Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes
Stalin, Història i critica d'una llegenda negra: un llibre de Domemico Losurdo
per lector	04 set 2009
odiario.info/ inSurGente.- “(…)La dimonització d´Stalin va començar als anys 20, va adquirir proporcions mundials amb el XX Congrés del PCUS, va ser represa durant la Perestroika i va prosseguir després de la desaparició de la Unió Soviètica, encara que amb característiques diferents. Al proclamar “la fi del comunisme”, la intelligentsia burgesa, obstinada a demostrar la inviabilitat del socialisme, va diversificar l'ofensiva, atribuint a Marx, Engels i Lenin grans responsabilitats pel “fracàs inevitable de la utopia socialista”. Stalin sobretot va ser presentat com a creador i executor d'una tècnica de govern dictatorial monstruosa. La paraula stalinisme va entrar en el lèxic polític com a sinònim d'un sistema de poder absolut que hauria negat el marxisme a l´imposar “el socialisme real” mitjançant mètodes criminals(…)”.  Fa mesos que m'assec enfront de l'ordinador a escriure aquest article. Mes el projecte era ajornat dia rere dia.  Quan Domenico Losurdo va oferir-me Stalin -Storia e critica d'una leggenda nera, ja havia llegit crítiques sobre l'obra. Mes no l´imaginava.  Qualsevol text sobre persones que van deixar marques profundes a la història, escrites sense suficient distanciament temporal, sempre creen grans problemes a l'autor.  Vaig viure aquesta situació aquest any al publicar un poc ambiciós article – Sobre Trotsky –Del mite a la realitat (www.odiario.info). A Portugal, alguns camarades que admiro van acusar-me de trotskista; al Brasil, on l'article, més divulgat, va generar polèmiques, professors de les Universitats de Campinas i de Rio Gran do Sul van dedicar-me treballs acadèmics, definint-me com a stalinista ortodox.  Domenico Losurdo aborda dins del seu Stalin aspectes molt polèmics de la intervenció a la història de l'home que en la pràctica va dirigir la Unió Soviètica durant gairebé tres dècades. No conec obra comparable per l'absència de passió i per la densitat i profunditat de la reflexió sobre el tema.  Stalin va ser un revolucionari que va liderar la lluita èpica de la Unió Soviètica contra la barbàrie nazi. Per si sol aquest combat en defensa del seu poble i la humanitat li garanteix un lloc en el panteó de la Història.  Sent, amb tot, la necessitat d'aclarir que mai vaig sentir atracció per Stalin. No admiro a l'home. La seva personalitat em sembla inseparable d'actes i comportaments socials que reprovo i repudio.  La contradicció no m'impedeix escriure aquest article, m'estimula a assumir el desafiament.  LA DIMONITZACIÓ D´ STALIN La dimonització d´Stalin va començar als anys 20, va adquirir proporcions mundials amb el XX Congrés del PCUS, va ser represa durant la Perestroika i va prosseguir després de la desaparició de la Unió Soviètica, encara que amb característiques diferents. Al proclamar “la fi del comunisme”, la intelligentsia burgesa, obstinada a demostrar la inviabilitat del socialisme, va diversificar l'ofensiva, atribuint a Marx, Engels i Lenin grans responsabilitats pel “fracàs inevitable de la utopia socialista”. Stalin sobretot va ser presentat com a creador i executor d'una tècnica de govern dictatorial monstruosa. La paraula estalinisme va entrar en el lèxic polític com a sinònim d'un sistema de poder absolut que hauria negat el marxisme a l´imposar “el socialisme real” mitjançant mètodes criminals. No són sols acadèmics anticomunistes els que dimonitzen Stalin. Dirigents de partits comunistes i historiadors marxistes, alguns de prestigi mundial, van prestar credibilitat a la condemna absoluta d´ Stalin. Eric Hobsbawm, el gran historiador britànic que va ser, a la joventut, membre del Partit Comunista Britànic, esbossa al seu llibre L'Era dels Extrems- Breu Història del Segle XX un retrat totalment negatiu de l'estadista que anys abans fóra per ell elogiat com a revolucionari mereixedor de l'admiració de la humanitat. El pes de l´anatemització és tan forta que la Fundació Rosa Luxemburg va atribuir al gener passat un premi a l'historiador alemany Cristoph Junke pel seu llibre Der lange Schatten des Stalinismus, una catilinària despiada sobre un «fenomen històric» que és també «una teoria i una pràctica política» que exorcitza. De l'Esperança a la Realitat. Sobre Stalin i la seva època van ser escrits centenars de llibres. Dels que vaig llegir cap va impressionar-me tant com aquest. La major part condemna l'home i l'obra. Una minoria d'incondicionals fa l'apologia del dirigent comunista i defensa sense restriccions la seva intervenció a la història. Un abisme separa als crítics com el polonès Isaac Deutscher (trotskista) dels epígons com el belga Ludo Martens (maoísta), dos autors els llibres dels quals van ser publicats en portuguès, a Brasil. Losurdo, filòsof i historiador, a l'il·luminar l'època de l'home que va ser el timoner de la URSS durant gairebé 30 anys encamina al lector a una reflexió complexa, inesperada i difícil. No assumeix el paper de jutge. El coneixement profund de la història de la Revolució Russa i de les lluites que van marcar-li el rumb després de la mort de Lenin el van permetre situar Stalin en aquesta ventada sota una perspectiva innovadora. Procura, com filòsof, comprendre. No absol ni condemna. Acompanyant