|
|
|
|
|
Anàlisi :: un altre món és aquí : globalització neoliberal : ecologia |
|
L'era de l'excés energètic o la vida després de l'era del petroli
|
|
|
per ((Michael T. Klare)) |
29 set 2009
|
|
27/09/09. |
El debat actual gira entorn d'una qüestió bàsica: si ja hem assolit el pic de la producció de petroli o si això no succeirà, com a mínim, fins a la propera dècada. D'una cosa no hi ha dubtes: estem passant d'una era basada en petroli com principal font d'energia a una altra en la qual una proporció cada volta major dels insums energètics provindran d'energies alternatives, sobretot, d'energies renovables derivades del sol, el vent o les onades. Ara bé: ajustin-se els cinturons, perquè serà un viatge turbulent i sota condicions extremes.
Seria ideal, naturalment, si el pas del petroli als seus successors més amigables en termes ecològics es produís suaument, a través d'un macro-sistema, ben coordinat i interconnectat, d'instal·lacions d'energia eòlica, solar, maremotriu, geotèrmica i altres renovables. Desafortunadament, és poc probable que això passi. El més segur és que abans travessem una era caracteritzada per un excessiu recurs a les darreres i menys atractives reserves de petroli i carbó, així com a hidrocarburs “poc convencionals” però altament contaminants, com les arenes bituminoses del Canadà i altres alternatives fòssils molt poc atractives.
No hi ha dubtes que a Barack Obama i a diversos membres del Congrés els agradaria accelerar el salt de la dependència del petroli a d´altres alternatives no contaminants. Com el propi president digué en gener, “ens comprometem amb la recerca ferma, centrada i pragmàtica d'uns Estats Units lliures de la dependència [del petroli] i dotats d'un nou model energètic i econòmic que posi a treballar a milions dels nostres conciutadans”. Certament, dels 787.000 milions de dòlars del paquet d'estímuls que signà al mes de febrer, 11.000 milions van destinar-se a la modernització de la xarxa elèctrica nacional, 14.000 milions a incentius fiscals a les empreses que inverteixin en energies renovables, 6.000 milions a programes estatals de millora energètica, i milers de milions més a investigació en matèria d'energies renovables. A aquestes mesures podrien sumar-se-li d´altres similars en cas que el Congrés aprovi el projecte de llei sobre canvi climàtic. La versió del mateix que acaba de votar la Càmera de Representants, per exemple, obliga que el 2020 el 20% de la producció elèctrica dels Estats Units provingui d'energies renovables.
Però també hi ha males notícies. Fins i tot si aquestes iniciatives prosperen, i immediatament s'aproven altres semblants, encara portaria dècades reduir substancialment la dependència nord-americana del petroli i d'altres energies contaminants no renovables. Tal és la nostra demanda d'energia i tan arrelats estan els actuals sistemes de distribució de combustibles que consumim que, excepte una sorpresa inesperada, el que tenim per davant són anys en terra de ningú entre l'era del petroli i un eventual floriment de les energies renovables. A aquest ínterin podríem anomenar-lo, per posar-li un nom, era de l'excés energètic. I el més segur és que, en tots els aspectes imaginables, des dels que tenen a veure amb els preus fins als vinculats al canvi climàtic, siguin temps difícils.
És inútil enganyar-se pensant que aquesta nova i ombrívola era portarà amb si moltes més turbines eòliques, plaques solars i vehicles híbrids. És possible que la majoria de nous edificis vinguin equipats amb panells solars i que es construeixin més trens lleugers. Però el més probable és que, en matèria de transports, la nostra civilització segueixi depenent en allò fonamental d'avions, vaixells, camions i cotxes moguts per petroli. I el mateix pot aplicar-se al carbó en relació amb l'energia elèctrica. Bona part de les infraestructures per a la producció i distribució d'energia romandran intactes, fins i tot encara que les actuals fonts de petroli, carbó i gas natural comencin a esgotar-se. Tot això tindrà una conseqüència: ens forçarà a confiar en fonts fòssils fins ara no explorades, molt menys desitjables i amb freqüència força menys accessibles.
