Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal
La política nord-americana i els moviments d’oposició
24 des 2008
Virginia Rodino. Aquesta activista del moviment antiguerra i anticapitalista dels EUA, ens explica la situació política al cor de la bèstia i l’estat de la classe treballadora i els moviments socials després de les eleccions.
[Article de la revista L'Heura]



El primer debat presidencial entre Barack Obama i John McCain va tenir lloc a finals de setembre. El debat sâhavia dâenfocar en els afers internacionals i la política exterior, però el desastre econòmic dels EUA i el costós salvament de Wall Street van eclipsar els temes de la guerra, el terrorisme i la âGuerra contra el Terrorâ?, dedicant els candidats gran part del debat al tema de la crisi econòmica.

La cobertura mediàtica i les declaracions oficials de diferents governants i experts en finances sobre la crisi econòmica van mostrar que el treballador de peu no pot ser ignorat. No pot ser apartat amb lâexcusa fàcil de què la gent comuna no pot entendre les complexitats de les institucions bancàries i financeres i que és millor deixar aquests temes en mans dels experts i els polítics.

Així, quan una llei va aparèixer al Congrés proposant que el govern federal tingués el poder de comprar milers de milions de dòlars en valors de canvi problemàtics per salvar el sistema financer dâEUA âusant diners dels contribuentsâ, centenars de protestes als carrers dâarreu del país, i milers de trucades, faxos, correus electrònics i cartes van arribar als membres del Congrés demanant que no hi hagués cap rescat.

Molts diputats, tant demòcrates com republicans, en aquest any dâeleccions van trobar prudent votar contra aquesta llei i adoptar la retòrica de preocupar-se per âMain Streetâ? âo sigui, la gent del carrerâ en comptes de només mirar per Wall Street. A la primera votació, el Congrés va rebutjar la llei, però després de la seva aprovació al Senat, la cambra baixa la va acceptar. Ara estem esperant per veure com els membres dâambdós partits intenten balancejar el seu compromís amb Wall Street, la classe dirigent i el sistema econòmic dâexplotació en què estan enclavats, mentre pateixen la constant pressió dels votants nord-americans dins la lluita de classes.

La classe treballadora nord-americana avui en dia
Aquesta última crisi financera domèstica ve després dâaltres dues crisis: la de lâescalada de preus del petroli âon la gent ha dâelegir entre escalfar les seves cases, pagar el lloguer o menjar, o ha de canviar de treball perquè no es poden permetre el viatge a la feina cada diaâ, i la crisi de les hipoteques escombraries, en la qual aquelles persones que creien que eren de classe mitjana i se sentien protegides dels errors del sistema van perdre les seves cases perquè no podien pagar, i mai podran, els préstecs contrets per comprar les seves cases.

A aquestes crisis cal agregar les múltiples vexacions i injustícies que ja pateix la classe treballadora als Estats Units. Uns 46 milions de nosaltres no tenim assegurança sanitària i no tenim accés a una atenció regular i de qualitat. Hi ha gairebé 10 milions de desocupats i sâhan perdut 600.000 llocs de treball més des de gener de 2008. A més de 37 milions ens va tocar viure lâúltim any en la pobresa. Més dâun de cada cent adults està empresonat, un total de més de 2.300.000 ciutadans, arribant al trist rècord, tant absolut com en percentatge, del país amb més gent empresonada de tot el món.

Dâaquí que puguem entendre la popularitat de la campanya de Barack Obama no sols com un suport liberal âi rentador de culpesâ a un candidat afroamericà, sinó com la real i absoluta desesperació dels milions de nord-americans que no poden tornar a asseureâs a esperar un canvi, sinó que clarament necessiten que el món canviï simplement per poder sobreviure.

Durant dècades hem vist, sentit, llegit i reconegut que els afroamericans són els més oprimits entre nosaltres âels més empresonats, els més empobrits, els que més pateixen la brutalitat policial, els més enviats a les guerresâ, els més exclosos de lâestil de vida que lââAmèrica de classe mitjana blancaâ? ara està perdent.

Així que si un home afroamericà no pot entendre la terrible situació a què els treballadors de cada color, sector i credo sâenfronten, llavors qui pot?

Eleccions presidencials
El problema amb la campanya dâObama, tristament, és el mateix que va tenir la campanya de Kerry, les de Gore, tant a la presidència com a la vicepresidència; la de Clinton, la de Carter, la de Kennedy, i així successivament amb tota la llista dâil·lustres demòcrates abans que ells.

Si continuem basant-nos en polítiques dâidentitat en comptes de polítiques basades en la condició de classe, llavors, nosaltres com a ânacióâ?, continuarem el camí de les guerres i ocupacions dirigides pels demòcrates, el camí de les recessions i depressions econòmiques amb demòcrates al comandament. Per a això no importa la raça, el gènere o lâedat del líder elegit, sinó que el que importa en les crisis geopolítiques, econòmiques i ambientals a què ens estem enfrontant com a comunitat global són les prioritats del candidat triat. Prioritzaran el benefici abans que la gent?

En una entrevista feta el 2001, en ser preguntat sobre la diferència entre els principals partits dâEUA, lâhistoriador i activista radical Howard Zinn va comentar: âEls republicans celebren sopars per recol·lectar fons on paguen $400.000. Els demòcrates només exigeixen $300.000⦠Els demòcrates i els republicans estan del mateix costat de la lluita de classes. Tenen visions lleugerament diferents. Els demòcrates són part dâuna classe alta que està més disposada a fer concessions a les classes baixes per mantenir el seu poder.â?

Zinn va dir: â als nord-americans ens han fet creure que som una nació i que estem units, i tenim el llenguatge per justificar aquesta línia de pensament. Tenim frases com âseguretat nacionalâ, âinterès nacionalâ o âdefensa nacionalâ. El que això implica és que qualsevol cosa que es faci en pro de lââinterès nacionalâ es fa per a tothom. La âdefensa nacionalâ ens defensa a tots. La âseguretat nacionalâ és per a tots els nord-americans, no per a la seguretat dâuns pocs. I per tant ells tenen por a permetre que la noció de classe entri en la consciència popular. Però quan li pregunten a la gent âaixò es veu una vegada i una altra en les enquestesâ âCreu vostè que el país està controlat per un petit grup de persones molt poderoses?â el vuitanta-cinc per cent respon âSíâ. La gent ho sap.â?

Avui en dia, tal com ha denunciat el candidat presidencial independent Ralph Nader (àrab-americà) i la candidata del Partit Verd, Cynthia McKinney (afroamericana), el Partit Demòcrata està tan subjecte als interessos corporatius com ho està el Partit Republicà. Per il·lustrar aquest punt, només cal un cop dâull a les contribucions a les campanyes demòcrata i republicana de només alguns negocis i indústries. De 311 milions de dòlars més de la meitat són per al Partit Demòcrata.

Mentrestant, els sindicats, representant la força de treball organitzada dâEUA, van contribuir amb $756.158 a ambdós partits: només el 0,24% del que la gran indústria ha aportat.

Les enormes contribucions corporatives a les campanyes electorals, les distorsions dels mitjans de comunicació, que no cobreixen els temes, sinó la personalitat i lâaparença física dels candidats; i un sistema de col·legi electoral que fa irrellevant el vot popular, demostra clarament que la classe treballadora nord-americana continuarà sent una força de contrapès no a través de les urnes ni de la política electoral, sinó mitjançant els moviments de masses. Després de tot, el sufragi femení, els drets civils, la regulació del treball infantil, les normes de salut laboral i els drets de gais i lesbianes no van ser aconseguits a través de lâelecció dâun president ni un Congrés, sinó a través de lâeducació de masses, desobediència civil massiva i la mobilització al carrer.

Els moviments de masses als EUA
En resposta a la constant explotació de la força de treball nord-americana, la taxa de sindicalització als EUA ha crescut al 2008. Per primera vegada des dels anys 70. A la primera meitat de 2008, el nombre de treballadors americans afiliats a sindicats es va incrementar en 583.300 respecte al 2007. Un moviment laboral en expansió és indicatiu dels contracops que els treballadors han hagut dâorganitzar per intentar aconseguir la supervivència de les seves famílies i el seu propi benestar.