la trajectòria d´ Stalin de la mà de Losurdo, el lector és dut a conclusions incompatibles amb la llegenda negra creada entorn del personatge. Mes Losurdo no reescriu la història, no intenta interpretar-la. Com a investigador, fixa l'atenció en períodes decisius, procedeix a una selecció de fets i esdeveniments i situa Stalin als escenaris en els quals va actuar. Gairebé totes les revolucions devoren els seus fills. La d'Octubre de 1917 no va ser l'excepció de la regla. Quan aquesta va triomfar eren inimaginables les crisis i conflictes que van desembocar en l'execució de la majoria dels personatges més brillants de la gran generació de bolxevics que es proposava construir el socialisme a la Rússia endarrerida i famolenca. El temps era d'esperança. Al clausurar el I Congrés de la Internacional Comunista, Lenin va sintetitzar la seva confiança en el futur a una frase: “La victòria de la revolució comunista a tot el món està assegurada. S'aproxima la fundació de la República Soviètica Internacional”. La previsió va ser ràpidament desmentida per la Història. La desaparició de les il·lusions i la seva superació gairebé van coincidir amb la malaltia i mort de Lenin. Després de la derrota de la revolució alemanya, l'autor de l'Estat i la Revolució va tenir la percepció que el capitalisme sobreviuria per molt temps i que era necessari defensar costi el que costi a la jove revolució russa. Trotsky no creia en la viabilitat del “socialisme en un sol país” i, desaparegut Lenin, acusà de covardia i oportunisme aquells que havien renunciat a la idea de la revolució mundial. En tant que Trotsky encara dirigia crides a la insurrecció al proletariat de Finlàndia, de Polònia, de les repúbliques bàltiques, i al de les grans potències capitalistes, Stalin criticava les tesis sobre l'exportació de la revolució. En la seva opinió, la correlació de forces a Europa justificava la defensa del principi de coexistència pacífica entre països amb diferents sistemes socials. A una època que molts comunistes continuaven somiant amb “l´ascetisme universal”, Stalin subratllava que el marxisme és enemic de l'igualitarisme i insistia en un punt central: “seria estúpid pensar que el socialisme pot ser construït amb base a la misèria i privacions, amb base en la reducció de les necessitats personals i en la caiguda del nivell de vida dels homes al nivell dels pobres.” Als capítols on estudia les divergències de fons que van oposar Trotsky i Stalin, Domenico Losurdo s'absté més d'una vegada de crítiques i elogis. Situa el xoc al gran quadre de la URSS post Lenin, i resumeix les posicions d'ambdós, recorrent a múltiples cites. Són particularment interessants les pàgines on són confrontades les posicions de Trotsky i Stalin sobre els temes d'organització jurídica de la societat, de la família, de la propietat i sobretot de l'Estat. La qüestió central de l'extinció de l'Estat, prevista per Marx, i exhaustivament analitzada per Lenin, li mereix una atenció especial. A les crítiques de Trotsky –aleshores a l'exili- a la Constitució Soviètica del 36, Stalin respon que les lliçons de Marx i Engels no han de ser transformades en dogma i en una nova escolàstica. L'Estat soviètic, en lloc de caminar cap a la seva extinció, s'enforteix cada vegada més. Segons Stalin, el paper fonamental de l'Estat a la URSS “consisteix en un treball pacífic d'organització econòmica i en el treball cultural i educatiu”. L'antiga funció repressiva va ser “substituïda per la funció de la salvaguarda de la propietat socialista de l'acció dels lladres i expoliadors del patrimoni del poble”. Losurdo assenyala que, a la pràctica, l'Estat Soviètic es desvià d'aquesta funció i recorda que al 1938 “imperava el terror i s'ampliava monstruosament el Gulag”. Mes la permanència de l'Estat repressiu no respon a la pregunta: fins a quin punt és vàlida la tesi de Marx sobre el debilitament i l'extinció de l'Estat? Ha de o no ha de mantenir-se l'Estat dins una societat comunista? Losurdo recorda que a la posició assumida per Stalin són identificables moltes contradiccions, però assenyala que al contradir una tesi clàssica de Marx, el Secretari General del PCUS actuava en un terreny minat que l´exposava a l'acusació de “traïdor” llançada per Trotsky. A partir de l'inici dels anys 30, Stalin, amb la seva lluita contra l'oposició, acusa als seus membres globalment, de ser “agents de l'enemic”. Exagerava. Mes Trotsky, principalment, li oferia arguments que contribuïen a donar credibilitat de les acusacions que li eren dirigides. Quan les ràdios de Prusia Oriental van començar a transmetre per a la URSS textos trotskistes, Stalin va treure beneficis d'aquesta iniciativa. I quan Trotsky, a les vigílies de la II Guerra Mundial, el 22 d'Abril de 1939, va donar el seu suport als que pretenien “alliberar la Ucraïna Soviètica del jou estalinista”, va intensificar-se la persecució de quadres sospitosos d'idees trotskistes. L'altra “Guerra Civil”. Al contrari del que s'afirma a la Història oficial de la Revolució Russa editada pel PCUS, el grup dirigent que va assumir el poder a l'octubre del 17 estava ja dividit pel que fa a problemes fonamentals de la política interna i internacional. Els debats sobre els sindicats, el paper de la pagesia, l'economia, les relacions amb les potències capitalistes, la qüestió