Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juny»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
01 02 03 04 05 06 07
08 09 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30          

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: criminalització i repressió
(Barcelona) Crònica concentració per la llibertat de l'Amadeu
09 oct 2009
Concentració, 7 d'octubre per la llibertat de l'Amadeu devant de la Direcció General Serveis Penitenciaris.
El Dimecres, 7 d'Octubre, a les 12 hores del migdia, unes 50 persones acudim a la convocatòria en solidaritat amb l'Amadeu Casellas, que duia en aquest moment 85 dies de vaga de fam, i que havia iniciat de nou, una vaga de sed que mantenia des de feia 4 dies. A totes les persones, que allí ens vam concentrar, ens va sorprendre el grand desplegament policial i les mesures de seguretat que els mossos d'esquadra havien posat, en les proximitats de l'entrada de l'edifici. Per aquestes circumstàncies, ens vam d'haver de situar en el costat que donava al carrer Aragó. Al poc temps d'estar allí concentrats, un cap de la policia es va acostar per a dir-nos que devien augmentar la zona de seguretat, pel que havíem de retrocedir uns metres, i que per aquestes mesures, també tallarien el tràfic.

    En aquest moment, un grup de persones solidàries amb l'Amadeu, van prendre la iniciativa i van sortir a ocupar el carrer Aragó, desplegant ràpidament unes pancartes mentre es situaven amb elles de costat a costat. Els crits reclamant la llibertat de l'Amadeu, es van començar a escoltar, i multitud de rostres curiosos, van treure el cap per les finestres de les cases, oficines i despatxos que hi ha en la zona. Fins i tot des de les finestres de l'edifici de la Direcció General d'Institucions Penitenciàries, algunes persones van treure el cap quan les consignes es van fer escoltar. Un grup de persones que acompanyàvem a la mare de l'Amadeu, vam intentar acostar-nos a l'entrada de l'edifici de la Direcció General, per a sol·licitar una entrevista amb algun responsable de la situació de l'Amadeu, però els mossos que acordonaven la zona ens ho van impedir. "Estem intentant solucionar un assumpte, i quan estigui resolt podran passar".

    El grup de persones solidàries, seguia amb els seus crits de llibertat per a l'Amadeu i explicant la seva delicada situació. Després de més de mitja hora ocupant el carrer, els mossos es van desplegar i van començar a pressionar a la gent solidària, per a què es retiressin cap a la vorera, fent un cordó policial que va acabar envoltant al grup, concentrant-nos en un dels laterals de l'edifici. Es va intentar de nou passar el cordó de seguretat, per a entrar en l'edifici i veure si podíem entrevistar-nos amb algun responsable, i un dels caps de l'operatiu policial, ens va dir que ell gestionaria la nostra petició, si el grup de persones solidàries no tornaven a envair el carrer, alguna cosa certament difícil, doncs estàvem envoltats per un nombrós grup de policies antidisturbis. Després de rebutjar la seva proposició i d'exigir el nostre dret a l'accés a un edifici públic, es va anar i va tornar amb altre comandament que ens va acompanyar fins a la porta d'entrada de l'edifici, explicant al següent policia, que anàvem a lliurar un document. Érem quatre persones. La mare de l'Amadeu, acompanyada de tres persones més. El policia de la porta, ens va demanar el document d'identitat, al mateix temps que un agent d'una empresa de seguretat privada ens demanava que passéssim els nostres objectes personals per l'escàner. En aquest moment, un grup de persones, totes elegantment vestides, se saludaven en la porta d'entrada, una d'elles, era la Montserrat Tura, que va entrar ràpidament, envoltada de la seva seguretat personal i aixecant tímida i temerosament la mirada al creuar-se per darrere nostre. Va desaparèixer per una porta, sense passar per cap dels controls de seguretat, i quedant-se dos dels membres de seguretat custodiant la porta i altre al costat de nosaltres a una certa distància. Després de comprovar i registrar les nostres dades d'identitat, el policia ens va assenyalar la finestreta per a registrar els escrits. Li vam fer notar que no dúiem cap escrit per a lliurar i que el que volíem, era entrevistar-nos amb algun responsable de la situació de l'Amadeu, davant això el policia es va quedar desconcertat i sense saber què fer. La treballadora que havia pres nota de les nostres dades personals, es va adonar de la situació i ens va preguntar que amb qui volíem parlar. L'hi vam repetir i ens va informar la planta a la que devíem pujar, però ràpidament el policia va dir que havia de preguntar si podíem pujar.

