Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: @rtivisme : globalització neoliberal : educació i societat : immigració : especulació i okupació
Geografia i teoria revolucionària (II)
per	16 abr 2009
CONTINGUT. a.-Perquè una Geografia radical ha de ser marxista (Steen Folke) aa.-Reaccions llibertàries davant els punts de vista marxistes: comentari a David Harvey (John S. Campbell) aaa.- Un comentari dels comentaris (David Harvey)
Nota introductòria Publiquem en aquest número alguns dels comentaris realitzats a l'article de David Harvey Teoria revolucionària i contrarrevolucionària en Geografia i el problema de la formació del ghetto, inclòs en el número anterior de Geo-Crítica; així com la rèplica a aquests comentaris realitzada pel mateix Harvey. Tots aquests articles van ser publicats a la revista "Antipode", volum 4, número 2 de juliol de 1972. La llista completa dels comentaris suscitats per l'article de Harvey (publi- cats tots en el mateix número d"Antipode" és la següent: Steen FOLKE: Why a radical Geography must be marxist, Alison HAYFORD: Commentson Harvey'spaper, John S. CAMPBELL: Libertarian reactions to a marxist view: comment on David Harvey, Gunnar OLSSON: On reason and reasoning, on problems as solutions and solutions as problems, but mostly on the silver tongued devil and " Brian J. L. BERRY: "Revolutionary and counter revolutionary theory in Geogra- phy"-A ghetto commentary, Arthur GETIS: Other revolutionary paradigms: Comments on Harvey's paper, David HARVEY: A commentary on the comments. De tots ells, els tres treballs seleccionats i aquí publicats ens han semblat particularment interessants, en relació amb les preocupacions i els objectius de Geo-Crítica. Quant als autors d'aquests articles, Steen Folke és professor de la Universitat de Copenhaguen, John S. Campbell de la de Califòrnia, en Berkeley, i David Harvey de la John Hopkins University (Aquests articles van ser publicats a Antipode A radical Journal of Geography, Worcester, Mass. vol. 4 nº 2, juliol de 1972, p. 13-18.) PERQUÈ UNA GEOGRAFIA RADICAL HA DE SER MARXISTA "El que la ciència social necessita és un ús menor de tècniques elaborades i més valor per a afrontar, més que eludir, les solucions centrals. Però demanar això és ignorar les raons socials que han convertit la ciència social en el que és". J. D. Bernal, Ciència en la Història No és accidental el fet que la geografia i altres ciències socials hagin evolucionat cap a disciplines sofisticades, orientades tècnicament, però molt descriptives, amb poca pertinència per a la solució d'aguts i, pel que sembla. crònics problemes socials. Es pot apuntar com explicació cap als interessos d'aquells (governs i empreses) que financen i utilitzen la investigació social. Es pot assenyalar també la procedència social (classes mitjana i alta) de la gran majoria dels científics socials. O es 'pot citar a Marx i Engels: "Què prova la història de les idees sinó que la producció intel·lectual varia el seu caràcter en relació amb el canvi de la producció material? Les idees predominants de cada època han estat sempre les idees de la seva classe governant" (l) . Fins a on les ciències socials han desenvolupat una teoria, aquesta teoria ha reflectit els valors i els interessos de la classe governant. Els mecanismes fonamentals del nostre sistema social -el mecanisme de! mercat, la recerca de! benefici, etc.- rares vegades han estat posats en qüestió. Quan les ciències socials han intentat tractar problemes socials, això s'ha fet dintre de l'estructura de la societat capitalista. Algunes vegades, aquesta limitació ha estat explícitament establerta, més freqüentment ha estat tàcitament assumida. A diferència de les altres ciències socials, la geografia ha tingut impacte en la societat en virtut principalment de la seva posició en els plans d'estudis. Ha ajudat als nens a configurar la visió del món exterior, tant del seu propi país com de nacions estrangeres. No fa falta dir que això no s'ha vist lliure de valors i objectius. Per contra, ha servit conscient o inconscientment a propòsits ideològics. La geografia no ha estat utilitzada en l'enginyeria social en el mateix grau que la sociologia, la psicologia i l'economia. El fragment de teoria més desenvolupat i perfeccionat que existeix en el camp de la geografia humana -la teoria dels llocs centrals- és poc més que un recurs descriptiu. Centenars i centenars d'estudis de llocs centrals cada vegada més sofisticats han demostrat: això és com és! Molt poques anàlisis que duguessin l'etiqueta de "geografia" s'han enfrontat amb el problema molt més interessant de: com podria canviar. La teoria dels llocs centrals, la teoria de l'ús del terra, la teoria dels pols de creixement, etc., han estat aplicades en un context de planificació física i regional. Aquestes aplicacions han dut a la reproducció de les estructures físiques, regionals i socials ja existents - no en detall, sinó en principi. La raó, és clar, és que els supòsits subjacents en les teories dels llocs centrals i teories afins són simplement els mecanismes fonamentals de la societat capitalista. Resumint, la geografia igual que les altres ciències socials s'ha desenvolupat en un sentit que expressa les forces socials dominants. Però la base material de la nostra societat està canviant constantment i el mateix ocorre amb les relacions entre les forces i les classes socials. Vivim en una època de creixents contradiccions, de creixent tensió econòmica i social. Juntament amb els canvis en les bases materials s'obren noves possibilitats per al desenvolupament d'una ciència social diferent que pot servir al seu torn com guia per a un canvi social posterior. Citant a Bernal (2): "No obstant això. més tard o més d'hora, el desenvolupament de les ciències socials tindrà efectes que els seus promotors no pretenien. És impossible utilitzar. i encara menys desenvolupar, qualsevol ciència sense traure a relluir les seves possibilitats latents per a crítiques fonamentals en elles contingudes. Serà en la lluita per alliberar les seves disciplines i posar de manifest les implicacions de les seves crítiques com les noves ciències socials trobaran les seves formes apropiades. La perspectiva mundial del capitalisme actual no és d'aspiració a un futur més brillant sinó d'aferrar-se desesperadament a les desigualtats presents que poden anar-se pal·liant però no mantenir-se indefinidament. En la mesura que les ciències socials reflecteixen els valors del capitalisme estan inevitablement condemnades a retrocedir. Poden arribar fins i tot més lluny en el seu paper apologètic i mixtificador, i afegir nombrosos i nous capítols d'estadística i anàlisis lògics i psicològics, però que manquen d'importància fonamental. No obstant això, no necessiten, fins i tot en el món capitalista, reflectir aquests valors... Estem entrant d'un període de revisió crítica de la base de la societat i del comportament humà..." Aquesta nova tendència de revisió crítica s'ha introduït finalment en el camp de la geografia humana. "Antipode" és un dels primers intents d'establir un for.um per al desenvolupament d'una geografia crítica i radical. Però és també un testimoniatge del fet que existeix un ampli camp per a la discrepància en el contingut de la geografia radical. En el que resta d'article faré alguns comentaris sobre dos escrits que han aparegut a "Antipode", un escrit per Morrill (3), l'altre per Harvey (4). Ambdós il·lustren l'ampli camp del concepte de geografia radical d´Antipode. Tenint en compte que estic gairebé completament d'acord amb els punts de vista de Harvey, els meus comentaris sobre el seu article es concentraran en alguns problemes importants que ell simplement anota. La perspectiva de Morrill Morrill vol un canvi radical, però no revolucionari. Denúncia explícitament els "somnis de revolució" de la Nova Esquerra, però el que rebutja és un "programa revolucionari molt brusc i simplista ...que imagina que la racionalització i el 'control pels treballadors' es veurien acompanyats per una edat d'or" (5). Com mostra el passatge que ve a continuació, el seu atac va dirigit contra una mena de marxisme vulgar: "Un simple canvi del tipus marxista en la propietat de l'empresa passant de la propietat privada a una burocràcia governamental o sindical conduiria amb totes les probabilitats a un descens de la producció i no conduiria necessàriament a cap millora en les condicions de base" (6). Deixant a part la qüestionable profecia sobre el rumb de la producció a causa de un canvi d'aquest tipus en la propietat, ha d'assenyalar-se que Marx mai va posar com a meta la propietat de l'empresa per un govern o un sindicat. El que Marx va preveure era la possibilitat i la necessitat que els "productors associats" establissin un control sobre els mitjans de producció. Postulant el domini per part d'una "burocràcia" com una meta marxista, Morrill converteix la seva pròpia tasca en massa senzilla. Rebutjant les solucions que titula de "tipus marxista", Morrill delineja la seva pròpia estratègia per als canvis socials. "La clau consisteix a trobar canvis que preservin les formes òbvies de la societat existent, però que de fet transformin radicalment la substància, canvis que no suprimeixin immediatament i reemplacin l'autoritat existent, sinó que circumscriguin aquesta autoritat i transfereixin el poder significatiu a aquells realment dedicats al canvi bàsic" (7). Más específicament: "La clau està a mantenir la institució de la propietat privada mentre s'institueix el control social sobre el seu canvi i se circumscriu el seu poder sobre la gent" (8). El canvi radical desitjat per Morrill ha de portar-se a terme persuadint a aquells que es troben al poder, a les empreses, al govern i a la comunitat intel·lectual. Afirma que "es podria convèncer moltes empreses d'acceptar una dilució del seu poder i del pas a una autonomia a canvi d'una estabilitat. Per exemple, en moltes zones, els grangers de productes lactis prefereixen seguir els dictats del preu garantit pel consell de compra local, que arriscar-se als capritxos del mercat" (9). Sens dubte Morrill té raó en la seva afirmació. No hi ha raó per a creure que els homes de negocis siguin menys racionals o realistes que els grangers. Però si -com afirma- desitja lliurar la societat de la pobresa, la injustícia i la desigualtat, aquesta tasca trigarà molt més en efectuar-se. En un altre passatge, Morrill descobreix l'essència del seu Nou Pacte: "Jo crec que el canvi institucional més important que es precisa per a construir una societat més justa (i incidental ment, uns mitjans de convergència entre el capitalisme i el socialisme) és: o 1), que tots els preus i jornals han d´establir-se mitjançant una influència equitativa de propietaris (direcció, capital), empleats i representants del públic consumidor; o 2) que tots els preus i jornals siguin més justament determinats per un petit grup d'especialistes" (10). Deixant a banda l'arriscada visió de la convergència capitalista-socialista, no està molt clar que mesures d'aquest tipus produeixin un canvi radical. La primera solució se sembla a una que es ve practicant durant dècades als països escandinaus, on s'ha vist fins a la sacietat que la idea d'una influència equitativa d´empleadors i empleats és una il·lusió. Després de mig segle d'un govern social demòcrata segueixen prevalent les injustícies i les desigualtats. La pobresa no existeix tant com als Estats Units, però les malalties socials enumerades per Morrill no ha.n estat extirpades en absolut d'Escandinàvia. La segona "solució" és típica del pensament idealista de Morrill. D'alguna manera creu que un grup d'experts presumiblement neutrals i objectius poden arribar a una determinació justa i equitativa dels preus i jornals. Això no són més que castells a l'aire. Cap grup petit d'experts no pot portar a terme res d'aquesta escala quan s'oposa als interessos de les forces socials dominants. Aquestes no estan interessades en la igualtat o la justícia, sinó en el benefici. En el seu conjunt, el concepte de Morrill d'un canvi radical mostra la seva manca de comprensió de les forces, socials que determinen la direcció del desenvolupament de la societat. Especialment subestima el poder que queda a les mans d'aquells que poseeixen els mitjans de producció. De manera concomitant subestima el poder potencial d'aquells que actualm'ent són explotats i oprimits però que poden, a través d'una acció col·lectiva, apoderar-se dels mitjans de producció i der:rocar el sistema capitalista. Com a corol·lari, Morrill exagera el paper que han de jugar els líders i experts, incloent als geògrafs. Proposar plans amb unes disposicions espaials més justes i equitatives no canviarà res. Intentar persuadir als que prenen decisions, que no veuen cap interès personal, institucional o de classe, en els canvis de localització suggerits, serà un intent fútil. Un canvi radical solament pot produir-se a través d'una mobilització de masses, i en això els geògrafs, igual que altres científics socials, poden contribuir a elevar el nivell de consciència exposant les conseqüències negatives del sistema capitalista i mostrant que existeixen solucions millors totalment possibles en una societat organitzada de manera distinta. Cap a un sistema marxista en geografia humana Una de les coses que fa Harvey en el seu article pioner és exposar precisament les conseqüències de tenir un sistema capitalista. Tot tractant del problema de la formació del ghetto mostra que només una mesura tan gran com eliminar el mecanisme que regula el mercat del terra i de l'habitatge pot eliminar el problema del ghetto. Això suposaria l'establiment d'un mercat del terra i de l'habitatge controlat d'una manera socialista, una mica incompatible amb la propietat privada. Harvey argumenta que tot el paradigma de la geografia de base positivista està madur per a ser devessallat, perquè "existeixen massa anomalies entre el que volem explicar i manipular i el que actualment ocorre" (11). Rebutja les alternatives fenomenològiques i idealistes i assenyala al pensament marxista com el correcte per a la creació d'un nou. paradigma geogràfic. A partir d'aquí passa a demostar la impotència de la teoria tradicional de l'ús del terra urbà enfront del més amunt esmentat problema de la formació del ghetto i demostra com el problema només pot ser entès pròpiament dintre d'un sistema marxista. Amb aquest article Harvey obre noves vies en el camp de la geografia. Però la introducció del pensament marxista a la geografia humana fa sorgir tot un seguit de nous problemes (12). En el que resta d'article identificaré tres d'aquests problemes que caldria plantejar-se. En algunes de les altres ciències socials, sobretot en economia i.sociologia, han hagut calorosos debats sobre la solució burgesa (positivista) enfront de la ciència social marxista. Aquesta discussió ha renascut recentment centrant-se al voltant dels treballs de l'escola de Frankfurt (13). Un dels principals impulsos de l'escola de Frankfurt ha consistit en exposar les funcions ideològiques de la tradicional ciència social burgesa. Horkheimer (14), per exemple, ha mostrat com la pretesa llibertat de valors i objectivitat de la ciència social de base positivista no és més que una cortina de fum que serveix als interessos de classe. No obstant això, la mateixa escola de Frankfurt ha hagut de suportar recentment un dur atac. Marxistes-leninistes/ d'Orient i Occident han acusat Horkheimer i els seus col·legues de ser fi!