|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme |
|
OBAMA: EL SOMNI ?, tercera crònica des dels EUA
|
|
|
per Francesc Arnau i Arias |
06 ago 2008
|
|
Mumia Abu-Jamal, en el seu article de 23 de juliol, ens crida l'atenció, entre altres coses, en el fet que el Poder no concedeix mai res, sense lluita. Això ja ho deia Frederic Douglas, un gran lluitador contra l'esclavatge, en temps d'Abraham Lincoln, a qui va donar suport, quan es va presentar a les eleccions presidencials de l'època. Però això no va impedir a Douglas criticar Lincoln, quan aquest anava massa a poc a poc, o quan no es movia en absolut. I penso que tant de bo ara, tots els qui recolzen Obama siguin capaços de fer igual, arribat el cas. |
Harlem 5.- Mumia Abu-Jamal, en el seu article de 23 de juliol, ens crida l'atenció, entre altres coses, en el fet que el Poder no concedeix mai res, sense lluita. Això ja ho deia Frederic Douglas, un gran lluitador contra l'esclavatge, en temps d'Abraham Lincoln, a qui va donar suport, quan es va presentar a les eleccions presidencials de l'època. Però això no va impedir a Douglas criticar Lincoln, quan aquest anava massa a poc a poc, o quan no es movia en absolut. I penso que tant de bo ara, tots els qui recolzen Obama siguin capaços de fer igual, arribat el cas. Dic això perquè he vist algunes samarretes massa incondicionals. N'hi ha una en què es veuen les cares de Martin Luther King i del propi Obama. Del primer diuen que era el somniador ("the dreamer"); i del segon diuen que es el somni ("the dream"). Em sembla massa, francament...
Aquí encara cal fer mes esforços, per no quedar-se encantat davant de la pantalla del televisor o de la de l'ordinador. Si no vas amb compte, al cap de poca estona sembles un gat, al mig d'un carrer, enlluernat pels fars d'un cotxe. Per això és bo, de tant en tant, fer ús de la premsa escrita. La portada de "The New York Times" d'avui, està perfectament en consonància amb la pel·lícula que feien ahir nit, a la TV: "Un dia de la vida a l'Irak". Una pel·lícula de ficció, feta amb molts mitjans, on es veuen els valents i esforçats marines ianquis, com lluiten, maten i moren contra els pèrfids muhaidins... en defensa de la democràcia. Així mateix, el Times de Nova York, com gairebé cada dia, publica la foto de la guerra corresponent, en colors, juntament amb les cròniques i comentaris editorials, que contenen aproximadament el mateix missatge mediàtic de la pel·lícula.
La pel·lícula està molt ben feta, per aconseguir els objectius imperialistes que persegueix. Si la veuen aquests xavals joves, que constitueixen la carn de canó susceptible de ser reclutada cap al front de guerra, quedaran convençuts que la raó està del cantó de les tropes nord-americanes i que, a l'Irak o a qualsevol altre racó recòndit del planeta, els cal complir sempre amb el seu deure, quan es porta l'uniforme de l' exèrcit dels USA. Encara que això signifiqui matar i, per descomptat, morir.
Segons quina sigui la predisposició de l' espectador, fins i tot s'hi poden trobar detalls romàntics, en aquest tipus de guerres. De vegades, els espies i torturadors de la CIA són presentats com els dolents, objecte de crítica i tambe d'atac físic directe per part dels honestos marines...
ELS MISSATGES SUBLIMINALS.
I davant d'aquests missatges subliminals, la gent encara queda més indefensa i influïda que davant dels missatges de la premsa escrita. Amb el diari a la mà, tu pots passar i repassar. Comparar. Pots pensar per què una noticia que, segons el teu modest criteri, hauria d'ésser a la primera plana, està en una plana interior i de número parell. O per què una altra que a tu et sembla que no dóna per tant, és a la primera o, almenys, a una plana interior senar.
En els diaris nord-americans, els comentaris editorials estan cap al final del diari, a l'avantpenúltima pàgina, amb número parell. De vegades em sembla que queden molt amagats, aquests editorials. No és més logic que hi hagi una proximitat i fins i tot una simetria entre els temes que es situen a primera plana i els que després són objecte de comentaris editorials? Atesa la circumstància que l'editorial expresa l'opinió del diari com a col.lectiu, semblaria plausible que el criteri per destacar un tema fos coincident amb el criteri de triar-lo després, per comentar-lo. Però no. I aquesta falta de concordància encara se'm fa més evident ara, aquí, en temps de campanya electoral (falten nomes tres mesos per a les eleccions). Si un candidat esternuda això és, a la primera plana o a la TV, motiu d' un informatiu especial...
