|
|
|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
Españoles, Valdecasas ha muerto
|
|
|
per una entre tants |
19 feb 2009
|
[Setmanari Directa]
“Españoles, Valdecasas ha muerto”
El símbol d’una dècada de repressió a Catalunya va morir el passat 5 de febrer, víctima d’una malaltia neurodegenerativa |
Ella, la dama de ferro. El maldecaps de tantes i tants. La virreina d’Aznar sota els anys de plàstic: del plàstic de les porres, del plàstic de les pilotes de goma, del plàstic de les mil mentides. Julia Garcia Valdecasas Salgado –ella– va morir el passat 5 de febrer als 65 anys. El símbol visible i implacable de nou anys de repressió, esdevingut també la carota titellaire catalana de l’arribada de l’aznarisme al Poder, amb el seu dens tel de prepotència i arrogància. Durant uns anys, un cop dimitida cap a amunt sent nomenada ministra d’Administracions Públiques i abandonada l’esfera pública per malaltia, va córrer el rumor que patia Alzheimer, encara que l’ABC va desvetllar la passada setmana que patia Parkinson. Irreprimible afegir doncs: com Franco. Amb un pedigrí familiar franquista que esparvera de por, neboda del fundador de Falange Española i filla del rector franquista de la Universitat de Barcelona d’infausta memòria, Júlia García-Valdecasas Salgado (Barcelona, 1944) era, abans de res, la filla del seu pare. Aquell que va expulsar 166 alumnes a perpetuïtat, que va expulsar també 69 professors, que va obligar 15.000 alumnes a rematricular-se de nou i que va ordenar infinites incursions policials a la universitat durant la dictadura.
La demòcrata Valdecasas, terrible sinestèsia, era una integrista hispànica de socarrel. Una mena de Thatcher local cañí de tamboril i pandereta. Paradigma fonamental també del que es cou en el si de l’oligarquia metaurbana i metafalangista de l’élit barcelonina. Al selecte i restringit club burgés per excel·lència, al Círculo Ecuestre, és on Aznar la va conéixer personalment i, diuen els que saben, en va quedar corprès. S’hi afegia també el fet que estava casada endogàmicament amb Javier Añoberos, membre fundador de la UPN navarresa amb el carnet número 21, la dreta ultramontana més tradicional. Inspectora d’Hisenda com Aznar, abans de ser la delegada a Catalunya de l’agència tributària, havia passat pels butacots del RCD Espanyol. I abans, havia regentat una farmàcia. De controlar els calers i els impostos va passar, per designació personal d’Aznar, a controlar la policia a “l’autonomia hostil catalana”. I així ens va anar. D’ascendència gallega, se’ns va estrenar amb un discurs en català sobtat –alguna mà mal intencionada fa repartir el discurs, escrit en un temible català fonètic-, perquè García-Valdecasas, resident a la zona alta del ghetto de Pedralbes, secció fortificació Tres Torres, mai va parlar català, ni tan sols en la intimitat. Fidel a la nissaga familiar, va reinventar i reaplicar la política d’ordre públic del franquisme: tractar la ciutadania com enemic interior a controlar i sotmetre, dispensar qualsevol mobilització com un acte llindant a la delinqüencia i recuperar i encetar de nou l’equiparació inquisitorial entre dissidència i terrorisme.
A diferència dels que avui gestionen la repressió de debò en i des del silenci, Valdecasas se’n ventava. Era el fet diferencial de Doña Julia, falcona neocon que feia oberta apologia de cada hematoma sofert, de cada estirabot repressiu, de cada muntatge fabricat a la cuina de les mentides. Obsessionada malaltissament amb la migració pobre i el moviment okupa, i amb una irreversible tendència psico-paranoica a veure Jarrai arreu, va generar un ampli consens social: perquè mai una delegada ha tingut tantes peticions de dimissió des de tants diferents sectors. I és que l’herència Valdecasas deixa un saldo en la memòria de prop de 2.000 detinguts, 700 entre 1996 i 2001. En la retina queda l’estrena, manu militari i helicòpter de matinada inclòs, el desallotjament del cinema Princesa el 1996; la violació de l’autonomia universitària i les llistes negres d’estudiants arran de la violenta càrrega policial a la UAB el 1999, condemnada pels rectors de les 512 universitats europees; els 50 ferits i 22 detinguts a la rebentada policial de la manifestació altermundista contra el Banc Mundial de juny de 2001; l’equiparació amb ETA de les massives protestes contra la desfilada; o els 109 detinguts en les protestes contra la cimera de la UE el 2002. I el xarop de canya, reiteradament sòrdid i monòton, contra tantes protestes i mobilitzacions, protagonitzats en bona mesura pels vailets dels Grup VI d’Informació i les UIP, que van ocupar cada raval dels barris de Barcelona. Era el retorn directe, pel túnel del temps i per si mai havien marxat, dels ‘hàbils interrogatoris’ policials descrits per Montalban, de militants encanonats a boca de canó al mig del carrer i de –dolorosa síntesi repressiva– la mort de Jorge Bolancel ‘Bolan’, el jove de Cornellà que, detingut per una protesta contra les ETT, es va abocar a les vies del tren després de dos interrogatoris policials en plena era Valdecasas. Mai es va investigar res. Repressió i impunitat: la mateixa cara de la mateixa sinistra moneda.
