Com a individus actius ens veiem amb la necessitat de plantejar-nos una (entre tantes) formes de dominació, por i repressió que tenen l’Estat i les seves ramificacions: el control.

El control no és quelcom directe (per a la gran majoria), sinó que és subtil, quotidià, invisible, té diverses aparences, el trobem en moltes facetes de la nostra quotidianitat. El control, alhora, és un negoci del qual treu profit un hòlding d’empreses que treballen per a aquells poders, fàctics o no, que ens dominen habitualment.

Avui més que mai (i cada vegada més) la seguretat és tota una excusa per al bé comú, un bé que no coneixem gaire i, com diem, per a molts és el nou filó d’or.

El consens social demana més "seguretat" i sota les consignes bèl·liques "llibertat duradora" i "justícia infinita" totes i tots anem a una: fitxers, comptes corrents, nòmines, ordinadors, telefonia, correu electrònic o postal, registres, detencions, escoltes, lleis d’excepció, empresonaments, sumaris, deportacions... són les eines del control i de la coacció, que es necessiten, entre d’altres, per mantenir aquest consens de la por i la submissió.

La direcció del micròfon d’escolta llarga no es pren per casualitat, el micròfon sempre sent amb més claredat allò que qüestiona radicalment un organigrama jeràrquic i inhumà, allò que apunta al monstre de mil caps, que ens sotja en una infinitat de combats diaris. I en aquesta quotidianitat, ens detenim i intentem reflexionar sobre l’existència de les moltes i diverses maneres que tenen d’espiar-nos, controlar-nos i de conservar un consens suficient per mantenir aquest trist impàs històric, en el qual la normalitat és el buit.