|
|
|
|
|
Notícies :: educació i societat : especulació i okupació |
|
parc central del poblenou, una crÃtica urbanÃstica
|
|
|
per Hotel barcelona |
25 des 2008
|
de Salvador Clarós i Ferret, membre del Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum Ribera del Besòs, i de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou:
Parc del Centre del Poblenou, una crítica urbanística (Resum)
En els anys 90 l’ajuntament de Barcelona va aprovar el Pla Especial per a l’Obertura de la Diagonal des de les Glòries fins el Besòs, en el qual es contemplava una gran zona verda a meitat de recorregut, sobre els traçats de la Diagonal i de Pere IV. El procés d’execució de l’obertura i urbanització de l’avinguda va ser llarg i acabà coincidint, entrats els 2000, amb el pla urbanístic Per a la transformació de les àrees industrials del Poblenou, conegut com el Pla 22@. Per la seva importància, ambdós plans completaven la gran transformació del llevant de Barcelona: el primer comunicava la ciutat fins el Besòs, pel fet de donar continuïtat a la malla cerdà, i el segon fixava els usos i atorgava nou paper a una perifèria cridada a desenvolupar un altre rol de més centralitat. Mancà però als urbanistes municipals una visió integrada i de conjunt de tota la zona del Poblenou. Ignorant-se mútuament i sense els necessaris estudis previs d’impacte, de mobilitat, de paisatge urbà, de patrimoni... cada pla va anar pel seu costat. L’emplaçament previst pel Parc del Centre, just a l’encreuament estratègic de la Diagonal amb Pere IV, era precisament el nou centre i el nou pol articulador que no es va percebre com a tal perquè la mirada de l’urbanista va planar distant i fragmentada sobre la zona sense apreciar suficientment el relleu social i els valors d’un teixit urbà amb referents estructurants de primer ordre com fàbriques patrimonials o com el traçat històric de la vella carretera de Mataró o com les relacions dels diferents nuclis urbanitzats amb l’eix central de la Rambla del Poblenou, el centre històric. A la miopia urbanística se li va sumar poca ambició per a bastir un espai públic de veritable qualitat, i el resultat, obra de l’arquitecte Jean Nouvelle, acabà en un inesperat arxipèlag d’illetes envoltades per murs vegetals que no està a l’altura del rol urbanístic de màxima centralitat que es deriva de la seva privilegiada posició.
Paraules clau: Parc Central, Jean Nouvel, Diagonal, Can Ricart |
PARC DEL CENTRE DEL POBLENOU, UNA CRÃ?TICA URBANÃ?STICA
La inauguració del Parc del Centre del Poblenou, obra vinculada a la obertura de la Diagonal entre les Glòries i el Besòs i a la gran transformació de la zona del Poblenou, ha culminat un llarg procés de planejament i execució. L’espai públic que es va inaugurar l’abril de 2008, al bell mig del nou eixample del Poblenou, és el resultat dels sòls de cessió per a zona verda de diferents unitats d’actuació del pla urbanÃstic d’obertura de la Diagonal, que va ser aprovat durant els anys 90. La construcció del parc va comportar l’expropiació de velles i obsoletes indústries, però també altres teixits urbans entorn de Pere IV, amb gran impacte en el paisatge històric del Poblenou.
El procés de gestió urbanÃstica s’allargà fins els primers anys del nou segle enmig d’un munt de contenciosos que en retardaren l’execució. Però no fou aquesta la única raó de l’endarreriment: la relativament gran extensió de la zona verda prevista (unes 6 hectà rees) en un emplaçament emblemà tic com aquell generava un problema de pèrdua de densitat i de dispersió, alhora que feia difÃcil resoldre al mateix temps les necessitats vials. Se succeïren algunes propostes que no acabaren de convèncer ningú. Mentre tant i en el decurs del planejament, veié també la llum la darrera gran intervenció per a la transformació de les à rees industrials del Poblenou -el pla 22@- que se superposaria tant en l’espai com en el temps a l’obertura de la Diagonal. El recosit urbà que s’anava teixint grà cies a la penetració dels carrers de l’eixample en el Poblenou, hauria aconsellat redefinir criteris de connectivitat i sobretot d’articulació i de cohesió de tot el conjunt. Però llavors s’improvitzà sobre la marxa.
