Decreixement sostenible davant de decreixement traumàtic
Fa uns dies la premsa s´informava de que França i Alemanya havien sortit de la recessió perquè les seves economies han crescut un 0.3%. Segons els "experts" (suposem que economistes, perquè la premsa té el costum de dir sempre "experts" ja siguin economistes o epidemiòlegs), això és degut a una recuperació del consum privat, tot i que no expliquen perquè es recupera el consum privat, o sigui, que tot plegat no expliquen res. El creixement del 0.3% es mesura segons el Producte Interior Brut (PIB), un índex que, d'alguna manera, indica la quantitat de riquesa generada en forma de béns i serveis; tot i que alguns economistes el posen en dubte ja que, per exemple, la pèrdua d'un bosc convertit en publicitat que arriba a les nostres bústies i acaba llançada a les escombreries seria un "increment" de riquesa que reflectiria el PIB. Segons els economistes, diguem-ne ortodoxos, l'increment ideal del PIB d'una economia capitalista "sana" seria d'un 3% anual. S'ha de tenir en compte que aquest percentatge no es refereix a un any agafat com a base, sinó sempre a l'any anterior; per tant, el PIB no només ha de créixer, sinó que ha de fer-ho a un ritme accelerat. També trobem aquesta cultura del creixement exponencial en la valoració dels beneficis empresarials. Si una empresa ha guanyat un any un 4% més i a l'any següent "només" guanya un 2% més que l'any anterior, això es considera una notícia dolenta. Perquè no només s'ha de créixer, sinó que s'ha de fer cada vegada més depressa. Aquest fenómen del creixement exponencial no respon a una necessitat de la població sinó a una necessitat del capital: els beneficis s'han de tornar a invertir, cosa que incrementa el capital i genera encara més beneficis entrant en aquesta espiral de bojos. Però de vegades arriba un moment en què l'economia real de producció de béns i serveis és incapaç d'absorbir tant de capital perquè no hi ha demanda (cosa que no vol dir que no hi hagi gent amb necessitats, sinó gent amb diners per a gastar-los) i apareixen els fenómens especulatius i les bombolles.
Malgrat això, el mite o el dogma del creixement es manté plenament vigent en el discurs ortodox i no admet cap mena de crítica. Dins de la lògica del capitalisme ningú no el posa en qüestió, senzillament perquè sense creixement exponencial el capitalisme deixaria d'existir: un capital s'inverteix per a tenir beneficis que se sumen al capital que s'ha de tornar a invertir que genera més beneficis que....etc. I per això ens arriben contínuament missatges de que s'ha incrementar la productivitat de les empreses i es considera una bona notícia que les economies d'alguns països tornin a créixer. Cal insitir en què l'objectiu d'aquest creixement no és el de satisfer les necessitats de la població, sinó el de trobar sortida a una massa creixent de capital que busca on invertir-se per a convertir-se en... més capital. I si tanta riquesa acumulada i tanta productivitat podrien servir, en bona lògica, per alliberar la gent del treball a través d'una disminució generalitzada i progressiva de la jornada laboral, sembla que no són aquestes les intencions de la nostra classe dirigent. Per exemple, el president català, Montilla, al mateix temps que reclama un increment de la productivitat de les empreses diu que "cal allargar la vida laboral", és a dir, que cal treballar més anys abans de poder-se jubilar. I és que ens volen fer creure que, en un món on cada vegada es pot produir més en menys temps, no hi ha prou riquesa per a pagar unes miserables pensions de jubilació... Podem recordar també com a França, on es va implantar parcialment la jornada laboral de 35 hores setmanals, finalment han fet marxa enrera; o els plans de la Unió Europea que volien legalitzar una jornada de fins a 65 hores setmanals. Tot plegat, constitueix un panorama delirant, a banda d'injust: produir més en menys temps i alhora haver de treballar més temps, més anys, i amb salaris més baixos.
Malgrat aquesta crisi que ara patim, la nostra classe dirigent està encaparrada en explicar-nos que no n'hi ha, d'alternativa. Que s'ha de continuar igual que fins ara. I ens presenten aquest programa no com una decisió política, sinó com una mena de fenómen natural inevitable. Per a tenir un altre punt de vista, us presentem un article de Manoel Santos:
http://www.altermundo.org/content/view/2320/175/ , que pensem que és una bona introducció i una panoràmica general de les teories del decreixment.
