Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: un altre món és aquí : globalització neoliberal : laboral
Crisi…? De quina crisi parlem?
09 set 2008
En els últims mesos, el terme més repetit és el de "crisi". Tots/es parlem dâella, però la pregunta que hem de fer-nos és: âde quina crisi parlem o ens parlen?â?. Perquè la classe treballadora duu ja molts anys sofrint la crisi econòmica i laboral.
cartell de_65Hores.jpg
LâEconomia espanyola va créixer nominalment en lâúltim decenni a una mitjana anual superior al 3 % del PIB. En aquest mateix període, els beneficis empresarials es van multiplicar en un 73 %. El model de âcreixement espanyolâ? en aquesta dècada, seguint les directrius de la globalització econòmica, es fonamenta en unes característiques que es poden visualitzar amb facilitat en els sectors considerats essencialment més âdinàmicsâ?: (1) el sector immobiliari (el maó en habitatge residencial i lâobra pública en grans infraestructures com autopistes i tren dâalta velocitat); (2) el sector turístic i de serveis; (3) el sector financer basat en el moviment virtual de capitals i en lâespeculació de terres, matèries primeres, armes, posant a la disposició dels especuladors grans quantitats de diners; (4) lâexplotació de la immigració; (5) la depredació del medi ambient; (6) la flexibilització de les condicions laborals; i (7) el desmantellament dels serveis públics, tot això emmarcat en (8) una política governamental que fomenta el consumisme i lâànsia de propietat privada.

Les grans empreses de lâIbex 35 en aquest âcasinoâ? anomenat Borsa, mouen anualment fins a un bilió dâeuros, tant com tot el PIB de lâestat espanyol. Els diners canvien de mans, sâespecula amb valors i actius ficticis i sâobtenen grans beneficis per a empreses, accionistes i especuladors sense escrúpols.

Aquestes mateixes empreses embutxaquen als seus accionistes prop de 450.000 milions dâeuros en lâúltim decenni. Aquestes mateixes empreses i persones que ara parlen de crisis, aquestes mateixes que propugnen una aplicació total del sistema capitalista i de les teories del lliure mercat, clamen ara perquè amb diners públics es cobreixin els grans forats que elles mateixes han causat en lâeconomia mundial, duent a lâextrema explotació a les persones i els recursos.

Quan això marxava així, el model âespanyolâ? era venut com resultat de lâesforç i la modernitat per a col·locar-nos entre els països més ârics i poderososâ?. Ningú qüestionava les bases sobre les quals es creixia i sobre qui es construïen els grans beneficis empresarials. Als que sempre hem criticat aquest model, seâns ha tractat de pessimistes, visionaris o derrotistes.

Un model de creixement insostenible, injust i desigual a nivell planetari, i que a lâestat espanyol atenta contra la justícia social al presentar la següent realitat:

- Gairebé un terç de les llars espanyoles són mileuristes.

- Els salaris acumulen una perduda continuada de poder adquisitiu.

- Els ingressos del 20 % de la població més rica han passat a significar 5,1 vegades els ingressos del 20 % de la població més pobra.

- La població espanyola considerada com pobra se situa en el 20 %.

- Els baixos salaris i lâalta precarietat en lâocupació expliquen en gran mesura que la població de rendes baixes hagi augmentat a un ritme superior que la de rendes mitges.

- LâEstat espanyol és un dels més desiguals en les rendes de les seves classes socials.

A aquesta situació li deien âcreixement, bonança, miracle, etc.â?, quan la realitat era ja dâuna autèntica crisi per a gran part de la societat, i de forma significativa per a la classe treballadora.

En aquest moment, hem de tenir en compte que lâatur sâha situat en el 11´5 % sense que la temporalitat hagi descendit del 33 %. LâIPC ha pujat al 5´5 % mentre els salaris segueixen perdent poder adquisitiu. Descendeix el PIB del seu creixement econòmic per sota del 1 % i es pretén incrementar la productivitat a costa dâabaratir més lâacomiadament i signant una nova reforma laboral que converteixi en paper mullat els drets dels convenis col·lectius.

Dâaltra banda, la política tributària dirigida a beneficiar al capital amb baixades dâimpostos a les grans fortunes i retallada de les cotitzacions empresarials, desemboca en una política de privatitzacions i desmantellament dels serveis públics que paguem entre tots/es.

El capital, els governs, la patronal i el sindicalisme majoritari, pretenen que âla seva crisiâ? la paguem els de sempre: els treballadors/es, estafats amb les Reformes Laborals i les polítiques de consum insostenible que han fet desaparèixer els serveis públics i les garanties de drets per a tots/es.

No hem dâignorar que aquest procés dâempobriment de la majoria consolida la globalització capitalista, des dâuna concepció autoritària, repressiva i militarista de la societat, fomentant lâincrement del negoci armamentista, com lâespeculació salvatge sobre lâenergia i lâagricultura, sent capaços de condemnar a la fam a desenes de milions de persones en tot el món. Aquest procés global de reculades lâestem patint de manera especial en el cas de la UE, on assistim a un procés antidemocràtic dâimposició dâun tractat/constitució rebutjat una vegada i una altra en referèndum.

Una imposició acompanyada dâaltres mesures que juntament amb lâautonomia dotada al Banc Central Europeu constituïxen el germen dâuna autèntica dictadura econòmica. Ens referim al Tractat de Lisboa confirmat pel sindicalisme majoritari per a imposar la flexibilitat laboral i lâacomiadament lliure. La directiva Bolkestein que ens imposa el desmantellament dels serveis públics. La directiva de la vergonya, de retorn de la immigració, que restringeix moviments i drets de les persones immigrants, quan ja no serveixen com mà dâobra barata, consolidant la violació dels drets civils de milions de treballadors. I la més recent directiva de les 65 hores sobre la Jornada de Treball, que la perllonga i considera el treball assalariat pel temps que lâempresari determini, com un deure, impedint la vida social de les persones.

Enfront dâaquesta imposició necessitem una cultura de la resistència contra el consumisme, contra el creixement pel creixement. Necessitem sortir al carrer per a parar aquesta màquina dâinjustícies i desigualtats anomenada economia de mercat i construir una societat que respecti el medi ambient, el treball digne, el temps de vida col·lectiu de les persones lligat a la producció de béns socials suficients per a tots/es. Necessitem intensificar els conflictes i regirar les consciències.

Necessitem aprendre col·lectivament a gestionar els recursos i la satisfacció de les necessitats de totes i tots. Necessitem que el protagonisme i la gestió de la vida social sigui assumida cooperativament. Necessitem conquistar la igualtat real de drets per a tots i totes. I necessitem que això sâexpressi en els carrers, en els mitjans de comunicació, en les fàbriques⦠Necessitem mobilitzar-nos en el nostre dia a dia i caminar tots/es junts/es cap a una vaga general.

SP Comitè Confederal CGT

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa