|
|
|
Notícies :: ecologia |
|
Memòries del fred. Una reflexió sobre el Canvi Climàtic
|
|
per Martí Aviñoá Vidales
Correu-e: martiavinoa@hotmail.com (no verificat!) |
04 oct 2009
|
|
|
|
Diu la dita que la història ens ensenya a conèixer i comprendre el passat per tal de poder analitzar i entendre el present i poder així predir els fets que marcaran el futur col.lectiu. Sempre he pensat que aquesta dita és molt certa per això penso que aquelles persones que no tenen inquietuds historicistes, filosòfiques, antropològiques, lingüístiques o merament literàries, caminen coixes pel camí de la vida. Però la història es fa també de la suma de vivències personals, subjectives de les persones, dels seus records particulars, petitonets, de coses que poden o no, descubrir-se després com a trascendentals. Començo així aquestes línies que no pretenen ser més que un acte íntim de posar per escrit els meus records i els dels meus familiars sobre fets, en aquest cas relacionats amb la climatologia, que per a mi, constitueixen una base suficient per a pensar que això que en diem “canvi climàtic” és quelcom més que una mera superstició i que ja és quelcom palpable en el nostre dia a dia des de fa ja un bon grapat d’anys.
No sé quan es va posar en marxa això que anomenem “Canvi Climàtic”, tampoc sé si els meteorólegs, els biòlegs, els físics o els historiadors seràn capaços de datar el seu inici, vagi aquesta introducció per devant per aquells que consideren que m’equivoco en parlar dels meus records com quelcom anterior a l’inici d’aquesta cadena de fets que constitueixen aquest canvi a nivell planetari. També vull afegir abans de res que el nostre planeta és un planeta geològicament viu, climatològicament actiu, que acull i genera vida, i és important apuntar això perque els canvis climàtics són un fet constant en el nostre planeta, la història així ho demostra, el que passa és que nosaltres estem accelerant aquest canvi i no trobem o no volem trobar la manera de frenar-lo.
Ara que ve la tardor recordo la meva infancia. Recordo que la tardor era sinònim de fred, de jaqueta, de pantaló llarg, dels primers encostipats i de les primeres febrades, de les primeres i intenses plujes, de boires i boirines, de colors marronosos en les plantes i els arbres, de fullaraca seca que omplia els carrers. Recordo també que en aquells dies, cada vegada més curts i més marcats per les nits fredes i llargues, esperavem l’arribada de la castanyada i dels panellets. Les castanyes perque eren calentes i escalfaven les nostres mans tallades pel fred i els nostres cossos encongits per la ventolera humida i els panellets perque eren dolços, bons i mai m’en cansava. També recordo que quan anava pel carrer i vèia aquells grups de persones fent castanyes en un vell bidó, m’acostava perque la foguera em permetia escalfar-me una mica i enganyar el fred mentre tornava cap a casa.
Després de la tardor venia l’hivern. Crec que sempre ha estat així…oi? XD No, bromes a part, recordo perfectament nevades intensissimes a Barcelona. Amb 6 anys, el meu tiet, que llavors tenia un 4X4, ens va haver de venir a rescatar a la meva mare i a mi d’un munt de neu que envaïa els carrers de Barcelona. La neu s’havia acumulat en quantitats que superaven el metre, molt per sobre de l’alçada del morro d’un cotxe. El meu tiet, com els dèia, va haver de venir a treure’ns d’aquell infern gèlid i blanc perque el cotxe que llavors teniem era literalment incapaç de continuar movent-se entre aquella inacabable quantitat de neu. Recordo també aquells fredissims hiverns quan ja viviem a Sant Cugat en que cada matí haviem de treure el gel que s’havia acumulat als vidres del cotxe durant la nit amb un aparell de plàstic, ho recordo com una operació llarga i feixuga que s’havia de repetir de forma ritual, cada matí, tots els hiverns. Recordo també que un any va nevar tantissim que els meus pares es van quedar literalment aïllats a la carretera de la Rabassada perque la neu havia fet caure arbres impedint la circulació. Aquell caos s'allargava fins que els serveis d’emergències no solucionaven la situació i reobrien el pas per aquesta, de per si, perillosa carretera. Vostès no em creuran, però amb 4 o 5 anys recordo perfectament que la Carretera de la Rabassada quan venia un hivern que es presumia fred, amb gelades i nevades, funcionava com un port de montanya, és a dir, clausuraven el pas per aquesta carretera en dies concrets per tal d’evitar desgràcies.
Els meus tiets i els meus pares m’expliquen tot sovint que quan ells eren petits, a Barcelona, als matins jugaven a trencar el gel que s’acumulava a la escorça dels arbres de la ciutat. S’ho imaginen? Ara tot això ens sona a pel.lícula de ciència ficció, però això que els explico forma part de la història recent, forma part dels records de la meva familia.
Ara tot ha canviat. A mitjans de Novembre la gent va vestida amb roba de ple estiu perque la temperatura ronda els 30 graus fins ben entrat el mes de Desembre. La castanyada se celebra a la piscina o a la platja tot prenent un cubata ben ple de gel i les castanyes no es menjen fins que són ben fredes per a evitar acabar tot suat de lo calentes que estan. Les ciutats formen un microclima d’estiu perpetu que és del tot irreal i insostenible, el gel, la neu i el fred han desaparegut dels nostres hiverns i tots els conceptes i elements de la cultura material que s’hi relacionaven han desaparegut per absència d’us, perque ja no són necessaris.
Això és per a mi el canvi climàtic, coses com aquestes demostren per a mi, que és una realitat ben palpable. Els convido a fer memòria de la seva infancia, de la climatologia dels anys en que eren nens o nenes petites i veuran com troben, com ho he fet jo, proves de que el nostre clima ha canviat i molt de forma preocupant.
Martí Aviñoá
04.10.09 |
This work is in the public domain |
