|
|
|
|
|
Anàlisi :: mitjans i manipulació |
|
[Conte sobre el sistema econòmic] Vull tota la terra més el 5%!
|
|
per binic
Correu-e: esola ARROBA ymail.com (no verificat!) |
25 mai 2009
|
|
En Fabià s’entusiasmava mentre assajava un cop més el discurs per a la munió que presentaria l’endemà. Sempre havia desitjat prestigi i poder, i ara els seus somnis es farien realitat. Ell era un artesà que treballava amb or i plata, fent ornament i joieria, però estava descontent per haver de treballar per a viure. Necessitava quelcom que l’entusiasmés, un desafiament, i el seu pla estava a punt de començar. |
Durant generacions la gent va utilitzar el sistema de permuta. Una persona mantenia la seva família proporcionant-los-hi totes les seves necessitats o bé s’especialitzava en un comerç en particular. El bens excedents de la seva pròpia producció els intercanviava o pels excedents dels altres.
Un dia al mercat sempre havia estat sorollós i polsegós, tanmateix a la gent els agradava el soroll i les salutacions, i fruïa especialment de la companyonia. Solia ser un lloc feliç, però ara hi havia massa gent, massa gent discutint. No quedava temps per xerrar, calia un sistema millor.
Generalment, la gent havia estat feliç, i fruí dels fruits del seu treball.
En cada comunitat un govern simple s’havia format per assegurar-se que les llibertats i els drets de cada persona fossin protegits i que no es forcés a cap persona a fer qualsevol cosa contra la seva voluntat per cap altra persona, o grup de persones.
Aquest era l’únic propòsit del govern i cada governador era recolzat voluntàriament per la comunitat local que l’escollia.
Tanmateix, el dia del mercat era un problema que no podien solucionar. Valia un ganivet una o dues cistelles de blat de moro? Valia una vaca més que un carro? A ningú se li ocorria un sistema millor.
En Fabià, un dia, va anunciar… “tinc la solució als nostres problemes, i convido a tothom a una reunió publica per demà“.
L’endemà, sobre un escenari a la plaça de la ciutat, en Fabià va explicar el nou sistema, al qual anomenà “diner”. La idea sonava bé. “com començarem?” va preguntar la gent.
En Fabià deia… “l’or que utilitzo en els ornaments i la joieria és un metall excel·lent. No es desllueix ni es rovella, durarà molts anys. Fondré una mica del meu or en monedes i anomenarem a cada moneda “un dolar”.
Va explicar com treballarien els valors, i que aquell “diner” seria realment el mitjà per al bescanvi, un sistema molt millor que la permuta.
Un dels governadors va dir: “algunes persones poden trobar or i fer-se les monedes”.
En Fabià li replicà… “Això seria del més injust”, i ja tenia preparada la resposta. “Només les monedes aprovades pel govern poder utilitzar-se, i hi tindran estampada una marca especial”. Això semblava raonable i fou proposat que se li donés a cada home un nombre igual de monedes. “Només jo en mereixo la majoria”, digué el fabricant de veles. “Tots utilitzen les meves veles”. “No”, digué el granger, “sense aliment aquí no hi ha vida, nosaltres hem de tenir la major quantitat de monedes”. I la discussió continuava.
En Fabià els va deixar discutir una estona i finalment digué, “donat que cap de vostès arribarà a un acord, els suggereixo que cadascú obtingui de mi la quantitat que vulgui. No hi haurà cap límit, excepte de la seva capacitat per retornar-les”. Quant més diners algú obté, més ha de retornar al cap de l’any. “I què li haurem de pagar?” va preguntar la gent a en Fabià.
“Donat que estic proporcionant un servei, és a dir, la font dels diners, em donen dret al pagament pel meu treball. Diguem que per cada 100 monedes que vostès obtinguin, me’n retornen 105 per cada any que vostès mantinguin el deute. Els 5 seran el meu pagament, i anomenaré aquest pagament, “interès”.
No semblava que hi hagués cap altra manera, i a més, el 5% semblava poca quantitat en un any. “Tornin el pròxim divendres i començarem”.
