|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
|
per Endavant-OSAN |
04 ago 2009
|
Article publicat al número 7, d'estiu de 2009, de la Tanyada , publicació nacional d'Endavant.
" (...) Allò que realment ens fa diferents és la tensió militant, la nostra determinació d'evidenciar el conflicte latent, el fet de no tenir cap vinculació amb els centres de decisió i de legitimació del sistema econòmic i institucional." |
|
Des de fa temps, és un lloc comú dir que cal superar d'una vegada per totes la marginalitat, i que cal començar a “fer política de debò” en els debats sobre els reptes de futur de l'esquerra independentista. Certament, quan un militant de base sent aquestes argumentacions, no pot evitar quedar aclaparat i reconèixer que, malgrat tots els esforços fets, continua sent molt difícil trencar el setge a què ens condemnen els mitjans de comunicació del règim, la classe política i, sobretot, l'aparell policíac i judicial espanyol. Acte seguit, l'interlocutor que parlava de “fer política de debò” apuntava la solució: “la CUP, al Parlament!”.
Deixant de banda el fet que en la formulació d'aquesta solució hom acostuma a oblidar l'àmbit territorial al qual es refereix (a vegades cal recordar a companys de l'esquerra independentista que el nostre país té diversos parlaments regionals), hi ha uns quants elements que contribueixen a la confusió política en determinats sectors del moviment.
I és que, segons aquests posicionaments, l'abandó de la marginalitat i el començament de la política seriosa passen per l'assumpció d'unes formes de fer política més tradicionals (basades en el reforçament d'una marca política forta, que tingui forma de partit polític, i que pugui presentar-se a tots els processos electorals) i per la competència amb la resta de partits polítics no només en el terreny electoral, sinó també en el dels mitjans de comunicació.
És cert que la majoria de reflexions escrites que es poden llegir defensant aquestes posicions acostumen a situar la participació electoral com un element estrictament instrumental en l'estratègia independentista. Però massa vegades els arguments emprats menystenen la confiança en la força de la militància i en les eines de comunicació pròpies de l'esquerra independentista, i són idealistes a l'hora de destriar què és allò que diferencia el nostre projecte polític del de les forces amb representació parlamentària. Aquest article pretén aportar elements de reflexió sobre aquestes qüestions.
Què ens fa diferents dels altres?
Cal desconfiar sempre del joc electoral. Això no ha de voler dir que cal rebutjar-lo sempre. La participació electoral i l'obtenció de representació institucional en diversos ajuntaments ha estat una contribució als avenços de l'esquerra independentista que no es pot menysprear.
En qualsevol cas, creiem que ningú no pot negar els perills d'absorció i d'integració que tenen les dinàmiques electorals i institucionals, i les conseqüències que podrien tenir en un moviment polític jove i en formació com el de l'esquerra independentista.
Calen garanties sòlides que no caurem en els mateixos paranys en què han caigut partits com la ICV de Saura, l'ERC de Carod i Puigcercós, el PSM o el BNV de la tercera via blavera. Tots aquests són partits que provenen de tradicions molt més compromeses social i nacionalment del que representen ara.
Creiem que no n'hi ha prou amb els arguments que contraposen la honestedat i la integritat ètica de la militància i de la CUP, amb la dels dirigents dels altres partits. Aquests “nosaltres som diferents”, i “nosaltres tenim un compromís i una fermesa que es contraposa amb la degradació dels partits polítics tradicionals i la desconfiança i desencís que generen” són absolutament idealistes i no constitueixen cap garantia contra la possibilitat de la integració al sistema, perquè partits com els esmentats estan farcits de militància honesta, ferma i compromesa amb el país, i això no ha evitat la seva invalidació com a projecte de país engrescador i rupturista.
Creiem, en canvi, que allò que realment ens fa diferents és la tensió militant, la nostra determinació d'evidenciar el conflicte nacional, social i de gènere latent, el fet de no tenir cap vinculació amb els centres de decisió i de legitimació del sistema econòmic i institucional, i en definitiva, l'estratègia d'acumular forces contra aquest poder que oprimeix els Països Catalans, desobeint-lo quan podem i ho creiem necessari. És tot això el projecta una imatge que ens fa diferent de la resta de partits polítics, el que ens converteix en “autèntics” als ulls de la gent.
