Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: @rtivisme : educació i societat : especulació i okupació
Geografia i teoria revolucionària (I)
per	17 abr 2009
Nota introductòria Amb la publicació d'aquest article i (en el pròxim número) d'alguns dels comentaris per aquest suscitats, Geo-Critica pretén contribuir a la difusió dels punts de vista dels geògrafs radicals, tal com són expressats per la revista "Antipode A radical Journal of Geography". La publicació d"Antipode" el 1969 va significar la presència a la geografia nord-americana d'una revista radical, d'esquerres, que s'unia a l'ampli moviment radical que es produïa en altres ciències socials des d'uns anys abans. Els objectius de la revista van ser clarament exposats per David Stea des del primer número: "El nostre objectiu és un canvi radical la substitució de les institucions i l'ajustament institucional de la nostra societat, institucions que no poden ja respondre a les canviants necessitats societals, que ofeguen els intents per a donar-nos uns patrons de vida més viables, que freqüentment no serveixen més que per al propòsit de perpetuar-se a si mateixos, No tractem de substituir les institucions existents per unes altres que adoptaran inevitablement la mateixa forma; mes aviat tractem de trobar una nova ordenació de mitjans d'acord amb un nou conjunt d'objectius". Uns anys més tard, i precisament a la introducció al número del que procedeix l'article que ací es publica, aquests mateixos propòsits tornaven a ser reafirmats pel director de la revista, Richard Peet: "A través d"Antipode" desitjàvem desenvolupar paradigmes alternatius per a estudiar el present, investigar formes de canvi radical de les societats existents i desenvolupar models de societats futures més justes. La segona frustració que va generar Antipode radica en l'aparent manca de preocupació de la nostra disciplina per les qüestions socials. Una dècada de canvi en els mètodes de la investigació geogràfica no havia estat seguida paral·lelament, segons semblava, d'un canvi fonamental en la direcció de les preocuracions qeoqràfiques". Des de la seva aparició "Antipode" ha publicat números dedicats a la metodologia radical (vol. 2, n. 1, 1970), la pobresa (vol 2, n 2, 1970) l'accés als serveis socials (vol. 3, n. 1, 1971), l'enginyeria social (vol. 4, n. 1,1972), la Geografia social i les perspectives geogràfiques sobre la pobresa a l´Amèrica del Nord (número monogràfic especial), la teoria revolucionària, l'ajuda als grups afectats pels projectes de planificació, i els indis nord-americans (temes tractats al vol.4, n. 2, 1972), Appalachia (vol. 5, n. 1, 1973) explotació i destrucció al Tercer Món i la Geografia de l"establishment" (vol. 5, n. 2, 1973), Ideologia i medi ambient (vol. 5, n. 3, 1973) tendències en Geografia urbana (vol. 6, n 1,1974),Geografia de les dones, justícia social, (vol. 6, n. 2, 1973), imperialisme, Cuba, Geografia del desenvolupament (vol. 6, n. 3, 1973), geografia marxista (vol. 7, n o 1, 1974). Els números anunciats inclouen, per la seva banda, temes com els següents: guia de Marx per a geògrafs; geografia de la vellesa; enfocaments alternatius de la geografia del comportament; Nordamèrica rural; alternatives en Biogoegrafia; economia política urbana; subdesenvolupament al Tercer Món, etc. L'article de David Harvey que hem traduït va ser publicat al volum 4, n.o 2 (1972), dedicat parcialment a la discussió de punts de vista sobre la Geografia i la teoria revolucionària, i va ser seguit de diversos comentaris que publicarem en el número següent de Geo-Critica. L'autor de l'article, David Harvey, és un dels més prestigiosos i renovadors geògrafs britànics, actualment de la John Hopkins University als Estats Units. Entre les seves publicacions destaquen les següents: Explanation in Geography (Londres, I. Arnold, 1969); Social Justice and the city (Londres, I. Arnold, 1973); i A question of method for a matter of survival ("Geographical Papers'', Department of Geography, Universitv of Readina, desembre 1973).
TEORIA REVOLUCIONÀRIA I CONTRAREVOLUCIONÀRIA EN GEOGRAFIA I EL PROBLEMA DE LA FORMACIÓ DEL GHETTO Com i per quina raó hauríem de portar a terme una revolució en el pensament geogràfic? Per a enfondir un poc en aquesta qüestió val la pena examinar com es produeixen les revolucions i contrarrevolucions en totes les branques del pensament científic. Thomas Kuhn ens ofereix un interessant anàlisi d'aquest fenomen tal com es dóna en les ciències naturals. Suggereix que la major part de l'activitat cientifica és el que ell anomena ciència normal, que equival a la investigació de totes les facetes d'un paradigma particular (considerant un paradigma com una sèrie de conceptes, categories, relacions, i mètodes, generalment acceptats per tota la comunitat científica en un moment donat). Al llarg del procés de la ciència normal sorgeixen certes anomalies, observacions o paradoxes que no poden ser resoltes dintre del paradigma existent. A l'incrementar-se, aquestes anomalies passen a convertir-se en el focus d'atenció fins que la ciència queda sumida en un període de crisi en el qual els intents especulatius s'encaminen a solucionar els problemes plantejats per les anomalies. Finalment sorgeixen d'aquests intents una nova sèrie de conceptes, categories, relacions, i mètodes, que resolen amb èxit els dilemes existents alhora que incorporen amb èxit els aspectes vàlids de l'antic paradigma. D'aquesta manera ha nascut un nou paradigma que serà seguit una vegada més per l'activitat cientifica normal(1). L'esquema de Kuhn està obert a la crítica en certs terrenys. Tractaré breument dos problemes. En primer lloc, no existeix una explicació de com sorgeixen les anomalies i com, una vegada han sorgit, generen crisi. Aquesta crítica pot combatre's distingint entre anomalies significants i anomalies insignificants. Així, d'aquesta manera durant molts anys va saber-se que l'òrbita de Mercuri no coincidia amb els càlculs newtonians; no obstant això, aquesta anomalia era insignificant ja que no era rellevant en la utilització ordinària del sistema newtonià. Si, per altra banda, hagueren sorgit certes anomalies en, per exemple, la construcció de pon ts, llavors, aquestes hagueren tingut òbviament una gran importància. Així, el paradigma newtonià continuà sent satisfactori i no va ser posat en dubte fins que quelcom d'importància pràctica i rellevant no va poder realitzar-se utilitzant el sistema newtonià. En segon lloc, existeix la qüestió, mai plantejada satisfactòriament per Kuhn, concernent a la manera com un nou paradigma arriba a ser acceptat. Kuhn admet que aquesta acceptació no és qüestió de lògica i suggereix que suposa un acte de fe. Un acte de fe basat en què? Subjacent a l'anàlisi de Kuhn es troba