de les nacionalitats van ser sempre polèmics dins del Politburó i del Comitè Central. Només el carisma i l'immens prestigi de Lenin van alentir els conflictes sobre l'orientació del Partit que es produirien després de la seva mort. Losurdo conclou que l'Informe Secret de Khrusxov al XX Congrés presentà d'aquest període històric una visió distorsionada i fantasiosa. La tesi de Khrusxov, segons la qual correspon a Stalin la responsabilitat per l'assassinat al 1934 de Serguei Kirov, perquè el jove dirigent estaria implicat en una enorme conspiració contra ell, és rebatuda per Losurdo amb el suport de documentació recentment divulgada. A la realitat Kirov tenia una gran admiració per Stalin que dipositava en ell una confiança total. Les conspiracions per separar del poder Stalin van ser molt reals, mes les versions d'aquestes presentades a l'Occident per sovietòlegs anticomunistes contribueixen segons l'opinió del filòsof marxista italià a falsificar la història. I arribaren a aquest objectiu. Domenico Losurdo és conscient de trepitjar un terreny perillós amb la seva temptativa d'il·luminar un Stalin diferent del dictador cruel, megalòman i venjatiu el perfil del qual apareix esbossat a l'Informe Secret al XX Congrés. Aquesta imatge, amb l'aval de Khrusxov, va ser exportada a tot el món i va acabar per ser acceptada a l'Occident com a veritable fins i tot per molts dirigents de Partits Comunistes. Els capítols del llibre de Losurdo que suscitessin més polèmica a Itàlia i a d´altres països són per això mateix els dedicats a les lluites al Partit que van precedir als Processos de Moscou. D'alguna manera la carta de Lenin al Congrés del PCUS –llegida per Krupskaia però només publicada anys després- va estimular en dirigents del Partit la tendència a lluitar contra Stalin. Trotsky va començar a conspirar amb Kamenev i Zinoviev després de la mort de Lenin. Losurdo defineix el conflicte ideològic de l'època com una “guerra civil” que va ser permanent al Partit fins als últims processos de l'any 38. A la primera fase de la lluita pel poder, Stalin va aconseguir aïllar Trotsky dels vells bolxevics, desencadenant contra ell una campanya en la qual va recordar-se el seu passat manxevic i les polèmiques mantingudes amb Lenin. L'escriptor italià Curzio Malaparte, a un llibre que va ser best seller -Tècnica del Cop d'estat- publicat a França el 1931, va ser un dels primers intel·lectuals europeus d´escriure a l´occident sobre els esdeveniments mal coneguts que, l'any 27, van precedir a la presó de Trotsky, a la seva expulsió del Partit i al confinament a Alma Ata, al Kazakhstan. Una documentació important confirma que Kamenev i Zinoviev, que s'oposaven a la política d´ Stalin però sense confrontar-la dins del Politburó, van participar personalment d'aquesta conspiració. L'objectiu era la separació d´ Stalin, però el projecte va fracassar i el Secretari General va recuperar una vegada més a Zinoviev i Kamenev, aïllant Trotsky. Bujarin, sempre imprevisible, habia estat fins a llavors –segons Losurdo- com a director d´Izvestia, un aliat ferm d´ Stalin, mes a partir de l'extinció de la NEP i de l'inici de la col.lectivització de les terres empresa a ritme accelerat i amb recursos a mètodes cruels, va arribar a la conclusió que l'estratègia adoptada pel PCUS conduiria el país a un desastre. El dirigent que a Brest-Litovsk havia liderat l'ala esquerrana va dislocar-se cap a la dreta amb un viratge brusc, convençut que la revolució sols podria sobreviure si mudés de ritme, adoptant una orientació democràtic-burgesa, el que significaria una regressió històrica. Rogovin, un historiador trotskista citat per Losurdo, afirma que Stalin aleshores va prendre la iniciativa de desencadenar una “guerra civil preventiva” contra aquells que pretenien enderrocar-lo. En aquest període de conspiracions laberíntiques, la participació de destacats dirigents a maniobres de bastidors va ser permanent, i d'aquestes van participar alguns membres de la vella guàrdia bolxevic. L'obertura dels arxius soviètics va venir a esclarir que alguns van canviar amb freqüència de camp. Rogovin, polemitzant molt més tard amb Solzhenitsin, afirma que, lluny de ser l'expressió “d´un atac de violència irracional i insensata”, el sanguinari terror desencadenat per Stalin va ser a la realitat l'única manera per la qual ell va aconseguir trencar la resistència d'allò al que anomena “les veritables forces comunistes”. Als processos de Moscou els ex dirigents bolxevics apareixen tots com a traïdors. Mes la paraula és brutal i la generalització deforma la història. Antonov-Ovsenko, Preobrajenvsky, Karl Radek, Rakovsky, Bujarin, Kamenev, Zinoviev, entre d´altres van dedicar les seves vides a un projecte radical de transformació de la societat la meta de la qual era el socialisme rumb al comunisme. Domenico Losurdo, recolzat per fonts creïbles, procura comprendre'ls, descendint a les raons de comportaments contradictoris que expressaven simultàniament els dubtes, les opcions ideològiques i la fidelitat a l'ideal comunista d'aquests revolucionaris. En aquestes pàgines sobre el període de les lluites internes dels anys 20 i 30, l´esmentada conspiració dels militars mereix atenció especial. Losurdo no deixa per al lector les conclusions; en aquest cas no es limita a col·locar les dades sobre la taula. A la torrencial bibliografia occidental sobre l'assumpte, el mariscal Tujachevsky, heroi de la guerra civil, és sempre presentat com a víctima innocent del terror estalinista, arquetip del revolucionari pur, triturat per un engranatge pervers. Losurdo afirma que ençà 1920, durant la guerra a Polònia, Tujachevsky havia evidenciat una ambició militarista preocupant a l'imposar la marxa sobre Varsòvia que va tenir un desenllaç desastrós. Però Stalin confiava encara en ell i el va promoure a mariscal després de les victòries arribades el 36 contra Japó a Mongòlia. Transcorreguts 70 anys, contínua sent polèmica la qüestió dels contactes secrets que Tujachevsky hauria mantingut amb potències estrangeres. Mes els historiadors que li atribueixen l'aspiració de transformar-se en el “Bonapart de la Revolució Bolxevic” van acumular proves que el comprometen. El txecoslovac Benés, el 1937, va informar als francesos d'aquests contactes i Churchill, després de la II Guerra Mundial, va admetre que la gran depuració al cos d'oficials de la URSS afectà elements filo alemanys i, citant el nom de Tujachevsky, va afirmar que Stalin tenia un deute de gratitud amb el president Bénes. L'ambaixador dels EUA a Moscou Joseph Davies, al·ludeix també a una “conspiració dels militars”. El propi Trotsky, no obstant el seu odi a Stalin, afirma evasivament, en un comentari a l'execució de Tujachevsky i altres oficials, que “tot depèn d'allò que s'entengui per conspiració”. A la seva reflexió sobre la perllongada lluita lliurada a la direcció del PCUS després de la mort de Lenin, Losurdo empra repetidament l'expressió “les tres guerres civils” per a caracteritzar l'amplitud que van assumir les conspiracions . L'última finalitzà amb l'execució de Bujarin. El filòsof italià subratlla dins del seu llibre que Bujarin, després de l'extinció de la NEP, decisió a la qual va oposar-se, va començar en reunions privades a cridar Stalin “el representant del neotroskisme” i “intrigant sense principis”. Va ser el començament del viratge que paradoxalment, més d'una vegada el va aproximar a Trotsky que li inspirava temor i admiració. Els orígens de l´estalinisme La deformació de la història real de Rússia va començar a l´Occident immediatament després de l´enderrocament de l´autocràcia tsarista. La tesi segons la qual la Revolució de Febrer hauria estat una revolució gairebé sense violència i la d'Octubre una sagnant tragèdia és un mite forjat als països capitalistes. A la realitat va morir molt més gent a la primera que a les jornades que van precedir l'assalt del Palau d'Hivern i els dies posteriors. Losurdo, al capitulo que estudia els “orígens de l´estalinisme”, recorda que Stalin, contràriament a Trotsky, defensava la compatibilitat d'un “nacionalisme sa”, del “sentiment nacional i de la idea de pàtria” amb la fidelitat a l´internacionalisme proletari. Quan el Reich nazi va envair la URSS va afirmar insistentment que el camí cap a l'universalisme passava a través de la lluita dels pobles que no acceptaven la condició d'esclaus al servei del poble de senyors imaginat per Hitler. Stalin és acusat de defensar un concepte d'Estat i una política de nacionalitats l'aplicació de la qual va reflectir contradiccions antagòniques. Però es vivia una època on contradiccions simultàniament evidents i incompatibles eren comunes a la formulació de la teoria revolucionària. Rosa Luxemburg va criticar durament el partit bolxevic per haver liquidat la democràcia tal com ella la concebia, mes simultàniament l´exhortava a reprimir amb puny de ferro qualsevol tendència separatista “dels pobles sense història”, incloent el de la seva natal Polònia. Stalin, per contra, defensava la necessitat d'un respecte enorme per les més de cinquanta nacionalitats de Rússia i considerava que la preservació de les seves llengües i cultures apareixia com indissociable del progrés de la Rússia revolucionària. Aquestes idees, condensades a un llibre elogiat per Lenin, no van trobar malgrat això traducció a la praxi, sobretot a partir dels anys que va exercir com a Secretari general del PCUS un poder personal gairebé absolut. Mes, paradoxalment, als últims anys de vida, Stalin reasumeix la defensa de les nacionalitats al combatre com utòpica la idea “d´una llengua única per a la humanitat” “quan el socialisme triomfi a nivell mundial”. Assenyalant que la llengua no és una superestructura, afirma que els idiomes no van ser creats per una classe social, sinó “per totes les classes de la societat gràcies als esforços de centenars de generacions”. Al seu dens assaig, la riquesa conceptual del qual i documental és incompatible amb les síntesis breus, Losurdo fixa els orígens d'allò que va anomenar-se l´estalinisme, dins una època marcada per tensions, conspiracions i la fam, a l'inici de la col.lectivització de les terres. Citant la Fenomenologia de l'Esperit, de Hegel, i allò que el filòsof alemany pensava de la “llibertat absoluta” i del “terror”, sosté que «l´“estalinisme” no és el resultat “ni de la set de poder d'un individu, ni d'una ideologia, sinó de l'estat d'excepció permanent que s'implanta a Rússia a partir de 1914”». La majoria dels historiadors occidentals seriosos, recorda, coincideixen que abans dels anys 30, Stalin no era encara un autòcrata. Segons Werth, no existia en aquest temps