Com ha ocorregut en el passat, podem veure diferents moviments de masses convergint. El 2006, dels 151,1 milions de treballadors, un 15,6% âés a dir, 23,6 milions de treballadorsâ havia nascut en altres països. El mateix any, va haver-hi 19,7 milions dâempleats assalariats de més de 16 anys i nascuts en un altre país. Dâaquests, 1,9 milions (un 8,5 per cent) eren membres de sindicats. El percentatge dâestrangers entre els sindicalistes es va incrementar dâun 8,9% el 1996 a un 12,3% el 2006.

Segons lâEnquesta de la Comunitat Americana de 2006, de lâOficina de Censos dâEUA, hi havia 37.547.789 estrangers als EUA, el 12,5% del total de la població. En aquest any, el país va veure manifestacions increïblement massives amb milions de persones reclamant drets per als immigrants, i no simplement en les principals metròpolis com a Nova York i Los Angeles, sinó al Mig Oest, normalment dòcil, o al Sud, políticament repressiu. Culminant el Primer de Maig de 2006, les comunitats dâimmigrants es van manifestar, per sobre de tot, com a ï?µ
treballadors; treballadors que patien explotació laboral.

No obstant això, la gran tragèdia del moviment sindical als EUA continua sent la seva estratègia fallida de donar suport a un partit corporatiu que anteposa els interessos dels accionistes i els propietaris a les necessitats dels treballadors. El ferri suport cap al Partit Demòcrata entrarà en els llibres dâhistòria com el Gran Experiment Fallit del Sindicalisme.

Perquè, encara que Bill Clinton va signar el Tractat de Lliure Comerç dâAmèrica del Nord (NAFTA) âcausant la pèrdua de 879.280 treballs entre 1993 i 2002â i encara que durant la campanya de 2004 John Kerry va començar a dubtar sobre la guerra a Iraq i a posar Afganistan al punt de mira, el moviment sindical encara recolza al Partit Demòcrata incondicionalment, amb poca o cap fiscalització quan els demòcrates es fan amb algun càrrec, des del local fins al federal.

Ja hi ha anàlisi de lâhistorial de vots dâObama i dels seus plans, que indiquen com en moltes àrees clau ell mantindrà el seu estatus quo. Amb només que li donem una mirada ràpida al seu programa en política exterior ja hi haria una veritable raó per alarmar-se. Una de les veus líders del moviment antiguerra de lâèpoca de Vietnam i anterior membre del Congrés, Tom Hayden, escriu:

âLa sòlida posició pacifista dâObama, ara sembla estar contra la guerra a Iraq o una escalada militar a Iran, el diferencia de McCain. Però Obama sâestà enfonsant perillosament en paradigmes ortodoxos sobre la guerra contra el terrorisme, la nova guerra freda o fins i tot la guerra contra les drogues en llocs com Colòmbia. Els seus (â¦) consellers polítics, mentre que emfatitzen lâús del âpoder suauâ més que el militarisme, [encara sâenfoquen] bastant més en lâimatge política que en la substància, i segueixen preocupats per mantenir els interessos dâEUA com a superpotència. Això efectivament dilueix la visió dâObama com un candidat de pau mentre que el compromet al camí de âmarxar cap a lâinfernâ.â?

Així que, si ni el moviment sindical ni el moviment de drets dels immigrants ho fan, li toca al moviment antiguerra ser el moviment de masses actual que es negui a donar el més mínim suport a un partit corporatiu que també es beneficia de les guerres, de les ocupacions i de les campanyes imperialistes.

El moviment antiguerra als EUA
A la recent Convenció Nacional Republicana a Minneapolis, i en la Convenció Nacional Demòcrata a Colorado, els manifestants antiguerra âaccions televisades dutes a terme per Veterans dâIraq Contra la Guerra (Iraq Veterans Against the War, www.ivaw.org) inclosesâ van tenir una presència nombrosa. No obstant això, les protestes van ser més grans contra la convenció republicana ââmilersâ? de participants, en comptes de âcentsâ?â, mentre el missatge de la protesta contra els demòcrates no va ser tan coherent.

Aquesta falta dâenfocament i claredat és un símptoma dâun moviment antiguerra organitzat que encara manté alguna esperança en el Partit Demòcrata i en la política electoral com un mètode clau de mobilitzar el sentiment antiguerra. United for Peace and Justice (UFPJ, www.unitedforpeace.org) âla major coalició antiguerra dâEUA, amb al voltant de 1.400 entitats adheridesâ finança un lloc de lobbista per intentar persuadir als diputats del Congrés en temes antiguerra.