En Fabià no va perdre ni un minut i va fer monedes nit i dia, i al final de la setmana ja estava a punt. La gent feu cua per entrar a la seva tenda, i després de que les monedes fossin examinades i aprovades pels governadors, el sistema va començar. La majoria varen demanar poques monedes i anaren a provar el nou sistema.
La gent va trobar el diner un invent meravellós, i aviat ho valoraren tot en monedes o dolars d’or. El valor que varen posar a cada cosa s’anomenà “preu” i el preu depenia principalment de la quantitat de treball que requeria per a produir cada cosa. Si calia molta feina el preu era alt, però si es feia amb poc esforç el preu era més baix.
En una ciutat hi vivia l’Alex, que era l’únic rellotger. Els seus preus eren alts perquè els clients estaven delerosos de pagar per aconseguir un dels seus rellotges.
Aleshores, un altre home va començar a fer rellotges i els oferia a un preu més baix per aconseguir més vendes que l’Alex. L’Alex va veure’s forçat a baixar els seus preus, i llavors tots els preus van caure, de manera que ambdós s’esforçaven per oferir la millor qualitat al preu més baix. Això era lliure competència genuïna.
Passava el mateix amb els constructors, els operadors de transport, grangers, de fet, a tot arreu passava el mateix. Els clients escollien sempre el que creien que era el millor tracte, tenien llibertat d’elecció. No hi havia protecció artificial com llicències i tarifes per evitar que la gent entrés en el negoci. L’estàndard de vida es va elevar, i al cap de poc temps la gent es preguntava com s’ho havien fet fins llavors sense “diners”.
Al cap d’un any, en Fabià va sortir de casa seva i va anar a visitar tota la gent que li devia monedes. Alguns tenien més del que havien demanat, però això significava que altres en tenien menys, ja que només hi havia un cert nombre de monedes distribuïdes des del principi. Els que tenien més del que demanaren retornaren el demanat més els 5 addicionals per cada 100, però un cop tornades les seves monedes, varen haver de demanar-ne altre cop per poder continuar.
Els altres descobriren per primera vegada que tenien un deute. Abans de deixar-los més diners, en Fabià va fer una hipoteca sobre alguns dels actius dels que devien diners, i cadascú va tornar a sortir per intentar aconseguir aquelles 5 monedes extra que sempre semblaven tant difícils de trobar.
Ningú se’n va adonar que tot junt, el país mai podria sortir del seu deute fins que retornessin totes les monedes, però encara que es retornessin tots les monedes sempre hi havia aquells 5 addicionals per cada 100 que mai s’havien posat en circulació. Ningú a part d’en Fabià podia veure que era impossible pagar l’interès, el diner addicional mai s’havia posat en circulació, així a algú sempre n’hi faltaria.
Era cert que en Fabià gastava algunes monedes, però per si mateix, no podia gastar tant com el 5% de l’economia total del país. Hi havia milers de persones i en Fabià només n’era un. Per altra banda, seguia essent un orfebre vivint una vida confortable.
A la rebotiga, en Fabià va fer una caixa forta i la gent va trobar adient deixar algunes de les seves monedes allí com a dipòsit de seguretat. Cobrava un petit honorari depenent de la quantitat de diner, i la quantitat de temps que hi romania. I li donava a l’amo de les monedes un rebut per a cada dipòsit.
Quan una persona anava a fer les compres normalment no duia massa monedes d’or. La persona li donava al comerciant un dels rebuts d’en Fabià, d’acord amb el valor de les mercaderies que volia comprar.
Els comerciants reconeixien el rebut com a genuí i l’acceptaven amb la idea de dur-lo després davant en Fabià i recollir la quantitat apropiada de monedes. Els rebuts van passar de mà en mà en comptes de transferir l’or en si mateix. La gent tenia completa confiança en els “rebuts”, i els acceptaven com si fossin monedes d’or.
Al cap de poc temps, en Fabià s’adonà que era prou estrany trobar a alguna persona que li demanés realment les seves monedes d’or. I va pensar: “estic en possessió de tot aquest or i he de continuar treballant dur com a artesà. No té cap sentit. Hi ha dotzenes de persones que estarien contentes de pagar-me l’interès per utilitzar aquest or, que estava dipositat allí i que els seus propietaris pocs cops reclamaven. Certament, l’or no és meu, però el tinc jo, que és el que importa. Ja no necessito fer més monedes per deixar, puc utilitzar algunes de les monedes emmagatzemades a la caixa forta”.
