|
|
|
|
|
Anàlisi :: @rtivisme : un altre món és aquí : globalització neoliberal : laboral |
|
Article de David Harvey
|
|
per V
Adreça: www.enfocant.net |
02 abr 2009
|
|
Estem realment davant de la fi del neoliberalisme? La crisi i la consolidació del poder de les classes dominants. |
Article de David Harvey
Posted on 01 Abril 2009
Marca aquesta crisi el final del neoliberalisme? Jo crec que depèn de què s'entengui per neoliberalisme. En la meva interpretació, el neoliberalisme ha estat un projecte de classe camuflat sota una proteica retòrica sobre la llibertat individual, l'albir, la responsabilitat personal, la privatització i el lliure mercat. Però aquesta retòrica no era sinó un mitjà per a la restauració i consolidació del poder de classe, i en aquest sentit, el projecte neoliberal ha estat tot un èxit.
Un dels principis bàsics que van quedar establerts als setanta va ser que el poder de l'Estat havia de protegir les institucions financeres, costés el que costés. Aquest principi va ser dut a la pràctica a la crisi de Nova York de mitjans dels setanta, i va ser internacionalment definit per primer cop quan planava sobre Mèxic l'espectre de la fallida, el 1982. Això hauria destruit els bancs d'inversió novayorquesos, de manera que el Tresor nord-americà i el FMI van actuar plegats en rescat de Mèxic. Però, en fer-ho, van imposar un programa d'austeritat a la població mexicana. En altres paraules, van protegir els bancs i van destruir el poble; aquesta ha estat la pràctica regular del FMI des de llavors. El present rescat és el mateix vell conte, un cop més, només que a una escala gegantina.
El que va succeir als EEUU va ser que 8 homes ens van lliurar un document de 3 pàgines a manera de pistola que ens apuntava a tots: “doneu-nos 700 mil milions de dòlars, i no se'n parli més”. Per a mi això va ser una mena de cop financer contra l'Estat i contra la població nord-americans. La qual cosa vol dir que no se sortirà d'aquesta crisi amb una crisi de la classe capitalista; se'n sortirà amb una consolidació encara més gran d'aquesta classe. Acabarà havent-hi 4 o 5 grans entitats financeres als EEUU, no més. Molts a Wall Street estan ja creixent ara mateix. Lazard’s, a causa de la seva especialització en fusions i adquisicions, està guanyant diners a cabassos. Alguns no se'n deslliuraran, de la crema, però hi haurà a tot arreu una consolidació del poder financer. Andrew Mellon –banquer nord-americà, Secretari del Tresor el 1921-32— va deixar estupendament dit que en una crisi els actius acaben sempre per tornar als seus legítims propietaris. Una crisi financera és una manera de racionalitzar allò que n'és d'irracional: per exemple, l'inmens crac asiàtico de 1997-8 va resultar en un nou model de desenvolupament capitalista. Les grans alteracions duen a una reconfiguració, a una nova forma de poder de classe. Podria anar malament, políticament parlant. El rescat bancari ha estat resistit al Senat i en altres llocs, de manera que és possible que la classe política no s'alinii tan fàcilment: poden posar entrebancs en el camí, però, fins ara, s'ho han empassat i no han nacionalitzat els bancs.
Tanmateix, això podria portar a una lluita política de més profunditat: hom percep una vigorosa resistència a donar més poder als qui ens van ficar en aquest embolic. L'elecció d'equip econòmic d'Obama està sent qüestionada; per exemple, la de Larry Summers, que era Secretari del Tresor en el moment clau en que moltes coses van començar a anar realment malament, al final de l'administració Clinton. Per què donar càrrecs a tanta gent favorable a Wall Street, al capital financer, que van reintroduir el predomini del capital financer? Això no vol dir que no vagin a redissenyar l'arquitectura financera, perquè saben que el seu redisseny és ineludible, però la qüestió és: per a qui la redissenyaran? La gent està veritablement descontenta amb l'equip econòmic d'Obama; també el gruix de la premsa.
Cal una nova forma d'arquitectura financera. Jo no crec que s'hagin d'abolir totes les institucions existents; no, és clar, el Banc Internacional de Pagaments (BIS, per les seves sigles en anglès), ni tan sols el FMI. Jo crec que necessitem aquestes institucions, però que han de transformar-se radicalment. La gran qüestió és: qui les controlarà i quina serà la seva arquitectura. Necessitarem gent, experts amb alguna intel.ligència de la manera en que aquestes institucions funcionen i poden funcionar. I això és força perillós, perquè, com podem veure ja ara mateix, quan l'Estado cerca algú que hi entengui, acostuma a mirar a Wall Street.