òsofs idealistes més que científics socials materialistes(15). Un dels punts del present debat epistemològic és la qüestió de si se pot dir que la teoria marxista posseeix una certa objectivitat històricament definida. En termes més generals és la qüestió de la relació entre ciència i ideologia. Però no és aquest el lloc per a entrar en els detalls (16). Només vull indicar que gran part d'aquest debat és pertinent per als geògrafs interessats a establir un nou paradigma fundat en el marxisme. L'absència d'una tradició marxista als Estats Units -juntament amb les condicions socials objectives del principal centre imperialista del món- han alentit i desviat totes les ciències socials. Però això ha estat particularment desastrós en geografia, perquè en cap altra disciplina ha estat tan indiscutible la influència nord-americana a definir les fronteres de la investigació. La tardana entrada del pensament marxista en el camp de la geografia humana il·lustra un altre problema, el de l'aïllament que hi ha entre les ciències socials. En disciplines veïnes han aparegut en anys recents cert número d'articles i llibres que discuteixen i apliquen un enfocament marxista. No obstant això, en el camp de la geografia humana un article com el de Harvey només pot qualificar-se com de pioner. Això obre camí a un ventall .de solucions. Harvey assegura que la nostra tasca principal consisteix a construir "un nou paradigma per al pensament geogràfic social" (17). Al meu entendre, la tasca correcta consisteix a elaborar un nou paradigma, no per a la geografia, sinó per a una ciència social integrada i unificada, de la qual la geografia constituiria una part. Harvey posa l'accent correctament en els fruits cada vegada menors que s'obtenen realitzant nous treballs d'ecologia factorial, nous intents per a .mesurar l'efecte de la distància o per a identificar l'abastament d'un bé (18). Part de la raó per a la no pertinència de la major part de la investigació geogràfica rau, sens dubte, que el camp està massa estretament definit, ocupant-se massa exclusivament de la dimensió espaial dels fenòmens o processos socials. No és accidental que les ciències socials estiguin tan fragmentades. Si la classe governant està interessada només en veritats parcials i solucions parcials, això es porta a terme millor dintre d'un sistema de disciplines d'investigació molt fragmentades i aïllades. Un principi bàsic de la investigació marxista és que pot afrontar els problemes en tota la seva complexitat. és a dir, utilitzar un enfocament hol ístic. Això requereix una ciència social integrada i unificada que empri el mètode del materialisme dialèctic. Finalment, faré unes poques observacions sobre la relació entre teoria i pràctica. En dues o tres ocasions Harvey posa l'accent en termes generals sobre la connexió entre teoria revolucionària i pràctica revolucionària -expressada en el paràgraf concloent amb aquestes paraules: (19) "A més, el sorgiment d'una veritable revolució en el.pensament geogràfic està destinat a ser ajustat per un compromís revolucionari. Certament, l'acceptació general de la teoria revolucionària dependrà de l'energia posada en la pràctica revolucionària", No és necessari insistir molt en això. Però no és només l'acceptació general de la teoria revolucionària el que depèn de la pràctica revolucionària. El desenvolupament de la teoria revolucionària depèn al seu torn de la pràctica revolucionària, És crucialment important entendre que no pot desenvolupar-se primer una teoria i després portar-la a la pràctica. El procés revolucionari ha de ser un procés dialèctic entre la teoria i la pràctica. Una teoria revolucionària sense una pràctica revolucionària no és només inútil. és inconcebible. Com a universitaris tenim una comprensible inclinació a la teoria, Se'ns ha educat a verificar i rebutjar coses en un terreny teòric. Ens durà temps indubtablement a tots nosaltres comprendre totalment les implicacions de l'axioma marxista que la pràctica és l'últim criteri de debò. aa.- REACCIONS LLIBERTÀRIES DAVANT ELS PUNTS DE VISTA MARXISTA: COMENTARI A DAVID HARVEY Encara que un anàlisi marxista d'una societat capitalista resulta força atractiu, les solucions marxistes al dilema capitalista són irreals. Si la política de Marx és suficient per a resoldre problemes de desigualtat, es pot esperar que aquells països que s'han organitzat segons els principis marxistes no tinguin els problemes de les nacions capitalistes. Això no és el que ha ocorregut. Ciutats de totes les zones del món tenen encara àrees de contrast en rendes. Cap nació presenta una igualtat total en les rendes. Possiblement hauria d'intentar-se quelcom que encara no s'ha intentat. La destrucció de la competitivitat Una de les principals raons de la manca d'èxit del socialisme en l'abolició de les diferències de rendes és la persistència de les formes burgeses que van desenvolupar-se en temps pre-revolucionaris. Era, i segueix sent, impossible abolir totalment totes les formes burgeses sense alterar dràsticament la cultura. Els habitatges pre-revolucionàries eren d'una qualitat i estil variables, donant motiu al manteniment de la competència per la residència. Resultaria costós destruir totalment l'actual estoc d'habitatges i desenvolupar un nou estoc freturós de les desigualtats prèvies; altres formes en el paisatge.cultural podria plantejar problemes igualment difícils. De fet, les variacions existents en el paisatge físic (per exemple, temperatura, panorames) poden produir el mateix dilema. La competitivitat en si mateixa, és extremadament difícil, si no impossible de destruir; l'èmfasi posada en els esports atlètics en els països comunistes és, en part, un esforç per a canalitzar la competitivitat en direccions trivials. amb la finalitat d'eliminar-la dels sectors de la vida més importants. La ironia és que els esports ja no són, en un sentit metafísic, tan trivials com qualsevol altra cosa, i tenen d'aquesta manera, per haver-se-la donat, una importància summa. Si una cultura és fonamentalment competitiva, seguirà sent competitiva fins que cada individu alteri el seu propi comportament per a evitar la competitivitat. En els països socialistes la competència econòmica ha estat reemplaçada per formes no econòmiques de competència; ha passat a ser un acte competitiu el convertir-se en membre del partit comunista a la Unió Soviètica; la gent competeix per l´adulació i els favors que poden ser atorgats. En la mesura que la gent posseeix habilitats desiguals, la competitivitat només pot conduir a la diferenciació de benestar i de càrrecs. David Harvey assenyala correctament que la destrucció de la competitivitat és necessària per a la creació d'una societat igualitària. És impossible que competitivitat i igualtat coexisteixin, ja que la competitivitat és, per la seva pròpia naturalesa, un esforç per a alterar la pròpia posició enfront de la posició dels altres. La competitivitat, com el joc, està sempre disfressada; no existeix una competència noble. La competència ha de realitzar-se segons les regles fermament establertes. Algunes regles són més satisfactòries per a certs individus i grups que altres regles. En la mesura que existeix una àmplia elecció del tipus de regles que poden ser escollides, existeix l'inevitable esforç per establir regles que afavoreixin a certs competidors. L'economia capitalista de mercat del terra i de la localització estableix un determinat joc de regles legals clarament amatents per a afavorir a certs grups. Aquells les famílies dels quals mai han tingut terres, tal com ocorre pràcticament amb tots els negres, troben molt difícil competir dintre de l'estructura de l´actual sistema de lleis nord-americà. Regles i lleis regulen i sancionen la competència de manera que un cert grup surt afavorit. Les lleis no poden destruir la competència, només poden regular-la. L'única manera que la competència sigui destruïda consisteix que els individus