Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: @rtivisme
La propaganda israeliana en acció (I)
per Llibertat.cat
Correu-e: correu ARROBA llibertat.cat (no verificat!) 		27 oct 2008
El passat 24 de setembre, el diari Avui publicava un bitllet de Xavier Rius-Sant sobre el conflicte entre Israel i Palestina:
“Un dels errors que va cometre Arafat fa 8 anys, quan no va signar l'acord amb Israel per a la creació d'un Estat palestí, va ser creure que el llavors futur president George Bush fill tindria una posició més favorable als palestins que la que tenia l'encara president Clinton. Arafat creia això perquè Bush pare havia fet gestos importants forçant Israel a acceptar un Estat palestí. Arafat va frenar la culminació de l'acord, i Bush fill va donar un xec en blanc a Sharon per dinamitar tota l'estructura de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) amb un Arafat que gairebé moriria reclòs a les ruïnes de Ram Al·lah.

Ara Bush voldria que se signés un acord entre Israel i l'ANP per aparèixer a la foto de la història. Però ningú no sap realment fins on estarà disposat el proper president dels Estats Units a pressionar Israel per tal que l'Estat palestí sigui viable, és a dir, que tingui capitalitat a Jerusalem i que es desmantellin la major part dels assentaments de Cisjordània.�

Volem comentar l’oració subordinada “quan no va signar l'acord amb Israel per a la creació d'un Estat palestí� i l’enunciat “Arafat va frenar la culminació de l’acord�, perquè pressuposen que els representants israelians van oferir a Arafat la possibilitat de crear un Estat palestí i aquest va rebutjar l’oferta. L’expressió temporal “fa 8 anys� permet una interpretació inequívoca: l’articulista es refereix a la cimera de Camp David celebrada el juliol del 2000.

Com que s’ha escrit molt sobre què es va discutir i què va passar en aquesta cimera, sorprèn que Rius-Sant assumeixi sense discussió la versió israeliana sobre el fracàs de les negociacions de Camp David II. Aquesta narrativa, que es va escampar de seguida arreu del mitjans de comunicació, va culpabilitzar Arafat d’aquest fracàs, ja que el líder palestí hauria rebutjat la proposta de Barak.

Aquesta versió de caire purament propagandístic remarcava que l’oferta israeliana era “generosa�, la millor que podia fer aquest Estat als palestins. Als Països Catalans un seguit d’articulistes (Pilar Rahola; Marta Pesarrodona, Vicenç Villatoro, etc.) es van fer eco d’aquesta narrativa, que, com passa qualsevol llegenda, presentava lleugeres variacions segons el o la rapsoda de torn.

Fins i tot el llibre Israel, el somni i la tragèdia (2004) de Joan B. Culla, considerat equivocadament un text acadèmic, no amagava el llautó i repetia fil per randa la lletania propagandística israeliana en tractar aquesta qüestió en un apartat que es titulava gens innocentment “Barak i la pau refusada�. La tendenciositat de Culla, present en altres parts del llibre, es veu en el fet que usi com a font Sholomo Ben Ami, un dels negociadors israelians a Camp David II, mentre que hi són absents les fonts palestines o d’altres de més ponderades, com ara d’Hussein Agha i Robert Malley1, un assessor de Clinton per a afers àrabo-israelians que va participar a Camp David II.
Per començar, el primer que cal fer és desemmascarar el rerefons ideològic que s’amaga darrere el concepte de “generositat�: es tracta en realitat d’un cas típic de violència simbòlica exercida pels colonitzadors de totes les èpoques. Aquesta violència simbòlica “amaga una relació de dominació, ja que només als dominadors els està permès (i poden) ser generosos, mentre que als dominats només els resta esperar (i desesperar) que el caprici o les circumstàncies dels dominadors els siguin més o menys favorables.�2 Perquè, comptat i debatut, el govern israelià era presumptament “generós� amb les terres que ocupava il·legalment des del 1967, no pas amb el seu territori.


Un cop desemmascarada la ideologia, cal anar als fets.
En primer lloc, la narrativa israeliana sobre Camp David II parteix del supòsit que les dues parts tenien (i tenen) els mateixos drets i deures i, per tant, totes dues estan obligades a fer concessions equivalents. Contra aquest supòsit, hi ha una realitat inconvertible: a Palestina, país ocupat, l’emparen la legislació internacional i les resolucions de l’ONU, mentre que Israel, potència ocupant, està obligada a complir-les. El fet que Israel hagi estat un dels campions del món en l’incompliment de la llei internacional i de les resolucions de l’ONU, la mostra més significativa del qual són els assentaments, no ens ha de fer oblidar que Palestina no està obligada a fer cap “concessió� sobre el seu territori.