Al principi anava amb molt de compte, deixant només unes quantes monedes cada cop, i només quan tenia molta seguretat que li serien retornades. Però gradualment va agafar confiança, i va deixar quantitats més grans.
Un dia, li van demanar un préstec molt gran. En Fabià suggerí, “en comptes de dur totes aquestes monedes poder fer un dipòsit al seu nom, i llavors li donaré varis rebuts amb el valor de les monedes”. El prestatari hi estigué d’acord, i se n’anà amb un farcell de rebuts. Havia aconseguit un préstec, tanmateix l’or romania en la caixa forta d’en Fabià. Un cop el client fou fora, en Fabià feu un somriure. Podia tenir el tortell i a més podia menjar-se’l. Podia “prestar” l’or i mantenir-lo en possessió.
Els amics, els estrangers i fins i tot les enemics van necessitar fons per a realitzar els seus negocis, i sempre que podessin, assegurar la seva devolució, podien demanar en préstec el que necessitessin. Simplement escrivint rebuts, en Fabià podia “prestar” tants diners com varies vegades el valor de l’or de la seva caixa forta, i ni tant sols era el propietari d’aquest. No podia passar res sempre que els veritables propietaris no demanessin el seu or i la confiança de la gent es mantingués.
Ell mantenia un llibre mostrant els dèbit i el crèdit de cada persona. De fet, el negoci dels préstecs demostrava ser molt lucratiu.
La seva posició social dins la comunitat augmentava quasi tan ràpidament com la seva riquesa. S’estava convertint en un home d’importància, i demanava un respecte. En matèries de finances, la seva paraula era com quelcom sagrat.
Els orfebres d’altres ciutats van encuriosir-se sobre les seves activitats i un dia varen trucar-lo per a veure’l. Els va dir que era el que feia, però va vigilar molt en remarcar la necessitat de mantenir el secret.
Si el seu pla fos revelat, l’esquema fallaria, així que van posar-se d’acord per formar una aliança secreta.
Cadascú va tornar a la seva ciutat i van començar a operar com els havia explicat en Fabià.
La gent ara acceptava els rebuts com quelcom tan bo com l’or en si mateix, i molts rebuts foren dipositats per mantenir-los segurs d’igual manera que les monedes. Quan un comerciant volia pagar a algú altre mercaderies, simplement escrivia una nota curta dirigida a en Fabià, en la que li demanava transferir els diners del seu compte al del l’altre comerciant. En Fabià només necessitava uns minuts per ajustar els números en el llibre.
Aquest nou sistema va fer-se popular, i les notes amb la ordre de transferència es varen anomenar “xecs”.
Una nit cap al tard, els orfebres varen fer una altra reunió secreta i en Fabià els va revelar un nou pla. Varen convocar per l’endemà una reunió amb tots els governadors, i en Fabià començà: “els rebuts que nosaltres emetem han arribat a ser molt populars. Sense cap dubte, la majoria de vostès els està utilitzant i els troben molt adequats”. Els governadors hi estigueren d’acord, però es preguntaven quin era el problema. “Doncs bé”, va continuar en Fabià, “alguns rebuts s’estan copiant per falsificadors, i això s’ha d’aturar”.
Els governadors varen alarmar-se. “Què podem fer?” varen preguntar. En Fabià contestà, “el meu suggeriment és: primer de tot, fem que sigui tasca del govern imprimir noves notes en un paper especial amb dissenys enrevessats, i cada nota es firmarà pel governador principal. Les notes les anomenarem “bitllets”. Els orfebres ja pagarem els costos d’impressió, doncs ens estalviarem molt del temps que passem escrivint els nostres rebuts”. Els governadors raonaren, “Bé, la nostra tasca és protegir la gent contra els falsificadors… i la seva proposta sembla realment bona”. I decidiren imprimir els “bitllets”.