En resum, creiem que la clau de tot plegat rau en la capacitat de sustentar les nostres forces en infraestructures (humanes, organitzatives, materials i econòmiques) pròpies i autònomes de les institucions i de les lleis de l'enemic. En canvi, la dependència de recursos i infraestructures alienes (mitjans de comunicació, finançament provinent de les institucions, etc.) pot fer que, malgrat la honestedat, la fermesa i la bona voluntat de la militància, un projecte rupturista es converteixi en un projecte domesticat i incapaç de canviar realment res.
De política, tietes i veïns
Tenim vocació de majoria? Creiem que aquesta és la pregunta que cal respondre quan hom parla de “trencar el cercle de l'esquerra independentista”. I creiem que el mèrit de que això hagi pogut passar a alguns llocs no pot ser atribuït a unes sigles en concret, sinó a unes determinades pràctiques polítiques. Fer el contrari és assumir la ideologia dominant, que consisteix en admetre que “si no surts als mitjans de comunicació no existeixes”.
També és assumir la ideologia dominant dir, com sembla que està força de moda en determinats cercles de l'esquerra independentista, que allò que cal és que ens entengui “la veïna del tercer” o la “tieta Enriqueta”. O dit d'una altra manera, que “si no ens entén la tieta Enriqueta, aleshores el que fem no serveix per res”, sense acabar de definir, això sí, aquest curiós subjecte polític. No sabem si la tieta Enriqueta és la propietària d'algun negoci i tres o quatre immobles o si cobra una pensió de viudedat ínfima, ha de rebre ajuda de la caritat i el propietari de l'immoble on viu li fa mobbing per poder vendre la casa. Les tietes de qui ens parlen no tenen aquests problemes, simplement volen 'aire fresc' o 'democràcia participativa' i s'espanten si proposem una política que realment qüestioni aquest ordre social. Tot un motor de canvi i transformació, en definitiva.
Creiem que aquesta pot ser una guia d'actuació per a un catch all party, un partit polític tradicional amb voluntat d'agafar tot tipus de votants. Però en cap cas pot ser-ho per un moviment que pretén construir un projecte polític revolucionari que, si és presentat com a marginal per tots els instruments ideològics de la burgesia (des de la premsa, fins als productes de consum cultural) és justament perquè qüestionem la pròpia estructura del poder.
És cert que moltes vegades, en nom de la puresa ideològica, s'han fet coses des de l'esquerra independentista que han caigut en l'autoconsum, i que buscaven merament una autoafirmació. No creiem que cap estructura del moviment (ni tampoc cap família política del mateix) hagi restat al marge d'aquestes dinàmiques autorreferencials, o n'estiguin vacunades definitivament.
Però creiem que la solució no passa per posar en primer terme de la nostra pràctica política les opinions de subjectes socials indefinits, sinó anàlisis polítiques i socials que determinin a quins sectors socials volem adreçar prioritàriament la nostra pràctica política, i els mitjans que hi adreçarem. En aquest sentit, creiem que ha de ser la classe treballadora i la resta de classes populars els receptors principals de la nostra activitat política ja que, independentment del seu origen o la seva identificació nacional, constitueixen la immensa majoria de la població catalana. Molt abans que conceptes analíticament i sociològicament tan eteris i tan poc útils per a l'acció política sistemàtica com les tietes, les veïnes, o fins i tot, l'anomenat “independentisme sociològic”.
Massa vegades, recórrer a aquests conceptes, combinats amb “hem de començar a fer política seriosa”, ha servit per descartar formes d'intervenció política com les pintades, les encartellades, o la desobediència, que són eines irrenunciables no només per a qualsevol projecte polític revolucionari, sinó per a qualsevol col·lectiu social que vol socialitzar una idea o un projecte i que no té accés als mitjans per fer-ho. Si tenim en compte que, en el cas de l'esquerra independentista, ens hem d'enfrontar amb uns estats opressors que tard o d'hora ens obligaran a respondre a la seva violència amb mitjans de coerció propis, es fa més evident que no podem fer dependre les nostres formes de lluita de l'opinió de sectors socials que mai no estaran disposats a donar suport a res que qüestioni l'ordre establert.
Al contrari, cal orientar la nostra activitat a la socialització cada vegada més àmplia d'un projecte de ruptura, que visualitzi el conflicte que sotmet la majoria de la població a un poder opressiu, manipulador i violent en última instància. Cal explicar a les nostres tietes, als nostres veïns, i a aquells simpatitzants que mai no s'acaben de fer militants, que el que fem és necessari, i que cal que ho facin ells també. Si ho fem al revés, seran ells qui ens acabaran convencent que el que cal és deixar-ho tot com està.
15 anys obrint pas
Fet i fet, és aquesta actitud irredempta, tossuda, combativa la que ha llaurat les condicions d'una presència de l'esquerra independentista en bona part del territori català. Una presència encara massa migrada, però una presència important al cap i a la fi.
Creiem que no és sobrer repassar la nostra història recent, encara que sigui d'una manera molt sintètica, per veure com ha estat la feina del conjunt de l'esquerra independentista la que ha permès que aquesta es vagi configurant com un actor polític de referència als Països Catalans, amb un discurs propi, i amb una capacitat d'incidència que supera, de molt, els seus cercles més estrictament militants, i que és aquest tipus de feina (i no una homologació amb la intervenció política pròpia de la resta de partits parlamentaris) el que va fer que el 27 de maig de 2007 l'esquerra independentista obtingués representació a alguns ajuntaments catalans a través de les CUP.
Després de l'ensulsiada militar i política del 92, i dels traspassos de militància cap a ERC i cap a ICV des dels diferents referents polítics de l'esquerra independentista de l'època (Catalunya Lliure i l'AUP), va ser fonamentalment una nova generació de lluitadors i lluitadores la que, a partir de 1995, va començar a recuperar el carrer. I ho va fer participant en les lluites que estaven apareixent en una societat catalana que estava canviant: la lluita contra les ETT i la precarietat i la lluita pels espais autogestionats i les cases ocupades són els dos exemples més clars de lluites en què l'esquerra independentista va començar a participar i a tenir un paper important.
Aquesta efervescència política, i sobretot, la dinàmica combativa d'allunyament respecte d'ERC i ICV (que havien aconseguit satel·litzar bona part del moviment, com ho demostra els pactes electorals que mantenien amb les candidatures municipalistes de l'esquerra independentista durant aquella època – vegi's casos prou representatius com els de Manresa o Valls), i d'enfrontament amb les institucions i les forces repressives, van aconseguir revitalitzar l'espai polític de l'esquerra independentista.
En aquest context es va produir l'aparició de noves organitzacions en diferents àmbits (la PUA, que més tard es refundà i es convertí en l'actual Endavant, en l'àmbit estudiantil l'Alternativa Estel, en l'àmbit antirrepressiu Alerta Solidària i en l'àmbit juvenil la CAJEI), i la confluència d'altres de ja existents (Maulets i les JIR en l'àmbit juvenil, i en l'àmbit estudiantil, l'aparició de la CEPC a partir de l'AEN, l'AEC i el BEI, i més endavant del SEPC a partir de la CEPC i l'Alternativa Estel).
Totes aquestes organitzacions protagonitzaren, juntament amb multitud de col·lectius locals, l'eclosió de la nova esquerra independentista, juntament amb alguns sectors que sobrevisqueren a la travessia del desert dels primers 90: una nova esquerra independentista que s'articulà localment al voltant de Casals i Ateneus independentistes, i políticament al voltant de les successives experiències de confluència política, entre els que destacà Vinaròs que, malgrat les seves insuficiències, tingué com a virtuts l'escenificació d'una voluntat d'entesa entre les diferents famílies del moviment, així com l'aposta de tot el moviment per les CUP en el terreny municipalista.
Però tots aquests anys s'han caracteritzat políticament per la persistència en la socialització d'un projecte polític independentista i socialista, de Països Catalans, i contrari a la destrucció i la desculturalització del país, i a la precarització de les seves classes populars. I l'esquerra independentista ho ha sabut explicar a sectors importants del poble català en els moments en què ha calgut fer-ho: a través de la CUA i de Diguem No, per defensar que els Estatuts ens allunyaven de la independència; a través de la Campanya dels Països Catalans contra la Constitució Europea i de la CUP per posicionar-nos contra el procés de construcció europea de les multinacionals i contra els pobles; amb dinàmiques de desobediència que han assolit un ressò significatiu com la campanya antimonàrquica; campanyes com la dels 300 anys re resistència, que han tornat a posar sobre la taula un mapa reivindicatiu i de lluita de la nació completa; amb campanyes informatives i de mobilització als barris i pobles contra la repressió, contra la precarietat o contra l'especulació; participant, colze a colze amb els treballadors, en les lluites en defensa dels llocs de treball o dels seus drets; organitzant, conjuntament amb el teixit social i cultural de cada població, festes populars i reivindicatives d'àmplia participació i marcat contingut polític.
Seguir ampliant el projecte
En definitiva, portem 15 anys (i més) socialitzant el nostre projecte polític, que no és una altra cosa que socialitzar una forma de fer país en una línia molt clara d'organització autònoma i desobedient quan cal.
És tot aquest projecte el que s'està obrint a cada vegada més capes populars, i això és el que cal seguir fent. És tot aquest projecte el que cal seguir donant a conèixer, en tota la seva complexitat. I caldrà fer-ho comptant amb les pròpies forces, i sense confiar en els mitjans de l'adversari. Si ho reduïm tot plegat a una marca electoral, estarem entregant un projecte polític rupturista a les dinàmiques dels circs mediàtics de les eleccions. El que ens cal és articular totes les forces amb què comptem, i ampliar-les, però sense renunciar a les nostres idees ni a les nostres formes de fer per fer-les assumibles i digeribles pel poder, o editables pels mitjans de comunicació de l'oligarquia. El nostre camí és el de la lluita, tenir la iniciativa política, fer les anàlisis correctes i estimular la participació popular.
Caldrà fer-ho amb vocació de majoria, partint del fet que som moltes les que estem interessades en canviar de dalt a baix aquest país. Hi ha molta gent disposada a fer coses: cal, que entre totes, seguim estimulant tot això amb les mateixes armes de sempre...i amb les que puguem arreplegar pel camí. |
Mira també:
http://www.endavant.org/index.php?option=com_content&task=view&id=620&Itemid=1
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per las palabras entonces no sirven |
04 ago 2009
|
...las palabras entonces no sirven son palabras.
...Manifiestos, artículos, comentarios, discursos,
humaredas perdidas, neblinas estampadas,
qué dolor de papeles que ha de barrer el viento,
qué tristeza de tinta que ha de borrar el agua!
Ahora sufro lo pobre, lo mezquino, lo triste,
lo desgraciado y muerto que tiene una garganta
cuando desde el abismo de su idioma quisiera
gritar que no puede por imposible, y calla.
Siento esta noche heridas de muerte las palabras.
Manifiestos, artículos, comentarios, discursos,
humaredas perdidas, neblinas estampadas,
qué dolor de papeles que ha de barrer el viento,
...las palabras entonces no sirven son palabras. |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per YokoAno |
04 ago 2009
|
Fem l´escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,
fem l´escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.
Fem l´escamot dels soldats d´avantguarda:
el primer bes que se´ns doni als primers. |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per maqui |
04 ago 2009
|
|
J.S. Papasseit |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per heroidelpoble |
04 ago 2009
|
Veig que s'ha fet na trobada improvisada de poesia. Au doncs j oambé deixo la meva preferida:
No passareu!
Lletra: Apel·les Mestres
No passareu! i si passeu,
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! per més que feu,
no passareu!
No passareu!, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabré de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Més no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu!, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Més no serà! Per més que feu,
no passareu!
A sang i foc avant aneu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa!, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per aix cantem: Per més que feu,
no passareu! |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per YokoAno |
04 ago 2009
|
Fem l´escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,
fem l´escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.
Fem l´escamot dels soldats d´avantguarda:
el primer bes que se´ns doni als primers. |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per prosa |
04 ago 2009
|
No sóc independentista, doncs crec que la qüestió social és molt més prioritària que la nacional (i ambdues són destriables), i moltes vegades em sembla que l'EI és o pot fàcilment ser funcional als interessos de la petita i mitjana burgesia catalana.
Però trobo aquesta anàlisi d'una maduresa i honestedat que la fan força propera al que podria ser el meu plantejament, i al que pot fer-me considerar-vos companys més enllà de patir la repressió de l'Estat i els atacs feixistes. |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per (A) |
05 ago 2009
|
Totalment d'acord amb 'prosa'. Coincideixo plenament amb la seva opinió i, per tant, també aplaudeixo l'article i els seus principis.
Visca l'alliberament social i nacional dels pobles i visca la poesia dels Països Catalans!!!
Salutacions llibertàries.
Cavaller d'un corser
qual crinera és de flames
só jo l'incendiari de mots d'adolescent.
Blasmo els déus a ple vol:
l'arraulit bestiari
tem el fuet del meu cant!
I he maridat la lluna...
