquest llibre del qual us he parlat, i us adonaríeu de la gran tragèdia que patiren milers de persones que acabaven de passar tres anys de guerra entre germans.

Gràcies.