“En segon lloc”, digué en Fabià, “algunes persones han fet excavacions i estan fent les seves pròpies monedes d’or. Suggereixo que facin una llei, perquè qualsevol persona que trobi palletes d’or hagi d’entregar-les. Per descomptat, se li pagarà amb bitllets i monedes”.
La idea sonava bé, i sense pensar-s’ho massa, imprimiren gran quantitat de flamants bitllets nous. Cada bitllet hi tenia un valor imprès, 1$, 2$, 5$, 10$, … els petits costos d’impressió els varen pagar els orfebres.
Els bitllets eren molt més fàcils de transportar i ràpidament van ser acceptats per la gent. Encara que fossin populars, aquests bitllets eren utilitzats només en el 10% de les transaccions. Els registres mostraven que el sistema de xecs s’utilitzava en el 90% de tots els negocis.
La següent etapa del pla va començar. Fins llavors, la gent pagava a en Fabià per guardar els seus diners. Per atraure més diners a la caixa forta, en Fabià va oferir pagar un 3% de l’interès sobre els dipòsits.
La majoria de gent pensava que estava deixant aquells diners als deutors al 5% i el seu guany era del 2%, la diferència era del 3%. A més, la gent no s’ho va preguntar massa, doncs obtenir el 3% era millor que estar pagant per dipositar els diners en un lloc segur.
La quantitat d’estalvis va créixer, i amb els diners addicionals a les arques, en Fabià podia deixar 200$, 300$, 400$ fins a 900$ per cada 100$ en bitllets i monedes que tingués en dipòsit. Havia d’anar amb compte de no excedir aquest factor de 9 a 1, doncs una de cada 10 persones li demanava retirar els seus diners. Si no hi havia prou diners disponibles quan algú li ho demanaven, haguéssin començat a sospitar, ja que les llibretes de dipòsit mostraven exactament el que hi tenien dipositat.
Més enllà d’això, sobre els 900$ que en Fabià havia deixat en préstec escrivint els xecs ell mateix, podia demanar fins a 45$ d’interès, (45$ = 5% de 900$). Quan el préstec més els interessos es retornaven (un total de 945$), els 900$ es cancel·laven de la columna de dèbits i en Fabià es guardava els 45$ d’interès. Per tant, estava encantat de pagar 3$ d’interès sobre els 100$ dipositats originalment, els quals mai havien sortit de l’arca. Això significava que per cada 100$ que mantenia en dipòsit, era possible obtenir un 42% de guanys, mentre la majoria de la gent pensava que només guanyava el 2%. Els altres orfebres estaven fent el mateix. Creaven diners del no res, només amb la seva firma en un xec, i a més, carregaven interès.
És cert, ells no feien bitllets, el Govern imprimia els bitllets i els entregava als orfebres per a distribuir-los. L’única despesa d’en Fabià era el petit cost d’impressió. No obstant això, ells estaven creant diner de “crèdit”, que sortia del no res i carregaven encara més interessos. La majoria de la gent creia que en Fabià estava deixant els diners que algú més hi havia dipositat, però hi havia quelcom estrany: cap dipòsit minvava quan en Fabià entregava el préstec. Si tots haguessin volgut retirar els seus dipòsits alhora, el frau s’hagués descobert.
No hi havia problemes, si algú demanava un préstec en monedes o bitllets. En Fabià simplement li explicava al Govern que l’increment de la població i de la producció requeria més bitllets, i els obtenia a canvi d’un petit cost d’impressió.
Un dia, un home que acostumava a pensar molt, va anar a veure en Fabià i li digué: “Aquesta càrrega d’interès està malament, per cada 100 dòlars que deixa, n’està demanant 105 dòlars per retornar. Els 5 dòlars de més no poden pagar-se mai, doncs no existeixen”. “Molts grangers produeixen menjar, molts industrials produeixen bens i així ho fan la resta, però només vostè produeix diners. Suposo que només hi ha dos empresaris en tot el país, i que nosaltres donem feina a la resta de la població. Li demanem en préstec 100 dòlars cadascú, paguem 90 dòlars en salaris i despeses i ens quedem amb 10 dòlars de guanys (el nostre salari). Això significa que el poder adquisitiu total de tota la població, és de 90 dòlars més 10 dòlars multiplicat per dos, que són 200 dòlars. Però, per pagar-li a vostè, nosaltres hem de vendre tota la nostra producció per 210 dòlars. Si un de nosaltres té èxit i ven tot el que produeix per 105 dòlars, l’altre només pot esperar a obtenir-ne 95 dòlars. Si el poder adquisitiu total és de 200 dòlars, i un dels empresaris ven 105 dòlars, només queden 95 dòlars en mans de la gent per comprar-li a l’altre empresari. A més, part dels bens no poden vendre’s, ja que no quedarien més diners en mans dels consumidors per comprar-los.