Un moviment obrer inerme: fins aquí hem arribat
Que podem sortir d'aquesta crisi per alguna altra via depèn, i molt, de la relació de forces entre les classes socials. Depèn de fins a quin punt el conjunt de la població digui: “fins aquí hem arribat; cal canviar el sistema!”. Ara mateix, quan s'observa retrospectivament allò que els ha succeit als treballadors en els darrers 50 anys, es veu que no han aconseguit pràcticament res d'aquest sistema. Però no s'han rebelat. Als EEUU, en els últims 7 o 8 anys, s'ha deteriorat en general la condició de les classes treballadores, i no s'hi ha donat un moviment massiu de resistència. El capitalism financer pot sobreviure a la crisi, però això depèn completament de que es produeixi una rebelió popular contra el que està passant, i de que hi hagi una veritable envestida tendent a reconfigurar la manera de funcionament de l'economia.
Un dels obstacles més grans travessats en el camí de l'acumulació continuada de capital va ser, als 60 i començaments dels 70, el factor treball. N'hi havia escassetat, de treball, tant a Europa com als EEUU, i el món del treball estava ben organitzat, amb influència política. De manera, doncs, que una de les grans qüestions per a l'acumulació de capital en aquell periode era: com pot aconseguir el capital tenir accés a subministraments de treball més barats i més dòcils? N'hi havia unes quantes, de respostes. Una passava per estimular la inmigració. Als EEUU s'hi van revisar seriosament les lleis migratòries el 1965, la qual cosa els va permetre l'accés a la població mundial excedent (abans només s'afavoria migratòriament a caucàsics i europeus). A finals dels 60, el govern francès subsidiava la importació de mà d'obra magribina, els alemanys duien turcs, els suecs importaven iugoslaus i els britànics s'ho manejaven amb el seu imperi. Així que va aparèixer una política proinmigració, que era una forma de manejar el problema.
Un altre camí va ser el canvi tecnològic ràpid, que fa fora la gent del treball, i si això fallava, hi havia gent com Reagan, Thatcher i Pinochet per a aixafar el moviment obrer organitzat. Finalment, i per la via de la deslocalització, el capital es desplaça cap a on hi ha mà d'obra excedent. Això va ser facilitat per dues coses. Primer, la reorganització tècnica dels sistemes de transport: una de les majors revolucions esdevingudes durant aquest periode va ser la dels contenidors, que varen permetre fabricar parts d'automòbils al Brasil i embarcar-les a baix cost cap a Detroit, o cap allà on calgués. En segon lloc, els nous sistemes de comunicació varen permetre una organització més ajustada en el temps de la producció en cadena de mercaderies a través de l'espai global.
Totes aquestes vies s'encaminaven a resoldre per al capital el problema de l'escassetat de treball, de manera que pels volts del 1985 el capital havia deixat de tenir-hi problemes. Podia tenir-ne, de problemes específics, a zones particulars, però, globalment, tenia a la seva disposició força treball; el subtat col.lapse de la Unió Soviètica i la transformació de bona part de la Xina van venir a afegir-hi prop de 2 mil milions de persones al proletariat global en el petit espai de 20 anys. Així doncs, la disponibilitat de treball no representa avui cap problema, i el resultat n'és que el món del treball ha anat quedant en situació d'indefensió en els darrers 30 anys. Però quan el treball està inerme, rep salaris baixos, i si t'entestes en contenir els salaris, això limitarà els mercats. De manera que el capital va començar a tenir-hi problemes, amb els mercats. I varen succeir dues coses.
La primera: la creixent separació entre els ingressos del treball i allò que els treballadors gastaven va començar a salvar-se mitjançant l'auge de la indústria de les targes de crèdit i mitjançant el creixent endeutament de les llars. Així, als EEUU del 1980, ens trobem amb que el deute mitjà de les llars voltava els 40.000 dòlars, mentre que a hores d'ara és d'uns 130.000 dòlars per llar, incloent-hi les hipoteques. El deute de les llars es va disparar, i això ens porta a la financiarització, que té a veure amb unes institucions financeres llançades a sostenir els deutes de les llars de gent treballadora, els ingressos de les quals han deixat de crèixer. I comences per la respectable classe treballadora, però més o menys pels volts del 2000 comences a trobar-te ja amb hipoteques subprime en circulació. Cerques crear-ne un mercat. De manera que les entitats financeres es llancen a sostenir el finançament per deute de gent pràcticament sense ingressos. Però, si no es fa, què passaria amb els promotors immobiliaris que construien habitatge? Així doncs, es va fer, i es va buscar estabilitzar el mercat tot finançant l'endeutament.