Decreixement sostenible davant de decreixement traumàtic
En els últims anys, però especialment després de l'agost del 2007, quan l'anomenada crisi econòmica i financera esclatava als Estats Units, venim sentint a parlar de boca de reputats economistes, filòsofs i activistes propers als moviments socials antisistèmics del decreixement (referit a la producció i al consum de les societats capitalistes) com a única alternativa possible a la crisi del sistema neoliberal. No és una idea banal, ni menyspreable en absolut.
Abans de començar, però, caldria indicar en primer lloc que aquells que participem de la lluita dels moviments sociales antisistèmics no busquem alternatives a la crisi del sistema neoliberal. Busquem alternatives al sistema neoliberal, és a dir, que no s'hi valen les solucions que proposen els poderosos, ja que només miren de “tornar a la senda del creixement” i recuperar l'estat financer mundial previ a la crisi, com demostren bé les injeccions multimilionàries que el G20 acaba de decidir per al FMI, un dels principals causants d'aquest desordre mundial que només parla de crisi financera, però que sobre tot està configurada per una crisi ambiental, una crisi alimentària i una crisi humanitària en tots els aspectes. Com bé diu el filòsof José María Ripalda: “Ens presenten una crisi ‘en el’ capitalisme, no una crisi ‘del’ capitalisme; com a molt se'n parla d'algunes reformes legals que ningú no creu que siguin profundes".
Per tant, la lluita és per a canviar el sistema, no per recuperar-lo, i el decreixement un camí necessari que implica no només una mica més de consciència ecològica o humanitària, sinó “un canvi radical en la manera de produir, de consumir i de viure, una nova manera d'organitzar-nos socialment i econòmica.” (Paco Fdez. Buey)
En segon lloc, és molt important destacar que cal desterrar la idea de que el culpable de la situació mundial –on el 20% de la població explota el 85% dels recursos i on més de dos milions de persones moren de gana diàriament– és només l'expressió neoliberal del capitalisme. És veritat que la imposició mundial del capitalisme sota la seva disfressa més bàrbara des de fa aproximadament dues dècades, del que se'n diu globalització neoliberal, no ha estat capaç, com afirmen els seus defensors –deien que el mercat per sí mateix regularia tota disfunció social– de solucionar les necessitats més bàsiques de la humanitat. Aquesta doctrina fonamentalment econòmica –basada en el creixement–, però també política, ideològica i social, per la qual el capital diner té més importància que el “capital humà”, ha generat més desigualtat social, més destrucció ambiental, més menyspreu pels drets humans, per la diversitat cultural i per la sobirania dels pobles, més inseguretat en tots els camps, del local al global, i un esvoranc insalvable entre el centre i la perifèria del sistema.
Tanmateix, no és menys cert que l'enemic no és només el neoliberalisme. És el capitalisme en sí. El neoliberalisme no és més que un capitalisme gras y greixós, força pesat i poderós, però també amb evidents riscos cardiovasculars, que per força han de dur a l'infart. Nosaltres intentem induir aquest infart i a ser possible sense que hi hagi a prop cap expert en reanimació cardiopulmonar. Com diu François Houtart: “La distinció entre un capitalisme salvatge i un capitalisme civilitzat no existeix, perquè el capitalisme n'és, de civilitzat, quan n'ha de ser, i de salvatge quan pot”.
TEORIA DEL DECREIXEMENT
El raonament de l'anomenada teoria del decreixement és ben senzill, gairebé és una bajanada, i existeix perquè existeix el creixement. El sistema neoliberal imperant se sostè en la fal.làcia de que un creixement continu –entès com a creixement econòmic mesurat més que res a través del PIB– és directament proporcional al benestar de la humanitat. Segons diuen, proporciona feina, serveis sociales encara que privats, béns materials a dojo, cohesió social, tecnologies que arreglaran tota disfunció social a llarg termini i camina envers una igualtat més gran entre els éssers humans. Però a ningú no se li escapa que aquest creixement, que només parla d'un créixer infinit en la producció de béns i serveis (PIB), no és compatible amb el fet de que es fonamenta en un continu expoli dels recursos naturals del planeta, de la matèria i de l'energia.