Venent per 95 dòlars, el segon empresari encara li deuria a vostè 10 dòlars i només podria pagar-li demanant-n’hi més en préstec. El sistema és impossible”.
L’home va continuar, “Segurament vostè hauria d’emetre 105 dòlars, és a dir 100 per a mi i 5 per gastar-los vostè. D’aquesta manera hi hauria 105 dòlars en circulació, i el deute podria pagar-se”.
En Fabià ho escoltà en silenci i en acabar digué, “L’Economia Financera és un tema molt profund, amic meu, calen molts anys d’estudi. Vostè ha de ser més eficient, incrementi la seva producció, baixi les seves despeses i converteixi’s en un millor empresari. Sempre estaré disposat a ajudar-lo en aquests assumptes”.
L’home va marxar sense estar-ne convençut. Hi havia quelcom malament en les operacions d’en Fabià, i s’havia adonat que la seva pregunta havia estat contestada amb evasives.
No obstant això, la majoria de la gent respectava la paraula d’en Fabià, “Ell és l’expert, els altres han d’estar equivocats. Mirin com s’ha desenvolupat el país, com s’ha incrementat la nostra producció, millor deixar que sigui ell qui manegi aquests temes”, deien.
Per pagar els interessos sobre els préstecs que havien demanat, els comerciants hagueren de pujar els preus. Els assalariats es van queixar que els sous eren molt baixos (al pujar els preus no podien comprar tants bens amb el seu salari). Els empresaris es negaven a pagar millors salaris, dient que estarien en fallida. Els grangers no podien obtenir preus justos per la seva producció. La gent es queixava que els aliments eren molt cars.
I finalment, algunes persones es declararen en vaga, quelcom que mai se n’havia sentit a parlar. Altres havien arribat a la pobresa, i els seus amics i parents no tenien diners per ajudar-los. La majoria s’havia oblidat de la riquesa real del seu voltant, les terres fèrtils, els grans boscos, els minerals i el bestiar. Només podien pensar en els diners, que sempre semblaven faltar. Però mai qüestionaven el sistema bancari. Ells creien que el govern ho gestionava.
Uns quants havien ajuntat els seus diners i formaren companyies de préstecs o “companyies financeres”. Podien oferir el 6% o més d’aquesta manera, que era millor que el 3% que pagava en Fabià, però només podien deixar en préstec els diners que tenien, ja que no tenien el poder de crear diners del no res simplement escrivint assentaments comptables en un llibre.
Aquestes companyies financeres van preocupar a en Fabià i als seus amics. Així que ràpidament van formar les seves pròpies companyies. En la majoria dels casos, varen comprar les altres companyies abans que funcionessin. Al cap de poc temps, totes les companyies financeres els hi pertanyien o estaven controlades per ells.
La situació econòmica va empitjorar. Els assalariats estaven segurs que els patrons tenien molts guanys. Els patrons deien que els treballadors eren ganduls i no feien honestament el seu dia de feina, i tots culpaven a tots els altres. Els governants no van poder trobar una resposta, i a més, el problema immediat semblava ser combatre la pobresa creixent.
El govern va engegar llavors òrgans de beneficència i van fer lleis forçant a la gent a contribuir-hi. Això va fer enutjar a molts, que creien en la vella idea d’ajudar al veí voluntàriament.
“Aquestes lleis no són més que un robatori legalitzat. Treure-li alguna cosa a una persona contra la seva voluntat, més enllà del propòsit per al que s’utilitzarà, no és diferent de robar”.