una força directriu que mai és examinada explícitament. Aquesta força directriu equival a una creença fonamental en els aspectes positius del control i manipulació del medi ambient natural, i l'acte de fe, per tant, està basat en la creença que el nou sistema permetria una extensió de la possibilitat de manipulació i de control sobre qualsevol aspecte de la naturalesa. Quin aspecte de la naturalesa? Presumiblement, serà una vegada més un aspecte de la naturalesa important en termes d'una activitat quotidiana i d'una vida quotidiana tal com es dóna en un moment concret de la història. La critica central a Kuhn a la qual aquests dos exemples apunten, és la seva abstracció del coneixement científic de la seva base materialista. Kuhn ofereix una interpretació idealista de l'avanç científic quan està clar que el pensament científic està fonamentalment engranat a activitats materials. Aquesta base materialista per a l'avanç del coneixement científic ha estat explorada per J. D. Bernal(2). L'activitat material inclou la manipulació de la natura pels interessos de l'home i un coneixement científic no pot ser inter pretat independentment d'aquesta pressió general. Però a l'arribar a aquest punt estem obligats a afegir una perspectiva posterior, perquè "l'interès de l'home'' està subjecte a una varie tat d'interpretacions segons el grup d'homes en el qual pensem. Així, Bernal assenyala que les ciències a Occident han estat, fins a ben recentment, un terreny fitat per un grup de la classe mitjana, i, fins i tot recentment, amb l'auge del que es crida sovint la "meritocràcia", el científic es veu impulsat invariablement a unes maneres de vida i de pensar propis de la classe mitjana al llarg de la seva carrera. D'aquesta manera, és d'esperar que les ciències naturals reflecteixin tàcitament una tendència a la manipulació i al control en aquells aspectes de la natura pertinents als empresaris capitalistes. No obstant això, molt més important és el guarniment de l'activitat científica per un procés de protecció i d'investigació finançada amb vista als interessos especials d'aquells que posseeixen el control dels mitjans de producció. La coalició de la indústria i del govern canalitzen fortament l'activitat científica. D'aquesta manera, manipulació i control signifiquen manipulació i control segons els interessos d'un grup particular dintre de la societat més que segons els interessos de la societat presa en el seu conjunt(3). Amb aquestes perspectives podem entendre ara molt millor l'impuls general de l'avanç científic camuflat sota les periòdiques revolucions científiques que Kuhn tan clarament va descriure. S'ha discutit freqüentment sobre si s´havia o no d´estendre l'anàlisi de Kuhn a les ciències socials. Kuhn adopta el punt de vista que les ciències socials són "pre-científiques", en el sentit que cap ciència social ha establert realment el cos de conceptes, categories, relacions i mètodes generalment acceptats que formen un paradigma. Aquest punt de vista que considera a les ciències socials com precientifiques és de fet força corrent entre els filòsofs de la ciència(4). No obstant això, una ràpida ullada a la història del pensament en les ciències socials mostra que les revolucions ocorren realment i que dits successos estan marcats per moltes de les mateixes característiques que Kuhn va identificar a les ciències naturals. No hi ha dubte que Adam Smith va proporcionar una formulació paradigmàtica per al pensament econòmic, de la qual ulteriorment va partir Ricardo. En temps moderns Keynes va assolir fer alguna cosa essencialment similar. Johnson, en un article recent, explora aquesta mena de revolucions al pensament econòmic i el seu anàlisi és en molts aspectes paral·lel al de Kuhn, donant-li, no obstant això, un parell més de girs. En el fons de la revolució de Keynes, afirma Johnson, es troba una crisi generada pel fracàs dels economistes pre-keynesians a solucionar el més urgent i significatiu problema de la dècada de 1930 -a saber, l'atur-. L'atur va produir una anomalia significativa. Johnson indica que: De bon tros, la circumstància més útil per a la ràpida propagació d'una nova i revolucionària teoria és l'existència d'una ortodòxia establerta clarament incompatible amb els fets més destacats de la realitat, i que no obstant això està prou convençuda del seu poder intel·lectual com per a intentar explicar aquests fets, I que en els seus esforços per a fer-ho posa al descobert la seva incompetència d'una manera ridicula''(5) . D'aquesta manera, les realitats socials objectives del moment van deixar enrere a la sapiencia convencional i van servir per a posar les seves errades al descobert: "En aquesta situació de confusió general i d'òbvia manca d'eficàcia de l´economia ortodoxa enfront dels problemes reals, el camí estava obert per a una nova teoria que of refera una explicació convincent de la naturalesa del problema i una sèrie de prescripcions polítiques basades en aquesta explicació" Fins a aquí la semblança amb Kuhn és notable. Però Johnson afegeix aleshores certes consideracions noves, algunes de les quals procedeixen realment de la pròpia sociologia de la ciència. Indica així que per a ser acceptada, una teoria precisa de cinc característiques principals: ''En primer lloc, ha d'atacar la proposició central de l'ortodòxia conservadora... amb un nou encara que acadèmicament acceptable anàlisi que inverteixi la proposició... En segon lloc, la teoria ha d'aparèixer com a nova, encara que incloent el major nombre possible dels components vàlids, o almenys no discutibles fàcilment, de la teoria ortodoxa existent. En aquest procés, ajuda molt donar als antics conceptes noms nous i que confonguin, i emfatitzar com a passos analítics crucials els que han estat presos anteriorment com trivials... En tercer lloc, la nova teoria ha de posseir l'apropiat grau de dificultat per a ser entesa... de manera que els col·legues acadèmics més vells no la trobin ni fàcil ni interessant d'estudiar, perquè així emprin els seus esforços en punts teòrics perifèrics, oferint-se a si mateixos com a fàcils blancs a la crítica i refutació dels seus més joves i assedegats col·legues. AL mateix temps, la nova teoria ha de semblar d'una banda prou difícil per a posar a prova l'interès intel·lectual dels col·legues més joves i dels estudiants, però, de fet, prou fàcil com perquè puguin arribar a conèixer-la a fons amb l'adequada inversió d'esforç intel·lectual... En quart lloc, la nova teoria ha d'oferir als estudiants més dotats i menys oportunistes una nova metodologia més atraient que les disponibles correntment... Finalment, (ha d'oferir) una important relació empírica... que mesurar"(6). La història del pensament geogràfic dels últims deu anys està reflexada