Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: laboral
Qui té por a la vaga general?
23 abr 2009
Mentre desenes de milers de treballadors i treballadores de la Catalunya Nord i del conjunt de l’Estat francès es manifestaven a finals de gener per defensar els seus llocs de treball, el seu poder adquisitiu, els seus drets socials i un altre model econòmic i per garantir que no fossin ells i elles qui paguessin la crisi, les classes treballadores catalanes del sud dels Pirineus veiem incrèdules com, davant d’una precarietat encara pitjor, les respostes que es plantegen des de les grans organitzacions polítiques i sindicals que es diuen d’esquerres es presenten fragmentades, difuses, tímides i totalment insuficients.

Així, a les comunitats autònomes de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses, la taxa d’atur s’ha incrementat del 7,4% fins al 13% en tan sols un any, restant a les portes del milió de catalans i catalanes a l’atur (oficialment, a finals de gener, tan sols en faltaven 80.000) i sembla que ningú hi vulgui fer res. L’opereta entre banca, organitzacions empresarials i partits polítics, per tal de cercar qui té la culpa de la crisi és tan dolenta que compleix a la perfecció la seva funció: adormir-nos.

Analitzant el primer d’aquests actors, trobem una banca que ha reduït els seus beneficis durant el 2008 en menys d’un punt, respecte als de l’any anterior, superant els 20.000 milions d’euros de guanys nets. Igualment, mentre rep una injecció de 50.000 milions d’euros i avals per valor de 100.000 milions, s’atreveix a dir que la reducció del crèdit a famílies (sobretot) i a empreses (en menor mesura) és a causa que els projectes que es reben “no són solvents”. Per fer-vos una idea de les xifres que mou la banca i dels marges amb què juga, tingueu en compte que l’espoli fiscal dels Països Catalans el 2005 vorejà els 25.000 milions d’euros, mentre que 50.000 milions d’euros és la despesa anual necessària que calcula l’ONU per resoldre els problemes d’educació, sanitat i alimentació a tot el món. Qüestió de prioritats...

Mentrestant, les empreses s’aferren ràpidament a una reducció dels beneficis per criticar la poca “competitivitat” del nostre mercat laboral i, al més pur estil mafiós, extorsionen la societat, tot reclamant l’acceptació de milers d’acomiadaments i major flexibilització de la legislació laboral a canvi de no abandonar el país. Cal parar atenció al fet que aquestes empreses (sobretot les multinacionals) rarament presenten números negatius, sinó “menys positius”, i no parlaran de fàbriques “deficitàries”, sinó de “menys competitives”, cosa que explicita clarament com els llocs de treball esdevenen peces de canvi per aconseguir més beneficis i, en cap cas, la simple viabilitat de les empreses. La seva riquesa passa per davant de les nostres vides i, a sobre, tenen el cinisme d’afirmar que l’absentisme ha causat aquesta crisi. Mentrestrant, obliden amb rapidesa que Espanya és aquell estat d’Europa i de l’OCDE on els beneficis de les empreses han augmentat més entre el 1999 i el 2007, exactament un 238,7%, mentre que és també l’únic on el poder adquisitiu de les classes treballadores no augmenta des del 1995.

Per la seva banda, els governs central i autonòmics, la majoria d’ells governats per teòriques esquerres, abanderen una retòrica de defensa dels llocs de treball i de l’escarransit Estat del Benestar, mentre reparteixen ajudes indiscriminades a la banca, aproven expedients de regulació de justificació dubtosa, incompleixen amb els serveis socials promesos i aprovats i a Europa donen suport a un model neoliberal que ataca d’arrel els nostres drets socials i laborals i criminalitza les persones immigrades.