La seva més recent campanya nacional contra la guerra va ser un dia dâacció descentralitzada on a 25.000 persones seâls va demanar exercir de voluntaris per anar casa per casa a picar a âUn Milió de Portes per la Pauâ?. Lâobjectiu era arribar als votants i convèncer-los de signar un compromís de portar les tropes a casa abans de finals de 2009. Encara que hi ha molts mèrits en tal interacció cara a cara i en lâorganització local, aquesta va ser una campanya iniciada per True Majority i USAction, organitzacions liberals que es defineixen com âDemòcrates Progressistesâ? dins lâespectre polític. Presumiblement lâobjectiu dâarribar a aquest milió de votants és el de, a continuació, animar-los a votar per Barack Obama, el âcandidat de la pauâ?.

No hi ha hagut informe de lâèxit o no dâarribar a un milió de votants per al 20 de setembre. I el temps aviat dirà si contactar amb almenys desenes de milers de nous individus, que encara no tenien connexió amb cap organització antiguerra, farà créixer el moviment, atès que aquesta gent va ser contactada en primera instància com votants potencials del Partit Demòcrata més que com activistes potencials contra la guerra que podrien organitzar una concentració, un fòrum o una manifestació.

Després del 20 de setembre, lâactivitat més important llistada al lloc web dâUFPJ era una campanya dâassetjament amb preguntes per pressionar als candidats, o bé a oficials que ja ocupen càrrecs. Hi ha registres de les votacions del Congrés per veure què va votar cada parlamentari, hi ha agendes dels esdeveniments públics de McCain i Obama i una guia del votant de la UFPJ. No hi ha cap indici de que les candidatures de Nader-González o de McKinney-Clemente representin el tipus dâagenda en política exterior, plans econòmics i un ferm programa antiguerra i antiimperialista que sâalinea perfectament amb la missió de la UFPJ.

Ometent aquestes dues campanyes, per no ser part dels dos grans, sâaccepta que la gent dels Estats Units només té lâopció dels dos partits corporatius i que el millor que podem fer és pressionar-los perquè atenguin les qüestions que ens interessen. També hi ha darrera la creença que les campanyes presidencials de tercers independents no valen la pena, encara que aquestes ja defensen els temes que ens importen a la majoria de nosaltres i reflecteixen els nostres propis valors.

Els dos partits corporatius i el centrisme dels moviments populars de masses on deixen als 54 milions dâamericans que no estan registrats per votar? O què passa amb els prop de 300 milions dâamericans que no som milionaris? Atès que un alarmant gran percentatge del Congrés dâEUA (i els presidents passats) són ells mateixos milionaris, no ha dâestranyar a ningú que siguin incapaços de representar les necessitats de la gran massa de nord-americans ordinaris. Li sorprèn a algú que el Senat i el Congrés votessin el rescat a Wall Street, tenint en compte que són milionaris i accionistes i que ells mateixos tenen interessos personals per prevenir un col·lapse financer?

LâInstitut de Política Econòmica (EPI les sigles en anglès) va publicar dades mostrant els EUA com un dels països més rics del món. Però EUA també té el grau més alt de desigualtat dels països analitzats. La bretxa entre els més rics i els més pobres és més gran als EUA. Els que guanyen baixos ingressos no sols guanyen salaris relativament més baixos que les seves contrapartides, sinó que també són pitjors a causa de la limitada política social i la falta dâun Estat de benestar. LâEPI usa lâaccés a lâatenció mèdica com a exemple:

âEUA gasta més en salut (tant pel que fa al percentatge del Producte Interior Brut, PIB, com en despesa per persona) que qualsevol de la resta dels països. EUA va gastar el 15% del seu PIB en atenció sanitària el 2003, un 30% més que el segon més alt, Suïssa, amb lâ11,6%. Irlanda (7,4%), Ãustria (7,5%) i Finlàndia (7,5%) van gastar els percentatges més baixos. Fins i tot amb tants fons destinats a la salut, 46 milions de persones als EUA no tenen cobertura mèdica de cap tipus, i lâaccés és molt més limitat que a els resta països. A Canadà, Japó i Europa hi ha essencialment cobertura mèdica universal.