Essent aquests recursos finits, resulta per tant evident que el creixement continu és un impossible, i amb ell ens anem no només a un cataclisme ecològic irreversible, i per tant a fer perillar la vida al planeta, sinó a una deshumanització de la pròpia espècie humana, que extermina cultures, llengües, civilitzacions i tot allò que signifiqui futur. Davant d'això només sembla que resti un camí, agafar l'autovia del decreixement sí o sí. En nosaltres rau que aquest decreixement sigui sostenible, controlat, o pel contrari, traumàtic, en forma de recessió primer i greu i conflictiva depressió després, tot entrant en una mena d'economia de guerra.
D'aquesta manera, aquells que defensen el decreixement afirmen que no és possible conservar el medi ambient, i per tant la humanitat, sense reduir la producció econòmica, responsable de que actualment estiguem superant la capacitat de regeneració del planeta, com veurem més endavant. Cal, doncs, caminar cap a una reducció radical del consum i de la producció, tot establint una etapa de transició vers una nova forma d'organització social, vers una economia que produeixi béns en funció de les necessitats reals de tothom respectant els límits planetaris.
El decreixement, per tant, no és una teoria ni un simple anhel dels moviments socials. Ni tan sols té un programa concret. No hi ha un comitè mundial per al decreixement ni una fórmula global per a decréixer. De fet, algunes coses caldrà que decreixin, però no d'altres. El decreixement és més aviat una consigna, o potser una llei natural inevitable, tan inevitable com la nit després del dia, “defensada pels qui realitzen una crítica radical del desenvolupament amb l'objectiu de trencar el discurs estereotipat i economicista i dissenyar un projecte de recanvi per a una política del ‘postdesenvolupament’ (Serge Latouche).
O sigui, que com diu un dels pares del decreixement, Georgescu-Roegen, “abans o després el creixement, la gran obsessió dels economistes estàndar i dels marxistes, ha d'acabar. L'única pregunta oberta és quan”.
EL CREIXEMENT NO QUADRA. EL MITE DEL CREIXEMENT
El mite del creixement
El creixement econòmic –doncs n'hi ha d'altres de benèvols i fins i tot desitjables– sembla ser l'única mesura que el sistema fa servir per a legitimar-se i se'n va fer un dogma social que resta imprès en el comú de la gent:
1. És l'objectiu central de les nostres societats, l'horitzó de les polítiques dels qui ens malgovernen, fins i tot des de l'esquerra, que discuteix la redistribució, però no la producció i el consum. Històricament assistim a un pacte esquerra-dreta amb una connivència dels sindicats en matèria econòmica.
2. Ningú no es pregunta què i per a què produir.
3. Hi ha una prostitució del llenguatge, de les consignes, per mirar de convèncer la població, ja que només se'n parla de creixement (fins i tot negatiu), com si parléssim de rejoveniment negatiu en comptes d'envelliment.
El creixement no quadra
Segons l'economia capitalista, o de creixement continu, mentre els indicadors econòmics vagin bé, és a dir, cap amunt, el nivell de vida de les persones serà millor, perquè aquestes tendran més béns materials i societats més tecnològiques que ajuden a ser més feliços. D'aquesta manera, en els darrers anys s'ha escampat, per exemple, la idea de que les economies sanejades havien de créixer un 3% anual per tal de mantenir el benestar i fins i tot moltes trasnacionals van posar el límit de creixement anual en un 7%. En cas contrari, era desitjable la deslocalització tot cercant beneficis més grans.
Caldria dir que aquests indicadors econòmics no semblen fiables més que per a fer quadrar els comptes anuals dels consells d'administració de les grans empreses i com a argument discursiu del polític de torn. Així, el PIB, o el valor monetari total de la producció corrent de béns i serveis d'un país durant un periode, és, segons J. K. Galbraith “una de les formes de engany social més exteses”. De fet, el PIB mesura exclusivament la producció de béns i serveis (ja siguin aquests cotxes fabricats, minerals extrets, arbres tallats, construcció de presons, gestió d'accidents i desastres naturals, o armes produides i venudes), però no té en compte ni la justícia social ni els costos mediambientals, que són bàsics per a la bona vida de la humanitat, per la qual cosa equiparar-lo al “progrés” social és una barbaritat. Com bé diu en Carlos Taibo: “un bosc convertit en paper augmenta el PIB, mentre que aquest bosc indemne, decisiu per a garantir la vida, no computa com a riquesa”.