el culte a la personalitat i persistia la tradició de la dictadura del proletariat. El 1925, en plena NEP, Stalin expressava opinions com aquesta: “avui ja no és possible dirigir amb mètodes militars”;”ara no s'exerceix la màxima pressió, sinó la màxima flexibilitat, sigui a la política, sigui a l'organització…” Aleshores considerava un error “identificar el Partit amb l'Estat” i repetia que “el socialisme és el trànsit (de la fase) que existeix la dictadura del proletariat a la societat sense Estat”. Va ser la decisió d'industrialitzar el país ràpidament la que va provocar el viratge estratègic que va desencadenar la repressió sobre els camperols. Voltada per potències hostils, sense accés al capital internacional, la URSS, per a finançar la industrialització va recórrer als excedents generats per una agricultura endarrerida. El projecte de col.lectivització de la terra, per la manera violenta com va ser concretat, va produir estripades no solament al teixit social, sinó a la direcció del Partit. Va arribar-se a l'objectiu, però el preu social i polític va ser altíssim. Però només és a partir del 37, amb el Gran Terror –expressió utilitzada per Losurdo- quan la dictadura del proletariat va cedir lloc a l´autocràcia. A les Obres Complertes d´ Stalin són a més nombroses les pàgines que ell repeteix que la dictadura del proletariat hauria assumit un caràcter molt diferent si la Guerra Mundial, anunciada amb anticipació, no l´hagués encaminat per una política de concentració del poder. Seria sincer a l'escriure que la va concebre com transitòria? Mai ho sabrem. El que està comprovat per una documentació abundant és la convicció que Stalin tenia en que després de la derrota de l'III Reich hitlerià s'obriria a l'Aliança amb els EUA i Anglaterra un gran futur. Va creure en una era de bones relacions amb l'Occident capitalista. No preveia aleshores per a l´Europa Oriental fos adequat el tipus de règims que allí va instal·lar amb mà de ferro. Entenia que Polònia no hauria d'optar al mitjà de la dictadura del proletariat. “No està obligada a això, no és necessari”. I, parlant amb dirigents comunistes búlgars, els va sorprendre a l'afirmar: “és possible realitzar el socialisme d'una manera nova, sense la dictadura del proletariat”. I quan mantenia encara una relació cordial amb Tito li va dir: “Als nostres dies el socialisme és possible inclusivament sota la monarquia anglesa”. El nord-americà Robert Conquest, l'historiador d´ultradreta al que Losurdo atribueix aquestes paraules, assenyala que aquestes demostren que “Stalin estava repensant activament la validesa universal del model soviètic de revolució i socialisme”. El que no suscita dubtes és que la Guerra Freda va fer derruir eventuals plans sobre un canvi d'estratègia i va posar fi a la meditació ideològica sobre els models del socialisme. El desglaç es tornà una impossibilitat. Sobre la popularitat de Stalin I els Gulag. Losurdo dedica moltes pàgines al tema de la popularitat d´ Stalin. Basat en fonts de tendències múltiples, crida l'atenció una realitat desconeguda a l´Occident. Fins i tot durant el bienni del Gran Terror, 37-38, la base social de suport a la política d´ Stalin va ampliar-se. Es verifica, escriu Losurdo, “una interacció paradoxal i tràgica”. En conseqüència es donava, d'una banda, un desenvolupament econòmic fort i cultural i, per l´altra, de la por suscitada per la repressió; “desenes de milers d´ estakhanovistes van tornar-se directors de fabriques i una anàloga i rapidíssima mobilitat social va produir-se a les forces armades”. A les vigílies de la guerra, el cap dels traductors del Ministeri de Negocis Estrangers del Reich, de visita a Moscou, al passar per la Plaça Roja va resumir en aquestes paraules l´atmosfera de tranquil·litat existent a la capital: “Qui va a Moscou i no va a veure a Lenin, em va dir un membre de l'Ambaixada, no val res per a la població rural russa”. A les campanyes anticomunistes, els textos sobre els Gulags siberians creats per Stalin i els relats sobre el patiment dels deportats funcionen com artilleria gruixuda. Molts llibres han estat dedicats al tema, des de la novel·la que va valer el Nobel a Solzhenitsin. Losurdo aborda la qüestió de front, situant-la dins una perspectiva poc habitual. Estudi a fons de la documentació soviètica existent als arxius. Com a ésser humà i revolucionari li inspiren sentiments de repulsa i indignació els camps de treball forçats, a qualsevol país i qualsevol que siguin els objectius. Aquesta posició no li impedeix denunciar la falsificació de les estadístiques occidentals que van inflar desmesuradament la població dels Gulag, multiplicant el nombre de persones que van passar per ells i els que allí van morir. Simultàniament, rebutja els paral·lelismes establerts entre els camps d'extermini nazi i els camps de treball soviètics. L'univers dels camps de concentració siberians eren un món de contradiccions. A la URSS – escriu Losurdo- la llei castigava amb rigor les violacions rutinàries dels reglaments. El propi Vishinsky, quan era Procurador General de la Unió, va denunciar públicament les condicions intolerables d'alguns Gulag on els homes eren tractats com “animals salvatges”. Losurdo recorda que als camps soviètics hi havia biblioteques per als deportats, i la direcció promovia espectacles, concerts