Els avantatges en els ingressos i les grans despeses en salut dâEUA no produeixen millors resultats si el comparem amb altres països desenvolupats, pel que fa a expectativa de vida, mortalitat infantil i pobresa. EUA té lâexpectativa de vida més baixa, la mortalitat infantil més alta i les taxes més altes de pobresa general i infantil de tots els països estudiats. Els resultats relativament baixos dâEUA en aquestes categories és simptomàtica de lâalt grau de desigualtat econòmica i lâaccés desigual a la salut.â?

La distribució desigual de la riquesa
Més que salaris o ingressos, la distribució de la riquesa és desigual, segons les xifres de lâEPI:

âAmb el temps, la riquesa sâha concentrat cada vegada més en la franja més alta. El 2004, aquells que estaven en lâ1% més alt de lâescala de riquesa van controlar més dâun terç de la mateixa. El quintil més alt (és a dir, el 20% més alt) controlava el 84,7% de tota la riquesa nord-americana, mentre que, per contra, el restant 80% només podia reclamar el 15,3% de la riquesa total el 2004.

La riquesa mitjana controlada per lâ1% més alt va ser prop de 15 milions de dòlars, mentre que va ser de 81.000 dòlars en el quintil mitjà de la distribució de riquesa.

Aproximadament un 30% dels ingressos té un valor net de menys de 10.000 dòlars.

Després de caure agudament a la fi dels 90, les taxes de pobresa es van incrementar no sols lâany de recessió de 2001, sinó en cadascun dels anys fins al 2004 (segons les dades més recents), des dâun 11,3% el 2000 a un 12,7% el 2004, quan 37 milions de persones âincloent a 13 milions de nensâ estaven en la pobresa. Aquesta és la primera vegada que la pobresa va créixer en cadascun dels 3 primers anys dâuna recuperació econòmica, un altre indicador de la natura limitada del creixement durant la citada recuperació.â?

La taxa de creixement de la productivitat és també important, i Estats Units actualment està gaudint dâuna economia extremadament productiva. En el cicle actual (2000-05), la productivitat va créixer en un 2,5%, i la del Regne Unit venia en segon lloc amb un 2,0%. Mentrestant, la mà dâobra responsable per aquest alt nivell de productivitat no ha pogut gaudir dels fruits de la seva feina tan productiva. Posat en paraules simples: els ingressos sâhan congelat per a la majoria dels treballadors en aquest període. A més a més, un desglossament dels ingressos per capita mostra que, mentre la productivitat als EUA ha contribuït a lâaugment relatiu dels ingressos en aquest país, fins i tot més significatiu és el fet que els americans simplement treballen més hores anuals.

A Europa el temps de vacances és usualment de 4 a 5 setmanes, mentre que als EUA no hi ha un mínim de vacances.

Els costos del treball als EUA no són necessàriament més alts, ja que en la manufactura nord-americana, els costos del treball estan per sota dels de set països europeus.

Aquestes crisis serveixen per aprofundir la divisió de classes en la societat nord-americana. El baix nivell de participació en les eleccions al llarg de la història del país assenyala el fet que la classe treballadora no se sent representada pels dos partits corporatius que manegen els fils governamentals.

El que els americans de peu han de continuar fent és organitzar-se dins els moviments de masses que no formen part dels partits Demòcrata o Republicà, i intentar portar els moviments socials centristes cap a lâesquerra: el moviment sindical, el moviment pels drets dels immigrants i el moviment antiguerra.

La guerra a Afganistan, les bases permanents a Iraq i unes tropes desesperadament desmoralitzada presentaran problemes a una presidència dâObama, i reptes per al moviment antiguerra americà.

Ara, igual que en els últims cinc anys, el taló dâAquil·les de les potències imperialistes continua sent Iraq i augmentar la pressió sobre lâadministració nord-americana per portar a casa les tropes assenyalarà una derrota inqüestionable per al poder militar dâEUA. Obrirà les portes a futures victòries de la classe treballadora: menys confiança en les despeses militars i més recursos per als programes socials tan necessitats, així com per la infraestructura associada.

Sigui Obama o McCain, encara necessitem tornar les tropes a casa i prevenir futures guerres i ocupacions. Així la classe treballadora dels Estats Units i la de tot el món podrà satisfer les seves necessitats. Els diners per a la gent, no per a la guerra.
Mira també:
http://fabrica.cat/

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa