Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: guerra
Analisis sobre Palestina
23 abr 2009
La darrera agressió a gran escala de l’Estat israelià contra el poble palestí, continuació del procés d’espoliació i neteja ètnica constant iniciat el 1948, i el resultat de les darreres eleccions celebrades a Israel no permeten albirar a curt termini una solució del conflicte entre aquest Estat i Palestina que es basi en el reconeixement dels drets del poble palestí

Les eleccions israelianes han suposat el reforçament de les tendències més extremistes del sionisme. Aquesta deriva no es pot atribuir a la violència defensiva palestina contra l’ocupació que es situa en unes cotes baixes, sinó que és el resultat d’un procés de clarificació entre les diferents estratègies de les faccions sionistes en el seu objectiu compartit de quedar-se definitivament amb les terres estratègicament més valuoses de Cisjordània (incloent-hi Jerusalem est) amb el mínim de palestins.

Davant la impossibilitat d’aconseguir que la majoria dels palestins s’avinguin a sotmetre’s a una “pau” dictada per Israel, objectiu del fracassat procés d’Oslo i de les negociacions de Camp David del 2000, la majoria de la població jueva israeliana ha anat abandonant des del 2001 el suport electoral als suposats coloms, representada pels laboristes, i ha anat reforçant com més va més les faccions sionistes més extremes, els anomenats falcons (Sharon, Olmert, Netanyahu o Livni).

Els suposats coloms havien plantejat la resolució del conflicte a partir d’unes negociacions bilaterals en què els palestins s’avindrien a renunciar a una part considerable dels seus drets a canvi d’un Estat mancat de viabilitat i sobirania, cosa que els permetria assolir l’objectiu estratègic esmentat més amunt. Aquesta va ser l’oferta «generosa» que Barak va plantejar l’estiu del 2000 als negociadors palestins i que Arafat, contràriament el que havia fet set anys abans, va rebutjar [1]. Des d’aleshores els laboristes no han deixat de retrocedir electoralment, retrocés que pot ser irreversible a les properes eleccions si es confirma la seva participació en el govern de Netanyahu.

Així doncs, s’ha imposat l’opció dels falcons, que consisteix bàsicament a actuar unilaterament respecte als palestins adduint la manca d’un interlocutor (una consigna llançada per Barak després de Camp David II), la qual cosa implica l’ampliació dels assentaments, l’expulsió de palestins de Jerusalem est i, si s’escau, la retirada d’alguns territoris ocupats, amb el benentès que l’Estat israelià en continuarà controlant l’accés per terra, mar i aire. Aquest és el model anomenat “desconnexió”, que ha permès crear la presó més gran del món, Gaza, sotmesa a un bloqueig econòmic desvastador.

Cal insistir que aquest model no és cap mostra de bona voluntat dels sionistes ni reflecteix la conversió de Sharon en un suposat colom, sinó que és una estratègia que pretén assolir els mateixos objectius compartits en una conjuntura determinad. Dov Weisglass, un conseller rellevant de Sharon, ho va expressar nítidament en una entrevista [2] al diari Haaretz (el 8 d’octubre de 2004), en la qual va respondre de la manera següent a la pregunta de si el seu major èxit havia estat congelar el procés polític legítimament:

"Això és exactament el que ha succeït. Ja sap que el terme 'procés polític' va associat a una pila de conceptes i compromisos. El procés polític implica l’establiment d’un Estat palestí amb tots els riscos que comporta, en matèria de seguretat. El procés polític implica l’evacuació dels assentaments, el retorn dels refugiats, la partició de Jerusalem. I tot això ha quedat ara congelat.”

D’altra banda, cal analitzar la pujada del partit Israel Beitenou, encapçalat per l’ultradretà Avidgor Libierman, com el fracàs a l’hora d’”integrar” a l’estil Oncle Sam la minoria àrab que es va salvar de la neteja ètnica del 1948. Des de l’any 2001, aquesta minoria ha anat abandonant el laborisme i ha optat o bé candidatures àrabs, o bé pel boicot a unes eleccions que només serveixen per legitimar el seu estatus de ciutadans de segona al seu país. El creixement d’Israel Beitenou expressa, doncs, les pors i els fantasmes [3] del sionisme davant l’alteritat àrab, que aquesta ideologia no ha aconseguit alienar i que no es sent identificada amb un Estat i uns símbols que només representen i privilegien els jueus.