(Però no dormo amb Ella si el filisteu governa els meus domenys) |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per (A) |
05 ago 2009
|
|
El poema, titulat 'Canto la lluita', també firmat per Joan Salvat-Papasseit. |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per home... |
05 ago 2009
|
A partir d'aquí es flipa, i se li veu el llautó estatista:
"Si tenim en compte que, en el cas de l'esquerra independentista, ens hem d'enfrontar amb uns estats opressors que tard o d'hora ens obligaran a respondre a la seva violència amb mitjans de coerció propis"
O potser no. |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per Papa-natas |
05 ago 2009
|
Qui censura, insulta i manega indymedia cap al nacional-socialisme?
El meu vesavi es deia Cambó, era nacionaliste, de la Lliga, i va finançar la 'croada' d'en Franco.
El meu avi es deia Macià, i era molt ric perque son pare va esser esclavista i tenia vaixells.
El meu pare es deia Jordi, i amb un cosí seu, que encara es diu Antoni, varen engegar una estafa massiva a la transició 'democratica'.
Primer varen pactar amb el 'bunker' i varen deixar que els fatxes arremblessin amb els calers que quedaven, i ells ens varen hipotecar tres generacions de ciutadans amb el cuento de 'Catalunya'. Per això varen organitzar una 'cosa nostra' fastigosa i excloent fent servir la parla i la cultura de coartada per poguer fer el seus 'negocis'.
Ara manen el meu tiet Josep-LLuis i el meu cosí, en Sauron, acoquinats amb un xarnego calvo per que no es noti tant l'estafa del catalanisme...
I doncs jo ara m'he fet 'indepe' per mirar de recollir les escorrialles que ens han deixat per als de la meva generacio els grans 'patriotes' precedents!
I per aixo faig propaganda, censuro i insulto al IMC BCN a qui no pensa com jo!! |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per papa satán |
05 ago 2009
|
Quién insulta i manipula indymedia hacia el nacionalismo?
Mi visabuelo se llamaba Lerroux, iba de revolucionario però se casó con la extrema derecha epañola.
Mi abuelo se llamaba Negrín era del PSOE però de familia rica conservadora i católica.
Mi padre se llamaba Santiago Carrillo y se vendió la empresa familiar (franquicia moscovita) en una estafa llamada "transición democràtica".
Ahora media familia manda todo lo que puede ser manadable (estado, autonomias, ejército, polícias) aunque lleven bufandas diferentes. Así que yo despué de pasar por la UCE y ser columnista del "Deverdad" me he tirado a hacer de "antisistema" o de "faiero" a ver si me forro persiguiendo a los pocos secesionistas que quedan.
I por eso persigo, boicoteo, censuro i insulto a qualquier notícia publicada que salga en indymedia o en kaosenlared donde se hable en catalàn i de los països catalans! |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per luis cifer |
05 ago 2009
|
tu abuelo era fundador de CiU, un somaten, muy ucatalan de soca-rel, pero somaten. Se dedicaba a 'defensar la terra`' ayudando a la guardiua civil a cazar maquis anarquitas.
Tu madre es ultracatolica de misa diaria. Es racista y meapilas. Un remedio para la lujuria. Tacaña hasta extremos enfermizos. Muy catalana, por descontado.
Lo buenn y mejor de la cultura y la lengua románica provenzal que ahora usurpais disfranzadola de 'catalanitat` hace tiempo que ardió con el último cátaro. Traicionado y quemado vivo gracias a la delacion de 'catalanes'.
invasores germanicos guiados por la cruz y puestos al servicio de la corona española... ¡por eso teneis tanto miedo de los que vienen de fuera!
¡De ahi tanta afirmacion identitaria sececionista!
Porque en el fondo sois descendientes de inmigrantes, vosotros tambien, con el agravante de que a vuestros antepasados mercenarios los enviaron a matar pacificos pobladores autoctonos en nombre de la 'cristiandad'... |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per gnòstic pagà irredempt |
05 ago 2009
|
Talment com Espanya mateix, per això tanta mania amb la secessió i el trencament de la seva unitat: perquè per si sola no s'aguanta, no és res de natural, és imposada a sang i foc. Només que fa menys temps, i per això és més fàcil assenyalar el despropòsit, perquè encara el patim.
De fet, anant al fons de la qüestió, el sentiment identitari malaltís tant a Espanya com a Catalunya prové del mateix. Ara, per mi com deia el Rubianes que li donguin pel cul a Espanya. Si algun dia arriba a tenir Estat propi diré que li donguin pel cul a Catalunya, mentre tant l'independentisme és un focus de resistència contra la ignomínia.