Però la situació és tan insostenible i socialment poc justificable que, malgrat la tasca “pacificadora” dels grans mitjans de comunicació per evitar-ho, el descontentament comença a transformar-se en indignació. I aquí és on aquelles organitzacions que més haurien de liderar la reivindicació entren en escena, per tal d’actuar com a narcotitzants per a les classes treballadores. Així, en una de les més clares dimissions del seu esperit i raó de ser, CCOO i UGT plantegen unes respostes inusitadament suaus i fragmentades respecte als atacs als drets de la seva afiliació de base i del conjunt dels treballadors i les treballadores. Diuen que reserven la vaga general per una “situació pitjor”, afirmen que aquesta no resoldria res i en veu petita es justifiquen afirmant que no volen afavorir la tornada del PP al poder, mentre veuen com les partides destinades a les seves subvencions es mantenen sorprenentment intactes, malgrat la crisi i el dèficit públic que pateix l’Estat. Tanmateix, hi ha poca gent que encara confongui prudència amb docilitat.

Una vaga general des de la base,

És en aquest context que la Intersindical-CSC va aprovar en el seu darrer Congrés una resolució que instava a usar la vaga general com a crítica contundent a les polítiques empreses per sortir de la crisi, polítiques que carreguen a l’esquena de les classes treballadores el preu d’una situació que no han provocat. De fet, una crisi mundial d’aquestes característiques i que es pateix arreu, en què el diner no es mou d’un país a l’altre i es perjudica el primer d’aquests, sinó que no hi ha país que se’n salvi, pot significar dues coses: o el diner ha fugit a Mart (o a qualsevol altre cos espacial) o aquell diner era fictici, expressió màxima d’un capitalisme financer i especulatiu que, en descobrir l’engany, s’ensorra com un castell de cartes. I si no sou en Tom Cruise, segurament coincidireu a descartar ràpidament la primera opció.

En aquest sentit, la situació es torna clara i la injustícia, fefaent: les classes treballadores sostenim un sistema capitalista neoliberal i irreal sobre el qual no ens han consultat a l’hora d’edificar-lo, que ens perjudica i precaritza directament, en el qual no podem influir mitjançant estructures democràtiques internacionals i que ens reclama majors esforços en temps de crisi, per tal de seguir-se “refundant” i perpetuant.

Però, malgrat les eines d’alienació de la societat, actualment amb els mitjans de comunicació de masses i els sindicats espanyols com a principals protagonistes, la societat comença a preguntar-se per què ningú hi fa res. És en la més extrema precarietat a què l’atur ens està abocant que es veu més clar l’engany i és aquesta la que està fent germinar reivindicacions oblidades i ànsies de revolta pròpies d’altres temps. El rum-rum que apel·la a una gran vaga general es pot sentir cada cop a més espais, la majoria despolititzats i en boca de persones històricament allunyades de qualsevol sentiment explícit de classe, però que ara veuen més necessari que mai una resposta contundent a una situació injustificable. No són els textos de Marx el que els inspiren, sinó la indignació, la precarietat i l’engany abstracte a què estan abocats i abocades.

I és aquí on cal que els sindicats i organitzacions socials i polítiques combatives prenem el relleu de les velles estructures burocratitzades de CCOO i UGT i emprenguem tres tasques ineludibles: unió, resposta i politització.

En primer lloc, doncs, cal una unió estratègica de totes aquelles organitzacions i persones d’esquerres que tinguin com a objectiu una superació de la crisi que no suposi una nova derrota per a les classes treballadores, sinó que esdevingui una oportunitat per reivindicar, combatre i guanyar nous drets. De fet, l’experiència ens dóna la raó, ja que, si ha estat l’especulació i la desigualtat social el que ha porta a la crisi actual, no serà sense l’edificació d’un nou model econòmic i social i l’assoliment de major poder adquisitiu per a les classes humils que ens en sortirem. Cal assenyalar també que no es començaria de zero i experiències com la Plataforma contra els Tancaments o la incipient campanya perquè la crisi la paguin els rics són espais que poden servir d’embrió de la nova unitat o per articular-la.