exactament en aquest anàlisi La proposició central de la vella geografia consistia en el qualitatiu i en el singular, i estava clar que no podria resistir l'evolució del conjunt de les ciències socials en el que es referia els instruments de manipulació i control social que requerien una comprensió del quantitatiu i el general. No pot cabre dubte tampoc sobre el fet que durant el procés de transició se'ls van donar nous i desorientadors noms als antics conceptes i que supòsits totalment trivials van ser sotmesos a una rigorosa investigació analítica. Tampoc pot negar-se que la dita revolució quantitativa va brindar l'oportunitat d'exposar al ridícul als més vells jerarques de la disciplina, especialment quan van aventurar-se en punts relacionats amb la nou nata ortodòxia. Certament, el moviment quantitatiu propor cionà una brisa d'apropiada dificultat i afavorí una perspectiva per a noves metodolologies, moltes de les quals van resultar ser bastant profitoses pel que fa als enfocaments analítics que van generar. Finalment, abundaren noves coses que mesurar i en la funció de la distància, el llindar i l'abastament d'un bé, i el mesurament d'una pauta espaial, vam trobar tres nous tòpics empírics aparentment decisius amb els quals podíem gastar un considerable temps extra en la seva investigació. El moviment quantitatiu, per tant, pot interpretar-se, en part, en termes d'una desafiadora nova sèrie d'idees la resposta de les quals ha de ser trobada, en part com una lluita bastant mesquina pel poder i la jerarquia dintre d'una marc acadèmic, i en part també com una resposta a pressions exteriors que pugnen per posar a punt sistemes de manipulació i control en el que pot definir-se a grans trets com "el camp del planejament". En el cas que algú interpreti malament les meves observacions, com si assenyalaren a un grup en particular, em permet dir que tots nosaltres quedem involucrats en aquest procés i que no va existir ni existeix manera algun de poder escapar a tal situació. Johnson introdueix aiximateix el terme de "contra-revolució" en el seu anàlisi. En aquest sentit les seves idees no aclareixen gran cosa ja que dirigiria els seus atacs contra els monetaristes, als quals designa com a contra-revolucionaris fins i tot a malgrat que existeix una anomalia significativa (la combinació de la inflació i l'atur) com urgent repte a l'ortodòxia de Keynes. Però hi ha alguna cosa molt important en aquesta noció, que requereix un anàlisi, ja que intuïtivament sembla vàlid pensar en el moviment d'idees a les ciències socials com un moviment basat en revolucions i contra revolucions, contrastant amb les ciències naturals a les quals una noció d'aquesta mena no sembla ser aplicable tan immediatament. Podem analitzar el fenomen de la contra-revolució utilitzant la nostra comprensió de la formació del paradigma en les ciències naturals. Aquesta formació del paradigma està basada en l'extensió de l'habilitat per a manipular i controlar fenòmens que ocorren naturalment. D'una manera similar, podem anticipar que la força motriu que es troba darrere de la formació del paradigma a les ciències socials és la manipulació i control de l'activitat humana i dels fenòmens socials en interès de l'home. Immediatament sorgeix la qüestió de qui controlarà a qui, en interès de qui serà el control. i, si el control és exercit en interès de tots, qui s´encarregarà de definir aquest interès públic. Ens veiem obligats així a confrontar directament a les ciències socials el que a les ciències naturals només sorgeix indirectament, a saber: les bases socials i les implicacions del control i la manipulació. Seríem summament necis si pressupossàrem que aquestes bases es troben distribuïdes equitativament per tota la societat. La nostra història, fins al moment actual, mostra que normalment han estat molt concentrades en uns pocs grups clau dintre de la societat. Aquests grups poden ser benevolents o explotadors respecte als altres grups. No obstant això, la qüestió no està aquí. La qüestió és que la ciència social formula conceptes, categories, relacions i mètodes, que no són independents de les relacions socials que existeixen a la societat. Així, els conceptes utilitzats són ells mateixos producte dels mateixos fenòmens que haurien de descriure. Una teoria revolucionària sobre la que es basa un nou paradigma només assolirà l'acceptació general si la natura de les relacions socials compreses en la teoria estan realitzades en el món real. Una teoria contra-revolucionària és una teoria proposada deliberatament per a haver-se-les amb una teoria revolucionària amb la finalitat d'evitar els canvis socials amb que amenaça l'acceptació general de la teoria revolucionària, sia per adaptació o subversió. Aquest procés de revolució i contra-revolució en les ciències socials pot ser examinat més explícitament estudiant la relació entre l'economia política d'Adam Smith i Ricardo d'una banda i de Karl Marx per un altre. Referent a això, Engels, al Pròleg al volum I del Capital, realitza algunes observacions molt interessants. Estava en disputa la qüestió de si Marx havia plagiat la teoria de la plusvàlua. Marx, no obstant això, havia reconegut clarament que tant Adam Smith com Ricardo havien tractat i comprès la natura de la plusvàlua. Engels comença a expl icar el que era nou en les expressions de Marx sobre la plusvàlua i com va ocórrer allò que la teoria de Marx sobre la plusvàlua "donà al viu com un llamp procedent d'un cel serè"(7). Per a explicar això, Engels va recórrer a una analogia amb un incident a la història de la química que, curiosament, resulta ser una de les inspiracions per a la tesi de Kuhn sobre l'estructura de les revolucions en les ciències naturals(8). L'incident es refereix a la relació entre Lavoisier i Priestley en el descobriment de l'oxigen. Tots dos van efectuar experiments similars i van arribar a resultats similars. La diferència essencial entre ells va ser, no obstant això, que Priestley va insistir durant la resta de la seva vida a intentar interpretar els seus resultats en termes de la vella teoria del flogist, i, per tant, va cridar al seu descobriment "aire desflogistitzat". En canvi, Lavoisier, s´adonà que el seu descobriment no podia conciliar-se amb la vella teoria del flogist, i, en conseqüència, va ser capaç de reconstruir l'estructura teòrica de la química sobre una base totalment nova. Així, tan Engels com Kuhn suggereixen que Lavoisier va ser el "veritable descobridor de l'oxigen enfront dels altres que només havien arribat a produir-lo sense saber el que havien produït". Engels contínua dient: Marx es troba en la mateixa relació amb els seus predecessors a la teoria de la plusvàlua que en la que va trobar-se Lavoisier respecte de Priestley... L'existència