Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal : mitjans i manipulació : pobles i cultures vs poder i estats : guerra
Ho visto L'Aquila [després del terratremol a Itàlia]
08 jul 2009
Carta de Andrea Gattinoni, un actor que va visitar L'Aquila per presentar una pelicula. La carta està dirigida a la seva dona, però son un testimoni important per a tothom.
Sisplau, que algú la tradueixi al català o castellà i la torni a penjar!
Oggetto: HO VISTO L 'AQUILA

Lettera a mia moglie scritta ieri notte (11 maggio '09)

Ho visto l 'Aquila. Un silenzio spettrale, una pace irreale, le case distrutte, il gelo fra le rovine. Cani randagi abbandonati al loro destino. Un militare a fare da guardia a ciascuno degli accessi alla zona rossa, quella off limits.
Camionette, ruspe, case sventrate. Tendopoli. Ho mangiato nell'unico posto aperto, dove va tutta la gente, dai militari alla protezione civile. Bellissimo. Ho mangiato gli arrosticini e la mozzarella e i pomodori e gli affettati.

Siamo andati mentre in una tenda duecento persone stavano guardando "Si può fare". Eravamo io, Pietro, Michele, Natasha, Cecilia, Anna Maria, Franco e la sua donna. Poi siamo tornati quando il film stava per finire. La gente piangeva. Avevo il microfono e mi hanno chiesto come si fa a non impazzire, cosa ho imparato da Robby e dalla follia di Robby, se non avevo paura di diventare pazzo quando recitavo.

Ho parlato con i ragazzi, tutti trentenni da fitta al cuore. Chi ha perso la fidanzata, chi i genitori, chi il vicino di casa.
Francesca, stanno malissimo. Sono riusciti ad ottenere solo ieri che quelli della protezione civile non potessero piombargli nelle tende all'improvviso, anche nel cuore della notte, per CONTROLLARE. Gli anziani stanno impazzendo.
Hanno vietato internet nelle tendopoli perché dicono che non gli serve. Gli hanno vietato persino di distribuire volantini nei campi, con la scusa che nel testo di quello che avevano scritto c'era la parola "cazzeggio". A venti chilometri dall'Aquila il tom tom è oscurato. La città è completamente militarizzata. Sono schiacciati da tutto, nelle tendopoli ogni giorno dilagano episodi di follia e di violenza inauditi, ieri hanno accoltellato uno. Nel frattempo tutte le zone e i boschi sopra la città sono sempre più gremiti di militari, che controllano ogni albero e ogni roccia in previsione del G8. Ti rendi conto di cosa succederà a questa gente quando quei pezzi di ***** arriveranno coi loro elicotteri e le loro auto blindate? Là ???? Per entrare in ciascuna delle tendopoli bisogna subire una serie di perquisizioni umilianti, un terzo grado sconcertante, manco fossero delinquenti, anche solo per poter salutare un amico o un parente.
Non hanno niente, gli serve tutto. (Hanno) rifiutato ogni aiuto internazionale e loro hanno bisogno anche solo di tute, di scarpe da ginnastica. Per far fare la messa a Ratzinger, il governo ha speso duecentomila euro per trasportare una chiesa di legno da Cinecittà a L'Aquila.

Poi c 'è il tempo che non passa mai, gli anziani che impazziscono.
Le tendopoli sono imbottite di droga. I militari hanno fatto entrare qualunque cosa, eroina, ecstasy, cannabis, tutto. E' come se avessero voluto isolarli da tutto e da tutti, e preferiscano lasciarli a stordirsi di qualunque cosa, l'importante è che all'esterno non trapeli nulla. Berlusconi si è presentato, GIURO, con il banchetto della Presidenza del Consiglio.

Il ragazzo che me l'ha raccontato mi ha detto che sembrava un venditore di pentole. Qua i media dicono che là va tutto benissimo. Quel ragazzo che mi ha raccontato le cose che ti ho detto, insieme ad altri ragazzi adulti, a qualche anziano, mi ha detto che "quello che il Governo sta facendo sulla loro pelle è un gigantesco banco di prova per vedere come si fa a tenere prigioniera l 'intera popolazione di una città, senza che al di fuori possa trapelare niente". Mi ha anche spiegato che la lotta più grande per tutti là è proprio non impazzire. In tutto questo ci sono i lutti, le case che non ci sono più, il lavoro che non c'è più, tutto perduto.

Prima di mangiare in quel posto abbiamo fatto a piedi più di tre chilometri in cerca di un ristorante, ma erano tutti già chiusi perchè i proprietari devono rientrare nelle tendopoli per la sera. C'era un silenzio terrificante, sembrava una città di zombie in un film di zombie. E poi quest'umanità all'improvviso di cuori palpitanti e di persone non dignitose, di più, che ti ringraziano piangendo per essere andato là. Ci voglio tornare. Con quella luna gigantesca che mi
guardava nella notte in fondo alla strada quando siamo partiti e io pensavo a te e a quanto avrei
voluto buttarmi al tuo collo per dirti che non ti lascerò mai, mai, mai.

Dentro al ristoro privato (una specie di rosticceria) in cui abbiamo mangiato, mentre ci preparavano la roba e ci facevano lo scontrino e fuori c'erano i tavoli nel vento della sera, un commesso dietro al bancone ha porto un arrosticino a Michele, dicendogli "Assaggi, assaggi". Michele gli ha detto di no, che li stavamo già comprando insieme alle altre cose, ma quello ha insistito finchè Michele non l'ha preso, e quello gli ha detto sorridendogli: "Non bisogna perdere le buone abitudini".