Les crisis dels valors dels actius
La segona cosa que va succeir fou que, des del 1980, els rics es van anar fent cada vegada més rics a causa de la repressió salarial. La història que se'ns va explicar és que invertirien en noves activitats, però no ho van fer; el gruix dels rics va començar a invertir en actius, és a dir, van posar els seus diners a la borsa. Així es van generar les bombolles als mercats de valors. És un sistema anàleg l'esquema de Ponzi, però sense necessitat de que l'organitzi un Madoff. Els rics liciten per valors d'actius, incloent-hi accions, propietats immobiliàries i propietats d'oci, així com en el mercat d'art. Aquestes inversions porten amb elles financiarització. Però, a mesura que licites per valors d'actius, això repercuteix en el conjunt de l'economia, de manera que viure a Manhattan va arribar a ser de tot punt impossible, a menys que t'endeutessis increiblement, i tothom es veu embolicat en aquesta inflació dels valors dels actius, incloses les classes treballadores, els ingressos de les quals no creixen. I allò que tenim ara és un col.lapse dels valors dels actius; el mercat immobiliari s'ha esfondrat, el mercat de valors s'ha esfondrat.
Sempre ha existit el problema de la relació entre representació i realitat. El deute té a veure amb el valor futur que se'ls suposa a béns i serveis, de manera que suposa que l'economia continuarà creixent en els propers 20 o 30 anys. Comporta sempre un pressentiment, una conjectura tàcita, que després es reflecteix en la taxa d'interès, descomptada a futur. Aquest creixement de l'àrea financera després dels 70 té molt a veure amb el que jo crec que és el problema clau: allò que jo anomenaria el problema d'absorció de l'excedent capitalista. Com ens ensenya la teoria de l'excedent, els capitalistes produeixen un excedent del que desprès se n'han de quedar una part, recapitalizar-la i reinvertir-la en expansió. Cosa que vol dir que sempre han de trobar alguna cosa a la qual expandir-s'hi. En un article que escrivia per a la New Left Review, “El dret a la ciutat”, assenyalava jo que en els darrers 30 anys un inmens volum d'excedent de capital ha estat absorbit per la urbanització: per la reestructuració, l'expansió i l'especulació urbanes. Totes i cadascuna de les ciutats que he visitat constitueixen enormes emplaçaments de construcció aptes per a l'absorció d'excedent capitalista. Ara, no cal dir-ho, molts d'aquests projectes han quedat a mig fer.
Aquesta manera d'absorbir excedents de capital s'ha anat fent més i més problemàtica amb el temps. El 1750, el valor del total de béns i serveis produits vorejava els 135 mil milions de dòlars (constants). Cap el 1950, era de 4 bilions de dòlars. El 2000, s'acostava als 40 bilions. Ara voreja els 50 bilions. I si no s'equivoca Gordon Brown, es doblarà durant els propers 20 anys, fins assolir els 100 bilions el 2030.
Al llarg de la història del capitalisme, la taxa general mitjana de creixement ha rondat el 2,5% anual, sobre base composta. Això voldria dir que el 2030 caldria trobar sortides rendibles per a 2,5 bilions de dòlars. És un ordre de magnitud força elevat. Jo crec que hi ha hagut un seriós problema, particularment des del 1970, amb la manera d'absorbir volums cada cop més grans d'excedent a la producció real. Només una part cada vegada més petita va a parar a la producció real, i una part cada vegada més gran es destina a l'especulació amb valors d'actius, la qual cosa explica la freqüència i la profunditat creixents de les crisis financeres que estem veient des del 1975, més o menys. Són totes crisis de valors d'actius.
