Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: un altre món és aquí
Barcelona estima molt poc el seu patrimoni arquitectonic: Una reflexió des de postures decreixentistes
per Martí Aviñoá Vidales Correu-e: martiavinoa@hotmail.com (no verificat!)	04 oct 2009
BARCELONA ESTIMA MOLT POC EL SEU PATRIMONI ARQUITECTÒNIC UNA APROXIMACIÓ DESDE POSTURES DECREIXENTISTES Per a aquells de vostès que no ho sàpiguen, Aristòtil va fundar l’Escola Peripatètica l’any 335 a.C. quan va obrir la seva primera escola filosòfica al Liceu, a Atenes. El nom de l’escola prove de la paraula grega “itinerant”. No es coneix l’origen exacte del nom de l’escola, però es creu podria tenir el seu origen tan en els portals coberts del Liceu atenenc coneguts com perípatoi, com també en els espais sota els que caminava Aristòtil mentre llegia. De totes maneres aquesta escola ha passat a la història com aquella escola de pensament en la que es llegia i es pensava mentre es caminava. Els explico això perque avui, com si d’un peripatètic es tractés, anava jo reflexionant mentre passejava pel barri de Sants, Hostafrancs i La Bordeta tot admirant la bellesa arquitectònica dels pocs edificis antics que encara queden en peu en aquest barri, que són els que la febre capitalista de construir per a especular encara no ha destruït. Aquest passeig i unes quantes converses amb els veïns i veínes del barri, m’han portat a una reflexió que voldria compartir amb vostès. És la següent: Amb els anys he anat constatant que Barcelona, capital del nostre país, es una ciutat que no valora, que no estima, que no cuida, que no protegeix el seu patrimoni arquitectònic. No és l’única ciutat que comet aquest error, però potser per les consideracions de tipus historicista del seu error, és el cas que em crida més l’atenció. Soc incapaz d’entendre perque Barcelona fuig, per exemple, del seu passat fabril i obrer, enderrocant tots els edificis de les velles colònies industrials que encara hi han a la ciutat. Tampoc entenc per quina raó Barcelona no protegeix, expropiant si cal, el patrimoni modernista de la Vila de Gràcia deixant que molts edificis caiguin de vells sense que cap administració inverteixi en la seva restauració i rehabilitació. No entenc tampoc per què el conjunt arquitectònic del barri del Poblenou no s’ha conservat sota la seva forma original reconvertint els interiors dels edificis en serveis del tipus que sigui en funció de les necessitats del barri o en pisos de baix cost per a estudiants o persones amb rendes baixes en comptes d’enderrocar massivament i construir oficines i pisos de luxe dedicats a la febre de l’especulació. Poso aquests exemples perque em semblen com molt visuals, però soc conscient de que n’hi ha molts d’altres. El que vull dir amb tot això, és que s’han tirat a les escombraries bilions d’Euros amb accions publicitaries tant fracassades i absurdes com el Fòrum de les Cultures quan a Barcelona hi ha molt feina per fer, hi ha molta gent que passa gana, hi ha enormes bosses d’exclusió social i hi ha també moltissim patrimoni arquitectònic per protegir, restaurar i rehabilitar. Des d’una òptica que intenti no confondre el desig amb la necessitat, des d’una òptica de reduïr el consum a aquells articles realment necessaris, des d’una òptica basada en la ètica de la responsabilitat, la destrucció de patrimoni és un error objectiu incontestable. Des de l’òptic de la memòria històrica, els edificis constitueixen objectes materials que ens donen dades sobre uns fets i unes èpoques determinades, enderrocar edificis sense raons que ho justifiquin més enllà de la mera cobdicia, significa esborrar la història i si esborrem la història, probablement la oblidarem i si la oblidem, estarem condemnats a repetir-la. El creixement econòmic constant és inviable perque la cobdicia no és positiva. Penso que des d’una òptica decreixentista, la resposta podria ser la restauració del patrimoni que ja tenim i la seva rehabilitació per a usos socials i positius per a cada barri. Penso, per exemple, en restaurar les colònies industrials del barri de Sants, Hostafrancs i La Bordeta i dedicar els edificis a fer-hi biblioteques públiques, guarderies, escoles, pisos de baix cost, cooperatives, etc. Això seria possible fer-ho, si hi hagués voluntat social i política restaurant els edificis i reconvertint els interiors d’aquests edificis als usos socials necessaris en cada barri. La decisió, entenc, que hauria de sortir de les comunitats de veïns, associacions i gent jove del barri. Això dinamitzaria els barris, crearia comunitat i recuperaria l’oblidat vincle entre les persones dels barris. No sé si el que he exposat aquí és o no una tonteria, però és el que m’ha vingut al cap aquest matí tot passejant per un dels barris amb més activisme político-social altermundista i teixit associatiu de la ciutat de Barcelona. Penso que és important cuidar el patrimoni que tenim, després de tot és el més valuós que tenen els habitants de qualsevol ciutat, el seu patrimoni. Martí Aviñoá Vidales 04.10.09
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more