Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: corrupció i poder
Dimissions i diàleg
per llibertat	30 mar 2009
Els policies han de protegir la llibertat. Si no ho fan, són delinqüents. Ells i els qui els manen. Josep Maria Terricabras (1999)
Els fets dels darrers dies han evidenciat la gran distància que existeix entre la majoria de la població i el poder, aquest poder detentor de violència militaritzada, mediàtica i econòmica que administren les institucions. Els fragments visionats de la violència policial dels Mossos a les càrregues contra els estudiants han posat al descobert que la “salut democràtica” que tant prodiguen els responsables del govern autònom del Principat no és tal, sinó més aviat una degeneració d’un mal enquistat que ha perviscut heretat des de les estructures del franquisme. I com a tal mal, difícilment s’eradicarà si no hi apliquem una vacuna de ruptura i depuració. Perquè aquest mal ja està arrelat a la nostra societat en un entramat d’interessos que faran tot el possible per perpetuar aquesta dominació. Els símptomes són clars: no hi hagut dimissions ni diàleg, ni la més mínima voluntat de diàleg. Els pedaços aplicats a la malaltia no l’aturen, i només la podrem combatre si som capaços d’aplicar-hi una sèrie d’intervencions radicals. Dimissions La solució més recurrent que es planteja davant d’una situació com aquesta (l’escàndol per l’ús indiscriminat i fins sàdic de la violència per part dels antiavalots) és el de la reclamació de les dimissions dels responsables polítics. És el joc polític del parlamentarisme i de la claca mediàtica. Tanmateix, no s’intenta correspondre a la voluntat popular de situar de nou allò que estava en desordre, sinó més aviat ordenar el propi puzle del poder sense que res canviï. Ni tan sols la imatge de fons: fan tot el possible per mantenir la capacitat d’imprimir el terror quan convingui. Si convé sacrificaran algun cap visible dels qui han provocat aquest terrabastall, però continuaran mantenint en ple funcionament, de dalt a baix, l’estructura necessària per a repetir episodis repressius com els d’aquesta setmana. I de molt pitjors. Un indicatiu del funcionament de la pròpia democràcia parlamentària que tant prodiguen seria que a uns fets tan greus els seguís una investigació i les dimissions dels màxims responsables. En aquest cas, les investigacions es demoren per tal que s’esvaeixi l’actualitat de la notícia, mentre els membres del cos armat implicat en aquests fets distorsiona i distribueix proves falses en el seu profit. I es guanya temps amb l’objectiu que les responsabilitats no esquitxin responsabilitats dins del marasme del poder autònom. La dimissió dels màxims responsables segurament no solucionarien el problema, però apuntarien a una voluntat d’afrontar-lo i potser ens convenceria que no tot l’organigrama del poder institucional resta podrit. Que potser existeixen resistències a aquest enquistament autoritari. Podem optar per aquest marge de bona fe, però l’actitud immobilista i cohesionada de tot l’arc parlamentari català (CiU, PSC, ERC, IC-V i PP a la una) ens demostra tot el contrari: en les qüestions d’ordre, per tal que tot continuï igual, aquests partits han realitzat l’aposta pública de beneir i santificar la violència dels Mossos d’Esquadra en la càrrega de la Universitat. Acrítics i units per la violència. En els anys de la governadora Julia García Valdecasas l’Esquerra Independentista ja va exposar que la reclamació de la seva dimissió no resoldria el problema. Que els efectes repressius de la Brigada político-social continuarien sent els mateixos. Malgrat això, es va exigir la seva dimissió. Molts dels polítics a sou que ara fan pinya per evitar la depuració de responsabilitats en aquests fets, polítiques i tècniques, en el seu dia van exigir que la governadora de tarannà franquista fos depurada del seu càrrec. Els fets d’aquest any són segurament molt més greus que les càrregues al cinema Princesa o a la UAB el 1999. Però la “normalitat democràtica” silencia la condemna d’aquests fets, ofega la mínima crítica interna i es demora en profit de la seva pròpia supervivència. Entre el 1999 i el 2009 han canviat el color dels uniformes i l’estil de les porres. Però la policia de substitució ha perfeccionat els seus mètodes. I els governants també. A dreta llei, el discurs que convindria articular des d’una perspectiva democràtica és que la depuració d’aquest mal estructural s’ha d’aplicar a l’arrel i fins als seus caps: la dimissió de Joan Saura, més enllà dels caps de turc sacrificats, hauria d’estar acompanyada de la depuració dels formadors i dissenyadors d’aquests policies que agredien estudiants, periodistes i qualsevol altra persona per pura visceralitat. Començant pels elaboradors del marc alegal que permet aquesta mena d’agressions i fins dels responsables de l’Escola de Policia que els ensinistra perquè actuïn com autèntics mercenaris. Diàleg Amb aquest panorama sembla inútil reivindicar el diàleg, front una casta política i institucional cada cop més allunyada dels interessos i de la sensibilitat de la major part de la població, una casta unida per forts interessos que no només s’entossudeix a fer oïdes sordes, sinó que a més envia els seus gossos de presa com a interlocutors. La invocació propagandística del Diàleg realitzada fins a l’excés des d’aquests estaments ha topat amb la realitat. Paradoxalment, aquells que més han explotat aquest terme amb finalitats electorals o hipnòtiques ara han posat tota la carn a la graella per tal d’anul.lar qualsevol pont de diàleg, de participació i de decisió col.lectiva. La vena tirànica del conseller Josep Huguet o col.laboracionista del rector Dídac Ramírez han posat de manifest la dimensió dels interessos econòmics i polítics que amaguen una operació com l’aplicació del Pla Bolonya. Una situació, la imposició sense diàleg dels icebergs d’interessos econòmics, que es repetirà en altres conflictes futurs: només cal esperar per veure com es desenvoluparan els conflictes sindicals, els nombrosos projectes que atempten contra el territori i la salut de les persones o la implantació de la LEC. L’Esquerra Independentista ha demostrat aquest cop estar a l’alçada de les circumstàncies. La manifestació de dijous ha mostrat que la reivindicació dels estudiants contra Bolonya i la denúncia de la violència policial no només no és minoritària, sinó que a més a més parteix d’uns plantejaments madurs i compartits per gran part de la societat catalana. I no només per la seva capacitat tàctica de burlar la provocació i la intoxicació mediàtica. L’organització de la manifestació va mostrar que, front als discursos teledirigits que deformen tot aquest moviment contestatari, la realitat és tota una altra: l’ús de la violència i la manca de llibertats són cosa del poder. Un poder (polítics professionals, Mossos, opinadors, gestors) desacreditats i confusos davant d’una nova realitat creixent que els combat.
Mira també: http://llibertat.cat
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more