Però tothom se sentia indefens i tenia por d’anar a la presó si no pagava. Aquests òrgans de beneficiència varen alleujar en un principi, però al cap d’un temps el problema de la pobresa va agreujar-se de nou i es necessitaven més diners. El cost dels òrgans de beneficiència va augmentar més i més, i la mida del Govern va crèixer.
La majoria dels governants eren homes sincers tractant de fer el millor possible. No els agradava demanar més diners al poble (augmentar els impostos) i finalment, no varen tenir cap altra opció que demanar diners a en Fabià i als seus amics. No tenien ni idea de com s’ho farien per retornar-los. La situació empitjorava, els pares ja no podien pagar els mestres per als seus fills. No podien pagar els metges i les empreses de transport estaven entrant en fallida.
Un per un, el govern va veure’s forçat a responsabilitzar-se d’oferir aquests serveis pel seu compte. Els mestres, metges i molts altres van convertir-se en funcionaris públics.
Molt pocs estaven satisfets de la seva feina al Govern. Rebien un salari raonable, però van perdre la seva identitat. Van convertir-se en petits engranatges d’una maquinaria immensa.
No hi havia espai per a la iniciativa personal, molt poc reconeixement de l’esforç, els seus ingressos eren fixes i només s’ascendia quan un superior es retirava o moria.
Desesperats, els governants van decidir demanar consell a en Fabià. El consideraven molt savi i semblava que sabia com resoldre assumptes de diners. En Fabià els va escoltar mentre explicaven els seus problemes i finalment va respondre, “Molta gent no pot resoldre els seus problemes per ells mateixos, necessiten a algú que els hi ho faci. Segurament vostès estaran d’acord que la majoria de la gent té dret a ser feliç i a ser proveïda amb el bàsic per a viure. Un de les nostres grans dites és: Tots els homes són iguals. No és cert ?”
“Doncs bé”, continuà, “l’única manera d’anivellar les coses es agafar l’excés de riquesa dels rics i donar-la als pobres. Introdueixin un sistema d’impostos. Quan més té un home, més ha de pagar. Recullin els impostos de cada persona segons la seva capacitat, i donin a cadascú segons les seves necessitats. Les escoles i els hospitals han de ser gratuïts per als que no poden permetre-s’ho”.
Els va donar una llarga xerrada sobre grans ideals i va acabar dient: “Ah, per cert, no s’oblidin que em deuen diners que han estat demanant en préstec fa molt de temps. El millor que puc fer per a ajudar-los és que només me’n paguin l’interès. Deixarem el capital com a deute, només cal que paguin l’interès”.
Sortiren, i sense analitzar massa les filosofies d’en Fabià, van introduir l’impost graduat sobre la renta, quant més guanyi vostè, més alta serà la seva fiscalitat. A ningú li va agradar això, però o pagaven els impostos o se n’anaven a la presó.
Els nous impostos van forçar als comerciants al pujar els preus altra vegada. Els assalariats exigien salaris més alts i això fou la causa que moltes empreses tanquessin, o que substituïssin homes per maquinaria. Això va ocasionar atur addicional i va forçar al govern a afegir més òrgans de beneficència i més assegurances d’atur.
Es van fixar tarifes i s’implementaren altres mecanismes de protecció per a resguardar algunes indústries i que es mantinguessin donant feina. Algunes persones es preguntaven si el propòsit de la producció era produir mercaderies o simplement proporcionar feina.
Mentre les coses anaven a pitjor, van intentar el control dels salaris, el control dels preus i tota classe de controls. El govern va intentar aconseguir més diners amb un impost a les vendes, aportacions patronals, aportacions salarials i tota classe d’impostos. Algú va observar que en el camí des de la collita del blat fins a la taula de les llars, hi havia prop de 50 impostos sobre el pa.
Els experts varen presentar-se a les eleccions i alguns foren escollits per a governar, però després de cada reunió anual apareixien sense solucions, a excepció de la noticia que els impostos havien de ser “reestructurats”, però sempre, després de les reestructuracions, la suma total d’impostos augmentava.
En Fabià va començar a exigir el pagament dels interessos, i cada cop calia una porció més i més gran d’impostos per pagar-los.
