Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal : guerra
: : : L’Otan i Europa : : :
04 abr 2009
L’Aliança Atlàntica compleix 60 anys del naixement i cel.lebra a Estrasburg, a la seu del Parlament Europeu, la festa d’aquest aconteixement, amb la presència, entre d’altres caps d’estat, de Barack Obama. Aquesta és una bona ocasió pre reobrir el debat sobre una organització que, malgrat presentar-se com a defensora de la pau, la democràcia i els drets humans, és per a molts tot el contrari. Article publicat a Materials de Treball núm. 36, Pere Ortega, 26/3/2009 Ara fa 60 anys, el 4 d’abril de 1949, naixia el Tractat de l’Atlàntic Nord, més conegut com l’OTAN. Recordem el marc on es va crear aquest organisme militar. Europa, a les acaballes de la II Guerra Mundial, d’un extrem a l’altre, havia quedat destruïda. Els Estats Units, que no havien patit els desastres de la guerra en el seu territori, estaven fortament interessats que Europa recuperés ràpidament el seu teixit productiu i de consum, i immediatament van posar en marxa l’anomenat Pla Marshall. Un programa de reconstrucció que tenia una contrapartida, la permanència de forces armades d’EUA en sòl europeu. Els països de l’Europa Occidental ho van permetre i van quedar lligats als interessos polítics d’EUA. Però també hi havia una segona raó, no menys important. Els EUA i els seus aliats occidentals s’asseguraven que el “comunisme” de la Unió Soviètica no s’expandís més enllà de les zones d’influència que havien pactat a la conferència de Yalta al final de la II Guerra. * * * Diverses són les raons per rebutjar l’OTAN, entre elles: perquè retalla la democràcia, ja que la presència d’una força militar estrangera coarta la sobirania als estats que la toleren, a tall d’exemple recordem que EUA no ha permès mai que el comandament militar de l’OTAN recaigués en mans d’un europeu, així, el comandament suprem sempre ha estat un general d’EUA; per bel•licista, ja que la seva funció és la utilització de la força militar per solucionar els conflictes; perquè impulsa la despesa militar i, en aquest sentit, és un impediment per al desenvolupament dels pobles, ja que les despeses militars destinades al desenvolupament són un factor decisiu per acabar amb la pobresa al món; perquè impulsa la cursa d’armaments amb inútils rivalitats amb Rússia, Xina o Iran que poden obrir el pas a noves guerres, siguin fredes o calentes, inclosa la més letal, la nuclear; perquè és una amenaça per a la democràcia, ja que cal recordar que l’OTAN va permetre en el seu si països amb dictadures, com el Portugal neofeixista de Salazar, no va posar cap objecció als cops d’estat militars soferts a Grècia (1967) i Turquia (1974), i perquè va estar relacionada amb la xarxa Gladio a Itàlia, i lligada a diversos atemptats terroristes per tal de desacreditar tota l’esquerra italiana i impedir l’arribada del partit comunista al govern.


El 1989 acaba la Guerra Freda i els EUA, amb la complicitat dels països membres de l’OTAN, van apostar per convertir l’Aliança en el principal organisme militar d’àmbit mundial. Així, en la reunió del Consell de l’Atlàntic Nord de Washington de 1999, es va definir el Nou Concepte Estratègic introduint-hi dos importants canvis. El primer, l’àmbit geogràfic d’acció, fins llavors limitat solament a l’Atlàntic nord que agrupava els territoris dels països membres, que va quedar ampliat a la zona euroatlàntica que va del Pol Nord al Pol Sud. Una indefinició intencionada que permet a l’OTAN actuar arreu del planeta.


El segon canvi important era que en el nou redactat no apareixia cap menció a la Carta de Nacions Unides. La qual cosa sí que estava present en el protocol fundacional del Tractat, que assenyalava que l’OTAN solament tenia un caràcter defensiu. La desaparició de tota menció a la Carta de l’ONU obria les portes a intervencions militars al marge de la legalitat internacional. Com així va passar en la guerra contra Sèrbia a Kosovo, el 1999, i a l’Afganistan, el 2001, on l’OTAN col•laborà en l’operació Llibertat Duradora liderada pels EUA. Dues operacions il•legals, ja que no existia cap mandat exprés de Nacions Unides. També ho va pretendre a la guerra d’Iraq el 2003, però alguns països europeus ho van impedir.