Metàstasi del seu “A por ellos!” condensat als nostres carrerons, ordenat des de les seves avingudes per una nissaga plutocràtica instal·lada a la medul·la de l’Estat. Dir això, ajustant-se a la realitat, tampoc és dir gaire, malgrat la premsa confon respecte pel dolor aliè amb no dir les coses pel seu nom. Jorge Fernández Díaz, company de partit i diputat pel PP, va definir ahir la trajectòria política de Julia García Valdecasas com la d’una vida “al servei de l’Estat”. Fet i fet, el mateix que reivindica aquest obituari. I encara més. Per què va ser Sánchez Fornet, secretari general del Sindicato Unificado de Policia (SUP), qui el 1999 i arran de la càrrega a la UAB durant la visita d’Aznar, va declarar que na Julita impulsava “un de les polítiques policials més dures mai conegudes”. Fins i tot, el 2004, el ministre d’Interior i avui portaveu del PSOE, José Antonio Alonso, va reconèixer en privat a un diputat català a Madrid els desfases de “l’era Valdecasas”. Fins i tot, el jutge Eduardo Navarro, en sentència ferma del 1999, va concloure que els informes del seus vailets d’informació del Grup VI, als qui tanta ampla màniga va concedir, no diferien dels informes de la sinistra Brigada Político Social del franquisme. Literal de sentència ferma 101/99: “els informes remesos semblen redactats més aviat per l’extinta BPS franquista que per un cos policial pertanyent a un Estat de Dret”. Fins i tot –ens hem oblidat?– 72 organitzacions i entitats encapçaldes per la FAVB i Justícia i Pau van interposar una querella criminal contra la Delegada del Govern, que quasi l’asseu a la banqueta del acusats: els seus policies –encara actius avui-, ben camuflats amb mocadors independentistes i barres il·legals de coure, havien orquestrat perfeccionament la rebentada policial de les protestes contra el BM.
Allà va ser quan el crit de ‘Valdecasas dimissió’, catarsi de memòria, es va difuminar entre dues generacions de lluita. Les que van patir el pare i les que van patir la filla. Símbol i senyal d’una transició malparida, on els que segueixen manant de veritat, manegant el poder real, són els que van guanyar la guerra. No hi ha història sense contrahistòria, deia el poeta. I és ben cert. Perquè el fantasma de l’ovella negra que tant va combatre ‘la delegada de ferro’ es podria trobar també a casa seva també: l’oncle José Maria Garcia-Valdecasas, que va ser fidel home de confiança de Negrin, va fugir de l’horror de la victòria dels nacionals per Portbou i va enfilar l’exili republicà a Mèxic. Perquè, fet i fet, si la justícia no fa memòria, és ben just que la memòria faci justícia.
Descansa no sé si en pau. Ella. Que mai ens va deixar descansar. Com escrivia fa poc Santiago Alba Rico a propòsit de la mort de la seva àvia, Júlia Garcia-Valdecasas ha tingut una mort a l’antiga: “la mort com un acte individual de rendició, com tragèdia íntima i interrogant filosòfic, com fatal confirmació d’un cos que encara cal vetllar, és cada cop més una excepció en el nostre món. La guerra, l’atemptat, l’accident, la catàstrofe natural llencen des del cel la seva cossa d’acer, sense avisar, i fonen mil, dos mil, cent mil cossos d’un sol cop”. La finitud natural dels dies, l’àdeu humà i humanístic del temps viscut i compartit, es revela, en un món embogit de destrucció i bombardejos, com un privilegi. La mort de Julia Garcia Valdecasas: la mort que no va tenir Jorge Bolancel. Que és la vida que li van robar. |
Mira també:
http://www.setmanaridirecta.info
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Españoles, Valdecasas ha muerto
|
|
per Lucas |
21 feb 2009
|
|
Molt bon article. Gràcies |
|
|
