Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: globalització neoliberal : corrupció i poder : educació i societat : pobles i cultures vs poder i estats : sexualitats
1909-2009 La Lluita Continua: cremi o no, la esglèsia fa pudor
per la gallinaire	26 jul 2009
1909-2009 SETMANA TRÀGICA? LA LLUITA CONTINUA Aquest matí una vintena d'esglésies de Barcelona han aparegut pintades, segellades i perfumades. Centres eclesiàstics de la plaça de Sarrià, Poblenou (Sta. Maria Taulat i Sagrat Cor), Gràcia (plaça de la Virreina, St. Felip Neri, Josepets), St. Gervasi (Sta. Agnès), Raval (Sta. Mònica i calle carrer de Valldonzella), Eixample (al carrer Calàbria), St. Andreu (plaça Orfila, carrer Wad-Ras, Monges), Clot i d'altres barris han estat intevinguts per a commemorar una setmana de lluita popular que el cures van batejar com a tràgica. Per a nosaltres fou insurreccional i per aquest motiu, l'acció homenatja als seus protagonistes. Durant aquesta acció s'ha difós el següent comunicat.
setmana_cat.pdf (244,19 KiB)
setmana_cast.pdf (210,38 KiB)
CAT_______________________ “CREMI O NO, L'ESGLÉSIA FA PUDOR”. Aquesta consigna acompanya al bloqueig de portes d'algunes esglésies barcelonines per a impedir la missa del diumenge 26 de juliol de 2009. L'acció commemora el centenari d'allò que fou una “Setmana Tràgica” per a l'Esglèsia i l'Estat, però que per a milers de persones significà moments de rebel·lió, comunitat, dignitat i aprenentatge. “GUERRA A LA GUERRA DELS BANQUERS”. La ràbia esclatà perque els reservistes de l'Exèrcit espanyol havien d'anar a morir a Melilla per a defensar els interessos econòmics d'explotadors com Romanones, Güell i Comillas, mentre que els fills dels rics, pagant, es lliuraven d'anar a la guerra. S'organitzà una vaga general, s'assaltaren armeries, es constituiren juntes revolucionàries, es sabotejaren ponts, vies de ferrocarril, cables telefònics... “HIJO QUINTO Y SORTEADO, HIJO MUERTO Y NO ENTERRADO”. Les dones van tenir un paper rellevant, tant a les manifestacions inicials com a la crema d'edificis religiosos que esdevingué més tard. Elles van dirigir la construcció de les barricades, juntament amb homes de totes les edats i nens. Cridaven “abans la insurrecció que la guerra”. “L'ÚNICA ESGLÉSIA QUE IL·LUMINA ÉS LA QUE CREMA”. Com a resposta a l'asfixiant presència d'ordres religioses a la ciutat, les insurrectes van incendiar més de vuitanta edificis. Atacaven una institució que exercia el control social i justificava la misèria de gran part de la població sense qüestionar mai la desigualtat. 1909 – 2009 LA LLUITA CONTINUA. Avui, altres noms, la mateixa explotació, segueixen convertint la nostra vida en guerra. Presoners de la nostra misèria quotidiana, sortim en processó de vacances, peregrinem al centre comercial i comulguem amb les rodes d'un cotxe nou. Els diners, el consum, el futbol, el civisme són noves religions que han entrat a competir pels feligresos, però l'Església, la de sempre, no ha perdut el seu poder. Aquesta institució, gestionada com una multinacional, manté intacte el seu enorme patrimoni i rep cada any 150.000.000 euros de l'Estat espanyol. Tot i que als seus temples hi han més turistes que creients, la jerarquia catòl·lica segueix imposant la seva hipòcrita moral. Encara avui pretén controlar i sotmetre els nostres cossos mentre encobreixen els abusos sexuals del seu clergat. No podran. NI DÉU NI CAPITAL CAST___________________________________ “LA IGLESIA APESTA, AUNQUE HOY NO ARDA”. Esta consigna acompaña al bloqueo de puertas de algunas iglesias barcelonesas para impedir la misa dominical del 26 de julio de 2009. La acción conmemora el centenario de lo que fue una “Semana Trágica” para la Iglesia y el Estado, pero que para miles de personas estuvo cargada de momentos de rebeldía, comunidad, dignidad y aprendizaje. “GUERRA A LA GUERRA DE LOS BANQUEROS”. La rabia estalló porque los reservistas del Ejército español tenían que ir a morir a Melilla para defender intereses económicos de explotadores como Romanones, Güell y Comillas, mientras los hijos de los ricos, pagando, se libraban de ir a la guerra. Se organizó una huelga general, se asaltaron armerías, se constituyeron juntas revolucionarias, se sabotearon puentes, vías férreas, cables telefónicos... “HIJO QUINTO Y SORTEADO, HIJO MUERTO Y NO ENTERRADO”. Las mujeres tuvieron un papel relevante, tanto en las protestas iniciales como en la posterior quema de edificios religiosos. Ellas dirigieron la construcción de las barricadas, junto a hombres de todas las edades y niños. Gritaban “antes la insurrección que la guerra”. “LA ÚNICA IGLESIA QUE ILUMINA ES LA QUE ARDE”. Como respuesta a la asfixiante presencia de órdenes religiosas en la ciudad, l@s insurrect@s incendiaron más de ochenta edificios. Atacaban a una institución que ejercía el control social y justificaba la miseria de gran parte de la población sin cuestionar nunca la desigualdad. 1909 – 2009 LA LUCHA CONTINÚA. Hoy, otros nombres, la misma explotación, siguen convirtiendo nuestra vida en guerra. Prisioneros de nuestra miseria cotidiana, salimos en procesión de vacaciones, peregrinamos al centro comercial y comulgamos con las ruedas de un coche nuevo. El dinero, el consumo, el fútbol, el civismo son nuevas religiones que han entrado a competir por los feligreses, pero la Iglesia, la de siempre, no ha perdido su poder. Esta institución, gestionada como una multinacional, mantiene intacto su enorme patrimonio y recibe cada año 150.000.000 de euros del Estado español. Pese a que en sus templos hay más turistas que creyentes, la jerarquía católica sigue imponiendo su hipócrita moral. Aún hoy pretenden controlar y someter nuestros cuerpos mientras encubren los abusos sexuales de su clero. No podrán. NI DIOS NI CAPITAL
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more