Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: guerra
Barcelona i el parc de la impunitat de Gaza - Campanya per trencar l’agermanament entre Barcelona i Tel Aviv
09 jul 2009
El parc Barcelona, construït a Gaza amb un projecte d'agermanament entre Barcelona, Gaza i Tel Aviv, va ser destruït el 2009 per l'exèrcit israelià. La societat catalana vol el fi de la impunitat.
16068200906120653entr16068.jpg
“Els soldats estaven com bojos. Com que no sabien què fer, han destrossat el parc, les nostres cases i els cotxes. Ho han cremat tot, segur que has vist com han cremat els cotxes (...) Què podem dir? No hi ha paraules. Estan bojos. No tenen dret a destrossar-lo. Era només un parc, no en té la culpa, són pedres i sorra, què hi té a veure amb això?”.

Aquest és el testimoni de tan sols una de les centenars de famílies veïnes del parc de la pau Barcelona, construït el 2005 a la ciutat de Gaza mitjançant un projecte de cooperació de l’ajuntament de Barcelona i destruït el 2009 per l'exèrcit israelià durant l’operació Plom Fos.

“Venia molta gent del barri, famílies per prendre el sol i respirar aire fresc (...) Era el lloc favorit de la gent”, explica un altre veí. “El van destruir per tenir un lloc baix i segur per als soldats”.[1]

El parc Barcelona –al qual se li va afegir el trist cognom ‘de la pau’– era, en efecte, un dels pocs espais d’esbarjo a tota la franja de Gaza fins a la invasió israeliana del gener del 2009. La campanya de bombardeigs que Israel va conduir durant tres setmanes, entre el desembre del 2008 i el gener del 2009, va deixar darrere seu un macabre ball de xifres: 1.417 morts, dels quals 926 eren civils (inclosos 313 nens, 116 dones i 16 professionals sanitaris de servei) i 5.303 ferits, inclosos 1.606 nens, 828 dones i 26 professionals sanitaris.[2] A això caldria afegir centenars de milers de persones desplaçades, 3.354 cases totalment destruïdes i 11.112 parcialment danyades, 122 centres sanitaris destruïts o danyats (15 d’ells hospitals), més de 150 escoles, 29 ambulàncies i almenys 53 edificis de l’ONU atacats, i importants danys en les infraestructures d’electricitat, aigua i sanejament. Ni les mesquites ni els cementiris no es van salvar de l’ofensiva. I el parc Barcelona tampoc no va ser cap excepció.

L’excepció està en que es tractava d’un espai construït amb els impostos dels barcelonins, gràcies a un projecte trilateral d’agermanament signat entre la ciutat comtal, Gaza i Tel Aviv.

Durant la campanya bèl•lica, l’ajuntament de Barcelona es va afanyar a emetre un comunicat deplorant els atacs, condemnant el bloqueig de la franja, exigint el compliment del dret internacional i reiterant el seu compromís amb una solució justa.[3] Poc després, quan es va fer pública la denúncia de la destrucció del parc, l’ajuntament va manifestar que el reconstruiria tant aviat com pogués.

Tanmateix, moltes organitzacions de la societat civil catalana li van exigir que aquesta iniciativa anés acompanyada d’un gest rotund de denúncia. Es demana trencar tota relació d’‘agermanament’ amb Tel Aviv, doncs s’entén que, més enllà de la injustificable massacre comesa a la franja, l’acció contra la plaça havia estat un acte de destrucció totalment gratuït i deliberat. Reconstruir la plaça –sense que Israel es responsabilitzés per allò que constitueix una greu violació del dret internacional com és l’atac indiscriminat contra una infraestructura civil– suposaria enviar un clar missatge d’impunitat.[4]

A aquesta crida s’hi va afegir també un grup d’acadèmics israelians, que va enviar una carta oberta a Manel Vila, responsable del departament de Cooperació Internacional de l’ajuntament, instant les autoritats locals barcelonines a trencar l’acord. El text es mostrava contundent: “Israel ha demostrat un enorme nivell de brutalitat en les últimes massacres de Gaza. El silenci de la comunitat internacional davant de les atrocitats comeses per Israel durant l’‘operació’ de 22 dies només va animar el règim israelià a intensificar la massacre”.[5]

L’ajuntament barceloní al•lega que trencar l’agermanament amb Tel Aviv suposaria trencar-lo també amb Gaza, pel que es mostra reticent davant d’aquesta possibilitat. És més, el febrer del 2009, una delegació de la cambra municipal barcelonina va visitar Israel i Palestina per “enfortir els actuals vincles de cooperació i agermanament que Barcelona manté amb les dues ciutats”.[6]

En realitat, aquest suposat acord trilateral de iure i no de facto no s’hauria de mantenir. L’ajuntament de Barcelona té pocs motius reals per defensar que és imprescindible mantenir el joc a tres bandes. Barcelona, per tant, hauria de replantejar la seva relació amb Tel Aviv en el marc de l’agermanament no només perquè l’acord mai no s’ha materialitzat a la pràctica, sinó perquè, d’aquesta manera, li està fent un pobre favor a la defensa del dret internacional.