d'aquesta part del valor del producte al que avui cridem plusvàlua havia estat descoberta molt abans que Marx Tamb é s´havia exposat, amb major o menor claredat, en què consistia... Però no gaire més que això... (tots els economistes) van romandre presoners de les categories econòmiques tal i com havien arribat a ells. Tot entrant Marx en escena pren un punt de vista directament oposat al de tots els seus predecessors. El que havien considerat una solució, ell ho pren com un problema. Va veure que no s'enfrontava ni a aire desflogistitzat ni a aire igni, sinó a l'oxigen -que no era simplement qüestió de definir un fet econòmic o d'assenyalar un conilicte entre aquest fet i la justícia i la moralitat eternes, sinó d'explicar un fet destinat a revolucionar tota l'economia, i que li va oferir a ell que sabia com usar-la la clau per a Una comprensió de tota la producció capitalista. amb aquest fet com a punt de partida, va examinar totes les categories econòmiques que va trobar a mà, tal com Lavoisier havien examinat a partir de l'Oxigen les categories de la química flogística(9) La teoria marxista era clarament perillosa ja que pareixia proporcionar la clau per a la comprensió de la producció capitalista des del punt de vista d'aquells que no es trobaven en el control dels mitjans de producció i en conseqüència les categories, conceptes, relacions i mètodes que tenien el potencial de formar un paradigma constituïen una enorme amenaça per a l'estructura de poder del món capitalista. La subseqüent aparició de la teoria marginal del valor malbaratà gran part dels elements bàsics dels anàlisis de Smith i Ricardo (en particular la teoria del valor del treball) i també va servir incidentalment per a donar l'esquena al desafiament marxista a ecomonia. L'adaptació contra-revolucionària de la teoria marxista a la Rússia després de la mort de Lenin, i l'adaptació contra-revolucionària similar de la major part del llenguatge marxista a la sociologia occidental (fins a tal punt que alguns sociòlegs suggereixen que "ara tots som marxistes"), sense que això impliqui expressió de l'essència del pensament marxista, ha impedit eficaçment la veritable floreixement del pensament marxista i al mateix temps l'aparició de la societat humanística que Marx imaginava. Tan els conceptes com les projectades relacions socials inherents als conceptes van quedar frustrats Revolució i contra revolució al pensament són, per tant, característiques de les ciències socials d'una manera no característica, aparentment, de les ciències naturals. Les revolucions en el pensament no poden, a la llarga, divorciar-se de les revolucions a la pràctica. Això sembla indicar la conclusió que les ciències socials es troben, efectivament, en un estat pre-científic. Aquesta conclusió és, no obstant això, infundada, en la mesura que les ciències naturals mai han deixat d'estar durant un llarg espai de temps sota el control d'un grup restringit d'interessos, i és aquest fet, més que quelcom inherent a la naturalesa pròpia del coneixement de les ciències naturals, el que ha produït la manca de contra-revolucions a les ciències naturals. En altres paraules, les revolucions del pensament que s'han realitzat no plantegen una amenaça a l'ordre existent si parteixen dels requeriments d'aquest ordre existent. Amb això no vull dir que no existeixin alguns incòmodes problemes socials que solucionar de sobte, ja que un descobriment científic no és predictible i pot, per tant, convertir-se en font de tensió social. El que, malgrat això, si indica és que les ciències naturals es troben a un estat pre-social. Així, qüestions d'acció social i de control social que les tècniques de la ciència natural ajuden freqüentment a resoldre no estan incorporades a la ciència natural pròpiament dita. De fet, existeix un cert fetitxisme en l'interès per mantenir-les allunyades, ja que incorporar-les "influirà" suposadament en una investigació dirigida pel mandat de l'ordre social existent. Els consegüents dilemes morals per a aquells científics que es prenen de debò les seves responsabilitats socials són realment grans. Contràriament a l'opinió popular, sembla apropiat, malgrat això, arribar a la conclusió que la filosofia de la ciència social és molt superior, en general, a la de la ciència natural i que la consegüent fusió d'ambdós camps d'estudi no es produirà a través de "fer més científica" la ciència social, sinó que, per contra, requereix la socialització de la ciència natural(10). Això pot significar reemplaçar la manipulació i el control per la realització del potencial humà com a criteri bàsic per a l'acceptació del paradigma. Donat aquest cas, tots els aspectes de la ciència experimentaran fases de pensament tant revolucionàries com contra-revolucionàries, que sens dubte aniran associades a revolucions i contra-revolucions en la pràctica social. Tornem ara a la qüestió inicial. Com i perquè portariem a terme una revolució en el pensament geogràfic? La revolució quantitativa ha seguit el seu curs i aparentment els resultats són cada vegada menys interessants mentre que els repetits treballs d´ecologia factorial, els intents de mesurar l'efecte de la distància, o els que tracten d´indentificar l'abastament d'un bé, serveixen per a dir-nos cada vegada menys sobre qüestions d'escassa importància. A més, existeix gent més jove ara, ambiciosos com ho foren els "quantitatius" a principis dels anys seixanta, un poc assedegats,i en certa manera famolencs de coses interessants de fer. Així, s'escolten murmuris de descontentament dintre de l'estructura social de la disciplina, ja que els "quantitatius" s'han apoderat de la "producció" d'estudiants graduats i dels plans d'estudi de diversos departaments. Aquesta condició sociològica dintre de la disciplina no és suficient per a justificar una revolució al pensament (ni hauria de ser-ho), però la condició està aquí. Més important encara és l'existència d'una clara disparitat entre la sofisticada estructura teòrica i metodològica que estem utilitzant i la nostra capacitat de dir alguna cosa realment significativa sobre els esdeveniments tal com es desenvolupen al nostre voltant. Hi ha massa anomalies entre el que volem explicar i manipular i el que realment ocorre. Existeix un problema ecològic, un problema urbà, un problema de comerç internacional, i no obstant això som incapaços de dir quelcom de certa profunditat sobre qualsevol d'ells. Quan diem alguna cosa resulta força batut i absurd. Resumint, el nostre paradigma no està a l'alçada. Està madur per a un enderrocament. Les condicions socials objectives requereixen que diguem quelcom sensible i coherent o que (a causa de la manca de credibilitat o, el que és pitjor fins i tot, a causa del posterior deteriorament de les