i conferències i que els presoners a molts Gulag estaven autoritzats a elaborar periòdics murals. A partir de l'inici de l'agressió alemanya, les condicions de vida van suavitzar-se en gairebé tots els camps de treball soviètics. Milers de presoners van ser beneficiats per una sèrie d'amnisties i reintegrats a la societat o a les forces armades. Losurdo, amb una crítica frontal a la hipocresia dels intel·lectuals anticomunistes que reescriuen la història falsificant-la, procedeix a un breu inventari dels horrors de camps de concentració creats per potències occidentals els dirigents de les quals es presenten com campions dels drets humans, horrors ocultats per un mantell de silenci. Austràlia, per exemple, al llarg de gairebé tot el Segle XIX, va ser la Sibèria oficial de l'Anglaterra imperial. Els textos que reprodueix esbossen un panorama dels camps de concentració australians només comparable amb els creats per les SS de Himler. Els aborígens, a més, eren encara caçats com animals en aquest país a l'inici del segle passat. I què pensar dels camps d'internament instal·lats per Roosevelt per a ciutadans d'origen japonès –incloent nens- l'únic crim dels quals era l'origen ètnic? Durant la guerra, molts presoners alemanys van ser sotmesos als EUA a tortures medievals, com la destrucció dels testicles. És de domini públic que a la primera meitat del Segle XX els linxaments de negres eren encara rutinaris als Estats del sud del país. Ho Chi Min descriu aquests espectacles macabres, tolerats per les autoritats. Va assistir, angoixat a un d'ells. A les històries d'Anglaterra, no hi ha pràcticament referències als camps de treball militaritzats instal·lats a l'Índia durant l'imperi. Però van existir i van ser escenari de crims repugnants. La desaparició de la memòria històrica dels horrors dels camps de concentració creats per França a Algèria és igualment una realitat de la pàtria de Víctor Hugo. A l´Alemanya s'ignora el genocidi planejat dels Herero i dels Hotentots a Namíbia quan aquell país era una colònia de l'imperi dels Hohenzollern. Van ser amuntegats com animals en camps especials per l'exèrcit colonial del Kaiser Guillem II. Del genocidi dels indígenes també poc es parla al Canadà. Però aquest silenci no apaga el fet que l'objectiu dels camps de la mort del país va ser l'extermini deliberat de tribus senceres d'indis en un autèntic holocaust. L'evocació d'aquests crims oblidats pels defensors occidentals dels drets humans ocupa moltes pàgines al llibre de Losurdo. Podria haver augmentat amb una referència al camp de Tarrafal al Cap Verd i als camps de concentració, com el de São Nicolau, que Salazar va instal·lar a Angola. Stalin i els jueus La satanització d´ Stalin a l'Occident no és solament una constant de les campanyes anticomunistes. Historiadors europeus i nord-americans de prestigi identificats amb la ideologia neoliberal van conrear a les últimes dècades una perversa modalitat d´irracionalisme en l'esforç de diabolitzar Stalin. La recepta és primitiva: Stalin i Hitler serien “monstres bessons”. Losurdo dins del desmuntatge del paral·lelisme i de les imaginàries afinitats entre el dirigent soviètic i el Führer nazi analitza els textos d'autors com la destacada escriptora sionista nord-americana Ana Arendt per a ridiculitzar l'argumentació inspirada per un anticomunisme cavernícola. Arendt, entre d´altres mentides, presenta Stalin com un anti-semita fanàtic. Li atribueix una “política canibalística” contra els jueus, basada en un odi racial feroç. L'historiador Robert Conquest, portaveu de l'extrema dreta nord-americana, comentant la repressió a Ucraïna durant la col.lectivització, afirma que Stalin va transformar aquella República soviètica en un “immens Bergen Belsen” (un camp d'extermini alemany). Losurdo assenyala que Conquest, en un dels seus llibres, editat a l'àmbit d'una operació política-cultural anticomunista, responsabilitza la URSS per “infàmies iguals en tot a les comeses pel tercer Reich”. S´escau recordar que presidents successius dels EUA van manifestar estima gran per Conquest com a historiador i van perfilar la tesi del Golomodor (l´anomenat holocaust ucraïnès), transformant-la en una poderosa arma de la Guerra Freda. Reagan la utilitza com instrument ideològic durant el període que va precedir al desquarterament de la URSS. Losurdo, al refutar les acusacions de l'antisemitisme fetes a Stalin, recorda que després del final de la guerra, abans de la divisió de Palestina, el dirigent soviètic va adoptar “una política fonamentalment filo hebraica”. La URSS va ser a més el primer país a reconèixer l'Estat d'Israel. A un missatge dirigit des de Paris a Ben Gurion, el seu ministre d'Assumptes Estrangers destaca que els delegats soviètics van actuar com “advocats d'Israel” a la Conferència de l'ONU sobre la qüestió palestina. Els arxius del Foreign Oficce del Departament d'Estat acumulen a més una documentació que confirma una realitat avui incòmoda per molts motius: “la Unió Soviètica va contribuir de manera essencial –com escriu Losurdo- a la creació i enfortiment de l'Estat hebraic”. Losurdo, recorrent a cites de diferents autors, subratlla que Stalin fustigava l'antisemitisme amb expressions com “xovinisme racial” i “canibalisme”. Molts dels bolxevics més destacats de la vella guàrdia eren