Per tant, podem dir que després del fracàs a l’hora d’aconseguir l’aquiescència dels palestins a deixar-se sotmetre tant dins com fora de la Línia Verda, el sionisme, un darrer vestigi de colonialisme decimonònic europeu, no té cap altra opció sinó acabar amb les impostures i les dissimulacions i mostrar tant el seu veritable caràcter racista com el seu objectiu de desposseir el poble palestí.

Tampoc els nomenaments en política exterior del nou govern nord-americà inviten a l’optimisme, ja que la majoria són defensors incondicionals de l’Estat d’Israel, començant per la mateixa Hillary Clinton i passant Rahm Emanuel. Si a aquests fets hi afegim la divisió entre els palestins, una divisió induïda i atiada per la política exterior nord-americana i europea de no respectar el resultat de les eleccions celebrades als territoris ocupats el 2006 i de donar suport incondicional a la corrupta i desprestigiada Autoritat Nacional Palestina, hi ha raons per pensar que el destí dels palestins i les palestines dependrà tant de la seva capacitat d’articular una resistència eficaç com de l’existència d’un moviment de solidaritat que pugui influir en la política exterior dels governs nord-americans i europeus i reorientar-la.

Boicot i lluita ideològica

Des de fa força anys existeix al nostre país un moviment de solidaritat amb Palestina que duu a terme una feina sovint invisible, però que és la que permet respostes i mobilitzacions massives com les que hi va haver el gener passat a diferents ciutats dels Països Catalans.

El 2006 les associacions d'amistat amb el poble palestí de les Balears, el País Valencià i Catalunya “van decidir coordinar-se per millorar el treball de solidaritat amb Palestina que venien desenvolupant”. Per tant, el moviment de solidaritat amb Palestina ha avançat en el reconeixement dels Països Catalans com a àmbit de lluita, un fet que des de l’independentisme no haurien de menystenir sinó potenciar, lligant la lluita contra l’ocupació israeliana amb la nostra lluita contra l’ocupació espanyola i francesa.

La solidaritat amb el poble palestí es pot dur a terme amb activitats de tota mena, però deixant de banda la mobilització, sotmesa als fluxos de la conjuntura, hi ha dos eixos sobre els quals cal centrar l’acció permanent: el boicot a Israel i la lluita ideològica.

El boicot a Israel és una proposta d’acció llançada per 172 organitzacions palestines el juliol de 2005 que tot just comença a veure’s com la més efectiva per acabar amb l’ocupació, ja que fins ara ha tingut un ressò nul fora dels països anglosaxons. En aquest sentit cal dir que el moviment de solidaritat amb Palestina del nostre país l’ha situat com a l’eix de treball central de la seva acció.

Perquè tal com reflexionava Silvia Cattori el passat 27 de desembre [4], “si els responsables de la solidaritat internacional continuen desviant els militants amb anàlisis errònies i accions ineficaces, no podran impedir la propera, encara més terrible, masacre a Palestina. [...]. És important que els militants dediquin tots els esforços a pressionar els seus governs per obligar-los a acabar amb l’escandalosa impunitat de què gaudeix Israel.”

És a dir, més que no pas ajuda humanitària i solidaritat in situ, que de vegades acaba esdevenint un estèril turisme revolucionari (sic), el que palestines i palestins necessiten de nosaltres és una acció política que obligui els diferents governs i governets europeus i la mateixa Comunitat Europea a tallar les relacions amb l’Estat d’Israel, unes relacions que inclouen, com en el cas de l’Estat espanyol, la venda d’armament amb el qual s’ocupa Palestina i s’hi duu a terme la neteja ètnica.

La campanya de boicot a Israel ha de tenir com a objectiu final la prohibició de qualsevol relació comercial amb aquest país mentre no compleixi les resolucions de l’ONU. Però com ha assenyalat encertadament Michel Collon [5] per començar-la caldria concentrar-se en una llista limitada de productes, els que es considerin estratègicament més rellevants. D’altra banda, caldria estendre aquest boicot a àmbits situats en principi fora de la producció, és a dir, supraestructurals, com ara el món acadèmic o artístic. En aquest cas es tractaria de boicotejar les i els membres de la Universitat i artistes que no manifestin una crítica a les accions del seu govern contra el poble palestí.

