|
|
|
|
|
Notícies :: laboral |
|
Cap a la vaga general. Enfrontar la crisi: unir les lluites
|
|
|
per Lluita Internacionalista (LI) |
10 set 2009
|
|
Cap a la vaga general |
Hem anat analitzant detalladament les característiques d’aquesta crisi de sobreproducció. També hem denunciat que les seves «mesures» per sortir-ne es basen en un camí que objectivament l’agreuja: els tancaments, EROs, acomiadaments i rebaixes salarials. Totes elles condueixen a fer créixer la crisi ja que disminueixen el poder adquisitiu dels treballadors i per tant redueixen el nombre de persones que podran consumir els productes que «sobren». Per contra, responen a l’objectiu de les multinacionals de protegir els beneficis obtinguts fins a ara, abaratir els seus costos i esperar que les altres empreses de la competència s’enfonsin abans que elles i, després de la tempesta, i enmig de la ruïna de tots i totes, iniciar un nou procés de «creixement» amb costos encara més baixos, menor competència i beneficis màxims. Però què fer concretament davant la pluja d’EROs?
Hi ha o no hi ha diners?
El primer a respondre’ns és si hi ha o no diners per què funcionin les empreses. I la resposta és categòrica: n’hi ha. Tot el que estava circulant?
No, no tot, doncs es van encarregar de fer créixer una bombolla de diners ficticis que és la que s’ha punxat. Però no és cert que no hagi diners.
Hi ha diners. El Grupo Santander, BBVA, Banco Popular, La Caixa i Caja Madrid sumen més de 15.000 milions d’euros de guanys en els 9 primers mesos de l’any, que representen un 10% més que en el mateix període del 2007 (Wikinoticias 30/10/08). I alguns d’ells, han «sanejat» part de la bombolla financera absorbint gran quantitat de diners públics i multiplicant els seus beneficis. Així el BBVA, que tenia el 4,5% del China CITIC Bank, ha obtingut uns beneficis nets un 137% majors que l’any anterior (1.418 milions d’euros), i es prepara per a comprar fins el 10% de l’entitat. Això, malgrat que aquesta entitat va estar afectada per la fallida de Lehman Brothers i pel pla de rescat del govern nord-americà dels hipotecaris Fannie Mae i Freddie Mac. És a dir, indirectament, el BBVA ha sanejat una part de la bombolla que l’afectava, amb les injeccions de diners públics iankis que surten de reduir despeses socials. I per postres, encara que baixen el preu del diner que els presten els bancs centrals, ells no baixen l’Euribor amb què ens cobren les hipoteques…
Els diners hi són. Com dèiem a l’anterior LI, cal abocar aquests diners públics que omplen les seves butxaques en plans que serveixin a l’ocupació i els treballadors, i expropiar els qui han portat aquest caos: a la banca que és qui l’acapara.
Hi ha o no un aparell productiu amb instal·lacions industrials i maquinària? La segona justificació és que baixen les vendes: ¿i com no, si baixen els sous i els qui els perceben?. Això és el mateix que la vacuna de la Sida, que produint-la les multinacionals farmacèutiques no n’havia a l’Àfrica perquè no es podia pagar al preu que elles volien. És la propietat privada de les fàbriques el que escanya la producció darrere del benefici.
La qüestió radica en si hi ha o no un aparell productiu capaç de seguir funcionant per a respondre a les necessitats socials existents. I la resposta és que sí: de components, de muntatge, etc… La qüestió és com evitar que caigui. Permetre que es desmantelli és iniciar una caiguda vertiginosa com va passar a l’Argentina a la crisi del 2001, de la qual es triga molts anys a sortir. Evitar la desertització industrial, defensar les empreses i els llocs de treball és imprescindible per a poder connectar la producció amb la demanda social i tancar el cercle que ens tregui de la seva crisi.
Per a això només hi ha una sortida: que la patronal senti que si segueix amb EROs i acomiadaments, ho pot perdre tot. Què volem dir? No podem entrar en el seu joc de mirar si hi ha més o menys demanda; cal plantar-se que ni un acomiadament ni un tancament, i menys quan la majoria de les multinacionals van usufructuar diners públics. És una vergonya l’aprovació de l’ERO de SEAT per part de la Generalitat.