condicions socials objectives) que romanguem callats per sempre. Són les condicions socials objectives que estan sorgint i la nostra palesa incapacitat per a plantar-los cara el que explica en essència la necessitat d'una revolució en el pensament geogràfic. Com podríem portar a terme una revolució d'aquest tipus? Hi ha cert número de camins a seguir. Podríem, com alguns pareixen suggerir, abandonar la base positivista del moviment quantitatiu per un idealisme abstracte i esperar que les condicions socials objectives milloraran espontàniament o que els conceptes forjats mitjançant formes idealistes del pensament arribaran a finalment un contingut capaç de facilitar el canvi creatiu de les condicions socials objectives. No obstant això, constitueix una caracteristica de l'idealisme estar condemnat eternament a buscar sense èxit un contingut real. Podem aiximateix rebutjar la base positivista de la dècada de 1960 per una base fenomenològica Això sembla més atractiu en la mesura que, almenys, ens manté en contacte amb el concepte de l'home com un ésser en constant interacció sensitiva amb les realitats socials i naturals que li envolten. No obstant això, els enfocaments fenomenològics poden conduir-nos a un idealisme o, de nou, a un ingenu empirisme positivista amb la mateixa facilitat que a una forma socialment conscient de materia lisme. L´anomenada revolució del comportament a Geografia apunta precisament en totes aquestes adreces. L'estratègia més profitosa en aquesta conjuntura consisteix, per tant, a explorar aquesta zona de coneixement en la qual certs aspectes del positivisme, del materialisme i de la fenomenologia coincideixen en part, per a proporcionar adequades interpretacions de la realitat social en la que nosaltres mateixos ens trobem Aquest punt de confluència està estudiat amb major claredat pel pensament marxista. Marx, als Manuscrits econòmics i filosòfics de 1844 i a La Ideologia a/emana(11),dóna al seu sistema una poderosa i atraient base fenomenològica. Aiximateix, existeixen certs punts comuns entre el marxisme i el positivisme. Tots dos posseeixen una base materialista i ambdós recorren a un mètode analític. Com està clar, la diferència essencial és que el positivisme només intenta comprendre el món, mentre el marxisme intenta canviar-lo. Dit d'una altra manera, el positivisme traça les seves categories i conceptes a partir d'una realitat existent, amb tots els seus defectes, mentre que els conceptes i les categories marxistes estan formulats a través de l'aplicació del mètode dialèctic a la història, tal com està escrit ací i ara a través d'esdeveniments i accions. El mètode positivista inclou, per exemple, l'aplicació de la lògica aristotèl.lica bivalent, tradicional, per a comprovar les hipòtesis (la hipòtesi nul·la de la inferència estadística és pròpiament un recurs aristotèl.lic). Segons això les hipòtesis són veritables o falsàries i una vegada classificades ho són ja per a sempre. La dialèctica proposa en canvi un procés de comprensió que permet la interpretació de contraris, incorpora contradiccions i paradoxes i apunta als processos de resolució. En això és del tot improcedent parlar de veritat i falsetat, ja que la veritat està lligada al procés dialèctic més que als judicis derivats del procés, que poden ser considerats com "veritables" només en un punt donat en el temps i que, en qualsevol cas, són contradits per altres judicis "veritables". Aquest mètode ens permet si és necessari invertir els anàlisis, considerar les solucions com a problemes i les qüestions com a solucions(12) Resumiré breument un conegut raonament sobre la teoria de la utilització del terra urbà per a of refer un exemple de com funciona l'estratègia descrita anteriorment. Els geògrafs trauen gran part de la seva inspiració inicial de l'escola de sociòlegs de Xicago (especialment Park i Burgess), els quals van observar que les ciutats presentaven certes regularitats en l'estructura espaial. Aquesta estructura espaial era mantinguda per alguna forma culturalment derivada de la solidaritat social que Park denominava "l'ordre moral"(13). Engels, que va escriure uns 80 anys abans que Park i Burgess, va assenyalar el fenomen de les zones concèntriques, interpretant-lo en termes de classes econòmiques, i va identificar el mecanisme de mercat que opera sota les institucions capitalistes com la força generadora de l'estructura urbana. La seva descripció de Manchester és clarivident i val la pena citar-la: "Manchester alberga al seu cor un districte comercial força estès, potser d'una mitja milla de llarg i d'una amplada similar, i que consisteix en la seva gairebé totalitat en oficines i magatzems. Gairebé tot el districte manca de moradors, i de nit és solitari i desert... El districte està dividit per certes vies públiques principals sobre les quals es concentra el tràfic, i els vorals de les quals estan plenes de lluminoses botigues. En aquests carrers, els pisos superiors estan ocupats, aquí i allà, i existeix gran moviment en aquests fins a altes hores de la nit. Amb l'excepció d'aquest districte comercial, tot Manchester pròpiament dit, Salford i Hulme... es componen de barris de gent treballadora exclusivament, que s'estenen formant un cinturó d'una amplària de milla i mitja, al voltant del districte comercial, Més enllà d'aquest cinturó, viu l'alta i mitjana burgesia; la mitjana burgesia en carrers amatents regularment al veïnatge dels barris de treballadors... Una alta burgesia, en cases més allunyades amb jardins... enmig de l'aire lliure i saludable del camp, en elegants i confortables llars, enllaçades amb el centre de la ciutat per omnibusos que passen cada quart o cada dos quarts. I el més curiós d'aquesta disposició de coses és que els membres de l'aristocràcia dels diners poden prendre la carretera més curta que travessa tots els barris de treballadors sense ni tan sols veure que es troben enmig de la llefardosa misèria que s'oculta a dreta i esquerra, ja que les vies principals que condueixen des de l´Exchange cap a totes les direccions fora del centre de la ciutat tenen, a banda i banda, una sèrie initerrumpida de botigues, que es troben en mans de la mitjana i petita burguesia... ocultant als ulls dels homes i dones adinerats de forts estómacs i nervis febles la misèria i la porqueria que formen el complement de la seva riquesa... Sé molt bé que aquest nivell hipòcrita és més o menys comú a totes les grans ciutats; també sé que els comerciants considerats un a un es veuen obligats per la natura del seu treball a prendre possessió de les grans vies; sé que a tots costats existeixen als carrers d'aquesta mena més edificis bons que dolents, i que el valor del terra és major en la seva proximitat que als districtes allunyats; però al