Mentre els urbanistes rumiaven com resoldre aquelles quasi sis hectà rees entre zona verda i vials, altres peces del puzle del Poblenou s’anaven posant també en qüestió. En concret, es replantejava l’adjacent pla de millora urbana de la Unitat 1 del Parc Central de la MPGM22@ amb el fi d’incorporar al planejament la fà brica de Can Ricart i els antics tallers Oliva Artés, dues peces del patrimoni industrial, à rduament reivindicats per la insistent pressió ciutadana, que proporcionarien alguns referents culturals i urbanÃstics tal com demandava aquella situació de caos provocada per una demolició excessiva i per la falta d’idees estructurants.
L’encà rrec a Jean Nouvelle
En constatar que hi havia mala peça al teler, l’alcalde Joan Clos va fer aposta per l’arquitecte Jean Nouvelle, enlloc de fer-la per la obra. Nouvel va donar prioritat a la seva imaginació i fantasia creativa abans que a l’encaix del parc en el context urbà . No va tenir en compte que, per la seva posició en la malla urbana del Poblenou, el parc havia de jugar el rol de gran plaça cèntrica amb la missió d’atraure l’entorn en comptes defensar-se’n. En conseqüència no es podia limitar a ser un bonic jardà botà nic, o un espai urbà de recés sinó que, en la seva concepció, havia d’esdevenir un sistema viu i complex articulador de la malla central del Poblenou. Però totes aquelles consideracions quedaven ben lluny del coneixement de l’arquitecte, el qual va concebre una obra que brillés per si mateixa al marge de la ciutat. El resultat final i el cost de la proesa urbanÃstica (més de 20 milions d’euros) no compensa ni de tros la manca de rol articulador que calia haver prioritzat.
Un parc emmurallat
L’escenari del Parc del Centre, on s’entrecreuen la Diagonal amb la vella carretera de Mataró (PereIV), determinant el nou centre geomètric del Poblenou va ser desaprofitat. Nouvel ha concebut quatre microplaces que tan sols assoleixen la categoria de parc per addició i en qualsevol cas per la única voluntat de qui vol vendre el producte com a tal. Estan concebudes cada una d’elles com a unitats independents d’un arxipèlag selvà tic i irreal. El mateix Jean Nouvel ha explicat que els murs de formigó coberts de vegetació que empresonen les places son per aïllar i protegir el ciutadà en l’interior de les agressions de tot el que l’envolta. Quin horror!
L’absurd arxipèlag vegetal dona l’esquena a la ciutat i es desentén dels futurs equipaments a tocar del conjunt patrimonial de primer ordre que és Can Ricart. Interromp el traçat de Pere IV, tal vegada la única via que el travessa que, junt amb la Diagonal, era del tot imprescindible per històrica i referencial. I, per si fos poc despropòsit, ignora també la metropolitana avinguda Diagonal, a la qual el pretès parc hi contraposa una façana semblant a la d’un cementiri de més de 300 metres interromputs únicament pels carrers que el travessen.
La Diagonal que no dialoga amb el barri
El Parc del Centre del Poblenou fa evident una falta de reflexió sobre el conjunt. L’obertura de la Diagonal havia de respondre a alguna cosa més que a l’obsessió per perllongar i completar l’avinguda fins el mar. El planejament urbanÃstic hauria d’haver encarat en primer terme la necessitat d’una Diagonal menys encamisada, més extravertida i dialogant, buscant la orientació mar-muntanya, que és la bona. És ben sabut que, en aquesta zona, espais públics com la Rambla Prim o la Rambla del Poblenou gaudeixen d’un extraordinari dinamisme, quasi difÃcil d’explicar si no és per la seva simplicitat i per una lògica barcelonina d’orientació espacial, que és precisament i per oposició la mateixa lògica que aboca al fracà s altres direccions com la de l’avinguda Icà ria, el passeig Taulat o el de GarcÃa Faria.
La nova Diagonal, que va des de les Glòries fins el Fòrum, peca de poca permeabilitat en el sentit mar-muntanya, generant diversos murs infranquejables al llarg d’aquell recorregut (figura 2). El primer, que té més de 200 metres de llarg, és el que determina el perÃmetre del recinte comercial de les Glòries. A l’extrem contrari, a la zona Fòrum i a continuació de l’hotel Princess, el centre comercial de Diagonal Mar projecta un mur de 300 metres per la banda sud-est de l’avinguda. A continuació, però a la banda muntanya, s’hi troba una nova muralla de més de 300 metres de llarg: son els edificis d’habitatges cooperatius de Diagonal Mar construïts en els anys 60. La nova muralla del Parc del Centre, també amb 300 metres de llarg, condemna definitivament la Diagonal al paper de corredor i alhora barrera arquitectònica que separa enlloc d’unir vells i nous teixits urbans. Aquesta caracterÃstica segregacionista és una constant en tota l’avinguda des de les Glòries fins el Besòs, quan el més lògic hauria estat projectar la gran zona verda del centre del Poblenou en la direcció mar-muntanya, englobant els equipaments culturals de Can Ricart per obtenir un espai verd amb activitats i vida pròpia. Un espai públic pensat per a ser transitat, per irradiar i per comunicar entre les dues vessants de l’avinguda. Per connectar, en definitiva, enlloc d’aïllar.