Llavors va venir la política partidària, la gent discutia sobre quin partit polític podria solucionar de millor manera els seus problemes. Discutiren sobre les personalitats, l’idealisme, els eslògans, tot excepte el problema real.
En una ciutat l’interès del deute va excedir la quantitat d’impostos que es recaptaren en un any. A tot el país l’interès sense pagar va seguir pujant, va carregar-se interès sobre l’interès sense pagar.
Gradualment, molta de la riquesa real del país fou comprada o controlada per en Fabià i els seus amics, i amb tot això va incrementar-se el control sobre la gent. No obstant això, el control encara no era total. Sabien que la situació seria segura fins que cada persona fos controlada.
La majoria de la gent que s’oposava al sistema era silenciada per pressió financera, o patia el ridícul públic. Per aconseguir això, en Fabià i els seus amics van comprar la majoria de diaris, televisions i les emissores de ràdio. I van seleccionar amb molta cura a la gent que les gestionaria. Moltes d’aquestes persones tenien un desig sincer de millorar el món, per mai se n’adonaren com n’eren utilitzats. Les seves solucions s’ocupaven sempre dels efectes del problema, mai de la seva causa.
Hi havia diferents diaris, un per l’ala dreta, un per l’ala esquerra, un pels treballadors, un pels patrons, etc. No importava massa en quin es confiés, sempre que no es pensés en el problema real.
El pla d’en Fabià estava a punt d’arribar al seu zenit, el país sencer li devia diners. Amb l’educació i els mitjans, tenia el control de les ments de la gent. Podien pensar i creure només el que ell volia que pensessin i creguessin. Els mitjans fixaven els temes i els debats.
Quan una persona té més diners dels que pot gastar per als seus plaers, què pot excitar-lo? Per aquells amb una mentalitat de classe dominant, la resposta és el poder, poder pur i complet sobre els altres éssers humans. Van col·locar idealistes en els mitjans de comunicació i en el govern, però els controladors reals que en Fabià buscava eren els que tenien mentalitat de classe dominant.
La majoria dels orfebres havien seguit aquest mateix camí. Coneixien la sensació de gran abundància, però ja no els satisfeia. Necessitaven desafiaments i emocions, i el poder sobre les masses es va convertir en el gran joc.
Van creure que eren superiors a la resta. “És el nostre dret, i el nostre deure governar. Les masses no saben què és bo per a ells. Necessiten ser dirigits i organitzats. Governar és el nostre dret des que varem nèixer”.
A tot arreu, en Fabià i dels seus amics posseïen oficines de préstecs. És cert que eren de propietat privada i de diversos amos. En teoria estaven en competència unes amb altres, però en realitat treballaven junts. Després de persuadir alguns dels governadors, instal·laren una institució que anomenaren “La Reserva Central del Diner”. Ni tan sols utilitzaren els seus propis diners per fer això, van crear crèdit contra una part dels dipòsits de la gent.
Aquesta institució semblava regular la font dels diners i ser una institució pertanyent al govern, però de forma estranya, no es va permetre que cap governador o servidor públic ingressés a la Junta Directiva.
El govern va deixar de demanar en préstec directament a en Fabià, però va començar a utilitzar un sistema de Bons contra la Reserva Central del Diner. La garantia oferta era el rèdit estimat dels impostos del següent any. Això estava en línia amb el pla d’en Fabià — allunyar les sospites d’ell i dirigir l’atenció cap a una institució aparent del govern. Darrera de l’escena, ell encara en tenia el control.
Indirectament, en Fabià tenia tal control sobre el govern que estava obligat a seguir les seves instruccions. Ell solia dir: “doneu-me el control dels diners, i ja no importarà qui farà les lleis”. No importava massa quin partit fos escollit per a governar. En Fabià tenia el control dels diners, la sang vital de la nació.
El govern va obtenir els diners, però l’interès va ser carregat sempre en cada préstec. Cada cop es gastava més i més en òrgans de beneficència i en assegurances d’atur, i no va trigar massa abans que el govern trobés fins i tot difícil de pagar l’interès, sense parlar del capital.