Seguidament, caldrà convertir aquesta avantguarda en un referent per a tots els treballadors i totes les treballadores precaritzades, a l’atur o que pateixen per la seva feina i que cerquen algú que doni resposta a les seves inquietuds i reivindicacions. El procés pot ser llarg, ja que la representació actual de les classes treballadores se la reparteixen amb una majoria aclaparadora CCOO i UGT, motiu pel qual cal escometre aquesta hegemonia, amb el handicap afegit de l’ostracisme a què ens releguen i ens relegaran els mitjans de comunicació de masses. Per aquest motiu, caldrà construir un missatge contundent, però senzill, amb una forma assumible per una majoria social (cosa que significa ser durs/es en el fons i les accions i més oberts/es en la forma i el llenguatge) i amb una publicitació territorialitzada i de proximitat, a les viles i a les empreses. D’aquesta manera, l’objectiu final, la vaga general, haurà d’anar precedit per una campanya de promoció llarga, àmplia i propera, per assegurar-ne un èxit molt per sobre del que pertocaria si ens atenguéssim només a la representació sindical.

Finalment, caldrà que aquest incipient descontentament, elevat després a indignació, no conflueixi tan sols en una expressió de ràbia aïllada, sinó que serveixi per articular una proposta política que tingui continuïtat, fins a atènyer els objectius clau marcats amb anterioritat. Així, no es pot construir una revolta com la grega, sense reivindicacions polítiques ni lideratges clars, ni una vaga com la francesa, en què tothom torna al lloc de treball l’endemà, sinó que es fan més necessaris que mai una estratègia, uns objectius i unes classes treballadores amb voluntat de lluita prolongada i coherent.

Un discurs popular i nacional

Aquesta resposta, tal com s’entén des de la Intersindical-CSC, ha de suposar un punt i a part en les lluites obreres, no només perquè pot esdevenir un símptoma del declivi dels grans sindicats espanyols com a líders del moviment obrer, sinó perquè pot comportar el renaixement del vell sentiment de classe, enterrat per alguns i algunes que van veure en les classes mitjanes la clau per trencar-ne la unitat. D’aquesta manera, el fet de no resignar-nos a plantejar el conflicte exclusivament empresa per empresa, la qual cosa sens dubte ens debilitaria i suposaria una gran injustícia per a tots els treballadors i totes les treballadores de petites empreses que es veuen al carrer a causa d’acomiadaments individuals, ha de suposar una nova consciència comuna, arran de la coincidència de reivindicacions, que superaria l’intent d’aturar llunyans expedients de regulació, per tal de passar a plantejar un canvi social en què les classes treballadores no hàgim de patir per l’atur, la temporalitat, la sinistralitat, els serveis socials o els salaris irrisoris, uns objectius comuns per a totes i tots.

De la mateixa manera, dins d’aquesta unitat cal integrar-hi també aquells col·lectius històricament menyspreats pel sindicalisme majoritari, com són els del jovent, la immigració, les dones, els i les LGTB o les persones amb minusvalideses, que han restat exclosos de la lluita obrera, quan són precisament qui més pateixen la precarització.

Igualment, és en aquest context que les reivindicacions sobiranistes dels Països Catalans prenen més sentit que mai i on l’equivalència entre alliberament social i nacional esdevé més clara. No és una coincidència que els Països Catalans siguin territoris en què les taxes d’atur i els expedients de regulació augmentin molt per sobre de les mitjanes dels Estats espanyol i francès. A les dificultats pròpies de la crisi i les mesures neoliberals empreses pels respectius governs, cal afegir-hi la manca de competències i un accentuat espoli fiscal que impedeix impulsar mesures adients i adequades a les necessitats i característiques del país, així com un model social, laboral i industrial propi i eficient, capaç de combinar benestar, igualtat, treball i producció.

Així, ara és més necessari que mai exercir el nostre legítim dret a l’autodeterminació, per tal de trencar les constitucions espanyola i francesa que ens neguen competències en matèria laboral, per tal de poder construir el nostre Marc Català de Relacions Laborals i Protecció Social.

Lluita, unitat obrera, transformació social, alliberament nacional... Aquesta és l’aposta de la Intersindical-CSC, del sindicalisme nacional i de classe, perquè, quan el pactisme ha suposat la institucionalització de la precarietat, arriba l’hora del conflicte social. Perquè ja no ens alimenten molles.