mateix temps, mai com a Manchester he vist un allunyament tan sistemàtic de les classes treballadores de les vies principals, un camuflatge tan meticulós de tot allò que pot molestar a la vista i als nervis de la burgesia. I no obstant això, en altres aspectes, Manchester no està edificada conforme a un nivell que segueixi unes regulacions oficials, sinó que es tracta més aviat d'un creixement accidental, com a qualsevol altra ciutat; i quan consider en relació amb això les afirmacions de la classe mitjana en el sentit que tot va bé per als obrers, no puc evitar pensar que els industrials liberals, els Big Wigs de Manchester, no són tan innocents després de tot en la qüestió d'aquest delicat mètode de construcció"(14). La descripció oferida per Engels poguera aplicar-se sense gairebé necessitat de canvi, a la ciutat nord-americana contemporània, el que indica que les ciutats capitalistes tendeixen a una similitud estructural degut al fet que les forces bàsiques que les modifiquen són les mateixes. Certs passatges escrits per Engels, per exemple, són comparables als que es troben normalment en els informes governamentals contemporanis sobre problemes urbans (tals com l'Informe de la Comissió Kemer(15)). Pel que sembla és, doncs, una pena que seguim mirant a Park i Burgess com inspiradors (tal com ho fan els geògrafs de Xicago) en lloc de seguir el plantejament adoptat per Engels. De fet, la tradició que més estretament entronca amb la de Engels procedeix de l'anàlisi de von Thunen que ha estat aplicat per Alonso i Muth(16) al mercat del terra urbà. En aquests models l'ús del terra urbà està determinat per un procés de competència pel terra. Diferents grups de la població posseeixen diferents recursos que oferir i pot sorgir tota una varietat d'estructures de la ciutat segons les preferències dels grups adinerats que poden utilitzar sempre els seus recursos per a dominar les preferències dels grups pobres. Aquest és el resultat natural dels models construïts segons els principis marginalístics neoclàssics -models considerats generalment com l'òptim de Pareto-. Les desviacions a partir del model normatiu poden considerar-se com una indicació de desequilibri S'admet generalment que existeix un considerable desequilibri en la ciutat nord-americana en l'actualitat, a l'haver-se suburbanitzat l'ocupació però haver estat excloses de les ubicacions suburbanes les poblacions pobres per una varietat d'accions (tals com el zoníng). És interessant anotar que gran part de les polítiques proposades per grups liberals (planificadors, grups pro drets civils, etc.) equivalen a advocar per una tornada a l'equilibri del tipus identificat en la formulació Alonso-Muth. Això és afavorit per importants corporacions que en alguns casos estan sofrint per l'escassetat de mà d'obra a les àrees suburbanes. Totes aquestes propostes indiquen una volta a un equilibri en el que els pobres encara viuen allà on poden "necessitar menys per a viure" - en altres paraules, s'advoca per una volta a l´estatusquo del tipus descrit per Engels. Com poder identificar solucions més revolucionàries? Muth intentava demostrar que el model normatiu que proposava tenia una pertinència empírica. Va fer la prova i va trobar que era molt correcte com a model de l'ús residèncial del terra a Xicago. Acceptem que la teoria és certa, en el sentit emprat pels positivistes/ lògics. Aquesta veritat pot ser utilitzada per a ajudar a identificar quin és el problema. El que Muth considerava com una prova amb èxit d'una teoria anem a considerar-ho nosaltres com un indicador de quin és el problema. La teoria prediu que els grups pobres viuran allà on poden necessitar menys per a viure. Per tant, l'única política vàlida és eliminar les condicions que donen motiu a la veritat de la teoria. En altres paraules, volem que el model del mercat del terra de von Thunen no sigui veritat. La manera més senzilla d'arribar a això és eliminant el mecanisme que dóna motiu a la veritat de la teoria. El mecanisme en aquest cas és la competència per a la utilització del terra. Si eliminem aquest mecanisme eliminarem probablement el resultat. La competència haurà de ser reemplaçada, per tant, per un mercat del terra urbà socialment controlat i per un control socialitzat del sector de l'habitatge. Convertirem així la teoria de von Thunen en no pertinent per a la nostra comprensió de l'estructura espaial de les ciutats. Aquest procés s'ha iniciat a Cuba i a L'Havana, on la competència ha estat completament eliminada així com els pagaments de lloguer de nombrosos habitatges.(17) No hauriem d´acceptar aquest raonament amb excessiva rapidesa, doncs ocorre sovint que el mecanisme que s'adopta per al propòsit de la teoria no és necessàriament el mateix que el mecanisme real que produeix resultats d'acord amb la teoria. Hauriem d´estar simplement alertats sobre la possibilitat que el mecanisme de mercat tingui una fallada en la seva mateixa base i estigui buscant majors proves d'afirmació. Aquestes proves poden obtenir-se a partir d'un raonament procedent de les característiques generals del capitalisme i del comportament del mercat. Un sistema de mercat es fa possible baix condicions d'escassetat de recursos, ja que només baix aquestes condicions poden aparèixer mercats que determinen els preus. L'extensió de l'intercanvi mercantil ha permès un immens increment en la producció de riquesa. Ens trobem, per tant, amb la paradoxa que la riquesa és produïda baix un sistema que es basa en l'escassetat per al seu funcionament. Del que se dedueix que si l'escassetat és eliminada, aleshores l´economia de mercat, que és la font de la riquesa productiva baix el capitalisme, està exposada al col·lapse. No obstant això, el capitalisme segueix augmentant la seva capacitat productora. Per a resoldre aquest dilema s'han constituït moltes institucions i mecanismes per a assegurar-se que l'escassetat no desaparegui. De fet, moltes institucions estan muntades amb vista al manteniment de l'escassetat (sent les universitats un excel·lent exemple d'això, encara que es faci en nom de la "qualitat") Un anàlisi general del capitalisme i de les economies de mercat indicaria que una barrera essencial per a l'eliminació de l'escassetat a les societats productores avançades com USA radica en el complicat joc d'institucions entrellaçades (financeres, judicials, polítiques, educacionals, etc.) que sostenen el procés mercantil. Si ens fixem amb molta atenció podem identificar manifestacions d'aquesta condició general al mercat urbà d'habitatges. Els especuladors del mercat d'habitatges (propietaris, bancs i altres institucions, promotors, etc.) no estan interessats a allotjar per se, sinó que el seu interès rau en maximitzar els seus guanys (rendes, interessos, beneficis,... o, tal