Domani scriverò cose su internet a proposito di questo, la gente deve sapere.
Anzi metto in rete questa mia lettera per te.

Fatela girare.

Ciao, Massimo

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Ho visto L'Aquila [després del terratremol a Itàlia]
08 jul 2009
Aquí us deixo la meva traducció disculpeu si hi ha coses que no estiguin gaire bé... només he estat 3 mesos a Itàlia...

Aviam quan foten fora al Berlu aquest..

Traducció:

Assumpte: He vist l'Aquila

Carta a la meva dona escrita ahir per la nit (11 de maig del 2009)

He vist l'Aquila. Un silenci espectral, una pau irreal, les cases destruïdes, el gel entre les ruïnes. Gossos extraviats abandonats al seu destí.
Un militar fent guàrdia a cadascun dels accessos a la zona vermella, aquella fora dels límits.
Camionetes, espàtules, cases estripades. Campament. He menjat en l'únic lloc obert, on va tota la gent, dels militars a la protecció civil. Genial. He menjat els "arrosticini" i la mozzarella i els tomàquets i les rodanxes.

Estàvem caminant mentre en una tenda duescentes persones estaven mirant "Es pot fer". Érem jo, Pietro, Michele, Natasha, Cecilia, Anna Maria, Franco i la seva dona. Desprès estàvem tornant quan la pel·lícula estava a punt d'acabar. La gent plorava. Teníem el micròfon i m'han preguntat com es fa per no embogir, cosa que he après de Robby i de la bogeria de Robby, si no tenia por de tornar-me boig quan tocava/cantava.

He parlat amb els nois, tots una trentena de punxades al cor. Qui ha perdut la novia, els pares, el veí de casa.
Francesca, estan malament. Han aconseguit obtenir només ahir que aquells de la protecció civil no podien "piombargli" a la tenda d'imprevist, també en el cor de la nit per CONTROLAR.
Els ancians estan embogint.
Han prohibit l'internet en el campament perquè diuen que no els hi serveix. Ells han prohibit inclús distribuir flyers en els campaments, amb l'excusa que en el text d'allò que avien escrit hi havia la paraula "cazzeggio" (joder).
A vint quilòmetres de l'Aquila el "tom tom" es enfosquit. La ciutat es completament militaritzada. Son "escombros" de tot, en els campaments cada dia hi han episodis de bogeria i de violència inaudita, ahir van apunyalar a un.
Mentrestant tota la zona i els boscos sobre la ciutat son sempre més plens de militars, que controlen cada arbre i cada roca en previsió del G8. Et dones compte que passarà a aquesta gent quan aquells boixos de ***** arrivaràn amb els seus helicòpters i els seus cotxes blindats? Allà ???? Per entrar en cadascun dels campaments es necessita portar una serie de coses humil·lians, un tercer grau desconcertant, manco fossin delinqüents, també només per poder saludar un amic o un parent.

No tenen res, els hi serveix tot. Han rebutjat tota ajuda internacional i ells tenen la necessitat també només de tot, de sabates de gimnàstica.

Per quedar bé davant de Ratzinger, el govern ha pagat doscentsmil euros per transportar una església de fusta de Cinecittà a L'Aquila.

Desprès hi ha el temps que mai passa, els ancians que embogeixen.

Els campaments son "reforçats" de droga. Els militars han fet entrar algunes coses, heroïna, èxtasis, cannabis, tot. Es com si haguessin volgut aillar-nos de tot i de tots, i prefereixen deixar-los marejats que qualsevol cosa, l'important és que a l'extranger no es filtri res.

Berlusconi s'ha presentat, AVALAT, amb el banquet de la Presidència del Consell.

El noi que m'ho ha explicat m'ha dit que semblava venedor de olles. Aquí els mitjans diuen que allà va tot molt bé. Aquell noi que m'ha explicat les coses que t'he dit, junt a uns altres nois adults, algun ancià, m'ha dit que "allò que el govern està fent amb la seva pell es un banc de proves gegant per veure com es fa per tenir presonera la població d'una ciutat, sense que els de fora s'adonin de res". També m'ha explicat que la lluita més gran per tots és tanmateix no embogir. En tot això hi han els lluitadors, les cases que no hi ha ningú, el treball que no n'hi ha més, tot perdut.

Abans de menjar en aquell lloc aviam fet a peu més de tres quilòmetres en busca d'un restaurant, però eren tots ja tancats perquè els propietaris havien de retornar al campament per la nit.

Hi havia un silenci terrorífic, semblava una ciutat de zombis en una pel·lícula de zombis. I desprès aquesta humanitat de sobte de cor palpitant i de persones no dignes, a més, que t'agreïen plorant per ser allà.

Vull tornar. Amb aquella lluna gegant que em mirava en la nit en el fons del carrer quan vam marxar i jo pensava en tu i quan hagués volgut llençar-me al teu coll per dir-te que no et deixaré mai, mai, mai.

Dins del ristoro privat (una especie de rosticeria) on haviem menjat, mentrestant esperavam les coses i feiem recompte i fora estaven les taules en el vent de la nit, un venedor darrere el mostrador ha portat un "arrosticino" a la Michele, dientli "Proba, proba". Michele li ha dit que no, que li estàvem comprant junt a les altres coses, però aquell va insistir fins que Michele non l'ha pres, e aquell li va dir somrient: "No necessita perdre els bons hàbits".

Demà escriuré coses per internet en quant això, la gent ho ha de saber.

Igualment poso a la xarxa aquesta carta meva per tu.

Fes-la voltar.

Adéu, Massimo
Sindicato Sindicat