Jo diria que, si sortíssim d'aquesta crisi ara mateix, i si es donés una acumulació de capital amb una taxa d'un 3% de creixement anual, ens trobariem amb un fotimer de problemes endimoniats. El capitalisme s'enfronta a serioses limitacions medioambientals, així com a limitacions de mercat i de rendibilitat. El recent gir envers la financiarització és un gir forçat per la necessitat d'enfrontar-se amb un problema d'absorció d'excedent; un problema, però, que no es pot abordar sense exposar-se a devaluacions periòdiques. És el que està succeint ara mateix, amb pèrdues de bilions de dòlars de valors d'actius.
El terme “rescat nacional” és, per tant, inapropiat, perquè no estan salvant el conjunt del sistema financer existent; estan salvant els bancs, la classe capitalista, tot perdonant-los deutes i transgressions. I només els estan salvant a ells. Els diners flueixen als bancs, però no a les famílies que estan sent hipotecàriament executades, cosa que està començant a provocar còlera. I els bancs estan fent servir aquests diners, no per a prestar-los, sinó per a comprar-ne d'altres, de bancs. Estan consolidant el seu poder de classe.
El col.lapse del crèdit
El col.lapse del crèdit per a la classe treballadora posa fi a la financiarització com a solució de la crisi del mercad. En conseqüència, veurem una important crisi d'atur, així com el col.lapse de moltes indústries, llevat que s'engegui una acció efectiva per tal de canviar el decurs de les coses. I en aquest punt és on s'hi desenvolupa ara la discussió sobre el retorn a un model econòmic keynesià. El programa econòmic d'Obama consisteix en invertir massivament en grans obres públiques i en tecnologies verdes, tornat d'alguna manera a la mena de solució del New Deal. Jo soc escèptic pel que fa la seva capacitat per a aconseguir-ho.
Per tal d'entendre l'actual situació, cal que anem més enllà del que succeeix en el procés de treball i en la producció, necessitem entrar en el complex de relacions en torn a l'Estat i les finances. Necessitem comprendre la manera en que el deute nacional i el sistema de crèdit han estat, des del començament, vehicles fonamentals per a l'acumulació primitiva, o per allò que jo anomeno acumulació per despossessió (segons pot ser vist en el sector de la construcció). A “El dret a la ciutat” observava jo la manera en que havia estat revitalitzat el capitalisme en el París del Segon Imperi: l'Estat, d'acord amb els banquers, va engegar un nou vincle Estat-capital financer, per tal de reconstruir París. Això va generar plena ocupació i els bulevars, els sistemes de subministrament d'aigua corrent i els sistemes de canalització de residus, així com nous sistemes de transport; mercès a aquesta mena de mecanismes es va construir també el Canal de Suez. Una bona part de tot això es va finançar amb deute. Ara, aquest vincle Estat-finances ve experimentant una enorme transformació des del 1970: s'ha tornat més internacional, s'ha obert a tota mena d'innovacions financeres, inclosos els mercats de derivats i els mercats especulatius, etc. S'ha creat una nova arquitectura financera.
El que jo penso que està succeint ara mateix és que ells estan cercant una nova forma d'esquema financer que pugui resoldre el problema, no per al poble treballador, sinó per a la classe capitalista. Al meu parer, són en vies de trobar una solució per a la classe capitalista, i si la resta de nosaltres en pateix les conseqüències, doncs què hi farem! L'única cosa que els amoïna de nosaltres és que ens aixequem en rebel.lió. I mentre esperem a rebel.lar-nos, ells miren de disenyar un sistema d'acord amb els seus propis interessos de classe. Desconec com serà aquesta nova arquitectura financera. Si hom mira amb atenció el que va passar durant la crisi fiscal a Nova York, hom veurà que els banquers i els financers no tenien la menor idea de què fer-hi; allò que van acabar fent va ser una mena de bricolatge a les palpentes, peça aquí, peça allà; després van ajuntar els fragments d'una manera nova, i van acabar amb una construcció de nova planta. Però, sigui quina sigui la solució a la qual arribin, serà a la seva mida, a menys que nosaltres ens hi plantem i comencem a dir que volem una cosa a la nostra mida. La gent com nosaltres podem exercir un paper cabdal a l'hora de plantejar qüestions i de desafiar la legitimitat de les decisions que s'estan prenent ara mateix. També, és clar, a l'hora de realitzar anàlisis ben clars de la veritable naturalesa del problema i de les possibles sortides que se n'ofereixen.
