|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal : guerra |
|
La Crisi en els seus textos (20081017)
|
|
per Didac Lopez
Telèfon: 930000000
Adreça: Esplugues, Baix Llobregat |
18 oct 2008
|
|
L'esclat de la bombolla financera, alimentat per l'esclat de la bombolla immobiliària, prèviament generada per la fugida arran de l'esclat de la bombolla de les empreses .com fa que The Onion es demani quina haurà de ser la propera bombolla |
L'esclat de la bombolla financera, alimentat per l'esclat de la bombolla immobiliària, prèviament generada per la fugida arran de l'esclat de la bombolla de les empreses .com fa que The Onion es demani quina haurà de ser la propera bombolla. http://www.theonion.com/content/index . Una comentarista del blog d'en Paul Krugman proposa una resposta: "poorhouses!" http://krugman.blogs.nytimes.com/2008/10/17/an-alternative-solution/#com. Al capdavall, alguna gestió s'haurà de fer davant l'augment de la pobresa (que hom xifra en 250 milions de pobres com a conseqüència de la "bombolla de preus alimentaris"). Aquestes gestions es faran als països rics, és clar, on l'augment de la pobresa serà contemplada per la casta dirigent com un factor d'inseguretat. En David Fernández ens adverteix sovint que davant la crisi, el manteniment del sistema exigirà un recrudiment de les mesures de policialització i de control social. Unes mesures que es vendran en nom de la seguretat ciutadana, per bé la majoria dels ciutadans no podran evitar caure en una espiral d'insegurització.
Immanuel Wallerstein posa l'accent en una mirada més a llarg termini http://mrzine.monthlyreview.org/wallerstein161008.html .
Quan Wallerstein diu:
Ja som al començament d'una depressió mundial completa amb una extensa desocupació gairebé a tot arreu. Pot prendre la forma d'una deflació nominal clàssica, amb totes les conseqüències negatives per la gent corrent. O pot prendre la forma, una mica menys probable, d'una inflació descontrolada, que és simplement una altra forma en la qual els valors deflacionen, i que és fins i tot pitjor per la gent corrent.
A hores d'ara poca gent trobaria aquestes afirmacions exagerades. I potser tenen raó els que diuen que aquesta percepció és part del problema. En tot cas, és en la visió a llarg termini on Wallerstein proposa dos elements que no gaudeixen de gaire popularitat:
- el cicle econòmic, en el sentit dels cicles de Kondratieff, d'expansions i contraccions amb una durada certament variable (des de 20-30 a 60 anys, segons les èpoques i la forma de comptar). Wallerstein considera que la darrera fase A d'un cicle de Kondratieff va tenir lloc entre el 1945 i el 1973.
- el cicle d'hegemonia geopolítica, de durada més llarga. El cicle de l'hegemonia econòmica-política nord-americana arrenca, segons Wallerstein, el 1873, assoleix el cim el 1945, i comença a declinar en els anys 1970.
La qüestió dels temps apareix de nou amb tota la força. L'actual fase B del cicle de Kondratieff no ha estat uniforme ni molt menys, amb períodes de creixement i d'ensulsiada. El problema és que els creixements han estat sempre precaris, s'han traslladat poc (a diferència del cicle de 1945-73) a un augment relatiu de benestar i no han comportat una redistribució de renda ni entre països ni entre classes. Wallerstein s'arrisca potser una mica massa en fer entrar en l'equació la tendència final ("els tres costos bàsics de la producció capitalista -personal, inputs i impostos- pugen de forma gradual com a percentatge del preu viable de venda"), i dur-ho a la seva conseqüència lògica:
Podem afirmar amb confiança que el sistema actual no pot sobreviure. El que no podem predir és quin nou ordre serà elegit per substituir-lo, perquè serà el resultat d'una infinitat de pressions individuals. Però tard o d'hora, s'instal·larà un nou sistema. No serà un sistema capitalista sinó que pot ser molt pitjor (encara més polaritzador i jeràrquic) o molt millor (relativament democràtic i relativament igualitari) que aquest sistema. La tria d'un nou sistema és la principal lluita política mundial dels nostres temps.
La frase de Wallerstein fa que pensar. Perquè quan Sarkozy i els seus aliats parlen de "refundar el capitalisme" ja podem comptar en què pensen. L'accent cal posar-lo, doncs, en el grau de polarització, autoritarisme i jerarquització que impliqui cada projecte econòmic-polític (és a dir, a quin dels dos pols socials s'adreça). Malauradament, tot sovint, els discursos econòmics es perden en polèmiques epifenomèniques d'individualisme-col·lectivisme o d'intervenció estatal-laissez faire. Recuperar l'individualisme de l'època de les cabanes de fusta no passa d'utopisme, i el caràcter reaccionari d'alguns defensors es mostra en el fet que condemnen molt més les mesures de social welfare que no pas les de corporate welfare. Quant a la intervenció estatal, cada estat i cada burocràcia apareix en un doble vessant: de comitè executiu del sector social en el qual recolza i de bandada de depredadors-carronyaires amb interessos propis. Intervencions i passotismes són mecanismes per a uns objectius, i és en aquests objectius on cal posar el debat.
Publicat primer a Disponibilitat Permanent. Autoria Didac López |
Mira també:
http://didaclopez.blogspot.com
|
This work is in the public domain |