Una cosa només sobre tot això que has dit: als càtars aquí en aquesta banda del Pirineu no només se'ls va tolerar, també se'ls va donar refugi i fins i tot molts nobles s'hi van convertir. Per interessos comercials i per treure poder a l'Església? Doncs segurament sí, però el cert és que a Catalunya el catarisme resistí fins un segle més tard de la batalla de Muret. El maleït Jaume I dels pebrots va ser qui va cedir davant del papat i permeté la constitució de la Inquisició, i la casa de Foix (comtat occità) fou qui traí els càtars que quedaven per aquestes contrades. Però mira el què feia la gent del poble:
"L'any 1237, els comtes de Foix, autoritzen l'entrada d'inquisidors a Castellbò per poder conservar les possessions a l'Alt Urgell. 30 anys després, l'inquisidor general de Catalunya, Pere de Cadireta, mana desenterrar les restes d'Arnau de Castellbò i de la seva filla Ermessenda, acusats d'heretges càtars, les fa cremar i escampar al vent. La llegenda explica que la gent de Castellbò agafà l'inquisidor, el van asseure en una cadira i li van tirar rocs fins que el van matar. D'aquí li ve el nom."
Així que, sobre aquest tema en concret, millor deixa-ho córrer. Tota la política feudal era un marasme d'interessos foscos i complexes, aquí i a tota la cristiandat, però precisament amb el tema dels càtars si en alguna banda sota la influència de Roma se'ls va recolzar va ser aquí. |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per que no obriu els ulls? LC2 |
05 ago 2009
|
En cap moment es nega la decencia de la gent d'aquesta terra, que n'hi ha, i molta, i la millor... Lo que es rebutja es que sota la quatribarrada, amb l'excusa de la parla, amb la coartada de 'la terra', es vengui etnocentrisme.
Molt més greu és que aixo es faci a l'indymedia, que si alguna cosa té de particular, es cercar un altre mon: sense senyeres, sense fronteres, on tothom s'expressi com vulgui o com pugui amb qui vulgui o amb qui pugui.
Cal recordar que els excesos identitaris identifiquen als fatxes de tot arreu. Aixo no es TV3.
Els que més utilitzaven la paraula 'Alemanya' eren els nazis. A 'Italia' el fachisti. A Croacia els ustachis. A Serbia, els tchetniks... i a Ejpaña, el franquistes, of course. Amb Catalunya, a Euskadi, a Galiza o a Minglanilla del Palancar, passa lo mateix. Quan més identitaris, més fatxes.
Es perden els referents altermundialistes i entrem en una dinámica de veure qui és més 'patriota'! Feixisme. Interclasisme. Confusio manegada per els de sempre: casta sacerdotal tirant de les dues parts de la pinça [^PP i Ejpaña, d'una banda] i els identitaris autoctons de la l'altra... Sempre la zizatnia, sempre els mateixos, sempre la confusió per la gent d'esquerres: per aillo del 'divide y venceras'! |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per Abel |
09 ago 2009
|
Quin empanada porten els espanyolistes racistes:
1- Els catalans van ajudar als càtars en contra dels francs, no per res el rei Pere va morir a Muret defensant als occitants.
2- Alliberar a un poble i demanar-ne l'autodeterminació no és etnocentrisme.
3- Pretendre l'alliberament social sense tindre en compte que hi ha problemes nacionals irresolts és afavorir l'estat espanyol centralista.
4- Aquí els que censuren són els qui no volen determinades notícies a indymedia, que quedeu com els feixistes que en el fons esteu fets. Per cert, molt parlar malament dels nacionalismes en general però alguns només teniu paraules contra l'independentisme.
5- Com més llegeixo alguns comentaris més em convenço que l'arrel del nacionlisme espanyol és profundament excloent i racista. |
|
Re: Amb les armes de sempre i amb vocació de majoria
|
|
per Telesforoo Obsolet |
10 ago 2009
|
Aqui es vol i es defensa la llibertat de la parla i de l'opinió.
Tant si penses una cosa com l'altra has de tenir el dret de dir´lo.
Tant si es defensa una, o l'opinió contraria.
Si penses que l'unitat és una, com si penses que la singularitat va més enllà de la unitat.
Sempre som a temps de canviar de parer... |
|
|