Però encara hi havia gent que es preguntava: “Els diners són un sistema fet per l’home. Segurament poden ser ajustats per posar-los al servei de la gent, i no que la gent estigui al servei dels diners”. Però cada vegada hi havia menys persones que es feien aquesta pregunta i les seves veus van perdre’s en la bogeria de cercar el diner inexistent per pagar l’interès.
Els governs varen canviar, el partits també, però les polítiques de base continuaven. Sense importar quin govern era al poder, la meta final d’en Fabià s’acostava més i més cada any. Les polítiques de la gent no significaven res. La gent pagava impostos fins als límits, no podien pagar més. Arribava l’hora del moviment final d’en Fabià.
El 10% dels diners encara estaven en forma de bitllets i monedes. Això havia de suprimir-se sense aixecar sospites. Mentre la gent utilitzés l’efectiu, estaria lliure per comprar i vendre com vulgués, la gent encara tenia cert control sobre les seves pròpies vides.
Però no era sempre segur dur bitllets i monedes. Els xecs no eren acceptats fora del país, i per tant es va buscar un sistema més convincent. La seva organització li va donar a cadascú una targeta plàstica que mostrava el nom de la persona, la fotografia i un número d’identificació.
El qualsevol lloc on es presentés aquesta targeta, el comerciant trucava a l’ordinador central per controlar el crèdit. Si tenia crèdit, la persona podria comprar lo que desitgés; fins que es quedava sense aquest.
Al principi, a la gent se li va permetre gastar una quantitat petita de crèdit, i si es pagava dins el mateix mes, no es cobrava cap interès. Això estava molt bé per l’assalariat, però què passaria amb els empresaris? A ells els calia intal·lar maquinaria, fabricar mercaderies, pagar salaris, etc… vendre totes les seves mercaderies i acabar de pagar el crèdit. Si sobrepassaven el mes, ho carregaven amb un 1,5% per cada més que es degués el deute. Això acabava sent un 18% cada any d’interès.
Els empresaris no tenien cap més opció que afegir aquest 18% sobre el preu de les vendes. Però tots aquests diners o crèdit addicional (el 18%) no s’havien deixat en préstec a ningú (no estaven en circulació). En tot el país els empresaris tenien la tasca impossible de pagar 118 dòlars per cada 100 que s’havien deixat en préstec, però els 18$ addicionals mai s’havien creat en el sistema. No existien.
En Fabià i els seus amics augmentaren encara més la seva posició social. Eren mirats com pilars de respectabilitat. Les seves declaracions en finances i en economia eren acceptades amb convicció gairebé religiosa.
Sota la càrrega d’impostos cada cop més alts, moltes petits empreses s’ensorraren. Es necessitaven llicències especials per varies operacions, de forma que les empreses restants trobaven molt difícil participar-hi. En Fabià posseïa i controlava totes les grans companyies que en tenien centenars de subsidiàries. Aquestes semblava que estaven en competència entre elles, tanmateix en Fabià les controlava totes. Eventualment, tots els altres competidors varen veure’s forçats a tancar. Els plomers, fusters, electricistes i la majoria de les petites indústries tingueren la mateixa fi — van ser cruspides per les grans companyies d’en Fabià que tenien la protecció del govern.
En Fabià volia que les targetes de plàstic substituïssin als bitllets i les monedes. El seu pla era que quan tots els bitllets fossin retirats, només els negocis que utilitzessin el sistema de targeta poguessin funcionar.
Ell va tenir en compte que eventualment algú perdria les seves targetes i li seria impossible comprar i vendre res fins que se’n comprovés la seva identitat. Així ell imposaria una llei, que li donaria el control total, una llei que obligués a tothom a tenir el seu número d’identificació tatuat a la mà. El número seria visible només sota una llum especial, connectada a un ordinador. Cada ordinador estaria connectat a un gran ordinador central i així en Fabià podria saber-ho tot de tots.
Escrit per Larry Hannigan, traduït per Anònim i corregit per binic. |
Mira també:
http://www.binic.net/blog/?p=229
http://www.relfe.com/plus_5_.html
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: [Conte sobre el sistema econòmic] Vull tota la terra més el 5%!
|
|
per de passada |
26 mai 2009
|
|
gràcies per difondre material com aquest!!! |
|
|