jueus. Zhdanov, un dirigent en el que Stalin va dipositar una confiança irrestricta també era jueu. I durant dècades, milers d'elements d'origen hebreu van ocupar funcions de la major responsabilitat a l'Estat Soviètic. Hitler a les seves catilinàries anti-semites atribuïa als jueus un paper decisiu a la preparació de la Revolució d'Octubre. Utilitzant un llenguatge infame, al·ludia a una “turba terrorista hebraica” d´“asiàtics circumcidats” i afirmava que la sang jueva corria per les venes de Lenin. I deia que Stalin era un jueu, no per la sang però si per l'esperit. La política pro Israel d´ Stalin només donà un gir de 180 graus, assumint una orientació anti-sionista, quan els diplomàtics de Tel Aviv, després de la visita de Golda Meier a Moscou, van iniciar contactes secrets amb la comunitat hebrea de la URSS amb l'objectiu d'estimular l'emigració cap a Israel dels jueus soviètics. “Cada hebreu –hauria dit llavors Stalin, segons Roy Medvedev- és un nacionalista, i és un agent de l'espionatge nord-americà”. Losurdo aborda amb cautela el tema de l'esmentada “conspiració” dels metges jueus d´ Stalin a la que escriptors i periodistes occidentals van dedicar milers de pàgines. Transcorregut més de mig segle, l'afusellament d'alguns d'aquests metges contínua suscitant polèmiques apassionades dintre i fora de Rússia. El filòsof italià, comentant versions contradictòries, evita una conclusió, assenyalant que no van ser solament dirigents soviètics qui van prestar credibilitat a la teoria del complot. El diplomàtic britànic Sir Joe Gascoigne va admetre que els metges del Kremlin eren “culpables de traïció”. Comunisme antítesi del feixisme La intensitat, les proporcions i la sofisticació de la campanya anticomunista en la que un dels objectius era la destrucció de la imatge positiva projectada al món per la Unió Soviètica van produir a l´Occident efectes perllongats i complexos que es manifesten encara, transcorregudes gairebé dues dècades des de la reimplantació del capitalisme a la pàtria de Lenin. L'ofensiva va prosseguir. Els teòrics del capitalisme, creadors d´eslogans com “l'imperi del mal” i altres de similars, van comprendre que l'esforç per desacreditar la URSS era insuficient si no concentraven les seves crítiques a la ideologia del sistema. Marx, Engels i Lenin es van tornar els blancs preferits dels intel·lectuals i de polítics obstinats a presentar el socialisme com un projecte fracassat, no solament utòpic, sinó monstruós. Qualsevol científic polític mínimament estudiós sap que no va existir fins avui ni un únic règim comunista. Però simulant ignorar l'evidència –el comunisme és una fase superior del socialisme- els ideòlegs de la burgesia insisteixen a cridar comunistes als països que van desenvolupar experiències socialistes, entre ells la URSS. La majoria dels Partits Comunistes - el Portuguès, el de Grècia, l´AKEL xipriota són a Europa les excepcions del revisionisme- no van saber reaccionar positivament a aquesta ofensiva ideològica. Molts dirigents, per aquesta contaminats, no solament van participar de les campanyes de satanització de la URSS sinó que van renegar dels valors de la Revolució d'Octubre, duent la capitulació a l'extrem d'adherir-se a les calúmnies anticomunistes. Registro que no manquen militants de partits revolucionaris que, per temor, no gosen avui assumir-se públicament com a marxistes i comunistes. Va ser a l'àmbit d'aquesta ofensiva ideològica a la qual acadèmics de grans universitats europees i nord-americanes van forjar la tesi segons la qual el feixisme i el comunisme serien, al final, variants d'una mateixa concepció monstruosa de la política. Entre els molts llibres publicats sobre el tema, alguns com Orígens del Totalitarisme, d'Ana Arendt, van ser best-seller mundials que van disseminar la mentida i la calúmnia amb vernís de debò. Domenico Losurdo als capítols dedicats a la psicopatología i a la moral de la literatura politica occidental de l'època d´ Stalin ,i a l'aberració de les comparances entre aquest i Hitler, descendeix als orígens i motivacions de l'estratègia anticomunista. Recorda que aquest treball té arrels antigues. El President Wilson, per exemple, era un fanàtic anticomunista. En la seva opinió, la Revolució d'Octubre va ser fonamentalment un Complot alemany; Lenin i altres dirigents bolxevics haurien estat durant anys al servei de l'Alemanya imperial. Losurdo, que empra l'expressió Gran Terror amb majúscules per a designar el bienni 37-38 dels Processos de Moscou, esbossa amb frontalitat el quadre ombrívol de la repressió a la URSS a diferents fases de l'era d´ Stalin. Alerta, a més, per la hipocresia d'eminents historiadors occidentals que blanquegen i ometen crims contra la humanitat practicats pels governs i forces armades dels països capitalistes tant que s´esforcen a mobilitzar les consciències contra les comeses pels “monstres comunistes”. Recorda –tot just un exemple - que l'afusellament d'oficials polonesos pels soviètics a Katyn va ser un crim sense disculpes. Assenyala malgrat això que aquesta massacre abjecta ha estat utilitzada exhaustivament per la propaganda occidental al cinema, la televisió, la premsa, als llibres, com a prova del caràcter bàrbar del règim soviètic. Amb un inventari brevíssim d'alguns crims occidentals que no figuren o són suavitzats