L’agermanament trilateral: un miratge al desert

El setembre del 1998, en ple –i mal anomenat– ‘procés de pau’, Barcelona va impulsar una iniciativa d’agermanament trilateral amb Gaza i amb Tel Aviv per tal d’intercanviar experiències, fomentar la col•laboració entre les seves societats i impulsar projectes de cooperació que milloressin les condicions de vida dels habitants de Gaza.

No obstant això, segons la pàgina web de l’ajuntament, “l’acord concretava unes actuacions anuals conjuntes a tres bandes en matèria de cooperació i/o d’intercanvis professionals, que, per raons derivades del conflicte, mai s’han pogut dur a terme. Malgrat això, s’han realitzat intercanvis per separat amb cada una de les ciutats”.[7]

De fet, un parell de dies després de la signatura, l’alcalde de Gaza, Aoun al-Shawa, ja expressava el seu escepticisme respecte a aquestes suposades ‘actuacions conjuntes’: “No espero cap benefici material de l’acord. L’acord només generarà beneficis polítics. Pel que fa a l’ajut econòmic i els projectes conjunts, no crec que n’hi hagi cap entre les dues ciutats”.[8]

Més remarcable, tanmateix, és el fet que, el febrer del 2008, el propi ajuntament de Tel Aviv organitzés una votació per decidir si rescindia l’acord. Finalment, les autoritats de la ciutat van decidir ‘congelar’ unilateralment tota relació d’agermanament amb Gaza “fins que tornin millors dies”, en paraules del seu alcalde, Ron Huldai.[9]

Huldai, l’alcalde de Tel Aviv ara i quan es va firmar l’agermanament, va fer carrera a l’exèrcit israelià durant 26 anys (1963-1989), en els que va servir com a pilot de combat i instructor de vol abans de llicenciar-se amb el rang de general de brigada. Fins i tot va ser condecorat pel seu paper com a pilot de combat durant les guerres dels Sis Dies i del Yom Kippur.[10]

Durant els últims bombardeigs de Gaza, l’alcalde va declarar també a la Cambra de Comerç França-Israel que “Israel no es pot permetre el luxe d’un segon error. El que està en joc a Gaza no és simplement la seguretat dels habitants del sud del país, sinó principalment la victòria de la democràcia en general i del món àrab musulmà moderat sobre el fanatisme, l’absolutisme i l’islam integrista”.[11]

Tenint en compte l’opinió que li mereix a l’alcalde de Tel Aviv la campanya indiscriminada de bombardeigs desencadenada per la institució militar de què ha format part tants anys, el futur d’aquesta relació de miratge entre Gaza i Tel Aviv es dibuixa, en el millor dels casos, com a poc prometedora. Per tant, l’agermanament trilateral és poc més que un paper mullat en el que només sembla creure l’ajuntament de Barcelona.

Per què si mai no s’ha materialitzat en cap acció concreta ni dóna senyals de fer-ho? Per què si les seves parts no participen en ell i, de tota manera, el congelen unilateralment? De veritat pensa l’ajuntament barceloní que pot desenvolupar un paper constructiu en aquestes circumstàncies? No podria desenvolupar aquest paper denunciant les violacions del dret internacional mitjançant un clar gest de ruptura amb aquell que les comet?

Un Estat que discrimina, un municipi que discrimina

Fins i tot ignorant el fet que el que es pretenia que fos un acord de relació trilateral entre municipis s’hagi convertit, a la pràctica, en dos acords bilaterals, és necessari que l’ajuntament no perdi de vista el context general en què està participant, no ho oblidem, en nom dels barcelonins.

En els últims anys, són cada vegada més les veus que estan denunciant el sistema de discriminació sistemàtica que practica l’Estat d’Israel. El 2007, John Dugard, Relator Especial de les Nacions Unides sobre la situació dels drets humans als territoris palestins ocupats, va publicar un informe en el qual assenyalava que “encara que els dos règims són diferents, les lleis i pràctiques d’Israel al territori palestí ocupat sens dubte s’assemblen a aspectes de l’apartheid”.[12] En aquell mateix informe, l’enviat de l’ONU detectava que l’ocupació israeliana, a més d’elements d’apartheid, mostra ingredients de colonialisme. El maig del 2009, el Consell d’Investigació per a les Ciències Humanes de Sud-àfrica va publicar un exhaustiu informe que, basant-se en el dret internacional, confirma les conclusions de Dugard.[13]

Tanmateix, Israel no només discrimina la població ocupada, sinó també els seus propis ciutadans. “Les minories palestines que viuen a Israel, malgrat tenir la nacionalitat israeliana, són ciutadans de segona classe”.[14] Això es tradueix en lleis diferents, segons s’apliqui a ciutadans jueus o no jueus, en qüestions com l’accés a la terra, la reunificació familiar i l’adquisició de la ciutadania.