comencin a extirpar-la de si mateixos per voluntat pròpia. Un moviment contemporani està posant l'accent en molts llocs del món en la importància de l'individu a costa de l'estructura de les regles legals. La idea és que si la gent comença a rebutjar la competència i l'autoritat que la genera, cada vegada haurà menys gent per a la confabulació legal que permet explotar directament; un individu pot ser assassinat o empresonat, però no pot ser explotat tret que cooperi amb el sistema que l´explota. Si refusa cooperar, la seva existència no serà de cap valor per al manteniment del sistema. Abbie Hoff (a Steal this Book, Grove Press, Nova York, 1971) proposa l'ocupació d'habitatges (squatting) com acte revolucionari. L"squatting" és una transgressió política que du amb si una total negació de l'autoritat generada pels drets de propietat. Per què no entrar i utilitzar alguns dels excedents no utilitzats del capital de l'elit? Genera una major renda humana l'enfrontar-se als fonaments del sistema que restringeixen l'accés als valors a qualsevol excepte a aquells que juguen d'acord amb les lleis. L"squatting" s'ha estat produint en una varietat de formes que encara no han estat explotades en la seva totalitat; el moviment contemporani de comunes està format en gran part per "squatters". Val recordar als negres que van intentar viure en un lloc de l'Exèrcit abandonat al Mississippi i van ser trets per força. No obstant això, la força policial resulta insuficient per a destruir totalment a tots aquells que operen fora de les fronteres de l'actual sistema governamental legal. Els simples actes d'aquells que desafien la regulació i la reglamentació serveixen per a trencar l´opressiu sistema que genera aquestes regles. La policia i els militars poden manipular fàcilment grups organitzats que intenten canviar el sistema governamental a través de la solidaritat de grup; quan el grup és derrotat, cadascun dels membres d'aquest grup és també derrotat. No obstant això, si cada individu actua sobre la base de la seva pròpia presa de consciència, cada individu serveix com el seu propi grup, ja que perquè el sistema polític pogués derrotar a aquesta massa de gent requeriria que anés derrotant a cada persona en particular. Molt probablement, David Harvey oposaria a això que aquesta solució és menys eficaç que la solidaritat de grup; la victòria arribaria segurament de manera més lenta, però seria menys probable perdre o que es convertís en una victòria pírrica, com ha passat amb altres revolucions. També és menys probable que l'individu perdi la seva identitat en favor d'un grup més ampli que pot canviar el caràcter sota el seu control. Algunes persones tendeixen a influir més que unes altres en els grups; en les situacions de grup tendeixen a desenvolupar-se les desigualtats. Els grups que no tenen altre propòsit més que la immediata supervivència són perillosos i poden ser contraproduents. La corba del cost de l'allotjament La.corba del cost de l'allotjament d'una persona està només parcialment influenciada pels seus ingressos. De fet, una gran varietat d'altres factors poden influir la funció d'utilitat residencial i la corba del cost de l'allotjament: desitjos d'espai, proximitat de les activitats i altres detalls relacionats amb una residència. Així, seria necessari construir cases de diferent grandària i diferents característiques de manera que aquella gent que té majors necessitats poguessin tenir una llar més favorable; d'aquesta manera, es pot igualar la utilitat (uti/ity). El diner només és competent per a ser usat com a canvi i, per tant, representa només la utilitat; no obstant això, diferents quantitats de diners poden representar una utilitat igual per a gent diferent. Així, observarem la paradoxa que unes rendes iguals poden conduir a diferents utilitats tret que els gustos siguin els mateixos. Ted Gurr (a The History of Violence in America, Bantam Books, Nova York, 1969) suggereix que la creixent insatisfacció pot ser resultat, en certes situacions, d'uns nivells d'utilitat creixents. Una utilitat material creixent, explica, pot veure's acompanyada per una ansietat aixim ateix creixent produïda per perspectives també creixents. D'aquesta manera, la gent que està experimentant augments marginals en la utilitat material pot ser més desgraciada que la gent que no està experimentant canvi algun en la seva utilitat material, prescindint dels nivells absoluts d'utilitat. Encara que aquest argument no pretén donar suport al manteniment de la pobresa absoluta (manca de coses essencials per a la vida com menjar, casa i roba), la conclusió aquí podria ser que una opulència creixent pot no arribar realment al seu propòsit. Les funcions d'utilitat posseïxen òbviament bases dinàmiques. "La hipocresia de la ciutat nord-americana" Una de les característiques més importants de l'escrit de David Harvey és l'explicació de com les teories geogràfiques ordinàries poden utilitzar-se per a identificar els dilemes socials essencials a les nostres ciutats. No és necessari, no obstant això, disposar aquesta discussió dintre del ben conegut sistema del "paradigma" perquè, qui sap, potser aviat estarem abandonant el "paradigma del paradigma". La injustícia més important està indicada per la desigual distribució d'ingressos dintre de la ciutat. Totes les proves i l'experiència apunten el fet fonamental que la forma primària de segregació a les ciutats occidentals (així com a moltes altres ciutats) descansa sobre la base dels ingressos. Qualsevol ciutat que les unitats d'habitatges es venen o lloguen a preus diferents està cond.emnada lògicament a tenir segregació. A malgrat d'aquest fet, molts geògrafs urbans i sociòlegs urbans, particularment aquells amb inclinació ecològica, han escollit centrar-se en altres bases de segregació urbana. Això no implica que les bases secundàries de segregació urbana no poden tenir una gran importància local en situacions particulars; no obstant això. la base fonamental de la segregació urbana són els ingressos personals. Fins i tot el ghetto negre, que en el p9ssat es veié reforçat per aliances racials de diverses formes, s'està convertint amb la relaxació legal de Jim Crow en un producte d'ingressos diferencials. Podria resultar útil dividir les bases secundàries de la segregació urbana en tres menes: 1) la segregació resultant de l'impacte d'una emigració recent, per a la qual encara no ha tingut lloc un reajustament; 2) segregació racial; 3) segregació deguda a funcions diferencials d'utilitat residencial de diversos tipus de persones (per exemple, vells, dones, solters). Els ecòlegs urbans sentien, i senten encara, una curiosa fascinació per les àrees socials resultants de l'emigració del Vell Món a l´Amèrica en els darrers 100 anys. Aquesta emigració va produir la formació de comunitats ètniques d'extracció principalment europea en les majors, i en algunes de les menors, ciutats. Aquestes comunitats van ser àrees objecte de detallats estudis per part de molts ecòlegs urbans de l'escola de Xicago de la dècada de 1920 i són encara el fetitxe d'un cert tipus d'universitari nostàlgic. (El fet que alguns investigadors urbans posin a la ciutat canadenca sobre una mica així com en un pedestal pot ser resultat de l'actual existència i desenvolupament de comunitats ètniques al Canadà). Burguess va reconèixer que aquestes formes eren transitòries i que, una vegada es produeixi el reajustament, les comunitats quedaran assimilades en el corrent de la cultura nord-americana i finalment dissoltes. No obstant això, treballs més recents de geografia urbana han seguit posant l'accent en la importància d'aquestes formes transitòries sense reconèixer la seva decreixent importància en un Nou Món que ja ha deixat de ser tan nou. Addicionalment, les ciutats més petites mai han estat el