En segon lloc, com qualsevol narrativa, la que ens ocupa parteix d’un punt de vista, l’israelià. Es tracta d’un fet que s’obvia massa sovint i que revela l’alt grau de naturalització d’aquesta perspectiva. Perquè si ens mirem el que va passar a Camp David II des d’un punt de vista palestí, podem concloure que va ser Israel que va rebutjar l’oferta generosa de la delegació palestina. En la seva resposta a Bark, Agha i Malley també es refereixen a aquesta qüestió:

“True, the Palestinians rejected the version of the two-state solution that was put to them. But it could also be said that Israel rejected the unprecedented two-state solution put to them by the Palestinians from Camp David onward, including the following provisions: a state of Israel incorporating some land captured in 1967 and including a very large majority of its settlers; the largest Jewish Jerusalem in the city's history; preservation of Israel's demographic balance between Jews and Arabs; security guaranteed by a US-led international presence.�

En tercer lloc, cal tenir en compte el context previ a la cimera. Així, no es poden menystenir determinats fets: d’entrada, durant el curt mandat de Barak no s’havien implementat acords sobre presoners, la retirada de l’exèrcit israelià d’algunes zones i la cessió a l’ANP de tres pobles propers a Jerusalem, alhora que havia continuat l’expansió dels assentaments, fins i tot a un ritme superior que durant el mandat de Netanyahu; d’altra banda, durant gairebé un any Barak s’havia concentrat en la negociació amb Síria i havia deixat de banda els palestins. Per tant, la política de Barak seguia les mateixes passes que els seus predecessors: dilacions en la implementació dels acords interins i colonització creixent de Cisjordània, contravenint la llei internacional i els mateixos acords d’Oslo. (clàusules finals 7 i 8 de l’article XXXI).

En quart lloc, s’obvia el fet que la delegació palestina havia insistit que la cimera necessitava de negociacions prèvies, que s’hi arribava sense cap mena de preparació. A més, Arafat va acceptar de participar-hi amb la condició que el govern nord-americà no el culpés si fracassava, una condició que Clinton va incomplir.

En cinquè lloc, s’oblida sovint que l’equip negociador nord-americà no era un agent neutral en tot aquest assumpte, ja que sempre es va mostrar volenterosa a l’hora de defensar les exigències d’Israel (anomenades eufemísticament “necessitats�) i de deixar de banda les obligacions d’aquest país amb relació a la llei internacional i les resolucions de l’ONU. Fins i tot, Aaron David Miller, un membre d’aquest equip, ho va expressar nítidament en un article força discutible en altres parts 3:

“Unfortunately, too often we lose sight of the need to be advocates for both Arabs and Israelis. The most recent example of this was the Clinton administration's effort in 1999-2000 to broker final deals between Israel, Syria and the Palestinians.With the best of motives and intentions, we listened to and followed Israel's lead without critically examining what that would mean for our own interests, for those on the Arab side and for the overall success of the negotiations. The "no surprises" policy, under which we had to run everything by Israel first, stripped our policy of the independence and flexibility required for serious peacemaking. If we couldn't put proposals on the table without checking with the Israelis first, and refused to push back when they said no, how effective could our mediation be? Far too often, particularly when it came to Israeli-Palestinian diplomacy, our departure point was not what was needed to reach an agreement acceptable to both sides but what would pass with only one -- Israel.�

En aquest sentit no és gens anecdòtic que Dennis Roos, una de les persones més destacades d’aquest mateix equip negociador i actual assessor de recerca del Washington Institute for Near East Policy (WINEP), un think-tank pro-israelià creat el 1985 pel que John Mearsheimer i Stephen Walt anomenen el lobby israelià nord-americà, escampés a cor què vols la llegenda israeliana sobre Camp David II4 .