Només allò que produeix PIB sembla ser desitjable per a la societat. D'aquesta manera, una família pagesa que conrei els seus vegetals per a autoconsum, que crii el ramat del qual s'alimenta i del qual obté feina a les plantacions, que faci el seu vi i el seu pa o que repari el seu habitatge, no estaria generant pràcticament PIB, no generaria riquesa i, per tant, per al sistema imperant seria una família d'infeliços que no és desitjable per a la humanitat. Tanmateix, tothom pot entendre que aquesta família produeix béns no intercanviables per diners que augmentan força la seva qualitat de vida.
El PIB creix quan cultures, formes de vida, béns no intercanviables… són substituits per mercaderia (Mosangini).
Entre d'altres, n'hi ha dues, de qüestions clau que deslegitimen clarament el mite del creixement:
1. No ha generat tant de benestar com diuen per a la humanitat
2. Amb ell s'està superant la biocapacitat del planeta, o els seus límits ambientals
1-. Si bé és cert que el creixement ha generat beneficis per a la humanitat, això només és aplicable a una minoria d'aquesta humanitat, la del Nord global i, a més, és força discutible que els sostres econòmics aconseguits avui siguin beneficiosos fins i tot per a aquesta part de la humanitat privilegiada. Bé apunta en Carlos Taibo que la major part de societats “occidentals” pensen que vivien millor a la dècada de 1960 –abans del neoliberalisme– i que els percentatges de ciutadans i ciutadanes que es declaren feliços i satisfets és cada cop menor. Més béns materials no impliquen felicitat. És més, l'obsessió per l'acumulació de béns genera més infelicitat.
D'altra banda, hi ha dades de pes que corroboren que el neoliberalisme va redundar en el perjudici de la major part de la població mundial. Si el 1960 la bretxa entre el 20% més ric del planeta i el 80% més pobre era de 1 a 30, avui és de 1 a 80. Les desigualtats són doncs cada dia més gegantines, tant entre el Nord i el Sud del planeta com a l'interior dels Estats, incloent-hi la UE i els EUA, que apleguen alarmants bosses de pobresa, atur, degradació ambiental, pèrdua de cobertures socials, etc. en un meteòric procés que ja hom coneix com la tercermundialització de les ciutats occidentals. El somni americà, per exemple, és avui impossible per a més de 38 milions de persones, que són les que als EE.UU viuen sota la línia de la pobresa.
2-. L'altre dada té a veure amb la capacitat del planeta per a sostenir la vida. El creixement, la producció de béns i serveis, necessàriament augmenta el consum de recursos naturals, i aquest consum és força més gran que la capacitat de regeneració del planeta.
Tots els indicadors apunten a l'esgotament de recursos. Amb les tendències actuals, que segons la teoria del creixement encara han de créixer, el pic del petroli es produirà entre el 2010 i el 2040, només resta gas natural per a 70 anys, urani per a 80-160, carbó per a 150; el canvi climàtico és un fet, l'extinció d'espècies supera 5.000 cops a la de fons i la meitat de la diversitat biològica pot desaparèixer a finals del proper segle, etc.
Un dels indicadors que més es fan servir és el de la petjada ecològica, és a dir, el càlcul en hectàrees de l'espai que li cal a una persona o grup de persones (un país, una comunitat) donat per tal d'obtenir els seus recursos i descartar els residus. La petjada ecològica és força complicada de mesurar i quantitativament és molt dubtosa, ja que no atén, per exemple, a la contaminació –només al CO2 i a l'energia nuclear–, ni a que compartim espai al planeta amb altres espècies. Tanmateix, qualitativament és força indicativa. Avui la humanitat ja està fent servir 1,3 Terres i segons els pronòstics el 2050 en farem servir dues, de Terres. Vam superar la biocapacitat del planeta el 1980 i la vam triplicar entre el 1960 i el 2003, de manera que avui, per exemple, a un nord-americà li calen 12,9 (5,5 als EE.UU i 7,9 fora) hectàrees de Terra per a produir tot el que consumeix i abocar els residus que genera, mentre que un habitant de Bangladesh fa servir 0,56 hectàrees. La capacitat de càrrega del planeta és de 1,9 Ha/habitant. A més a més, tots els països del Nord tenen més petjada ecològica de la que té la capacitat de càrrega del seu país, de manera que la resta l'obtenen del Sud.
A causa d'aquestes xifres deduim que si tots els habitants de la Terra visquessin com els europeus ens caldriem 3 Terres, i per a viure com els nord-americans, en caldrien 7.