A les recents projeccions del Departament d'Energia sobre els nivells futurs de consum energètic als Estats Units poden veure's alguns indicadors que anticipen aquesta combinació de combustibles a la nova era. Segons el Panorama Anual de l'Energia per al 2009 elaborat pel departament, es calcula que els Estats Units consumiran uns 114 quatrillons d'unitats termals britàniques (UTB) d'energia en 2030. D'aquest total, un 37% provindrà del petroli i altres líquids dissolts al petroli; un 23% del carbó; un 22% del gas natural; un 8% de l'energia nuclear; un 3% de l'energia hidràulica i només un 7% de l'energia eòlica i solar, de la biomassa i d'altres fonts renovables.
Està clar que cap d'aquestes dades permet preveure un dramàtic abandonament del petroli i altres combustibles fòssils. Tenint en compte la tendència actual, el Departament d'Energia també preveu que fins i tot dintre de dues dècades, al 2030, el petroli, el gas natural i el carbó encara representaran el 82% del consum primari d'energia als Estats Units, només dos punts menys que al 2009 (No és descartable, per descomptat, que un canvi dramàtic a les prioritats nacionals i internacionals pugui conduir a un major creixement de les energies renovables a les pròximes dècades. Però a hores d'ara, un escenari així és més una esperança remota que una dada fiable).
Encara que els combustibles d'origen fòssil seguiran sent dominants al 2030, la naturalesa d'alguns d'ells, i la manera d'adquirir-los, experimentaran canvis profunds. Actualment, la major part del nostre petroli i del nostre gas natural prové de fonts “convencionals”: enormes reserves subterrànies trobades a terres o costes poc profundes i relativament accessibles. Aquestes reserves poden explotar-se de manera senzilla amb tecnologia coneguda, sobretot a través de versions més o menys modernes dels enormes pous petroliers que van fer-se famosos amb la pel·lícula There Will be Blood (Pous d'ambició), estrenada el 2007.
Com a font de consum global, malgrat això, la major part d'aquests pous són a punt d'esgotar-se. Això forçarà la indústria energètica a recórrer cada vegada més a plataformes marines que permetin buscar petroli i gas a major profunditat, a les arenes bituminoses, a petroli i gas provinent de l'Àrtic i a gas extret de roques esquistoses a partir de tècniques altament costoses i ambientalment riscoses.
Segons el Departament d'Energia, a l'any 2030 aquestes fonts no convencionals proporcionaran el 13% de l'oferta mundial de petroli (en comparació d´un tot just 4% el 2007). Una tendència similar s'assenyala en matèria de gas natural, sobretot als Estats Units, on es calcula que el percentatge d'energia provinent de fonts no convencionals però no renovables creixerà d'un 47% a un 56% en el mateix període.
La importància d'aquestes fonts d'aprovisionament és evident per a qualsevol que segueixi els periòdics especialitzats en el mercat de la indústria petroliera o que simplement llegeixi de manera regular les pàgines de negocis del Wall Street Journal. AL marge d'això, no s'han deixat d'anunciar grans descobriments de noves reserves de gas i petroli en llocs accessibles a les tècniques clàssiques de perforació i connectats a mercats clau a través de canonades o de rutes de comercialització ja existents (o fora de zones de guerra actives, com l'Iraq, la regió del Delta del Níger o Nigèria). No obstant, encara que els anuncis estan aquí, pràcticament tots tenen a veure amb reserves que es troben a l'Àrtic, a Sibèria o en aigües molt profundes de l'Atlàntic o del Golf de Mèxic.
Fa poc, per exemple, la premsa anuncià a so de bombo i platerets grans descobriments al Golf de Mèxic i a les costes del Brasil que en principi permetrien donar un poc d'oxigen suplementari a l'era del petroli. El 2 de setembre, la petroliera BP (l´ex British Petroleum) anuncià que havia trobat un jaciment gegantí al Golf de Mèxic, a uns 400 quilòmetres al sud-est de Houston. Es calcula que quan d'aquí a uns anys comenci l'explotació, la prospecció Tiber pugui arribar a produir centenars de milers de barrils de cru per dia, el que reforçaria l´estatus de BP com a gran productora a zones marines. “Això és grandiós”, va comentar Chris Ruppel, un alt analista en matèria d'energia del Execution LLC, un banc d'inversions de Londres. “Les millores tecnològiques ens estan permetent alliberar recursos que ningú havia descobert o que resultaven massa costosos d'explotar des d'un punt de vista econòmic”.