La mesura ha de ser la contrària: expropiació i control obrer de qualsevol empresa que acomiadi o tancament.
Una lluita política o la derrota heroica de les lluites una a una
En els vuit primers mesos de l’any passat, que encara no es reconeixia la crisi com a tal, va haver 2675 EROs i es van perdre 56.778 llocs de treball, a part de la destrucció gairebé total de les ocupacions de la construcció que com que són temporals no precisen d’EROs per acomiadar. Només a l’estiu, es van quadruplicar els acomiadaments del 2007 i més de 41.000 persones van perdre la feina, mentre que en els mateixos primers vuit mesos de l’any s’ha augmentat un 12,5% els EROs de l’any anterior i els «ajustaments laborals» s’han multiplicat per 9. A Catalunya, on s’està concentrant amb major virulència la destrucció d’ocupació industrial, els EROs han crescut un 60% i les fallides i suspensions de pagaments han augmentat el 164% respecte el mateix període 2007. Uns 400 expedients es tramiten mensualment als jutjats de Barcelona.
Això sense comptar amb els innombrables acomiadaments de degoteig, moltes vegades acompanyats de reduccions salarials dels qui queden que ni arriben als jutjats ni passen per EROs.
Els treballadors de moltes d’aquestes empreses han lluitat amb afany en defensa dels seus llocs de treball, però tots sense excepció han conclòs amb la seva acceptació com inevitable i la negociació de les indemnitzacions com mal menor. Moltes d’elles ja han tractat de treure’l als carrers de la seva localitat i implicar ajuntament, veïns i altres, sense que aquesta força hagi portat altra cosa que un ajornament o un increment de la indemnització.
Que això no és la sortida es reflecteix en què els desnonaments han crescut un 10,5% en el que va d’any, les famílies que tenien la casa l’han hipotecada per sobreviure, i els crèdits hipotecaris han crescut un 130%,… Fins ara allò de «que la crisi que la paguin els rics» queda en paraules buides: llavors?
Coordinar les lluites, cap a la vaga general
La qüestió és que davant la quantitat d’acomiadaments, regulacions i tancaments, la lluita empresa a empresa és imprescindible però no suficient. Igual que els bancs no han resolt les seves dificultats un a un, nosaltres no podem enfrontar els EROs aïlladament doncs en particular els de la petita empresa vénen condicionats pels de les multinacionals, i aquestes compten amb el suport polític del govern. És imprescindible unir les lluites, i no només anar un dia de manifestació, sinó començant per un dia de vaga i mobilització i aprofundint plans conjunts amb l’exigència que el govern prohibeixi qualsevol acomiadament sota amenaça d’expropiació, mesura que, com els plans de rescat de la banca, només passen per una resolució política.
Amb la diferència que aquesta, la nostra, l’hauríem d’imposar, doncs els governs estan a l’altre costat.
No hi ha p o s s i b i l i t a t s i n t e r m è d i e s d’evitar un tancament o creure que l’ERO d’avui evita el següent, sinó que, al contrari, el d’avui n’anuncia un altre de pitjor demà. També és una il·lusió la sortida individual de creure que «millor una indemnització ara que un acomiadament demà i ja em buscaré altra cosa perquè estic fart d’aquesta empresa: si no em volen, m’en vaig i que em donguin la pasta»: és una crisi que serà d’anys i les ofertes d’ocupació cada vegada seran menors i les condicions més degradades. Com tampoc ho són les «sortides no traumàtiques» a còpia d’incentius i prejubilacions: ja que en ambdós casos estem davant la reducció d’ocupació i, en el millor, la seva substitució per precari.
No obstant això: si hi ha diners, hi ha aparell productiu i hi ha necessitats socials, hi ha sortida. I la sortida és col·lectiva, unint les forces per a mantenir l’ocupació i impedir el desmantellament de l’aparell productiu, impedint costi el que costi que «baixin les persianes» com van fer a Argentina. El primer pas és aquesta coordinació d’empreses cap a una jornada de lluita, però és només el principi d’un camí que ha de passar per la convocatòria d’una vaga general.