I una dada per a la reflexió que ens proporciona en Xan Duro (Verdegaia): “l'únic país del món que en base als índex de desenvolupament humà de l'ONU i el PIB, supera el llindar de retard però es manté dins dels paràmetres de la sostenibilitat és Cuba”.
NO AL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE
I entre creixement i decreixement hi ha alguna cosa? Per a molts el desenvolupament sostenible. Un créixer amb una mica de cura força il.lusori. El decreixement, com a necessitat social i planetària, s'oposa radicalment al terme tan emprat i, per a força activistes, ja buit de contingut de “desenvolupament sostenible”, especialment perquè la classe política i empresarial ha identificat desenvolupament amb creixement, de manera que es dóna una flagrant contradicció: el que es desenvolupa no pot ser sostenible, i el que és sostenible no es desenvolupa. Aquest terme, nascut de l'informe Brundtland el 1987 i adoptat pels poderosos després de la cimera de Rio del 1992, per a molts autors (J.M. Naredo) “està servint per a mantenir la fe en el creixement dels països industrialitzats”.
Si bé és obvi que els límits del planeta són acceptats per tothom, des dels economistes neoliberals als ecologistes, per als primers els avenços tecnològics permetran de superar tots els sostres que la natura imposi, de manera que podem continuar creixent i confiar en la ciència. Aquest és l'argument fonamental, perquè no n'hi ha d'altre, per a defensar que sí pot haver un creixement sostenible i per a rebatre les hipòtesis dels qui defensen la necessitat de prendre la senda del decreixement. Per a aquests gurús, el progrés tecnològic obre el camí cap a la desmaterialització de les nostres economies, donant cos a teixits productius cada cop menys dependents de la matèria i de l'energia. Però com diu en Mauro Bonauti: “volen fer-nos creure que es poden fer més pizzes amb menys farina, simplement fent servir un forn més gran o més cuiners”. ¿No són les economies més “avançades” les que gasten més matèria i energia?
El decreixement descarta l'efecte del creixement tecnològic amb l'anomenat Efecte Rebot: malgrat que es faci servir menys matèria i energia mercès als avenços tecnològics, el foment del consum sempre produeix més despesa.
EL DECREIXEMENT
Som davant d'un corrent de pensament i un moviment social a l'hora.
1-. Corrent de pensament (multidisciplinar, països, autors...)
La noció de decreixement sorgeix fonamentalment del treball de Nicholas Georgescu-Roegen, un economista nord-americà d'origen rumanès que va escriure la seva obra entre els anys 60 i 70 –escriu la seva obra més famosa, ‘The Entropy Law and the Economic Process’ el 1971, abans de la crisi del petroli– i que es considera pare de la bioeconomia, per la qual aplicava lleis físiques i biològiques a l'economia. L'ús de la segona lle de la termodinàmica, mitjançant la qual l'entropia –l'energia que no es pot fer servir per a produir treball– de qualsevol sistema tancat augmenta amb el temps de manera irrevocable i irreversible, és a la base de les seves teories. Com la humanitat està lligada pel fet de que s'enfronta a la dependència absoluta d'energia i matèria que es degraden contínuament, cal que reduim dràsticament el nostre consum fins a respectar els límits de la biosfera.
També cal tenir en compte el famós informe del Club de Roma del 1972 (Els límits del creixement), on s'hi afirmava que en un planeta limitat, les dinàmiques de creixement exponencial (no només el PIB, també la població) no són sostenibles; de manera que s'hauria de tendir a un creixement zero, teoria defensada per altres economistes, com Herman Daly, i descartada per Georgescu-Roegen abans i per indicadors com la petjada ecològica avui.
Altres antecedents teòrics els trobem a Karl Polanyi, Jaques Grinevald, André Gorz, Edgar Morin, Ivan Illich (contraprodutivitat), etc.
Des d'aleshores ençà són molts els autors que investiguen avui sobre decreixement, especialment a França, per gent como Serge Latouche, Vincent Cheynet, François Scheneider… i alguns d'italians, com Mauro Bonaiuti, Maurizio Pallante, Paolo Cacciari, etc.
Dins dels teòrics del decreixement és Cheynet qui l'encerta en diferenciar entre decreixement sostenible i decreixement insostenible, o traumàtic, posant com a exemple del segon el cas de Rússia des del 1990, amb dades alarmants, com que l'esperança de vida era de 70 anys el 1980 i de 59 a l'actualitat.