Alternatives
Necessitem començar a exercir de fet el nostre dret a la ciutat. Hem de preguntar què és més important, el valor dels bancs o el valor de la humanitat. El sistema bancari hauria de servir a la gent, no viure a costa seva. I la única manera en que serem capaços d'exercir el dret a la ciutat és agafant les regnes del problema de l'absorció de l'excedent capitalista. Cal socialitzar l'excedent de capital, i fugir per sempre del problema del 3% d'acumulació. Som ara en un punt on continuar indefinidament amb una taxa de creixement del 3% arribarà a generar uns costos ambientals tan enormes, i una pressió sobre les situacions socials tan tremenda, que ens hi veurem abocats a una crisi financera rera l'altra.
El problema central és com es poden absorbir els excedents capitalistes d'una manera productiva i rendible. En la meva opinió, els moviments socials han de coalitzar-se en torn a la idea d'aconseguir un major control sobre el producte excedent. I encara que jo no recolzo un retorn al model keynesià del tipus que teniem als 60, em sembla fora de dubte que aleshores hi havia un control social i polític força més gran sobre la producció, la utilització i la distribució de l'excedent. L'excedent circulant es derivava envers la construcció d'escoles, hospitals i infraestructura. Això és el que va treure de les seves caselles la classe dominant i va causar un contramoviment a finals dels 60: no tenien prou control sobre l'excedent. Tanmateix, si s'atèn a les dades disponibles, hom veu que la proporció d'excedent absorbit per l'Estat no ha variat gaire des del 1970; el que va fer, doncs, la classe capitalista fou frenar una ulterior socialització de l'excedent. També van aconseguir transformar el mot “govern” en el mot “governança”, tot fent poroses les activitats governamentals i empresarials, la qual cosa permet situacions com la que tenim a l'Irak, on contratistes privats van munyir implacablement les mamelles del benefici fàcil.
Crec que som davant d'una crisi de legitimació. En els passats trenta anys, s'ha repetit un cop i un altre la pensada de Margaret Thatcher, segons la qual “no n'hi ha, d'alternativa” a un mercat lliure neoliberal, a un món privatitzat, i si no reeixim en aquest món, és per culpa nostra. Penso que es molt difícil dir que, enfrontats a una crisi d'execucions hipotecàries i desnonaments immobiliaris, s'ajuda els bancs però no les persones que perden el seu habitatge. Pots acusar els desnonats d'irresponsabilitat, i als EEUU no deixa d'haver-hi un component fortament racista en aquesta acusació. Quan la primera onada d'execucions hipotecàries va colpejar zones com Cleveland i Ohio, va resultar devastadora per a les comunitats negres, però la reacció d'alguns va ser, si fa no fa, aquesta: “doncs què us esperàveu? Els negres són gent irresponsable”. Les explicacions de la crisi preferides de la dreta són en termes de cobdícia personal, tant pel que fa a Wall Street, com pel que fa a la gent que va demanar prestat per a comprar-se un habitatge. Allò que miren de fer és carregar la culpa de la crisi a les seves víctimes. Una de les nostres tasques consisteix en dir: “no, no es pot fer això en absolut”, i mirar després d'oferir-ne una explicació, d'aquesta crisi, com un fenòmen de classe: una determinada estructura d'explotació es va ensorrar i està en vies de ser desplaçada per una altra estructura encara més profunda d'explotació. És molt important que aquesta explicació alternativa de la crisi sigui presentada i discutida públicament.
Una de les grans configuracions ideològiques que està en vies de formar-se té a veure amb el paper que haurà d'exercir en el futur la propietat de l'habitatge, un cop que comencem a dir coses com que cal socialitzar bona part del parc d'habitatges, ja que des dels anys 30 hem tingut enormes pressions a favor de l'habitatge individualitzat com a forma d'assegurar els drets i la posició de la gent. Hem de socialitzar i recapitalitzar l'educació i l'assistència sanitària públiques, a més de la provisió d'habitatge. Aquests sectors de l'economia cal que siguin socialitzats, juntament amb la banca.
Una política radical, més enllà de les divisions de classe
Hi ha un altre punt que cal reconsiderar: el treball i, particularment, el treball organitzat és només una petita peça d'aquest conjunt de problemes, i només hi juga un paper parcial, en el que està passant. I això per una raó ben senzilla, que es remunta a les limitacions de Marx a l'hora de plantejar la cosa. Si diem que la formació del complex Estat-finances és absolutament cabdal per a la dinàmica del capitalisme (i, òbviament, n'és, de cabdal), i si ens preguntem quines forces socials actuen per tal de contrarrestar o promoure aquestes formacions institucionals, cal reconèixer que el treball mai no ha estat en primera línia d'aquesta lluita. El treball ha estat en primera línia en el mercat de treball i en el procés de treball, i tots dos són moments vitals del procés de circulació, però el gruix de les lluites que s'han desenvolupat al voltant del vincle Estat-finances han estat lluites populistes, a les quals el treball només parcialment hi ha estat present.