Isabel Pallarés
(Secretària Confederal de la Intersindical-CSC)

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Qui té por dels Nacionals-Sindicalistes?
23 abr 2009
Abans eren la Falange de les JONS...
i ara son la ERC de les JONS!
por a la vaga general?
23 abr 2009
POr...quin(c)
Re: Qui té por a la vaga general?
23 abr 2009
Si clar... si tinguéssim un marc català de relacions laborals el treballadors viuríem molt millor, i els amos en ser catalans ens estimaríen molt i es baixarien el seu salari perquè nosaltres visquéssim millor.

Aneu a fer la mà!

El problema no és un marc de relacions espanyol o català, el problema es diu capitalisme! Això és com els cartells de les Jerc d'Espanya és crisi, com si un cop independents s'acabés la crisi! colla de manipuladors...
Re: Qui té por a la vaga general?
23 abr 2009
El proletariat no enten de fronteres!
La unica patria, la classe obrera!
Re: Qui té por a la vaga general?
24 abr 2009
mira k es pot ser gilipolles!!
és clar k amb un marc català de relacions laborals hi sortiriem guanyant, aquí les con dicions no són les mateixes k a la resta de l'estat, moltes coses són més cares k a la resta amb uns sous k sovint són els mateixos k a la resta d l'imperi, un obrer del Carrefur de Sevilla o Valladolid cobra el mateix k un obrer de la mateixa empresa de Barcelona amb la diferència k akí el nivell de vida és més alt i sense tantes ajudes per part de l'administració,
si no teniu clar això és k sou tontos o només teniu ganes de tirar merda gratuitament contra tot allò k soni a independentisme,
i us recordo k el lloc de l'estat on hi ha un moviment sindical més fort és al País Basc gràcies a un sindicalisme Nacional i de Classe, per algo serà no?
i ara segui insultant i intoxicant sense sentit i sense arguments amb consignes i lemes fàcils,
aneu a cagar òstia!!
Re: Qui té por a la vaga general?
24 abr 2009
I tu parles d'insultar i intoxicar sense sentit, quan no has parat d'insular i desqualificar en el teu post...
Si bé potser milloraria la nostra capacitat adquisitiva, i és discutible perquè al esdevenir estat molts impostos els hauriem de pagar a la UE, no solucionaria la precarietat laboral, les deslocalitzacions,etc del capitalisme neoliberal.

I a caga hi vas tu maco/a. A veure si aprens a raonar i no a borda com una bèstia (perdó pels animals).
Re: Qui té por a la vaga general?
24 abr 2009
k punyetes dius tu dels impostos a la UE? el k podriem arribar a pagar a la UE si fossim independents és el mateix k el k podem pagar ara estant dins de l'estat expanyol, o et penses k els impostos k pressumtement paga l'estat expanyol a la UE els paguen els andalusos, els castellans o els gallecs i nosaltres no??!!
el k guanyariem sent independents és k no hauriem d subvencionar avantatges socials d'altres territoris (llibrres de text gratuits per ex, polítiques de beques immensament més avançades k les nostres...etc) k, per desgràcia seva i per culpa d'una colla de cacics locals, encara viuen küasi en l'època dels grans terratinents i els latifundis,
probablement no se solucionaria, almenys completament, els problemes k genera el capitalisme salvatge en k estem immersos, però almenys tindriem més recursos per intentar paliar els problemes k tenen les enormes bosses de pobresa k hi ha en aquest país,
i el tema del capitalisme, doncs res, com a persones d'esquerres i revolucionàries k som i serem sempre, des de la nostra barricada lluitariem fins on puguessim, creiem en la voluntat de ser dels pobles, desitgem un món nou des de les nostres arrels, i no des d'un fals universalisme k sols té en compte els estats i els imperis i oblida tot allò k trepitjen dits estats imperialistes, els pobles, les cultures minoritzades, la història volgudament esborrada...etc,
Per la LLibertat de TOTS els pobles del Món!!
Per la REvolució aquí i arreu!!
Contra l'imperialisme i contra l'explotació entre persones!! Contra la destrucció de la Terra!!
Per una Terra LLiure!!
Re: Qui té por a la vaga general?
24 abr 2009
aquest/a està molt malament. ja li heu donat la pastilla?
Sindicat