2-. Moviment social a tres escales
1. Individual (simplicitat voluntària, autoproducció de béns i serveis, etc.)
2. Col.lectiva (autogestió, cooperatives de consumidors, banca ètica, xarxes socials d'intercanvi, etc.)
3. Acció Política (propostes, mobilitzacions, etc.)
QUINA SOCIETAT BUSCA EL DECREIXEMENT (CREIXEMENT IMMATERIAL)?
Valdria per a explicar-ho un text d'André Gorz:
“Intenteu imaginar una societat fonamentada en aquests criteris. La producció de teixits molt resistents, de sabates que duren anys, de màquines fàcils de reparar i capaces de funcionar un segle, tot això és, des de fa temps, a l'abast de la tècnica i de la ciència de la mateixa manera que la multiplicació d'instal.lacions i de serveis col.lectius (de transport, de rentat, etc.) que ens alliberin de la compra individual de màquines cares, fràgils i devoradores d'energia.
Imagineu a cada immoble col.lectiu dues o tres sales de televisió (una per programa); una sala de jocs per a la mainada; un taller ben equipat de bricolatge; una bugaderia amb assecadora i planxa: ¿tindríeu encara la necessitat de tots els vostres equipaments individuals, i continuaríeu patint embussos a les carreteres si hi ha transports col.lectivus còmodes cap als llocs de descans, aparcaments per a bicis i ciclomotors, una xarxa de transports comunals per als afores i les ciutats? Imagineu també que la gran indústria, planificada centralment, es limita a produir allò que cal: 4 o 5 models de sabates i de prendes que durin, 3 models de cotxes robustos i transformables, a més de tot el que cal per als equipaments i serveis col.lectius. És impossible en economia de mercat? Sí. Hi seria l'atur massiu? No: la setmana de 20 hores, a condició de canviar el sistema. Seria la uniformitat i la monotonia? No, doncs imagineu això també: cada barri, cada municipi disposa de tallers, oberts dia i nit, equipats de tota una gamma tan completa com sigui possible, d'eines i màquines, on els habitants, individualment, col.lectivament o en grups, produiran ells mateixos, fora del mercat, allò que sigui superflu, en funció dels seus gustos i desitjos. Com només treballaran 20 hores per setmana (i pot ser que menys) per a produir el necessari, els adults tindran tot el temps d'aprendre tot el que la canalla aprendrà pel seu costat a l'escola primària: treball de la fusta, del cuïro, de teixits, de la pedra, de metalls; electricitat, mecànica, ceràmica, agricultura...
És una utopia? Pot ser un programa. Doncs aquesta “utopia” correspon a la forma més avançada, i no la mes frustrada del socialisme: a una societat sense burocràcia, on el mercat minva i on hi ha prou per a tothom i les persones són individualment i col.lectivament lliures de modelar les seves vides, de triar el que volen fer i tenir a més del de cal: una societat on el lliure desenvolupament de tothom seria alhora la finalitat i la condició del lliure desenvolupament de cadascú, Marx dixit”.
EL DECREIXEMENT TINDRIA TRES DIMENSIONS
1. Ecològica: la conservació de la natura és una premissa irrenunciable
2. Econòmica: Menys producció i consum. Per exemple, la reducció i repartiment del temps de treball. Latouche el xifra en 4 o 5 hores diàries, Gorz en 1000 hores en comptes de 1600. Amb això aconseguiríem que la gent no se sentís exclosa i treballar per a proporcionar béns i serveis necessaris. Sortint-nos de l'economia del treball produiriem menys perquè ens caldria consumir menys. Bonaiuti argumenta que la reducció dràstica del consum provocaria malestar social, desocupació i, en última instància, el fracàs de la política economico-ecològica alternativa. Propugna, en conseqüència, potenciar els “béns relacionals” –atencions, coneixments, participació, nous espais de llibertat i d'espiritualitat, etc.– i caminar envers una economia solidària. El decreixement material hauria de ser un creixement relacional, convivencial i espiritual.
3. Social: Simplicitat voluntària i autosuficiència, canvis en els paràmetres de vida, tornar a les societats col.lectives. Ruralització davant d'urbanització, repartiment en comptes d'acumulació, localització davant de globalització, decreixement en comptes d'hiperconsumisme, oci en comptes de treball obsessiu; menys, menys, menys…
I DOS EIXOS D'APLICACIÓ ENTRE ELS TEÒRICS
1. Autogestió de les comunitats més enllà dels aparells d'Estat
2. Amb una planificació central, de caire socialista
COM DECRÉIXER?