Per exemple, als EEUU dels anys 30 hi va haver un fotimer de populistes que donaven suport als atracadors de bancs Bonnie i Clyde. I actualment, moltes de les lluites en curs a l'Amèrica Llatina tenen una direcció més populista que no pas obrera. El trebal sempre ha tingut un paper molt important a jugar, però no crec que ara mateix estem en una situació a la qual la visió convencional de proletariat com a avanguarda de la lluita sigui de gaire ajut, quan l'arquitectura del vincle Estat-finances (el sistema nerviós central de l'acumulació de capital) és el tema fonamental. Pot haver-hi èpoques i llocs on els moviments proletaris resultin de gran importància, per exemple, a la Xina, on els auguro un paper críticament decisiu que, en canvi, no veig al nostre país. El que resulta d'allò més interessant és que els treballadors de l'automòbil i les empreses automobilístiques són ara mateix aliats davant del nexe Estat-finances, de manera que la gran divisió de classe que sempre va haver-hi a Detroit no s'hi dóna ja, o no de la mateixa manera. El que ara està passant és un nou tipus, completament diferent, de política de classe, i algunes de les formes marxistes convencionals de veure aquestes coses ensopeguen en el camí d'una política veritablement radical.
També és un gran problema per a l'esquerra que molta gent pensi que la conquesta del poder de l'Estat no ha de jugar cap paper a les transformacions polítiques. Crec que estan bojos. A l'Estat radica un poder increible, i no se'n pot prescindir com si no tingués importància. Soc profundament escèptic pel que fa a la creença segons la qual les ONG i les organitzacions de la societat civil són en vies de transformar el món; no perquè les ONG no hi puguin fer res, sinó perquè cal un altre tipus de concepció i de moviment polítics, si volem fer alguna cosa davant la crisi principal en decurs. Als EEUU, l'instint polític és molt anarquista, i tot i que jo simpatitzo força amb bastants punts de vista anarquistes, les seves inveterades protestes contra l'Estat i la seva negativa a fer-se'n amb el control constituixen un altre obstacle travessat en el camí.
No crec que estem en una posició que ens permeti determinar quins seran els agents del canvi a la present conjuntura, i està claríssim que seran diferents a les distintes parts del món. A hores d'ara, als EEUU, hi ha signes de que la classe dels executius i gestors empresarials, que han viscut dels ingressos procedents del capital financer tots aquests anys, estan enfadats i poden radicalitzar-se una mica. Molta gent ha estat acomiadada dels serveis financers, i en alguns casos, han arribat a veure executades les seves hipoteques. Els productors culturals estan prenent consciència de la naturalea dels problemes que afrontem, i de la mateixa manera que als anys 60 les escoles d'art van esdevenir centres de radicalisme polític, no cal descartar la reaparició de quelcom de semblant. Podriem veure l'apogeu d'organitzacions transfrontereres, a mesura que les reduccions a les trameses de diners enviades escampin la crisi a indrets com el Mèxic rural o Kerala.
Els moviments socials han de definir quines estratègies i polítiques volen desenvolupar. Nosaltres, els acadèmics, no hauriem de veure'ns mai en el paper de missioners en els moviments socials; el que hauriem de fer és encentar converses i xerrar sobre com veiem la naturalesa del problema.
Dit això, m'agradaria proposar-vos algunes idees. Una d'interessant als EEUU ara mateix és que els governs municipals aprovin ordenances anti-desnonament. Crec que hi ha molts llocs a França on han fet això. Llavors podriem muntar una empresa municipal d'habitatge que assumís les hipoteques i tornés al banc el principal del deute, renegociant els interessos, perquè els bancs han rebut una pila de diners, suposadament, per a gestionar això, encara que no ho fan.