I en cinquè lloc, aquesta narrativa sempre deixa d’explicar què va oferir realment Barak a la delegació palestina: un “Estat� sense continuïtat territorial a Cisjordània i amb sobirania limitada, ja que Israel en controlava les fronteres exteriors. A més, l’Estat hebreu s’annexionava el 9,5 de Cisjordània per evitar de desmantellar gran part dels assentaments i durant un llarg període de temps “arrendava“ un 10% més d’aquest territori, al llarg de la vall del Jordà; per contra, a canvi dels terrenys annexionats, Israel i els mediadors nord-americans oferien una quantitat de terreny israelià molt inferior i de pitjor qualitat. Finalment, tampoc s’abordava seriosament el tema dels refugiats, tot i que la delegació palestina estava disposada a fer concessions en aquest terreny, i amb relació a Jerusalem Est la proposta era força confusa pel que fa a quines parts quedaven sota sobirania palestina, sobretot tenint en compte que els palestins tenien dret a reclamar-ne la totalitat.

Per certificar que el que Israel va oferir “generosament� a Camp David II era inacceptable per la delegació palestina i que la versió israeliana sobre el que va succeir només era propaganda, no hi ha res millor que reproduir les paraules d’un dels negociadors israelians, Sholomo Ben Ami, en el transcurs d’un debat amb Norman Finkelstein al programa Democracy Now (14-2-2006):

SHLOMO BEN-AMI: Yes, yes. Okay, the last third part of the book, as Dr. Finkelstein says, there is the diplomat, and this same diplomat still behaves in a way as a historian when he says in this book that Camp David was not the missed opportunity for the Palestinians, and if I were a Palestinian I would have rejected Camp David, as well. This is something I put in the book. But Taba is the problem. The Clinton parameters are the problem, because the Clinton parameters, in my view— [La negreta és nostra.]

Per tant, resulta obvi que la suposada oferta israeliana tenia ben poc a veure amb un Estat viable i amb el desmantellament de la majoria dels assentaments que reclama el mateix Rius-Sant, raó per la qual s’entén encara menys l’inici del seu article. En tot cas, aquest article revela com determinades campanyes propagandístiques fan forat en el discurs de persones que no comparteixen, si més no totalment, el punt de vista de l’emissor d’aquestes campanyes .

[En el proper article tractarem una variant posterior de la narrativa propagandística israeliana, difosa al nostre país per Jordi Argelaguet. Aquesta variant deixa en un segon terme Camp David i remarca que el rebuig palestí es va produir a les negociacions de Taba de gener de 2001.]

Notes:

1. Vegeu a Internet l’article “Camp David: the tragedy of errors� i les respostes a Dennis Ross i Edu Barak.

2. Vegeu, on s’analitza el mateix concepte amb relació amb unes declaracions de president espanyol Jose Luis Zapatero.

3. “Israel’s lawyer�, publicat al Washington Post el 23 de maig de 2005.

4. Vegeu la crítica que en fa Norman Finkelstein.

5. Es refereix al llibre Scars of War, Wounds of Peace: The Israeli-Arab Tragedy.
Mira també:
http://llibertat.cat

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La propaganda israeliana en acció (I)
per MB 28 oct 2008
Genial, això és també indymedia. Això hauria de ser indymedia. Molt bon article i molt interessant. El nacionalisme català va ser prosionista durant molt de temps i encara queda gent com la Pilar Rahola que defensa una posicio ideològica de supervivència del poble jueu i no fa cap cas a un debat molt més objectiu i pragmàtic com és el dels drets humans. Parlem dels drets humans de la gent que està sotmesa a un estat amic, occidental i democràtic. No només la poblacio palestina sino també la israeliana.
Re: La propaganda israeliana en acció (I)
per Ibn Warraq 28 oct 2008
Genial, l'única propaganda bona és palestina i àrab. Els arabs que viuen a Israel gaudeixen de més drets politics i socials que la majoria de la resta d'àrabs als seus mateixos països. En realitat no us importen una merda els drets humans. Al Líban mateix els libanesos es passen pels collons els drets humans no només dels palestins sino dels immigrants que hi viuen. El mateix passa amb Jordània, Siria, Dubai, etc. Ara podeu seguir abocant més propaganda palestina i àrab a Indymedia.
Re: La propaganda israeliana en acció (I)
per Joan 28 oct 2008
Israel és la única democràcia a tot l'Orient mitjà i la seva religió no predica volarse pels aires, si algú pensa que deixare de donarlis suport es que somia truites.
Sindicato Sindicat