Amb tot, si algú conclogués que aquest jaciment podria engrossir ràpida o fàcilment els insums de petroli del país, s'equivocaria per complet. Per a començar, està situat a uns 10.600 metres de profunditat –més que l'alçada del Mont Everest, com apuntà un periodista del New York Times- i força per sota del terra del Golf. Per arribar fins al petroli, els enginyers de BP haurien de perforar quilòmetres de roca, sal i arena comprimida, i haurien de recórrer per això a un equip molt costós i sofisticat. Per posar les coses encara més difícils, Tiber es troba just enmig d'una zona del Golf regularment assotada per tempestes massives i temporades d'huracans. Qualsevol perforadora, doncs, que pretengui operar a la zona, haurà d'estar dissenyada per a resistir vents i onades huracanades i per a romandre inactiva durant setmanes cada vegada que els operadors es vegin forçats a evacuar la zona.
Al cas del jaciment de Tupi, l'altre gran descobriment dels últims anys, la situació és similar. Situat a uns 320 quilòmetres a l'est de Rio de Janeiro a les profunditats de l'Oceà Atlàntic, Tupi ha estat sovint descrit com el més gran jaciment de petroli descobert en 40 anys. Es calcula que podria albergar entre 5.000 i 8.000 milions de barrils de petroli recuperable, una quantitat que catapultaria al Brasil a la primera línia de productors de petroli. Sempre, clar, que els brasilers poguessin superar la seva pròpia desalentidora llista d'obstacles: el jaciment de Tipi té damunt uns 2500 metres d'aigua de mar i uns 4.000 metres de roca, arena i sal. Per accedir-hi fan falta tecnologies de perforació novíssimes i super-sofisticades. El cost estimat de tota l'operació rondaria entre els 70.000 i els 120.000 milions de dòlars i exigiria anys de dedicat esforç.
Si es consideren els elevats costos potencials que comporta la recuperació d'aquesta últimes reserves de petroli, no sorprèn que les arenes bituminoses del Canadà siguin l'altra gran carta que el negoci del petroli està disposat a jugar. No es tracta de petroli en sentit convencional, sinó d'una barreja d'argila, arena, aigua i betum (una forma molt pesada i densa de petroli) l'extracció de la qual exigeix la utilització de tècniques de perforació pròpies de la mineria i la seva utilització com a combustible líquid utilitzable requereix un intens tractament previ. En realitat, el que les grans empreses energètiques s'hagin disputat a cops de colze la compra de llicències per a minar betum a la regió d´Athabasca o al nord d´Alberta només s'explica pel seu convenciment que el petroli convencional i fàcilment accessible s'està esgotant.
El minat d´arenes bituminoses i la seva conversió en combustibles líquids utilitzables és un procés costós i ple de dificultats. La urgència per recórrer a això, en realitat, diu força sobre el peculiar estat de dependència energètica on ens trobem. Els dipòsits situats a la superfície poden extraure's mitjançant mineria a cel obert, però els que es troben a zones molt profundes del subsòl exigeixen la utilització de vapor, primer, per a separar el betum de l´arena, i després per a extraure el betum. El procés global consumeix enormes quantitats d'aigua i de gas natural (necessaris, precisament, per a convertir l'aigua en vapor). Una part de l'aigua utilitzada prové del propi jaciment i es reaprofita, però una quantitat important acostuma a anar a parar a la xarxa de proveïment d'aigua d´Alberta del Nord, el que ha generat el temor entre grups ambientalistes sobre una possible contaminació a gran escala.
A aquests inconvenients poden sumar-se'ls d´altres, com l'intens procés de deforestació que la mineria a cel obert implica o l'alt consum d'un bé preuat com el gas natural requerit per a extraure el betum. No obstant, la demanda de productes derivats del petroli que la nostra civilització ha desenvolupat és tal que l'objectiu és que les arenes bituminoses generin uns 4,2 milions de barrils de combustible per dia –tres vegades la quantitat que produeixen avui- al 2030, fins i tot si això suposa devastar zones senceres d´Alberta, consumir quantitats ingents de gas natural, potenciar la contaminació extensiva i sabotejar els esforços del Canadà per a disminuir les seves emissions de gasos d'efecte hivernacle.
Al nord d´Alberta és possible trobar una altra font addicional d'energia excessiva: gas i petroli de l'Àrtic. Si fa temps ja era difícil sobreviure a la regió, molt menys s'esperava que produís energia. No obstant, en la mesura que l'escalfament global ha facilitat a les empreses l'accés a les latituds del Nord, l'Àrtic s'ha convertit en objecte d'una nova febre petroliera. La companyia estatal noruega StatoilHydro gestiona actualment el més important jaciment de gas natural del cercle àrtic. Un sense fi d'empreses de diferents llocs del món, al seu torn, tenen en ment realitzar exploracions a territoris àrtics del Canadà, Groenlàndia (administrats per Dinamarca), Rússia i els Estats Units. Fins les perforacions a les costes d´Alaska podrien estar prompte a l'ordre del dia.
No serà senzill, emperò, obtindre petroli i gas natural de l'Àrtic. Fins i tot si l'escalfament global eleva les temperatures i redueix la gruixària de la capa de gel polar, les condicions per a l'activitat petrolífera a l'hivern continuaran sent en extrem complicades i riscoses. Les tempestes feroces i els canvis bruscos de temperatures continuaran sent moneda corrent. Tot això suposarà un risc alt per a qualsevol grup humà desproveït dels corresponents equips de seguretat i un evident obstacle per al transport d'energia.
Res d'això, en qualsevol cas, ha aconseguit dissuadir unes empreses que, davant el panorama de l´imminent caiguda dels insums petroliers, estan totalment disposades a capbussar-se en aigües gelades. “Sense perjudici de les condicions adverses, l'interès a les reserves de gas i de petroli a l'extrem nord no ha fet sinó que augmentar”, constata Brian Baskin al Wall Street Journal. “Pràcticament tots els productors veuen el subsòl de l'Àrtic com la pròxima gran font de recursos”. El que resulta cert per al petroli, ho és també per al gas natural i el carbó: la majoria dels dipòsits convencionals accessibles s'estan esgotant ràpidament. El que queda són, bàsicament, fonts “no convencionals”.
Els productors nord-americans de gas natural, per exemple, han registrat un significatiu augment de la producció local, el que ha provocat una disminució de preus considerable. Segons el Departament d'Energia, es calcula que la producció de gas dels Estats Units passarà dels 20 bilions de peus cúbics el 2009 als 24 bilions al 2030. Una autèntica benedicció per als consumidors nord-americans, la calefacció domèstica dels quals i l'electricitat dels quals depenen en bona mesura del gas natural. En tot cas, el propi Departament d'Estat ha assenyalat també que “la major contribució al creixement de la producció de gas natural als Estats Units ha provingut del gas natural no convencional, ja que la pujada de preus i les millores a les tecnologies de perforació han proporcionat els incentius econòmics necessaris per a l'explotació de recursos més costosos”.
La major part del gas no convencional als Estats Units s'obté d´arenes compactes, però hi ha un percentatge cada vegada major que s'extrau de roques esquistoses a través d'un procés conegut com fractura hidràulica. En virtut del mateix, es força l'entrada d'aigua en formacions subterrànies d'esquist amb el propòsit de partir la roca i alliberar el gas. Les quantitats d'aigua emprades en aquest procés són quantioses, i els ambientalistes temen que part de la mateixa, llastrada de contaminants, pugui acabar a les xarxes de subministrament d'aigua potable. D'altra banda, hi ha moltes zones a les quals l'aigua com a tal és un recurs escàs, de manera que la desviació de quantitats considerables per a l'extracció de gas bé que pot disminuir les quantitats disponibles per a l´agricultura, preservació de l'hàbitat i consum humà. Amb tot, es calcula que la producció de gas provinent d'esquist saltarà dels dos bilions de peus cúbics anuals el 2009 als quatre bilions al 2030.
El panorama en matèria de carbó és més o menys similar. Molts ambientalistes han denunciat la crema de carbó, ja que genera més gasos d'efecte hivernacle per BTU produïda que qualsevol altre combustible fòssil. No obstant, la indústria nacional de l'electricitat continua recorrent al carbó perquè segueix sent relativament barat i disponible. La veritat, en tot cas, és que les fonts més productives d´antracita i carbó bituminós –les que contenen el major potencial d'energia- estan exhaustes. Per tant, i igual que ocorre amb el petroli, el que queda són només les fonts menys productives i enormes dipòsits d'un carbó amb baix contingut bituminós, molt poc atractiu i altament contaminant, a la zona de Wyoming.
Per accedir al que resta del carbó bituminós més valuós dels Apalatxes, les companyies mineres recorren cada vegada més a una tècnica coneguda com remoció de la superfície de la muntanya. John M. Broder, del New York Times, ha descrit aquest procés com “una voladura de la superfície de les muntanyes on les restes de roca són llançades a valls i corrents d'aigua”. No per casualitat, aquesta tècnica ha estat fortament objectada pels ambientalistes/ i residents de la zona rural de Kentucky i de l'oest de Virgina, les fonts d'aigua dels quals resulten amenaçades per l'abocament de restes de roca, pols i una varietat de contaminants. En canvi, va rebre el decidit suport de l'Administració Bush, que al desembre de 2008 aprovà una normativa que permetia ampliar extensivament el seu ús. El President Obama s'ha compromès a derogar aquesta normativa, però per afavorir la utilització de “carbó net” com a part d'una estratègia energètica de transició. Queda per veure fins on apretarà les brides a la indústria del carbó.
En definitiva: no ens enganyem. Estem lluny d'entrar (almenys encara) a la tan proclamada era de les energies renovables. Aquell dia gloriós arribarà, eventualment. Però no fins ben avançat el segle i no sense que la recerca enfebrida de formes d'energia velles hagi causat una considerable quantitat de dany al planeta.
Mentrestant, l'era de l'excés energètic es caracteritzarà per una dependència cada volta major de les fonts menys accessibles i desitjables de petroli, carbó i gas natural. Durant aquest període segurament assistirem a una intensa lluita entorn de les conseqüències ambientals del recurs a fonts tan poc atractives d'energia. Les grans empreses del petroli i del carbó creixeran encara més, al mateix temps que els relativament moderats preus actuals del combustible i de l'energia creixeran, principalment com a conseqüència dels elevats costos del procés d'extracció de petroli, gas i carbó en àrees de difícil accés.
Només hi ha una cosa, desafortunadament, segura: l'era de l'excés energètic implicarà intenses batalles geopolítiques pel control de les fonts remanents entre els majors productors i consumidors d'energia, com els Estats Units, Xina, la Unió Europea, Rússia, Índia i Japó. Rússia i Noruega, per exemple, ja tenen obert un contenciós fronterer al mar de Barentz, una promissòria font de gas natural a l'extrem nord. Xina i Japó, per la seva banda, han tingut desencontres similars entorn del Mar de la Xina Oriental, un àrea que alberga un altre gran jaciment gasífer. Tots els països de l'Àrtic –Canadà, Dinamarca, Noruega, Rússia i els Estats Units- han reclamat els seus drets sobre porcions moltes vegades coincidents de l'Oceà Àrtic, el que ha generat inèdites disputes frontereres en aquestes zones riques en energia.
Cap d'aquestes disputes ha derivat encara en un conflicte violent, però ja han tingut lloc alguns desplegaments de bucs i avions de guerra i és possible que els ànims es caldegin a mesura que augmenti la consciència del valor dels recursos en joc. No cal oblidar, al mateix temps, que de fet ja existeixen alguns punts calents lligats a la lluita per l'energia a Nigèria, Mig Orient i la Conca del Caspi. A l'era dels límits energètics que s'aveïna, per fi, tampoc poden descartar-se conflictes entorn de les cada volta més abellidores zones on l'energia és simplement accessible.
Per a molts de nosaltres, la vida a l'era de l'excés energètic no serà fàcil. Els preus de l'energia augmentaran, els perills ambientals es multiplicaran, quantitats cada vegada majors de diòxid de carboni aniran a parar a l'atmosfera i el risc de conflictes creixerà. Només tenim dues opcions per a escurçar aquesta complicada era i mitigar el seu impacte. Les dues són absolutament òbvies, la qual cosa, desafortunadament, no fa més fàcil la seva posada en pràctica: accelerar de manera dràstica el desenvolupament de fonts d'energia renovable i disminuir sensiblement la nostra dependència dels combustibles fòssils, reorganitzant les nostres vides i la nostra civilització de manera que haguem de recórrer menys a aquests en tot el que fem.
Pot ser que això soni massa senzill, però intentin dir-s'ho als que governen el món. A les grans empreses de l'energia. El darrer que cal perdre és l'esperança, i cal treballar per això. Però mentrestant, mantinguin ajustats els cinturons de seguretat. El viatge en muntanya russa és a punt de començar.
* Michael T. Klare és professor d' estudis de Pau i Seguretat Mundial al Hampshire College . El seu últim llibre és Rising Powers , Shrinking Planet : The New Geopolitics of Energy (Metropolitan Books) |
Mira també:
http://www.cceia.org/resources/transcripts/0041.html
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Benvinguda crisi energetica
|
|
per Repsolmata |
29 set 2009
|
Reproduim un comunicat del 2006:
BENVINGUDA CRISI ENERGÈTICA
15 punts per trencar la petrodependència
Donat que:
1. L´Adicció humana a un consum energètic s´ha desbordat a un nivell insostenible on el
petroli és la droga dura de la societat global capitalista.
2. Que aquest consum comporta danys irreparables sobre la biosfera i empeny al planeta a un colapse climàtic que condemna a l´extinció a moltes formes de vida, entre elles
porbablement l´espècie humana.
3. Que la producció i comerç de combustibles fòssils agreuja les desigualtats socials, manté règims dictatorials i encèn conflictes bèlics arreu del planeta.
4.Que el petroli és principalment usat per assegurar l'incessant flux de mercaderies a nivell mundial, drenant les venes del capitalisme.
5. Que les corporacions petroleres són conglomerats financers anònims, escuts legals
d´especuladors que actuen amb impunitat, evadint processos penals als responsables de
crims demostrats de lesa humanitat.
6. Que els beneficis d´aquestes companyies creixen a mesura que sotmeten a la humanitat a
la petrodependència, amb estratègies opaques com el bombardeig publicitari, el retat verd
i la corrupció política.
Decidim:
7. Eradicar tota publicitat (explícita o subliminal) de companyies que s'enriqueixen generant canvi climàtic (petrolieres, automobilístiques, aerolínies, elèctriques, etc.).
8. Iniciar processos penals contra es presidents i membres dels consells directius de les corporacions petroleres. Els repetits accidents mortals, vessaments de petroli,
violacions dels drets humans, invasions de territoris indígenes, són crims demostrats que
han de ser jutjats per evitar que es repeteixin.
9. Investigar la responsabilitat de l´indústria petroquímica amb els impactes a la salut de tots els seus subproductes cancerigens. Que siguin aquestes empreses les que costein
els costos sanitaris dels malalts, així com també la estió dels residus plàstics.
10. Enfortir llaços de solidaritat activa amb les víctimes locals de les activitats
petroleres, fent d´altaveu de les denúncies silenciades pels mitjans massius de
comunicació, comprats als interessos corporatius.
11. Iniciar els camí cap a l´autonomia energètica individual i col.lectiva, adoptant i
practicant mesures diaries d´estalvi energètic i arrencant projectes comunitaris d´obtenció d´energia solar i eòlica a escala humana.
12. Lluitar per un transport públic de qualitat i accessible, tancant els aeroports,
paralitzant la construcció de noves carreteres i vies d´alta velocitat, recuperant els
carrers de les ciutats per ús exclusiu de vianants, autobusos i bicicletes.
13. Impulsar una moratòria mundial de construcció de cotxes i perforació de nous pous
petrolers. S'haurien de fondre els milions de cotxes i camions que hi ha al planeta per detenir l'industria extractiva i reaprofitar mels metalls per construir trens, velers i bicicletes.
14. Detenir el flux mundial de mercaderies, modificant radicalment el mode de vida i consum.
15. Promoure i accelerar la transició enerètica cap un model de vida post-petroler,
acompanyada d´un decreixement econòmic necessari per resituar l´espècie humana dins els
límits físics i ecològics del planeta terra.
Campanya Repsol Mata |
|
|