En aquest context, les autoritats municipals assumeixen una rellevància fonamental en la mesura que, com a instàncies de govern local, alimenten, directament o indirectament a través de les polítiques concretes que posen en pràctica sobre el terreny, un sistema estatal de discriminació, tant als territoris ocupats com amb els seus propis ciutadans.

Tel Aviv-Yafo: a cop de buldòzer

El municipi amb què es va firmar l’acord d’agermanament està, de fet, format per dues unitats territorials: Tel Aviv i Jaffa. Jaffa era la ciutat més important de Palestina durant el mandat britànic, amb una població de més de 80.000 palestins. Després de la fundació de l’Estat d’Israel, forces sionistes van forçar el desplaçament del 95 per cent de la població palestina originària.

A començaments dels anys cinquanta, Jaffa va entrar a formar part del municipi de Tel Aviv, que va passar a anomenar-se Tel Aviv-Yafo, i els palestins es van convertir en una minoria. L’ajuntament va començar a elaborar plans per a la “judeïtzació” de la ciutat, entre altres coses, canviant els noms dels carrers, eliminant les referències identitàries palestines dels currículums escolars i esfondrant els edificis que havien abandonat els palestins durant la Nakba, la catàstrofe, del 1948.

El 1950, les autoritats israelianes van aprovar la Llei de Propietat dels Absents, amb la qual es va legalitzar l’apropiació per part de l’Estat de les cases i les terres dels refugiats i desplaçats que no podien tornar-hi. D’aquesta manera, tant a Jaffa com a tots els territoris palestins, Israel pot robar “legalment” allò que no li correspon.

Precisament, un dels problemes més apressants a què s’enfronten els més de 20.000 palestins que continuen vivint avui dia a Jaffa –que depèn, recordem, de l’ajuntament de Tel Aviv– són les demolicions i els desallotjaments de les seves llars. Segons el Comitè Popular contra les Demolicions d’Habitatges de Jaffa, són més de 500 les famílies que es veuen amenaçades per una ordre de demolició o desallotjament. Normalment, l’excusa que solen al•legar les autoritats israelianes és que les famílies estan ocupant un terreny que, segons la Llei de Propietat d’Absents, pertany a l’Estat o la falta d’una llicència legal per construir, l’obtenció de la qual és pràcticament impossible per als palestins.[15]

Així, es pot entendre que les autoritats municipals, incloses les de Tel Aviv, si no responsables directes de l’adopció d’aquestes polítiques, sí que en són còmplices, en portar-les a la pràctica. Davant d’aquesta perspectiva, la societat civil catalana considera que la millor manera de demostrar la seva solidaritat amb un poble discriminat no passa per aprofundir els seus llaços amb aquell que practica, sistemàticament, el cop de buldòzer per motius ètnics, religiosos o polítics.

Ningú no es una illa: el moviment BDS

El 2005, més de 170 organitzacions de la societat civil palestina van fer una crida a la comunitat internacional perquè emprengui una campanya mundial de boicot, sancions i desinversions (BDS), semblant a la que es va posar en marxa en contra del règim de l’apartheid sud-africà, per tal d’exercir pressió sobre Israel per a que reconegui els drets del poble palestí i acabi amb la seva ocupació il•legal.[16]

Des de llavors, són cada vegada més i més diversos els grups que s’estan atrevint a dir ‘no a la impunitat’ israeliana. Des del sindicat dels estibadors a Sud-àfrica i el dels treballadors del transport públic al Regne Unit, al Festival Internacional de Cinema d’Edimburg, passant per grups de base confessional als Estats Units, el moviment està prenent un fort impuls.

No es tracta, com no ens podem cansar de repetir, de boicotejar un poble ni d’antisemitisme, sinó de censurar les institucions que, en nom d’aquest poble, es dediquen de forma deliberada i sistemàtica a perpetuar una situació d’injustícia i de violació del dret internacional des de fa més de seixanta anys.

L’ajuntament de Barcelona podria, en el marc d’aquest moviment internacional, adoptar una actitud de valentia davant del que sol ser un xantatge els arguments del qual s’esfondren com un castell de cartes i transformar en acció les seves paraules de compromís amb el poble palestí.