focus de més d'un o dos grups d'immigrants, si els hi ha hagut. Sovint, grans ciutats del sud i oest d'Amèrica del Nord no han rebut mai una immigració significativa. A malgrat de la limitada pertinència temporal i espaial de la comunitat ètnica immigrant. definida estrictament en el terreny cultural (no racial) la mentalitat de la cuina regional ha persistit entre molts geògrafs urbans. La segregació racial és, en certa manera, diferent de la .segregació deguda a l'adaptació, en la mesura que no importa quanta "adaptació" pugui tenir lloc, ja que l'avaluació racista de la físonomia pot impedir indefinidament la integració espaial; és impossible per a grups racial ment distints assimilar-se sense alguna alteració de l'elit pol ítica de la cultura dominant. Així, la segregació racial pot no ser tan transitòria com la segregació ètnica no racial, sinó que en comptes d'això pot tenir una considerable persistència. La tendència dels ecòlegs urbans contemporanis a un anàlisi estructural més que a un procés anal ític pot fer que interpretin malament aquesta qüestió. Així, les ecologies factorials han unit freqüentment grups étnícs no diferenciats racial ment amb grups víctimes del racisme dintre d'un mateix component ètnic; aquest component ètnic no arriba a reconèixer l'existència del racisme com força segregativa a l'incloure grups no diferenciats racial ment. Aquesta confusió recorda la del fictici mercader jueu del ghetto que diu als negres que, ja que ha hagut d'haver-se-les igualment amb gran quantitat de prejudicis, la seva condició és similar a la dels negres; erra en un sentit semblant al de les ecologies factorials, pel fet que la seva pell és blanca, com la de la cultura dominant, i que, per tant, la seva condició és fonamentalment diferent. L'existència del racisme ha estat una mica dur d'admetre per a la majoria dels blancs (incloent els universitaris) i molt més dur d'analitzar. La geografia urbana nord-americana de les dècades de 1950 i 1960 ha aportat una insignificant contribució a la comprensió de com opera el racisme per a influenciar l'estructura urbana (només el llibre de Morrill és una excepció; no obstant això, toca notar que quan Morrill va adoptar el model de simulació el seu treball va perdre gran part del seu incisiu contingut polític). Brian Berry, un dels més prolífics geògrafs urbans nord-americans, ha fracassat a desenvolupar el tema del racisme i com aquest afecta a la geografia de la ciutat nord-americana; cap llibre de text de geografia urbana discuteix aquesta qüestió. Moltes d'aquestes omissions podrien paliar-se amb un curt viatge del món tancat de les dades del cens al món de l'experiència i de l'observació participant. Mentre jo estava a la ciutat d´Àiowa, un cert número d'estudiants graduats de geografia estaven portant a terme projectes d'investigació en els quals la finalitat era analitzar, descomponent-los en factors, les dades espaials del cens. Resulta difícil pensar que unes dades que surten a borbollons d'un computador puguin dur el mateix grau de comprenssió que el que pot obtenir-se estant allí. En aquest sentit, una combinació d'aproximacions positivistes i existencials podrien ser força útils. Els ecòlegs tendeixen a no tenir en compte l'edat, la grandària de la família i la segregació de sexes com a formes de segregació econòmiques. En lloc d´això, aquestes formes de segregació són considerades només com analitzables des d'una perspectiva "més suau" i més social. No obstant això, encara que aquesta mena de segregació no segrega necessàriament classes econòmiques, pot ser analitzada directament utilitzant mètodes econòmics d'anàlisis. La gent de famílies nombroses estan disposades a substituir porció d'espai per distància des del centre de la ciutat; la gent de diferents edats tendeix a tenir famílies de diferents grandàries, igual que succeeix amb els caps de família de sexes diferents. Encara que aquesta segregació no és segregació de classe en un sentit estricte, continua sent segregació basada en substitutius econòmics. El factor bàsic per a la segregació residencial a la ciutat occidental el constitueixen els ingressos. L'anàlisi de l'àrea social i l'ecologia factorial tendeixen a ofuscar aquest fet considerant en el seu lloc només un factor "econòmic" general, que inclou un cert nombre d'irrellevants càrregues de factors (com l'educació) que no influeixen directament, de forma significativa en la segregació residencial. El factor dels ingressos en la segregació residencial va ser reconegut en les primeres teories de Burgess i Hoyt. No obstant això, des del punt de vista de Harvey, canvia alguna cosa realment el que la segregació per ingressos sigui en zones concèntriques, per sectors, o d'una altra manera? De fet és bastant probable que la distància tingui només una importància modesta a l'hora d'influir actualment en l'estructura per ingressos d'una ciutat. Un promotor pot aixecar un grup de cases grans de luxe en diversos llocs potencials dintre d'una ciutat, i vendre aquestes cases a l´elit a un preu alt; sembla, també que els habitatges de baixos ingressos poden llevar-se a qualsevol banda, i vendre's o llogar-se. Les ubicacions de les zones d'ingressos alts o baixos dintre d'una ciutat poden ser més resultat d'un accident històric que d'un equilibri econòmic situacional; la naturalesa i aspecte del domicili actua) poden establir majors diferències que les de la seva ubicació. No és necessari entendre o preuar la teoria de von Thünen per a entendre el problema; l'exactitud empírica de les teories de von Thünen i Alonso és de totes maneres sospitosa. És necessari simplement entendre de forma clara que els ingressos constitueixen el factor primari de la segregació a la ciutat nord-americana. Això és, en si, la hipocresia de la ciutat nord-americana. aaa.- UN COMENTARI DELS COMENTARIS M'agradaria aïllar dos temes per a la discussió general. El primer tema dimana del que considero que és una trista ignorància per part de tots nosaltres en el que respecta al paper i natura dels mercats autoregulants i de preu fix en l'activitat coordinadora en la societat capitalista contemporània. El segon tema es desenvolupa a causa de una confusió en l'escrit, que diversos comentadors assenyalen, concernent a la relació entre les revolucions socials i les revolucions en el pensament de les disciplines universitàries. l. El procés de mercat Molts de nosaltres podem estar d'acord que el sistema de mercat és l'aparell fonamental que coordina l'activitat en la nostra actual societat i que tots els aparells (com la intervenció del govern) estan essencialment subordinats o són mers modificadors. La glòria del mecanisme del preu és que oculta a la vista les relacions socials i les estructures socials a través de les quals el "valor" rep vida. Si la "fenomenología" és un mètode per a descobrir "essències" llavors potser seria assenyat per a aquells interessats en la seva aplicació començar amb una investigació del preu. Això és el que fa Marx en els primers capítols del Capital, en el qual termes com interès, valor de canvi, valor d'ús, preu, força de treball, estan tots sotmesos a una profunda investigació. Els preus, tal com es presenten en una economia capitalista de mercat expressen relacions socials d'un tipus particular. Aquestes relacions socials són reals i suficientment tangibles. Les hi ha entre la gent a la botiga, al carrer, al banc, i a la granja. Però són cobertes a tot arreu per la deshumanitzadora força del mercat que converteix a cada persona en un producte amb cert valor de canvi a la plaça del mercat. D'aquesta manera, les persones són col·locades en relacions antagòniques unes respecte d´unes altres, ja que el valor d'una només pot aconseguir-se a costa de l'altra. (Els recursos humans és una frase avorrible ja que representa i torna equivalent els homes a bales de cotó o trossos de mineral de ferro). Aquest fet vital elemental en la societat capitalista és el que Engels i Marx vituperen amb tanta feresa. Però fem el possible per a evitar-ho, ja pretenent que manca d'importància ("només parteix de la història"), ja reconciliant-nos d'alguna manera amb l'alienat estat del jo que genera i pretenent que hi ha compensacions adequades (comoditat, fetitxisme, consum, i coses per l'estil) que converteixen la vida en satisfactòria i gaudible (una mena de falsa "bonhommie" social pel que fa a l'alienació massiva). Per descomptat, estic temptat d'elaborar .la hipòtesi que la nostra "sortida" quan s'arriba a explicacions "econòmiques" (i, per descomptat, la nostra aparent incapacitat psicològica para haver-nos-les amb la veritable anàlisi de! mercat de canvi) procedeix força simplement del fet que a ningú li agrada admetre que nosaltres, com individus humans, tenim la mera condició d'un producte, en la mesura que es tracta de la manera fonamental d'integració econòmica en la nostra societat. Aquesta incapacitat per veure el que jau darrere d'un preu i examinar el funcionament del sistema del preu és el que hi ha després de la reacció a algunes de les proposicions assentades anteriorment en el meu escrit. Getis accepta la importància del mercat però, en un estil realment contra-revolucionari, busca derivar la nostra atenció cap a la biologia de l'home (desgraciadament Hitler també va fer això amb cert grau de sofisticació). Les solucions individualistes de John Campbell fora del sistema pressuposen que cada individu estigui fora de l'abast de l'economia de mercat. Cada vegada que gasta un cèntim s'està dintre del sistema (amb totes les relacions que representa). Abbie Hoffman i Campbell tenen en comuna la seva total ignorància del que significa realment el preu. L'individu de Campbell només pot abandonar el sistema no comprant mai res, el que significa tornar a un estat de primitivisme que la majoria de nosaltres, de totes maneres, no suportaríem. Brian Berry demostra una ignorància similar. Li dóna la volta a la meva versió de l'individualisme del mercat convertint-lo en una teoria conspiradora amb la intenció de reintroduir l'individualisme mercantil com un benvolent procés que eliminarà l'escassetat i donarà allotjament a tots excepte a aquells "bombojants negres etnocèntrics" que desenvoluparan un "optimista" sistema alternatiu de valor per a reconciliar-se ells mateixos amb el fet que han arribat al poder i el control en ciutats abandonades i insolvents -control de comunitat significa realment "controla els teus propis tuguris". L'individualisme en el mercat que Berry mira com tan benèfic depèn per al seu funcionament d'un cert nivell d'escassetat si la societat vol sobreviure. La ironia està que com més s'expandeix l'economia tant més ha d'augmentar aquesta escassetat per a mantenir "viva l'eficaç demanda del producte capitalista -de quin altra manera poden seguir sobrevivint si no els mercats que fixen el preu i permeten l'obtenció de beneficis i guanys? La construcció d'habitatges, per exemple, opera (a través de la política del govern en el mercat de crèdits) com un regulador keynesià que és incitat a pujar o pressionat a baixar segons dicta l'economia. El mateix procés global de suburbanització és una part d'aquest procés per mitjà del com una economia capitalista inevitablement expansiva troba una demanda eficaç per a absorbir el seu sempre creixent poder productiu. És aiximateix un camp important dintre del com l'activitat empresarial localitza la seva recerca de beneficis. Com podem esperar solucionar el problema de l'habitatge quan el 'mercat de l'habitatge és un estabilitzador del govern per a les fluctuacions empresarials capitalista així com un lloc per a la creació d'una demanda efectiva? L'obsolescència econòmica en l'estoc d'habitatges en l'interior de la ciutat (que marca la pauta actualment i que dicta l'obsolescència física) existeix per a estimular la demanda eficaç en els marges urbans (i en altres llocs), i si no existira aquest nivell de planejada obsolescència l'economia nordamericana es trobaria davant un seriós problema. És senzillament trist que la gent (sí, veritables éssers humans) ha de viure entre béns que estan sent obsolets física i econòmicament per la inexorable pressió de les forces del mercat. I si es dubta de la inexorabilitat de les forces del mercat, n'hi ha prou amb imaginar-se el que li ocorreria a l'economia nordamericana si la suburbanització s´aturara. És un supòsit general el que vivim en una societat de consum en la qual l'insaciable apetit dels individus pel que Adam Smith anomenava "quincalles i galindai:nes" és la força fonamental que genera l'expansió. Aquest supòsit no ha estat mai provat i representa probablement un greu error. Vivim en una societat productora en la qual les necessitats han de ser creades, les escassetats institucionalitzades, amb la finalitat de mantenir una demanda suficient per a l'expansió de la producció sobre la qual s'afirma el capitalisme. Com el .Déu de Samuel Butler, si la suburbanització no existira hauriem d´inventar-la. Podem desenvolupar una teoria perquè funcioni com una descripció general del desenllaç d'aquest procés tal com es desenvolupa en la nostra competitiva economia. La formulació d'Alonso-Muth no és "veritat" en cap sentit exacte. Està clar que formava part del meu argument el que existeixen desviacions substancials a partir de l'equilibri especificat en ell (així no sé com entendre les precisions de Gunnar Olsson sobre termes d'error i semblances). És curiós que gairebé totes les formulacions polítiques liberals semblen designades a dirigir novament el sistema urbà a un equilibri del tipus especificat generalment en el model. No hauríem de sorprendre'ns d'això perquè els liberals són experts a trobar raons "humanes" per a mantenir un inhumà sistema capitalista amb diplomàcia. La crítica de Folke a les proposicions idealistes i no pertinents de Morrill és, per tant, correcta. La mena de solució que Morrill proposa no és massa diferent del que s'ha intentat a Suècia i és constructiu preguntar-se per què ha fallat la solució sueca (Gunnar Olsson té raó en el que en aquest punt respecta); Suècia està encara dominada per l'economia de mercat. Ha tingut èxit a canviar alguns dels problemes que es generen inevitablement en l'economia capitalista. Utilitza la mà d'obra barata procedent del sud d'Europa quan és necessari i manté una demanda eficaç a través dels seus vincles amb l'economia capitalista global. Gunnar Olssqn considera a Suècia com "socialista" quan jo sé que és una de les societats més burgeses que existeixen. Els problemes visibles en el mercat de l'habitatge suec demostren el que ocorre quan un sector de l'economia és treta del domini privat en una economia capitalista expansiva (els problemes. de distribució li segueixen automàticament). No és sorprenent que resulti evident un comportament llagat i avariciós, ja que és impossible esperar que la gent sigui amable i no s'atropelli per l'habitatge quan encara són tractats com articles i s'espera que s'atropellin sobretot per la resta. Considero Suècia com un opulent suburbi de l'economia capitalista global; enarborada com model és com posar per exemple Westchester o Baltimore com a comunitats model que han solucionat els seus problemes socials. En general, és un pensament trist el que tinguem un abastament tan pobre de la natura dels processos del mercat i que ens veiem intimidats tan freqüentment pel poder analític (però enormement irrellevant) de gran part de la teoria econòmica occidental contemporània. Aquesta teoria ens proporciona certa penetració sobre com treballa l'economia de mercat sota certes condicions, però ignora gairebé totalment el que fa. No se m'ocorre cap exposició millor que la proporcionada per Karl Polanyi a La Gran Transformació: "El permetre que el mecanisme del mercat sigui l'únic director de la destinació dels éssers humans i del seu medi ambjente natural, fins i tot de la quantitat i ús del poder adquisitiu, acabarà provocant la demolició de la societat. Doncs la suposada mercaderia "força de treball" no pot ser allotjada. utilitzada indiscriminadament, o deixada sense ús, sense afectar també a l'individu humà, que és, de fet, el portador d'aquesta peculiar mercaderia. Tot disposant de la força de treball de l'home, el sistema disposaria incidentalment de l'entitat "home" física, psicològica i moral, lligada a aquesta etiqueta. Privats de la cobertura protectora de les institucions culturals, els éssers humans moridorien pels efectes de l'exposició social; moririen víctimes d'una aguda dislocació social pel vici, la perversió, el crim i la misèria. La natura seria reduïda als seus elements, deshonrats els veïnatges i els paisatges, els rius pol.lucionats, compromesa la protecció militar, destruïda la capacitat de produir aliments i matèries primeres. Finalment, l'administració del mercat del poder adquisitiu liquidaria empreses periòdicament ja que les escassetats i sobre-abundàncies de diners acabarien sent tan desastroses per als negocis com les inundacions i sequeres en la societat primitiva. Sens dubte, els mercats del terra, del treball i de! diners són essencials per a l'economia de mercat. Però cap societat pot suportar els efectes d'un sistema d'aquest tipus de ficcions crues fins i tot durant una molt curta durada de temps tret que la seva substància humana i natural així com la seva organització comercial fossin protegides contra els estralls d'aquesta satànica empresa". II. Revolució social enfront de revolució disciplinària Tant Hayford com Folke apunten perceptiblement a una certa ambigüitat en el meu escrit en el que concerneix a les relacions entre comportaments disciplinaris i revolucions socials en general. Aquesta ambigüitat va permetre a Brian Berry atribuir una certa qualitat mesiànica als meus propòsits, que la majoria dels lectors reconeixeran es troba clarament fora de l'esperit del meu escrit. Aquesta és no obstant això una difícil qüestió i, per tant, és necessari per a mi aclarir els meus punts de vista. Accepto la proposició avançada per Marx i Engels a La ideologia Alemanya, que la classe dominant produeix les idees dominants a la societat. Per descomptat aquesta; producció no és un simple procés, però d'una manera general les idees generades en la societat són aquelles que s'adapten als interessos d'aquells que controlen la producció. No obstant això, no només es produeixen idees i conceptes. Tota l'organització del coneixement (l'organització del procés d'instrucció, l'estructura del sistema educacional, la divisió del coneixement en disciplines i coses així) ha d'adaptar-se aiximateix als interessos dels interessos dominants a la societat, ja que cada societat busca perpetuar-se i repetir-se. Això no vol dir que no pugui existir una considerable diversitat en les formes particulars de l'organització acadèmica i en els sentiments expressats, sinó que vol dir que sia quina sia la forma que es produeixi primer ha i abans de res satisfer la necessitat de perpetuar la societat. Això significa que en general tot coneixement és difós barrejat amb una defensa de l´estatusquo i de les formulacions contra-revolucionàries que funcionen per a frustrar el canvi. També significa que l'organització del coneixement (incloent les divisions del coneixement) posseeix una disposició contrarrevolucionària en favor de l´estatusquo. La recerca de coneixement i l'organització del coneixement és inherentment conservadora, -sent aquesta una situació que l'extensió general del mètode científic de caire lògic-empíric ha contribuït a reforçar-. Dintre de les disciplines hem d'esperar, per tant, que les formulacions més teòriques seran favorables a l´estatusquo o contrarevolucionàries. Aquestes formulacions característicament materialitzen (i d'aquesta manera legitimitzen tàcitament) la situació existent en forma de concepte, o sinó (sempre que resulti pertinent) desvien l'atenció de les conclusions reals a conclusions que no siguin pertinents o siguin de menor significació. Aquesta última tàctica dóna una certa qualitat irreal a la teoria -una qualitat que és particularment freqüent a la teoria científica social contemporània-. En conseqüència, suposa un acte de consciència revolucionària per a l'universitari el desviar-se de les formulacions contrarevolucionàries amb la finalitat de posar-se a l'altura de les realitats que estem intentant entendre. Suposa també un acte similar reconèixer la qualitat apologètica de gran part de la nostra teoria o adaptar la teoria de l´estatusquo a circumstàncies modificades (la revolució keynesiana fou d'aquesta darrera mena). Actes de.consciència revolucionària d'aquest tipus són capaços de generar revolucions en el pensament dintre d'una disciplina. No vull minimitzar l'esforç que exigeixen, o la significació, de tals revolucions en el pensament disciplinari. Però representen només el començament d'una lluita per a donar vida a una teoria revolucionària més completa que pot ser confirmada per la pràctica revolucionària. Aquesta "segona etapa" du amb si el reconeixement que totes les fronteres entre disciplines científiques són elles mateixes contrarevolucionàries. La divisió del coneixement permet que el cos polític divideixi i domini pel que fa a l'aplicació del coneixement. També aconsegueix fer-nos impotents, ja que si intentem entendre la realitat a través del que cada disciplina ha de dir sobre el seu fragment particular, llavors aviat ens desanimarem i abandonarem el que sembla una tasca impossible. Els estudis inter o multidisciplinaris són potencialment revolucionaris, però mai tenen èxit; la desproporció de forces és massa gran. Per tant, hem d'acostar-nos a la realitat directament més que a través de les formulacions de disciplines acadèmiques. Hem de pensar en termes no disciplinaris o metadisciplinaris si pensem acadèmicament sobretot això. Per això crec que l'èmfasi de Folke en la ciència social (com una mica separat de les ciències naturals) és peril!ós i potencialment contrarevolucionari. Les formulacions revolucionàries genuïnes no poden tenir una base disciplinària específica; han de localitzar-se respecte a tots els aspectes de la realitat material. Desgraciadament, la majoria de nosaltres hem estat ensinistrats a pensar en termes de compartiments disciplinaris (la geografia té referent a això menys problemes que uns altres: gràcies a Déu no sabem el que és la geografia). No obstant això, tots els universitaris han de "indisciplinar-se" ells mateixos en cert sentit abans de trobar-se realment en una posició capaç de confrontar les realitats que els envolten d'una manera directa. Tot confrontant directament la nostra situació ens convertim en actius participants del procés social. La feina intel·lectual consisteix a identificar les opcions reals tal com són immanents en una situació existent i inventar camins per a donar validesa o invalidar aquestes opcions a través de l'acció. Aquesta feina intel·lectual no és específica d'un grup de persones anomenades "intel·lectuals", ja que tots els individus són capaços de pensar i tots els individus pensen sobre la seva situació. Un moviment social es converteix en un moviment acadèmic i un moviment acadèmic es converteix en un moviment social quan tots els elements de la població reconeixen la necessitat de reconciliar l'anàlisi i l'acció. És, no obstant això, mostrar-se realista acceptar que la nostra tasca immediata dintre de la geografia és abjurar de l´estatusquo i de les formulacions contrarrevolucionàries. Tot just estem en posició adequada per a distingir la palla del blat en el nostre pensament, i ens suposarà cert treball d´avenament aconseguir-ho. Però té sentit seguir en aquesta tasca només si duem en la ment el context més ampli del moviment social i del canvi social. El que fem dintre de la geografia serà en última instància irrellevant, però aquí és on estem normalment i és a partir d'aquí que estem obligats a començar. La meva crida per a una revolució en el pensament geogràfic ha d'interpretar-se per tant com una crida a qüestionar-se en el si de la disciplina i reformular una teoria per a "posar-nos al dia" amb les realitats que intentem entendre (per tant, un al·legat per una crítica completa de l'economia de mercat). Els meus comentaris sobre la revolució social anaven destinats a assenyalar que l'activitat en el si de la disciplina devia últimament ser reemplaçada per un moviment social real. Sent que aquesta distinció no quedara clara en la presentació original. El meu argument fonamental és que existeix cert nombre de labors positives a realitzar dintre de la nostra estructura disciplinària. Hem d'aclarir la confusió contra- revolucionària que ens envolta (i em tem que les formulacions de Gunnar Olsson -que són simplement exercicis formals de lògica sense contingut- se trobin en aquesta categoria). També hem de reconèixer la qualitat apologètica de l´estatusquo de la resta de la nostra teoria (que realitza clarament Gunnar Olsson). Aquestes dues labors poden de fet realitzar-se exposant cert nombre de proposicions sobre la natura de la teoria. Permeteu-me fer-ho el millor que pugui. 1. Cada disciplina delimita problemes i solucions a través d'un estudi de les condicions reals efectuat a través d'un sistema teòric que consisteix en categoritzacions, proposicions, relacions suggerides i conclusions generals. 2. Existeixen tres tipus de teories: A. Teoria de l´EStatusQuo, una teoria fonamentada en la realitat que intenta retratar i que descriu amb exactitud el fenomen amb el qual s'enfronta en un particular moment del temps. Però a l'haver adscrit a les proposicions que conté un estatus de debò universal, només és capaç de produir solucions polítiques prescriptives que redundin en perpetuació de l´estatusquo. B. Teoria Contra-revolucionària, una teoria que pot o no aparèixer fonamentada en la realitat que intenta retratar, "però que enfosqueix, ennuvola i generalment enfosca (sia per intenció o per accident) la nostra comprensió d'aquesta realitat. Una teoria d'aquesta mena és normalment atractiva (i per tant obté estimació general) perquè és coherent lògicament, fàcilment manipulable, estèticament atraient, etc., però de fet es troba divorciada de la realitat que intenta descriure. Una teoria contrarevolucionària frustra automàticament tant la creació com la posada en pràctica de solucions polítiques. És un instrument perfecte perquè no es prenguin decisions, ja que distrau l'atenció de les solucions fonamentals cap a les solucions superficials o no existents. És aiximateix potencialment perillosa ja que pot servir per a legitimitzar una acció contra-revolucionària (per ex., la utilització d'analogies orgàniques en teoria política). C. Teoria revolucionària, una teoria fermament fonamentada en la realitat que intenta descriure i les proposicions individuals de la qual estan adscrites a un estatus contingent de debò -estan en procés de fer-se veritables o falsàries segons les circumstàncies. Una teoria revolucionària està dialècticament formulada pel que fa als processos dialèctics que busca retratar i pot abastar en si mateixa la contradicció i el conflicte. Una teoria revolucionària ofereix veritables opcions per a moments futurs en el procés social a força d'identificar les opcions inmanents en una situació social present. La realització d'aquestes opcions serveix per a provar la validesa de la teoria i proporcionar el terreny per a la formulació d'una nova teoria. 3. Les proposicions individuals i, per descomptat, tots els sistemes teòrics no pertanyen necessàriament en si mateixes a cap de les categories anteriors. Només pertanyen a una categoria en el procés d'utilització en una situació social. En cas contrari romanen abstractes, formulacions idealitzades que posseeixen forma, però no contingut. Les formulacions contra-revolucionàries normalment romanen sempre en aquest eteri estat abstracte. 4. Una formulació teòrica pot, segons vagin canviant les circumstàncies, moure's o veure´s moguda d'una categoria a una altra. Això indica dos perills: A. Una adaptació contra-revolucionària, la perversió d'una teoria d'un estat revolucionari a un contrarevolucionari (per ex., la perversió estalinista del marxisme). B. Un estancament contra-revolucionari, l'estancament d'una teoria revolucionària pel fracàs en reformular-la pel que fa a les noves circumstàncies ja les noves pràctiques (per ex., l'estancament de l'anàlisi marxista en gran part del món comunista). Però també existeixen dos importants tasques revolucionàries: C. La negació revolucionària, prenent la teoria contra-revolucionària i exposant perquè l´és. D. La reformulació revolucionària, prenent les teories de l´estatusquo, demostrant el seu caràcter d´estatusquo, i posant-les en moviment per a adaptar-les als processos de canvi i utilitzant-les per a identificar opcions inmanents en el present. Notes 1. MAR X, K. i ENGELS. F.: Manifest Comunista, 1848 (edició de 1965. Foreing Languages Press. Pequin. pàg. 55. 2. BERNAL, J. D.: Science in History, 1954 (Penguin edition, Londres, 1969. pàg. 1"206-07. 3. MORRILL, A.: Geography and the Transformatíon of Socíety, parts I i II, "Antipode", vol. 1, n.o 1,1969, pàg. 6-9; vol. 11, nº 1, 1970, pàg. 4-10. 4. HARVEY, D.: Revolutíonary and counterrevolutionary theory ín Geography and the problem of ghetto formarien, "Antipode", vol. IV, n.o 2, 1972, pàg. 1-13, (traduc. cas. a "Geo-Crítica", nº 4). 5. MORRILL, R.: Op. cit. 1, pàg. 7. 6. MORRILL, R.: Op. cít., 11, pàg. 8. 7. MORRILL, R.: Op. cit., l. pàg. 8. 8, MORRILL, R.: Op. cit., 11, pàg. 8. 9. MORRILL. R.: Op. cit, 11, pàg. 9. 10. MQRRILL. R.: Op. cit., 11. pàg. 7. 11. HARVEY, D.: Op. cit., pàg. 6. 12. Òbviament, quan parlo de la introducció del marxisme en Geografia, això es refereix solament a la Geografia dels països capitalistes. La Geografia soviètica planteja un problema diferent, que no és considerat aquí. 13. Els principals representants de l'escola de Frankfurt són Max Horkheimer, Theodor W. Adorn, Herbert Marcuse i Jürgens Habermas. Els tres primers van realitzar la part essència! de la seva obra sobre la "teoria crítica" en els anys trenta; el seu pensament va ser redescobert en relació amb la revolta estudiantil de finals dels anys seixanta. 14. HORKHEIMER, Max: Traditionelle und Kritische Theorie; "Zeitschrift für Sozial-forschung", Heft 2,1937. 15. Vegi's, per exemple Goran THERBORN: The Frankfurt School, "New Left Review", nº 63, 1970, pàg. 65-96. També Wilhelm Raimund BEYER: Die Sunden der Frankfurter Schule,Berlin, *Akademie Verlag, 1971. 16. Aquestes qüestions van ser tractades per LENIN en Materialisme i empíric-criticisme. El debat recent ha estat il.luminat pel Louis ALTHUSSER i els seus seguidors, com el mateix Goran THERBORN. També ha tractat aquest problema un altre seguidor d´Althusser, Nicos POULANTZAS: Political Ideology and Scientific Research, a Lars DENC I K (ed.): Scientific Research and Politics, Lund.. Studentlitteratur, 1969. 17. HARVEY, D.: Op.cit., pàg. 10. 18. HARVEY, D.: Op. cit., pàg. 6. 19. HARVEY. D,: Op. cit., pág, 11. © Copyright Steen Folke, John S. Campbell, David Harvey 1976. © Copyright Geocrítica, 1976 GEOGRAFIA I TEORIA REVOLUCIONÀRIA (II)
This work licensed under a Creative Commons license

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more