Qui pensa la ciutat?
Ja fa massa que a Barcelona flaquegen les idees. Domina una prà ctica urbanÃstica irreflexiva i fragmentaria, tal vegada postmoderna. Responsables polÃtics i urbanistes estan més fixats en “els efectes especialsâ€?, com diria el filòsof Jean Baudrillard, que no pas en l’essència de la ideologia urbana, interclassista i democrà tica. L’espai públic que és el de les relacions urbanes està sent substituït per una simulació del mateix, que com els focs d’artifici sorprèn i deixa perplexos als ciutadans. Desorienta fins el punt que la majoria de professionals urbanistes i intel·lectuals callen i atorguen, és a dir, no s’atreveixen a dir el que pensen perquè no volen enfrontar-se al suposat “glamourâ€? d’una èlit pija formada per arquitectes i polÃtics de moda. Els ciutadans cada cop més desubicats, més perplexes, més turistes en la seva pròpia ciutat...
Cal preguntar-se per què no s’ha escomès una transformació urbanÃstica de tota la zona del Poblenou amb coherència entre els diferents plans urbanÃstics, tal com demanava el teixit social-ciutadà , que hauria permès articular solucions globals? El cas és que l’ajuntament de Barcelona no ha tingut en compte les opinions dels agents socials que venen advertint fa temps què una ciutat no és la suma d’excentricitats arquitectòniques, superposades a un conjunt de promocions urbanÃstiques fetes irreflexivament i amb independència les unes de les altres. De crÃtica no n’ha faltat en els darrers anys, però la sordera de l’esquerra en el poder la ha resistit. Ja seria hora que es reconeguin els errors i es posi fil a l’agulla per rectificar-los. Una de les primeres coses que caldrà fer és enderrocar els murs del Parc del Centre del Poblenou per tal d’integrar aquell espai públic al barri i a la ciutat.
Bibliografia
CAPEL, Horacio. El modelo Barcelona: un examen crÃtico. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2005. 117 p.
CAPEL, Horacio. De nuevo el modelo Barcelona y el debate sobre el urbanismo barcelonés. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de GeografÃa y Ciencias Sociales, Universitat de Barcelona, 25 de enero de 2006, vol. XI, nº 629. http://www.ub.es/geocrit/b3w-629.htm
GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÃ’RUM RIBERA BESÃ’S. Un patrimoni únic, un futur brillant, un model de fer ciutat. Can Ricart-Parc Central de Barcelona. Nou projecte. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de GeografÃa y Ciencias Sociales, Universitat de Barcelona, 30 de abril 2005, vol. X, nº 580. http://www.ub.es/geocrit/b3w-580.htm
GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÃ’RUM RIBERA BESÃ’S. Proposta de Pla Integral de Patrimoni Industrial de Barcelona. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de GeografÃa y Ciencias Sociales, Universitat de Barcelona, 5 de mayo de 2005, vol. X, nº 581 http://www.ub.es/geocrit/b3w-581.htm
GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM RIBERA BESÒS. Can Ricart, patrimoni, innovació i ciudadania. Volum I, Estudis i propostes. Barcelona: Fundació Antoni Tapies, 2006.
CLARÓS, S. De la Ciutat dels Prodigis a la Barcelona social. Biblio 3W, Revista Bibliográfica de GeografÃa y Ciencias Sociales, Universitat de Barcelona, Vol. XII, nº 751, 30 de septiembre de 2007. http://www.ub.es/geocrit/b3w-751.htm>;
CLARÓS, S. El Parc Central del Poblenou: un altre error de concepte. Fòrum de la Ribera del Besòs, abril de 2007. http://www.forumriberabesos.net/blog/?p=243
CLARÓS, S. El Parc Central, un error que ve de lluny. El Poblenou Nº 48, revista editada per l’associació de Veïns del Poblenou, març de 2007, pags. 11 i 12. http://www.elpoblenou.cat/contents/revista/pdf/PobleNou48.pdf
© Copyright Salvador Clarós i Ferret, 2008
© Copyright Biblio3W, 2008 |
Copyright by the author. All rights reserved. |
|
|