A més de la tasca que duen a terme les i els militants de l’Esquerra Independentista que participen en les diferents associacions de solidaritat amb Palestina, la CUP hauria d’impulsar una línia de treball que reforçaria la proposta de boicot general a Israel: la presentació de mocions als diferents ajuntaments perquè es declari el territori de torn vedat als productes israelians. Es tracta d’una iniciativa política que, entre d’altres virtuts, permetria visualitzar i desemmascarar els còmplices polítics de l’Estat sionista al nostre país, especialment els que es reclamen de l’independentisme o d’un vague sobiranisme.

Quant a la lluita ideològica, el moviment de solidaritat amb el poble ha anat duent a terme tasques d’informació i denúncia de la situació del poble palestí sota l’ocupació israeliana. Segons el nostre parer, aquesta lluita ideològica hauria de prioritzar:

* La denúncia del sionisme com una ideologia racista i que inevitablement portava a la neteja ètnica de Palestina si aconseguia els seus objectius [6].
* Una anàlisi adequada del conflicte, que no té res a veure amb en una mena de xoc interreligiós o fins i tot de suposades civilitzacions, sinó que es tracta d'una llarga lluita d'alliberament nacional i, també, social del poble palestí ocupat per l'Estat d'Israel.
* La resposta pública constant a les desinformacions, l’ocultació d’informació, la descontextualització del conflicte i, en general, al llenguatge esbiaixat que la majoria dels mitjans de comunicació convencionals usen a l’hora d’informar o opinar sobre el conflicte, tot adoptant el punt de vista israelià o de la política exterior de la CE. Un exemple seria el fet d’obviar o minimitzar en el relat dels esdeveniments de desembre i gener que va ser l’Estat sionista el que havia trencat la treva amb Hamàs el novembre passat.

En aquest darrer punt s’hi inclouria el combat ideològic constant a la petita minoria de periodistes i acadèmics que defensen la política de neteja ètnica i espoliació de l’Estat d’Israel amb sofismes que busquen sobretot de desviar l’atenció sobre l’origen i les raons del conflicte. Aquest petit grup no arriba ni a ser un lobby stricto sensu, però gaudeix d’una gran prominència mediàtica gràcies a les seves columnes diàries o setmanals a diferents mitjans de comunicació, cosa que fa que les seves opinions siguin més visibles que no pas les veus del moviment de solidaritat amb Palestina, que només esporàdicament, i no pas sempre, tenen accés a les tribunes d’opinió.

Així, Villatoro, Rahola, Culla i cia ens bombardegen constantment amb la seva propaganda pro-sionista, mentre que a Salah Jamal o Ferran Izquierdo només se’ls demana l’opinió quan el conflicte arriba a una fase de violència extrema. D’altra banda, molts mitjans consideren que l’opinió pro-palestina està representada amb els articles de columnistes que, sovint amb un coneixement superficial, en parlen apartant-se de les consignes més estridents de la propaganda israeliana però alhora defensen l’antipalestina política exterior de la CE en aquest conflicte.

La reacció irada d’alguns dels membres d’aquest grup pro-sionista perquè el seu nom i la seva foto sortia en una publicació alternativa que es va repartir massivament va arribar fins al ridícul d’anunciar [7] la presentació d’una querella contra la publicació i la persona que signava l’article que els criticava. El més esperpèntic de tot plegat era observar que l’argumentació per presentar-la coincidia parcialment amb la que va fer servir l’inefable Baltasar Garzón per tancar Egin o Ardi Beltza, la qual cosa ens dóna la mesura de com entenen la llibertat d’expressió alguns opinadors pro-sionistes.

Cal accentuar, doncs, la crítica del discurs mistificador de l’opinió publicada pro-sionista, en la qual es poden observar unes constants, si més no des de l’esclat de la segona Intifada: la presentació del sionisme com una ideologia democràtica, obviant el seu caràcter racista (un atribut que es pot adjudicar al mateix Estat d’Israel); la negació de la neteja ètnica i, per tant, del dret de retorn i/o reparació; el menysteniment o oblit de l’ocupació i els seus efectes devastadors sobre la població i el territori palestins, raó per la qual no ens ha d’estranyar l’absència total de qualsevol referència tant als assentaments jueus, il·legals segons la legislació internacional, com a què caldria fer-hi en un suposat procés de pau; la defensa de les decisions que prenen els diferents govern israelians amb relació al conflicte; la propagació de l’argumentari que les acompanya [8]; la demonització d’Arafat i de qualsevol sector del poble palestí que no vulgui doblegar-se davant les inacceptables exigències israelianes; i la inconcreció del contingut de l’Estat palestí que diuen defensar, en aspectes claus com Jerusalem est, les fronteres de 1967, l’espai aeri i naval, els recursos hídrics, etc., ja que, seguint l’òptica sionista, veuen aquest Estat no pas com a resultat de la retirada total dels territoris ocupats el 1967 i del reconeixement dels drets palestins, sinó d’una negociació entre dues parts que tindrien drets equivalents, de manera que l’«Estat» seria la resultant de la correlació de forces existents, favorables a l’Estat sionista.
Feliu Ripoll