com ho diu Marx, la plusvàlua). Fins i tot si cadascun d'ells es comporta èticament d'acord amb les normes usuals del comportament empresarial capitalista, el resultat net de les interaccions de tots ells és traslladar valors d'ús de l'habitatge en una part de la ciutat amb vista a obtenir valors de canvi en altra part de la ciutat En altres paraules, s'està creant l'escassetat a una part de la ciutat, de manera que el mercat pugui funcionar (a un cert nivell de benefici) a l'altre extrem Aquest procés pot ser detallat Si aquest procés és general, i l'evidència indica que ho és, aleshores podem anticipar que el sistema de mercat tractarà d'eliminar naturalment qualsevol política que es proposi evitar l'escassetat en el mercat de l'habitatge. De nou, existeixen algunes sorprenents semblances entre els informes oferits per Engels i els problemes de la política urbana contemporània. A continuació citem com Engels va descriure els intents de renovació urbana al segle dinou: ''En realitat la burguesia no coneix més que un mètode per a resoldre a la seva manera la qüestió de l'habitatge, és a dir, per a resoldre-la de tal sort que la solució creï sempre de nou el problema. Aquest mètode es diu "Haussmann"... Per "Haussmann" em refereixo a la pràctica generalitzada d'obrir bretxes a barris obrers, particularment els situats al centre de les nostres grans ciutats, ja respongui això a una atenció de salut pública o d´embelliment, ja a una demanda de grans locals comercials al centre, o bé a unes necessitats de comun cacions, com ferrocarrils, carrers, etc. (que algunes vegades duen l'estratègic propòsit de fer més difícil la lluita de barri cades)... El resultat és a tot arreu el mateix, qualsevol que sigui el motiu invocat: els carrerons i els atzucacs més escandalosos desapareixen i la burgesia es glorifica amb un resultat tan grandiós, però,.. carrerets i carrerons reapareixen en una altra banda, i molt sovint a llocs molt pròxims! .., Tots els focus d'epidèmia, aquests forats i soterranis inmunds, en els quals la manera de producció capitalista tanca als nostres obrers nit després de nit, no són liquidats, sinó solament... traslladats a un altre lloc La mateixa necessitat econòmica que els havia fet nàixer en un lloc els reprodueixx més enllà; i mentre existeixi la manera de producció capitalista, serà absurd voler resoldre aïlladament la qüestió de l'habitatge o qualsevol altra qüestió social que afecti la sort de l'obrer. La solució resideix únicament en l'abolició de la manera de producció capitalista, en l'apropiació per la classe obrera mateixa de tots els mitjans de subsistència i de treball"(18). Resulta dificil deixar de concloure a partir de les proves evidents acumulades per Engels que aquest es trobava probablement en la veritat. Existeixen bones raons per a creure que el mecanisme del mercat és el culpable d'un sòrdid drama. I, no obstant això, és curiós que encara que tots els analistes honestos manifesten la importància d'alguns dels nostres problemes urbans contemporanis, pocs posen en dubte les forces que governen al mateix fons del nostre sistema econòmic. Així nosaltres discutim de tot excepte de les característiques bàsiques de l´economia capitalista. Inventem tot tipus de solucions excepte aquelles que poden desafiar la continuació d'aquesta economia. Aquestes discussions i solucions que eviten la solució central només serveixen per a fer parar bojos, perquè ens duen finalment a descobrir, un xic tardanament, el que Engels sabia perfectament -a 1872- que les solucions capitalistes no proporcionen una base per a lluitar contra les deteriorades condicions socials, estructuralment necessàries per a la perpetuació del capitalisme. Tals solucions no són més que "aire *desflogistitzat". Podem, si volem, descobrir oxigen i tot el que li acompanya sotmetent a la pròpia base de la nostra societat capitalista (amb totes les seves escassetats institucionalitzades) a un rigorós examen crític. És a aquesta tasca a la que ha de dedicar-se una teoria revolucionària. Què suposa aquesta tasca? Primer, permeti-se'm dir el que no suposa. No suposa altra investigació empírica de les condicions als ghettos. Ja posseïm suficient informació i és un desaprofitament d'energia i de recursos emprar el nostre temps en un treball d'aquest tipus. De fet, seguir recollint més proves de la patent inhumanitat de l'home resulta fins i tot contra-revolucionari en la mesura que permet al liberal de bon cor pretendre que està contribuint a una solució quan de fet no ho està. Aquest tipus d'empirisme està fora de lloc. Ja existeix suficient informació en comunicats de congressos, periòdics, llibres, articles, etc. que ens proporcionen totes les proves que necessitem. La nostra tasca no resideix en això. Tampoc resideix en el que podriem dir masturbació moral del tipus que acompanya la recol·lecció masoquista d'enormes expedients sobre les injustícies que pateix la població del ghetto, amb els quals ens colpegem el pit, compadint-nos, abans de retirar-nos al nostre confort cassolà. Això també resulta contra-revolucionari ja que serveix simplement perquè expiem la nostra culpa sense veure'ns mai obligats a afrontar les solucions fonamentals, i no diguem a fer quelcom respecte d´elles. Tampoc és solució abandonar-nos en aquest turisme emocional que ens du a viure i treballar amb els pobres "durant un temps" amb l'esperança que puguem ajudar-los realment a millorar la seva sort. Això resulta aiximateix contra-revolucionari, ja que d'aquesta manera què ocorre si ajudem a una comunitat a guanyar un pati d'esbarjo en un estiu de treball perquè trobin que l'escola es fa malbé durant la tardor? Aquests són els camins que no hem de prendre. Serveixen simplement per a desviar de la tasca essencial que tenim a mà. Aquesta tasca immediata no és més que la autoconciensciació i una informada construcció d'un nou paradigma per a un pensament geogràfic social a través d'una fonda i profunda crítica de les nostres construccions analítiques existents. Això és, allò per al que estem millor preparats. Després de tot som universitaris, treballant amb els instruments del comerç acadèmic. La nostra feina consisteix, per tant, a mobilitzar la nostra capacitat de pensar per a formular conceptes i categories, teories i arguments, que poguem aplicar en el procés de realitzar un canvi social humanitzador. Aquests conceptes i categories no poden ser formulats en abstracte. Han de ser forjats d'una manera realista pel que fa als esdeveniments i accions tal com es desenvolupen al nostre voltant. Certament, l'evidència empírica, els expedients ja recopilats, i les experiències tingudes per la comunitat, poden utilitzar-se aquí. Però totes aquestes experiències i tota aquesta