UNIR LES LLUITES- MANIFEST
S’acumulen els expedients de regulació amb desenes de milers d’acomiadaments sobre la taula. La crisi cau sobre els treballadors/es violentament i comencen centenars de mobilitzacions d’empresa per intentar aturar-la. Però empresa a empresa no hi ha solució per guanyar els conflictes. Perquè no podem respondre a la lògica de l’empresari individual: la solució és global o no hi serà. Hem de rebutjar la seva lògica de la patronal que demana sacrificis avui per uns plans de futur que mai no s’acompleixen. Si acceptem retrocedir, sigui acceptant acomiadaments o retallades de sous, demà serem més febles i menys nombrosos per la següent ofensiva patronal.
Si el problema és que la gent no arriba a pagar les hipoteques i creixen els impagats o es redueix el consum, la resposta mai pot ser ni més atur ni reduir els salaris. La solució està en el control de preus, començant per la intervenció de l’Euríbor que sagna les famílies treballadores. Si el problema com diuen és que la banca no permet que la gent pugui accedir als crèdits, la solució és intervenir la banca, expropiar-la per què compleixi l’objectiu de posar els diners que controla al servei de la producció i la satisfacció de les necessitats de la gent.
Si el problema és que creix l’atur a la construcció, la realitat és que per parlar només del sistema educatiu o sanitari, la massificació i la precarietat en què viuen exigeixen un pla de construccions urgents. Volem el diner públic per això, per crear treball i resoldre necessitats, no per mantenir els beneficis de la banca.
La base és no acceptar ni la retallada de les condicions laborals, perquè només alimentem la seva crisi al reduir la nostra capacitat de compra, ni acceptar els acomiadaments. La majoria de grans empreses han estat finançades amb diner públic, ara, abans de que els arribin els números vermells, agafen la pasta i aprofiten per deslocalitzar-se. Cal exigir la nacionalització sense indemnització de les grans empreses i de les que amenacen de tancar. Cal impedir que passi com a l’Argentina, que les fàbriques s’arruïnin i la maquinària es perdi. Aquestes mesures i d’altres en el mateix sentit definirien un programa obrer contra la crisi.
Cal donar una perspectiva a la lluita de conjunt. Cal salvar-nos tots i totes per sortir de la situació, no confiant en les bones paraules de Governs i patronal que demanen sacrificis avui amb falses promeses de futur. Cal la màxima unitat per respondre la crisi i defensar el que és el resultat de tants anys d’esforç. Només convertint la lluita obrera en un clam contra els Governs i la patronal serà possible defensar els llocs de treball. Cal doncs coordinar les lluites i les empreses afectades, formant comitès d’empreses en lluita. Cal unificar les manifestacions a nivell local, comarcal i central. Cal la implicació de tota la població a les mobilitzacions, cal exigir que els Govern rebutgin els ERO’s, cal convertir la defensa dels llocs de treball en un problema polític central. Cal reunir les condicions per la vaga general. Ens hi juguem el futur. |
Mira també:
http://luchainternacionalista.org/
|
This work licensed under a
Creative Commons license |
Comentaris
|
Re: Cap a la vaga general. Enfrontar la crisi: unir les lluites
|
|
per consumir |
11 set 2009
|
Clar.. hem de sortir de la crisi per seguir consumint, per continuar amb un model social que camina cap a l'autodestrucció. Producció, producció, producció... i això sí, abaixem l'euribor...
Un ja no sap en què creure |
|
Re: Cap a la vaga general. Enfrontar la crisi: unir les lluites
|
|
per consumidor de caliquenyos |
11 set 2009
|
|
està clar que el que cal no és seguir consumint a aquest ritme pq el planeta no ho haguantaria i tampoc el sistema, però això no té tan a veure amb la indústria com amb les persones. o sigui, no crec que calgui augmentar la producció i el consum per sortir de la crisi, sinó redistribuir la riquesa, apujar els impostos a les rendes altes i potenciar els impostos directes front els indirectes que castiguen tmb als pobres. els conservadors responen que cal eliminar impostos als rics pq creiin indústria, però jo crec que això no és bén bé així, pq si són rics és pq tenen la vida assegurada i, per tan poques necessitats tindran de crear empreses noves. i també hi ha qui viu de rendes o dherències d'imperis. els qui han de crear empreses són la gent de baix, preferiblement cooperatives que donin feina a molta gent. a aquests els ho hauríen de posar fàcil. |
|
|