Segons Serge Latouche l'intenta resumir de manera gràfica i parcialment en el seu programa de les vuit R: Reavaluar (revisar els nostres valors: cooperació vs. competència, altruisme vs. egoisme, etc.); Recontextualitzar (modificar les nostres formes de conceptualitzar la realitat, fent palesa la construcció social de la pobresa, de l'escassetat, etc.); Reestructurar (adaptar les estructures econòmiques i productives al canvi de valors); Relocalitzar (sostenir la producció i el consum essencialment a escala local); Redistribuir (l'accés a recursos naturals i les riqueses); Reduir (limitar el consum a la capacitat de càrrega de la biosfera); Reutilitzar (contra el consumisme, tendir cap a béns duradors i a la seva reparació i conservació); Reciclar (a totes les nostres activitats).
Les propostes són infinites:
1. Relocalització de l'economia a escala local: evitar la concentració d'empreses. Mercats locals i artesanats que generin una economia local, de qualitat i sense publicitat.
2. Relocalitzar la producció i també la política.
3. Abandonament del consumisme i la publicitat.
4. Economia solidària (comerç just, banca ètica, consum crític, cooperatives de consum, intercanvis no mercantilitzats com les xarxes de canvi).
5. Repartiment de recursos.
6. Salari màxim i renda bàsica.
7. Autoproducció de béns i serveis.
8. Prohibir privatitzar serveis públics essencials (aigua, educació, sanitat i béns comuns; amb la qual cosa també es generaria ocupació).
9. Abandonament absolut de l'agricultura intensiva per l'agroecologia.
10. Energies renovables, menys consum, eliminació de les no renovables.
11. Desindustrialització: tancar les indústries automobilística, militar, aviació i reconduir l'ocupació envers camps relacionats amb la satisfacció de les necessitats socials i ambientals.
12. Desurbanització (vivim en el 0,2% de la superfície del planeta. Les ciutats són paràsites del creixement).
13. Ciutats en transició (Slow cities).
QUANT DECRÉIXER?
Hi ha qui parla del 5% anual per a no entrar en convulsió, en el caos. Als països pobres seria una altra cosa, però sobre tot que no segueixin el nostre model. Per a aquests països s'imposa, en la percepció de S. Latouche, un llistat diferent de "R": Trencar amb la dependència econòmica i cultura respecte del Nord, Reprendre el fil d'una història interrompuda per la colonització, el desenvolupament i la globalització, Retrobar la identitat pròpia, Reapropiar-la, Recuperar les tècniques i sabers tradicionals, aconseguir el Reemborsament del deute ecològic i Restituir l'honor perdut.
ALTERNATIVES REALS EN MARXA
Hi ha moviments ciutadans força importants que opten pel decreixement, especialment a França i Itàlia.
A França hi ha des d'Instituts d'estudis econòmics sobre el decreixement sostenible (www.decroissance.org) a una revista setmanal, ‘La Décroissance’ (també amb redacció a Itàlia), que ja té una tirada de 50 mil exemplars. També hi ha moviments com la Xarxa d'Objectors del Creixement i iniciatives pràctiques força abundants, com els SEL (Sistemes d'intercanvi locals), les XES (xarxes locals d'economia solidària) i els famosos AMAP (associacions per al manteniment de l'agricultura pagesa), que cada més paguen una petita quantitat que li permet al productor de disposar dels diners i ell va subministrant tot de productes de temporada als socis i que ja nodreixen un milió de francesos i franceses. A Itàlia cal destacar la Rete per la descrescita (www.descrescita.it), a Catalunya l'Entesa pel decreixement (www.decreixement.net), etc.
A Galícia: cooperatives de consum (Árbore, Xoaniña, Semente, etc.), mercats de canvi, xarxes de comerç just, masses crítiques, Fiare i Coop 57 (banca ètica), xarxa de permacultura (ecoaldees), etc.
Són alternatives reals, locals que, paradoxalment, de créixer implicarien ja de per sí decreixement. No n'hi ha, de una fórmula, i comença per una actitud i sobre tot per l'escala local, ja que difícilment els poderosos acceptaran un camí de decreixement controlat. O sí?
arrel-mare: http://enfocant.net/noticia/decreixement-sostenible-davant-de-decreixeme |