informació no signifiquen res si no les sintetitzem en poderosos models de pensament. Però el nostre pensament no pot quedar-se simplement en la realitat existent. Ha d'abastar alternatives d'una manera creativa. No podem permetre'ns planejar per al futur sobre la base de la teoria positivista ja que fer-ho així significaria reforçar l´estatusquo, No obstant això, com a la formació de qualsevol nou paradigma, hem d'estar preparats per a incorporar i reunir tot allò que resulti útil i valuós dintre d'aquest cos teòric. Podem reestructurar la formulació de la teoria existent des del punt de vista de les possibles línies d'acció futures. Podem criticar les teories existents com "simple apologètica per a la força dominant de la nostra societat, el sistema capitalista i totes les seves institucions concomitants. D'aquesta manera serem capaces d'establir les circumstàncies baix les quals la teoria de la localització pot ser utilitzada per a crear un futur millor, i les circumstàncies en les quals reforça maneres de pensament que duen al manteniment de l´estatusquo. El problema a molts casos no és el mètode marginalista per se o les tècniques optimitzadores per se sinó el que aquests mètodes estiguin sent aplicats en un context equivocat. L'òptim de Pareto, tal com introdueix la teoria de la localització és un concepte contra-revolucionari i ho és igualment qualsevol formulació que requereixi la maximització d'alguna de les manifestacions parcials de la plusvàlua (tals com les rendes o els beneficis de la inversió de capital). Encara més, les solucions programadores són expedients extremadament pertinents per a comprendre com els recursos poden mobilitzar-se millor per a la producció de la plusvàlua(19) Per la seva banda, les formulacions basades en la consecució de la igualtat en la distribució són també contra-revolucionàries tret que derivin de la comprensió de com la producció està organitzada per a crear plusvàlua(20). Examinant qüestions com aquestes podem començar, almenys, a avaluar la teoria existent i en el procés (qui sap? ) potser comencin a sorgir les línies bàsiques d'una nova teoria. Una revolució al pensament científic es porta a terme posant en ordre conceptes i idees, categories i relacions, en un sistema superior de pensament, de manera que quan se´l jutja respecte de les realitats que requereixen explicació, s'aconsegueix que tota oposició a aquest sistema sembli absurd. Ja que som, en la major part, els nostres propis oponents en aquest assumpte, molts de nosaltres trobarem que un primer pas inicial en aquest camí consistiria en incomodar-nos, en fer-nos semblar absurds a nosaltres mateixos. Això no és fàcil, especialment si ens trobem posseïts de l'orgull intel·lectual. A més, el sorgiment d'una veritable revolució al pensament geogràfic està destinat a ser ajustat per un compromís a la pràctica revolucionària. Certament, l'acceptació general de la teoria revolucionària dependrà de l'energia posada a la pràctica revolucionària. Aquí hi hauran moltes i difícils decisions personals que prendre. Decisions que requereixen un compromís "real" oposant-se al "simplement liberal", ja que realment resulta molt còmode ser simplement liberal. Però si les condicions són tan serioses com molts de nosaltres creiem, aleshores arribarem cada vegada més a la conclusió que no pot perdre´s gran cosa en aquest tipus de compromís i que ho guanyarem gairebé tot si ho fem i triomfem. NOTES 1. KUHN, T. S.: The structure of Scientific Revolutions, Xicago,1962 2. BERNAL, J. D.: Science in History, M.l.T. Press, Cambridge, Massachusetts, ed. de 1971. 3. BERNAL, J. D.: Op. cit., ROSE, H. i ROSE, S.: Science and Society, Harmondsworth, Middx., Penguin Books, 1969. 4. KUHN, T. s. Op. cit., pàg. 37; NAGEL, I.: The Structure of Science, Nova York, The Eree Press, 1961. 5. JOHNSON, H. G.: The Keynesian Revolution and the Monetarist Counter-revolution, "American Economic Review", vol. 61, n. 2, pàg.1 14. Desitjo donar les gràcies a Gene Mumy per haver-me cridat l´atenció envers aquesta referència. 6. JOHNSON, H. G.: Op. cit. 7. MARX, Karl El Capltal (S'ha utilitzat l'edició d´Intemational Publishers, Nova York, 1967), vol. 2, Prefaci, per F. Engels. Aquesta qüestió és discutida en profunditat per ALTHUSSER, L i sALsAR, I.: Lire le Capital, Paris, Maspero,1967 8. KUHN, T. s.: Op. cit. pàg. 52-56. 9. Marx, Karl: Op cit., pàg.11-18. 10. Marx va considerar clarament aquesta forma de resolució del conflicte entre les ciències naturals i socials. vegi's a MARX, Karl The Economic and Philosophic Manuscripts of 1844, Nova York, Intemational Publishers, ed, de 1964 11. MARX Karl The German Ideology, Nova York, Intemational Publishers, ed. de 1971. MARX Karl: The Economic and Philosophic Manuscripts of 1844, op. cit. Marx sobre la seva posició fenomenològica de l'obra de HEGEL Phänomenologie donis Geistes, Jena, 1807 12. Marx va derivar també aquest mètode dialèctic de Hegel. vegin The Economic c7nd Phi/osophic Manuscripts, op. cit., pág 170-193. 13. PARK, R. I.: The Urban Community as a Spatial Pattern and Moral Order, inclòs a BURGESS, F. W.: The Urban Community, Chicago University Press. 1926. 14. ENGELS, F.: The Condítion of the Working Class in England in 1844, Londres, Allen and Unwin, ed. de 1962, pàg. 46-47 15. KEMER COMMISSION: Repport of the National Advisory Commission on Civil Disorders, Nova York, Bantam Books, 1968. 16. ALONSO W.: Location and Land Usi, Harvard University Press, Cambridge, Mass., 1964.MUTH, R: Cities and Housing, Chicago University Press 1964. 17. VALDES, N. P. Health and Revolution in Cuba, "Science and *Society", 35, 1971, pàg. 311-335. 18. ENGELS, F.: The Housing Question, Nova York, Intemational Publishers, ed. de 1935 19. L'experiència de la planificació central a la Unió Soviètica referent a això facilita algunes interessants lliçons, ja que Kantarovitch va desenvolupar solucions programadores a molts dels problemes d'assignació de recursos que van sorgir a l'economia. Vegi's ELLMAN, M.: Soviet Planning Today, Cambridge University Press, 1971. Això suggereix que alguna de les solucions programadores poden ser més útils per als problemes de localització urbana que com a bases per a una teoria revolucionària de la utilització del terra 20. MARX, Karl El Capital, vol. 3 (op cit., pàg. 876-886). És per això que jo rebuig ara l'intent que vaig realitzar en un anterior treball d'examinar les qüestions de distribució de manera distinta als problemes de producció. Vegi's HARVEY, D.: Social Justice and Spatial Systems, inclòs a PEET, R. (Ed.): Geographical Perspectives on American Poverty, Antipode Monographs in Social Geography, n. 1, 1972, pàg. 87-106. GEOGRAFIA I TEORIA REVOLUCIONÀRIA (I)
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more