als manuals d'Història, Losurdo cita entre d´altres: -La mort per fam i maltractaments de dos dels tres milions de presoners soviètics capturats pels Alemanys al Front de l'Est. -La massacre comesa pels britànics de milers de dones i nens al camp de concentració de Kamiti, a Kenya, després de la rebel·lió dels Mau Mau. -El bombardeig genocida de Dresden pels anglesos quan la guerra era al final i el suport de Churchill, Roosevelt i Truman als bombardejos terroristes de ciutats alemanyes sense objectius militars amb l'objectiu d´aterroritzar la població. -L'execució a Sicília per ordre del general Patton de soldats italians que s'havien rendit a l'exèrcit nord-americà. -El genocidi a les Filipines a començaments del Segle XX durant la revolta contra l'ocupació nord-americana. -L'extermini total de la població aborigen de Tasmània. -El rebuig a fer presoners musulmans durant la campanya de Suen a finals del Segle XIX, campanya en la que Churchill va participar com a oficial de cavalleria. -L'execució a Daejeon, al juliol de 1950, de 1700 coreans que abans de l'afusellament van ser obligats a excavar la fossa on van ser sepultats. -L'extermini per l'exèrcit dels EEUU del total dels habitants de desenes de llogarets a Vietnam i Laos. -L'ordre de Nixon a l'inici dels anys 70 perquè fossin llançades a les àrees rurals de Cambotja més bombes que quantes havien caigut a les ciutats japoneses durant tota la Segona Guerra Mundial. -El més tràgic i abjecte de tots els crims contra la humanitat: el llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki a l'agost de 1945 . L'odi no fa la Història. Per als anglesos és molt contradictori avui reconèixer que els seus líders van vessar elogis sobre Mussolini i Hitler abans de la Guerra Mundial. Churchill declarava a 1933 que veia “el geni romà personalitzat en Mussolini, el major legislador viu, que mostra a moltes nacions com es pot resistir al socialisme…” Quatre anys després, el 1937, va escriure que Hitler era un polític “extremadament competent”, amb un somriure que “desarmava” i un “subtil magnetisme personal”. Lloyd George, el ex Primer Ministre liberal, va ser encara més apologètic al definir el Führer com “un gran home”. Paradoxalment, els mateixos dirigents de les grans potències occidentals els anatemes dels quals contra la URSS i Stalin continuen sent rutinaris dins les campanyes anticomunistes van reconèixer públicament la decisiva importància de la contribució soviètica a la derrota del Reich Nazi i van manifestar gran estima per la persona del Secretari General del PCUS. Roosevelt, ja molt malalt, no va ocultar la impressió positiva que a la Conferència de Teheran li va causar la personalitat d´ Stalin, definint-lo com un estadista de gran talent i cultura. A la correspondència de Churchill avui publicada són nombroses les referències altament elogioses d´ Stalin. Va identificar en ell a un dels més dotats estadistes del Segle XX. Això no li va impedir ser l'orgullós pare de la Guerra Freda a l'esbossar al famós discurs de Fulton els perills d'allò que va anomenar “Teló d´Acer”. Òbviament l'Informe Secret de Khrusxov va suposar un poderós estímul a la campanya de dimonització d´ Stalin. L'obertura dels Arxius soviètics i les memòries de mariscals que van ocupar un gran paper a la derrota militar del III Reich constitueixen el més eficaç dels desmentits a les afirmacions grotesques d'aquest Informe que presenta d´ Stalin la imatge d'un dirigent que caigués en depressió amb la invasió alemanya i sense influència directa en la conducció de la guerra patriòtica. La tesi provocadora dels “monstres bessons”, difosa per Ana Arendt i altres escriptors anticomunistes, no passa d'una grotesca operació de màrqueting polític. Però continua sent l'ingredient utilitzat a les campanyes de satanització d´ Stalin. Losurdo crida l'atenció pel protagonisme que Arendt més d'una vegada assumeix en aquesta ofensiva, amb la temptativa de forçar un paral·lel entre l´Alemanya nazi i la URSS estaliniana. L'escriptora sionista pretén il·luminar “l'origen del totalitarisme”, però en la realitat el seu assaig agredeix a la Història, configurant allò que Lukács crida l'assalt a la raó. L'obsessió dels ideòlegs del neoliberalisme per llançar ponts entre Stalin i Hitler és tan irracional que assumeix facetes de paranoia. Losurdo polvoritza la tesi i recorda amb fonament que pel pensament i per la seva intervenció dins la Història ells van ser precisament dues personalitats antagòniques. Mentre que Hitler va fer del racisme un fonament de l'Estat nazi, Stalin el condemna com a forma de canibalisme social i amenaça de la pau. Stalin envesteix contra el mite de la superioritat dels arians purs, sobretodo alemanys, sobre els altres pobles. La Unió Soviètica assumeix un paper decisiu en la descolonització i va ser gràcies a la solidaritat del Partit sota la seva direcció, recolzament ideològic i ajuda material a les lluites d'alliberament nacional que es van desenvolupar victoriosament a l´Àfrica, a l´Àsia i a l´Amèrica Llatina. Fins a Friedrich Hayek, l'economista austríac que és considerat el pare del neoliberalisme ortodox, reconeix que sense la Revolució Russa l´anomenat estat social no hauria estat possible a Europa. Traduït per Pável Blanc Cabrera
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more