Alhora que s’iniciava una ampliació de l’OTAN dins d’Europa, es passava de 16 a 26 membres, amb l’adhesió de deu països pertanyents a l’antiga àrea d’influència de la URSS, Letònia, Lituània, Estònia, Bulgària, República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Polònia, Hongria i Romania. Aquesta contínua expansió de l’OTAN cap a les fronteres russes va anar acompanyada de la posada en marxa d’un projecte militar molt agressiu, l’Escut antimíssils d’EUA, compost de satèl•lits espia, radars i míssils amb la missió de detectar atacs contra els EUA. La qual cosa representava trencar l’equilibri dels tractats nuclears (ABM) firmats amb la URSS en el passat. La decisió d’instal•lar l’Escut antimíssils a les fronteres amb Rússia, radars a la República Txeca i bateries de míssils a Polònia va exacerbar Rússia, que va respondre modernitzant el seu arsenal nuclear i anunciant la construcció de nous míssils capaços de traspassar aquest escut sense ser detectats. És a dir, es posava en marxa una nova cursa d’armaments a causa de l’agressiva política portada a terme pels EUA amb la complicitat de l’OTAN. * * *


Entre el 1989 i el 2001, en diversos documents de l’OTAN, apareixen els principals perills i amenaces a què cal fer front: la inestabilitat de molts països, assenyalant els països del desaparegut bloc soviètic i els països àrabs; la proliferació d’armes nuclears; la lluita contra el narcotràfic; la immigració descontrolada dels països del Sud, i el terrorisme internacional islamista. També s’hi afegia que l’OTAN té com a missió la defensa dels interessos comuns dels països membres. Analitzats per separat, ni la inestabilitat política ni la proliferació nuclear haurien de tenir solució a través d’opcions militars, perquè això voldria dir prendre el camí de la guerra, quan més aviat caldria utilitzar la diplomàcia i la pressió política dels organismes internacionals adients i creats per resoldre els conflictes. Així, la proliferació nuclear passaria per arbitrar mesures de major control dins de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica de l’ONU i avançar en el desarmament, desactivant l’arsenal nuclear que la mateixa OTAN té actualment instal•lat en bases europees.


Encara resulta més insensat pensar que la resta de qüestions podrien tenir resposta militar. Quant al narcotràfic i la delinqüència organitzada, seria més útil eliminar els paradisos fiscals, lloc on es refugia el diner procedent de les màfies que actuen arreu. Sotmetre a control la banca, ja que en són beneficiaris a través del rentat del diner negre. I també fer lleis no punibles amb el consum de droga que en regulin i impedeixin el tràfic il•legal. I, respecte a la immigració, cal afrontar l’arrel del problema, la pobresa dels països del Sud. I la solució passa per la cooperació, l’ajut al desenvolupament, un comerç més equitatiu i la regulació dels fluxos migratoris.


Respecte a la defensa dels interessos dels països membres, aquí l’OTAN no amaga l’autèntica finalitat de la seva existència: assegurar el control dels recursos que són vitals per mantenir els privilegis dels països rics. I que passen per mantenir el control militar de les zones riques en hidrocarburs i les vies per on transcorren.


Finalment, la qüestió del terrorisme. Si aquest ja estava en l’agenda de les amenaces de l’OTAN, els atemptats 11/S van convertir el terrorisme en l’enemic principal. La doctrina d’EUA a partir d’aquella data va ser llançar una “guerra global contra el terrorisme”, i immediatament va posar en marxa guerres “preventives” per combatre´l. L’OTAN i els països membres incorporaven la guerra contra el terror com l’enemic estratègic més important al qual calia fer front.


Però l’anomenat terrorisme islàmic és una abstracció difícil de concretar. És un enemic intangible i desconegut sense una ubicació geogràfica determinada. Aleshores, com és es pot combatre mitjançant la guerra? Però en canvi tots els governs dels països de l’OTAN van acceptar sense cap escrúpol fer la guerra a l’Afganistan sota el supòsit que allí s’amagaven els terroristes de l’11/S. Continuada després a l’Iraq, però aquest cop no es va obtenir unanimitat dins de l’OTAN, i la guerra es va fer amb una coalició encapçalada pels EUA. Els resultats aconseguits, vuit anys desprès no semblen haver tingut massa èxit. Perquè a Iraq i Afganistan hi ha una forta resistència a les forces d’ocupació, i el terrorisme, en lloc d’haver disminuït, ha augmentat.


Aleshores. No seria millor actuar sobre les causes que originen el terrorisme, en lloc de llançar-se a guerres inútils? Per exemple, no caldria acabar amb l’ocupació de Palestina, que el món àrab viu com un greuge i un atac, i permetre la creació d’un Estat fent complir les resolucions de l’ONU sobre els territoris ocupats i deixar que siguin els palestins els que escullin el seu destí? No seria millor retirar-se militarment d’Iraq i Afganistan, convocar conferències regionals amb els països implicats i destinar els recursos de fer la guerra a la reconstrucció dels dos països? * * *


La celebració del 60 aniversari de l’OTAN a la seu del Parlament Europeu a Estrasburg el 4 d’abril de 2009 ha fet posar dempeus el moviment per la pau europeu que al costat d’organitzacions de drets humans, de solidaritat i de l’esquerra social s’han agrupat per llançar una Campanya europea contra l’OTAN. Campanya que ha tingut ressò a Catalunya i a l’Estat espanyol i que demana la dissolució de l’OTAN, perquè considera que aquesta aliança militar és el principal obstacle per aconseguir la pau i el principal instrument de la militarització d’Europa i del planeta.
Mira també:
http://www.aturemlaguerra.org

This work is in the public domain
Sindicat