El que valia abans de vacances ara és una utopia i l’any passat és una història remota. Les borses cauen a plom i cap intervenció dels poders públics, per massiva i universal que sigui, no aconsegueix generar un corrent apreciable d’estabilitat, i menys encara de confiança. Ningú no es refia de ningú i tothom recela de tothom.

Vint anys després del col·lapse del comunisme, el sistema guanyador, el que va decretar la fi de la història, es pregunta què li està passant i no hi ha resposta. Els culpables –per avarícia– més evidents són els que exigeixen ajuda immediata i els depredadors d’abans ara amenacen el món sencer d’arrossegar-lo en la seva pròpia caiguda. Tot s’acaba sense que res no comenci.