Una altra qüestió clau és la de la ciutadania i els drets. Penso que els drets a la ciutat s'haurien de garantir per residència, independentment de quina ciutadania o nacionalitat tingueu. Actualment, s'està negant a la gent tot dret polític a la ciutat, llevat que tenguin la ciutadania. Si ets inmigrant, no en tens, de drets. Crec que cal encetar lluites al voltant dels drets a la ciutat. A la Constitució brasilera tenen una clàusula de “drets a la ciutat” que versa sobre els drets de consulta, participació i procediments pressupostaris. Penso que de tot això podria resultar una política.
Reconfiguració de la urbanització
Hi ha als EEUU possibilitats d'actuació a escala local, amb una llarga tradició en qüestions medioambientals, i en els darrers quinze o vint anys els governs municipals han estat sovint més progressistes que el govern federal. Hi ha ara mateix una crisi a les finances municipals, i versemblantment hi haurà protestes i pressions sobre Obama per a que ajudi a recapitalitzar els governs municipals (cosa que figura ja en el paquet d'estímuls). Obama ha deixat dit que aquesta és una de les coses que més l'amoïnen, especialment perquè molt del que està passant es desenvolupa a nivell local; per exemple, la crisi hipotecària subprime. Com vinc defensant, les execucions hipotecàries i els desnonaments han d'entendre's com a crisi urbana, no com a crisi financera: és una crisi financera de la urbanització.
Una altra qüestió important és pensar políticament sobre la forma de convertir en un component estratègic alguna mena d'aliança entre l'economia social i el món del treball i els moviments municipals com el del dret a la ciutat. Això té a veure amb la qüestió del desenvolupament tecnològic. Per exempl: jo no veig cap raó per a no tenir un sistema municipal de suport al desenvolupament de sistemes productius com l'energia solar, per tal de crear aparells i possibilitats més descentraltizades d'ocupació.
Si jo hagués de desenvolupar ara mateix un sistema ideal, diria que als EEUU hauriem de crear un banc nacional de re-desenvolupament i, dels 700 mil miliones que van aprovar, destinar-ne 500 mil per a que aquest banc treballés amb els municipis per tal de recolzar els veïns colpejats per l'onada de desnonaments. Perquè els desnonaments han estat una mena de Katrina financer en molts aspectes: han arrasat comunitats senceres, normalment comunitats pobres negres o hispàniques. Doncs bé; entres en aquests veïnats i retornes la gent que hi vivia i les reubiques sobre un altre tipus de base, amb drets de residència, i amb un tipus diferent de finançament. I cal fer verds aquests barris, creant-hi oportunitats d'ocupació local.
Puc, doncs, imaginar una reconfiguració de la urbanització. Per a fer alguna cosa en matèria d'escalfament global, necessitem reconfigurar totalment el funcionament de les ciutats nord-americanes; pensar en pautes completament noves d'urbanització, en noves formes de viure i de treballar. Hi ha un munt de possibilitats a les quals l'esquerra caldria que prestés atenció; tenim oportunitats reals. I aquí és on tinc un veritable problema amb alguns marxistes que semblen pensar: “Sí, senyor! És una crisi, i les contradiccions del capitalisme acabaran de resoldre's ara, d'una manera o d'una altra!”. No és aquest moment de triomfalismes, és moment de fer-se preguntes i plantejar-se problemes. De moment, jo crec que la manera en que Marx va plantejar les coses no està exempta de dificultats. Els marxistes no comprenen ben bé el complex Estat-finances de la urbanització, són terriblement matussers a l'hora de entendre això. Però ara hem de repensar la nostra posició teòrica i les nostres possibilitats polítiques.
Així que, tant com l'acció pràctica, cal tornar a pensar teòricament moltes coses.
David Harvey és un geògraf, sociòleg urbà i historiador social marxista de reputació acadèmica internacional. Entre els seus llibres traduits al castellà: Espacios de esperanza (Akal, Madrid, 2000) i El nuevo imperialismo (Akal, Madrid, 2004). Actualment és Distinguished Professor en el CUNY Graduate Center de Nueva York. El seu últim llibre és A Brief History of Neoliberalism [traducció castellana: http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=365, Madrid, Akal, 2007]. Manté un més que recomendable bloc: http://davidharvey.org/
El text és una conferència transcrita i editada per Kate Ferguson i Mary Livingstone. Mínima Estrella l'ha traduit al castellà per a SINPERMISO. Versió catalana a http://enfocant.net
http://enfocant.net/noticia/estem-realment-davant-de-la-fi-del-neolibera |
This work is in the public domain |
|
|