[1] Qui vulgui desempallegar-se de la propaganda israeliana i aprofundir sobre aquest tema pot consultar el llibre de Clayton E. Swisher The truth about Camp David (Nation Books, 2005).

[2] Se’n pot consultar la versió íntegra a http://www.fromoccupiedpalestine.org/node/143.

[3] Una d’aquestes pors i fantasmes és l’anomenada “amenaça” demogràfica, a la qual s’han consagrat estudis acadèmics, fet que palesa com la ideologia sionista domina l’acadèmia israeliana.

[4] “Solidarietà: come impedire il prossimo massacro israeliano?" a http://www.silviacattori.net/article733.html.

[5]“No oblidin Gaza!” a www.defensadelaterra.org/Internacional/collonpalestina.htm.

[6] Per si algú en dubta, pot consultar la documentació aportada per Nur Masalha al seu llibre La expulsión de los palestinos (Editorial Canaán, 2008), que es basa sobretot en les actes dels debats de diferents organitzacions sionistes durant els anys trenta i quaranta del segle XX. .

[7] Desconeixem si finalment aquesta querella es va arribar a presentar.

[8] Per exemple, l’opinió publicada pro-sionista ens vol vendre la desconnexió de Gaza com una mostra de la voluntat de pau del govern israelià o ens recorda constantment la suposada oferta “generosa” de Barak.

This work is in the public domain

Comentaris

Postdata
23 abr 2009
Falten per mencionar els abusos dels islamonazis de Hamas contra el poble palestí i la majoria del món que no pensa come ells.
Re: Analisis sobre Palestina
24 abr 2009
Clar que si Jaume, les victimes son tant dolentes que es mereixen el que reben oi?

Potser cal que recordis que hamas va guanyar unes eleccions, amb majoria absoluta, i que la resta del primer món està boicotejan aquestes eleccions no acceptan el resultat, encara que cap observador internacional va veure cap irregularitat a l'hora de votar o contar els vots. Pero clar tu que lleigeixes les informacions, o més ben dit la propaganda pro israelí, et veus amb la obligació de recordar que Hamas (com ens diuen els mass media) son molt dolents. Ara ja sols et falta fer com la Noa, aquesta cantant sionista que va enviar una carta de pau als gazadis amb perles com aquesta "..esta bestia llamada Hamas que los ha aterrorizado y asesinado, que ha convertido a Gaza en un basural lleno de pobreza, enfermedad y miseria. Sólo puedo desearles que Israel haga el trabajo que todos necesitamos que se haga, y finalmente los LIBERE de ese cáncer, de ese virus, de ese monstruo llamado fanatismo, hoy llamado Hamas»
(Carta de Noa al pueblo de Gaza)" si la vols llegir aquí la trovaràs:
http://www.kaosenlared.net/noticia/carta-cantante-israeli-noa-hacia-pale

Obre els ulls o acabaras estiman els opresors i odian els oprimits

Suposo que tu ets dels que s'haurien aixecat i marxat del seu lloc al escoltar que Israel és un estat rasista, com els representants de la UE aquesta setmana.
O dels que els hi va la nova moda israeliana:

http://www.kaosenlared.net/noticia/moda-fascista-israeli-muestra-mujer-p
Re: Analisis sobre Palestina
24 abr 2009
Això de que "les victimes" t'ho has inventat tu solet, sens dubte per la teva falta d'altres arguments vàlids.

Hamas haura guanyat les eleccions, però no treu que siguin uns assassíns, i sens dubte una organització terrorista qualificada com a tal a tota la Unió Europea.

Ara si tú creus que Hamas són els angels de la caritat, ja demostra l'ignorància teva.
Sindicat