    Poc després, l'ascensor es detenia, i d'ell sortien diverses persones entre les que vam poder identificar a l'Albert Batlle enmig d'un grup de persones i que es ficaven per la mateixa porta per la que havia entrat la Montserrat Tura. A l'obrir la porta, es va poder veure que havia un passadís estret, i que Montserrat estava encara esperant allí i es van posar a parlar mentre els de seguretat personal tancaven la porta. Poc després, altre home que havia baixat per les escales, va entrar per la mateixa porta i a l'estona va sortir i es va dirigir a la treballadora del vestíbul, que li va assenyalar la nostra presència. Es va presentar com el Pius Fransoy, cap de relacions institucionals, i ens va preguntar si érem nosaltres qui volíem parlar sobre la situació de l'Amadeu. Després de la nostra afirmació, ens va deixar bé clar que aquesta informació era confidencial, i que només es podia facilitar a la família directa i als advocats. Va assegurar que a la mare ja se li havia informat en diverses ocasions, al que la pròpia mare li va contestar que a ella ningú li havia explicat res. També ens va dir que ell no era la persona adequada, i que les circumstàncies del moment no ho permetien. Li vam fer notar que sabíem que l'Albert Batlle i la Montserrat Tura estaven en l'edifici, però va insistir que per les circumstàncies del moment, avui no podia concertar aquesta entrevista. Una companya li va proposar fer-la a l'endemà, però va desistir, i aquesta mateixa companya li va fer notar que no es podia demorar l'entrevista perquè l'Amadeu ja duia molts dies en vaga de fam i que havia començat una de sed i que ells no tenien en compte aquestes circumstàncies i que semblava que li donés el mateix que l'Amadeu morís. Ell va respondre, "t'asseguro que pensem en l'Amadeu tots els dies..." i va assegurar que es preocupaven pel seu estat de salut i que per això estava sota cures mèdiques i que posaven tots els mitjans possibles. Es va produir un moment un poc tibant perquè va assegurar que a l'Amadeu se li estava donant "el mateix tracte que a qualsevol altre pres" i se li va recordar com havien incomplit la seva paraula per a què l'Amadeu sortís en llibertat i com havien utilitzat la llei, no com benefici, sinó com càstig. A partir d'un moment, al no trobar arguments per a justificar-se, va arribar a assegurar que la situació era difícil perquè havien cartells en els quals apareixia "la consellera amb una diana i un tir en el cap"..., i que ell no podia informar-nos però si que podia comprometre's a fer les gestions per a aconseguir aquesta entrevista consultant l'agenda i li va demanar el telèfon a la mare de l'Amadeu i ella li va contestar que preferia que es posessin en contacte amb alguna de nosaltres, al que el Pius Fransoy va reaccionar dient que ens facilitava el telèfon del seu despatx, per a què l'advocat es posés en contacte amb ell i concertar aquesta entrevista, però que només podrien assistir advocats i familiars. Se li va plantejar la possibilitat que, si l'Amadeu autoritzés a alguna persona per a rebre aquesta informació, no podien negar-se-la i ni va negar, ni va afirmar, però si que va deixar oberta aquesta possibilitat, "si està autoritzada, caldria donar-se-la".

    Ens vam marxar, després de recollir els nostres documents d'identitat, per a sortir al carrer on ens seguien esperant el grup de companys i companyes solidàries que havien acudit a la concentració i que seguien mostrant les pancartes que reclamaven la llibertat de l'Amadeu Casellas. Vam veure, que alguns mitjans de comunicació havien arribat a la zona, i que amb els seus micròfons i càmeres, es movien d'un lloc a un altre. Ens vam dirigir cap a les nostres companyes i després d'informar-los del que havia succeït en el vestíbul i del compromís adquirit per a aquesta entrevista i les possibilitats que alguna persona més, a part de la família i els advocats, poguessin entrar, la mare de l'Amadeu va agrair el suport i l'assistència a totes les persones que allí es trobaven i es va donar per conclosa la concentració, demanant a les persones que romanguessin atentes a les pròximes convocatòries, i que ens marxéssim juntes, per a evitar situacions que no havíem anat a buscar.

    Mentre ens retiràvem, un grup de periodistes van venir a veure si podien aconseguir algunes declaracions, i la mare de l'Amadeu va explicar la situació del seu fill. Alguns van demanar una octaveta, i una periodista que es va presentar com de ràdio nacional, ens va preguntar si sabíem res sobre una amenaça de bomba que s'havia produït en l'edifici. Sorpresos per les seves paraules, doncs ningú ens havia informat d'aquest perill, se li va respondre que, a més de desconèixer aquesta situació, si haguéssim sabut que havia una amenaça d'aquest tipus, no havíem insistit a entrar en l'edifici, ni hauríem romàs concentrats a les seves portes. "Sí, això m'estranyava a mi", va respondre la periodista, i mentre els vam aclarír que no s'havia produït cap desallotjament de l'edifici, entre ells no acabaven de posar-se d'acord si el possible artefacte ho havien fet fer exclatar dintre o l'hi havien portat a altra part. Per al que no estaven capacitats, ni els periodistes, ni els responsables de la direcció general, ni policies uniformats o secretes o els artificiers, és que l'única bomba real, és que l'Amadeu Casellas duu més de 85 dies en vaga de fam, i que a aquests grans responsables els importa molt poc la vida, no només la de l'Amadeu, sinó tampoc la de totes les persones que ens trobàvem en el carrer i les que es trobaven treballant dintre.

    I mentre fan grans desplegaments policials i els responsables de justícia i presons es reuneixen i protegeixen en els passadissos per a aparèixer com víctimes, la salut de l'Amadeu és com aquest rellotge que dia a dia esgota la seva sorra i li queda menys temps.

LLIBERTAT AMADEU CASELLAS.

ABSOLUCIÓ NURIA, ALFONS I ENCAUSATS DEL FORAT DE LA VERGONYA.

SOLIDARITAT AMB TOTS ELS PRESOS EN LLUITA.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: (Barcelona) Crònica concentració per la llibertat de l'Amadeu
09 oct 2009
Una presumpte amenaça de bomba que no va desallotjar l'edifici quan casualment la Tura i l'Albert Batlle es reunien a l'edifici on havia de concentrar els/les solidaris/àries amb l'Amadeu Caselles?

El passat juliol, a Navarra es va condemnar a una persona a 9 meses de presó per fer una falsa amenaça de bomba?

A qui haurien de condemnar pel que va passar l'altre dia?
Re: (Barcelona) Crònica concentració per la llibertat de l'Amadeu
10 oct 2009
Yo crec que la culpa es dels nazis.

Potser, fins i tot, de Jaume FArreroNS.

Ell, ell n'és el CULPABLE, collons!!!

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more