Alguna cosa més que pedres i sorra

El parc de la pau Barcelona era alguna cosa més que pedres i sorra. Era un espai obert al territori més densament poblat del món, que porta més de dos anys patint un bloqueig inhumà. Era un lloc on jugar, passejar i somiar amb una vida on no ploguin les bombes.
L’exèrcit israelià va decidir destruir aquest lloc i moltes de les cases que l’envolten malgrat que no hi havia combatents a la zona ni representava un perill per a les seves tropes. Malgrat ser un regal dels barcelonins als habitants de Gaza. Malgrat tot, com sempre.

Per aquest motiu, perquè Barcelona ha de mantenir amb Gaza un compromís que vagi més enllà de les pedres i de la sorra, és necessari, ara més que mai, enviar un missatge clar a aquells que s’entossudeixen a emportar-se per davant amb els seus buldòzers i tancs la legalitat internacional.

Per això, sí, reconstruïm el parc. Però no, no ho fem sense denunciar la injustícia i reforçant els vincles amb qui només desitja destruir-lo.


*Amb Palestina al Cor és una campanya de solidaritat amb el poble palestí impulsada per diverses organitzacions de la societat civil catalana (http://naqba-catalunya.blogspot.com/).



Referències

[1] Documental “Barcelona-Gaza Peace Park”, produït per Alberto Arce, Giorgio Mosangini i Manuel Autan amb el suport de la campanya Amb Palestina al cor, www.ambpalestina.blip.tv

[2] Palestinian Center for Human Rights (PCHR), ‘Confirmed figures reveal the true extent of the destruction inflicted upon the Gaza Strip’, comunicat de premsa del 12 de març del 2009, http://www.pchrgaza.org/files/PressR/English/2008/36-2009.html

[3] ‘L’alcalde lamenta els atacs a la ciutat de Gaza’, http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,21=

[4] ‘Carta oberta a l’alcalde de Barcelona amb motiu de la destrucció, per part de l’exèrcit israelià, de la Plaça Barcelona per la Pau de la ciutat de Gaza’, http://www.blogbarcelona.cat/viewPost.do?dispatch=viewPost&postId=DE4B8F

[5] ‘Is Barcelona still cooperating with Tel Aviv? Even after the Gaza massacres?’, http://israel-academia-monitor.com/index.php?type=large_advic&advice_id=[id]=174&cookie_lang=en

[6] Ajuntament de Barcelona, ‘L’Ajuntament de Barcelona visita Israel i Palestina’, nota de premsa, 25 de febrer del 2009, http://w3.bcn.cat/multimedia/fitxers/premsa/notadepremsagazadefinitiva2.

[7] Ciutats agermanades, Tel Aviv-Jaffo, http://w3.bcn.es/XMLServeis/XMLHomeLinkPl/0,4022,229724149_257353325_1,0

[8] Al-Sharq al-Awsat: Interview With Gaza Mayor, 26 de setembre del 1998, http://lists.mcgill.ca/scripts/wa.exe?A2=ind9810a&L=paldev&F=P&P=328

[9] Hai, Yigal; ‘Tel Aviv decides to retain contract with Gaza City as `twin city`’, Haaretz, 10 de febrer del 2008, http://www.haaretz.com/hasen/spages/952850.html

[10] Huldai, Ron; ‘Tel Aviv: The First Jewish City of Modern Times Turns 100’, History – Rebirth of a Nation, http://www.israels60th.net/secondary/chapters/ch1.pdf

[11] Ben Avraham, Mati; ‘Israël en guerre: la stratégie de l’état-major israélien’, editorial de la Cambra de Comerç França-Israel (CCFI), http://www.israelvalley.com/news/2009/01/05/21094/israel-en-guerre-la-st

[12] A/HRC/4/17, ‘Aplicación de la Resolución 60/251 de la Asamblea General, de 15 de marzo de 2006, titulada “Consejo de Derechos Humanos” - Informe del Relator Especial sobre la situación de los derechos humanos en los territorios palestinos ocupados desde 1967 (Sr. John Dugard)’, Consell del Drets Humans, 29 de gener del 2007.

[13] Human Sciences Research Council (HSRC), ‘Occupation, Colonialism, Apartheid? A re-assessment of Israel’s practices in the occupied Palestinian territories under internacional law’, Democracy and Governance Programme – Middle East Proejct, Ciudad del Cabo, maig del 2009.

[14] Currea Lugo, Víctor. Palestina: entre la trampa del muro y el fracaso del derecho. Barcelona: Icaria, 2005, p. 208.

[15] Abu Shehadeh, Sami y Shbaytah, Fadi, ‘Jaffa: from eminence to ethnic cleansing’, Electronic Intifada, 27 de febrer del 2009, http://electronicintifada.net/v2/article10338.shtml

[16] Global BDS Movement, http://www.bdsmovement.net/

This work is in the public domain
Sindicato Sindicat