LA INDEFENSIÓ CIUTADANA
En la indefensió ciutadana davant de la intervenció de l'Estat, em sembla que hi ha una graduació molt clara. Per exemple, quan en aquesta piscina de Harlem es veu aquesta gent senzilla, grans i petits, que circulen pel complex esportiu del centre cívic, no costa gaire d'imaginar la seva reacció davant dels papers que la policia ha deixat, a l'entrada, al costat dels programes d'activitats populars per a aquest mes d'agost, activitats majoritàriament dedicades als nens. Més de la meitat del full és ocupat per set paraules molt grosses i un número de telefon: "IF YOU SUSPECT TERRORISM CALL THE NYPD 888..." I després, amb lletra petita, et donen les instruccions per fer la trucada. Primer has d'informar del sexe del sospitós, despres la raça, l'edat... i així fins a dotze característiques personals, que la policia demana. El full acaba recordant que la policia de Nova York necessita que tu siguis els seus ulls i les seves orelles.
No és probable que els usuaris de la piscina estiguin fent trucades a cada moment, però el que sí que és segur és que la lectura involuntària d'aquestes lletres, cada vegada que passen per davant de la tauleta, els produeix l'efecte que desitgen els ideòlegs del president Bush: se sobresalten i alguns que potser estaven a punt de perdre la por, provocada pels atacs de l' Onze de Setembre del 2001, la recuperen així, amb aquests detalls que semblen petits.
L'ENTERRAMENT DEL SENYOR CHERNE LLOYD.
De la mort d'aquest advocat de 57 anys, Cherne Lloyd, i del seu defensat, Mutulu Shakur, actualment empresonat a Atlanta, ja n'hem parlat en una crònica anterior. Ahir es varen fer els seus funerals, aquí a Harlem, en un tanatori de St. Nicholas Avenue, a prop de casa seva. La tristesa que reflecteixen les cares dels assistents no té res a veure amb cap mena d'abatiment. Al contrari, la cerimònia se'ns presenta com a una celebració, un cant a la vida, que ha de servir tothom per a tirar endavant, per a continuar la lluita. Abunda la gent de cinquanta cap amunt. Alguns s'acosten al micro i prenen la paraula. Gent que ell havia defensat als tribunals, gent que havia treballat amb ell... també hi ha una pantalla elevada, on es van succeint les fotografies que recorden diversos episodis de la vida de la persona morta.
A mi, moltes cares em resulten familiars. Algunes les recordo de manifestacions i coses així, pero sobretot les recordo de ja fa anys, en un altre enterrament, el de la Senyora Safiya Boukhari. D'ella en parla tambe Mumia en el seu últim llibre, per ara, ("We want freedom!") i explica que, com a pantera negra, havia estat responsable d'una secció de la Black Liberation Army.
Tinc oportunitat de saludar alguns dels assistents, entre ells l'advocat de Brooklyn, el senyor Michael Tarif Warren, destacat col.laborador en la campanya per la llibertat de Mumia.
I MÉS JAZZ.
A la nit, tornem a acabar a la barra del Milton's Playhouse. Avui toca la "Jack Jeffers New York Classic Band". Són disset músics. Tots asseguts. La majoria toquen saxos i trompetes. Naturalment, hi ha piano, baix i bateria, també. Jack Jeffers s' estè dret amb el seu instrument i, de tant en tant, s' aixeca algun dels altres, per fer un solo amb qualsevol excusa. Els músics són blancs i negres, gairebé repartits per igual.
A mi em sembla que aquest any els comprenc una mica millor, els músics, després d'haver tingut oportunitat de conviure tantes hores amb un grup de músics de Badalona, als qui he tingut oportunitat de defensar enfront de l'Ajuntament d'aquella ciutat, que els havia acomiadat de la manera més injusta i abusiva.
Al fons de l' escenari es conserva el mateix mural de sempre. Una pintura de Charles Graham, realitzada el 1948, l'any en què jo vaig néixer, representa l'habitació d'un hotel; mentre Billie Holliday sembla dormir estirada al llit, els altres membres del seu grup assagen una tonada.
Jack Jeffers va fent comentaris, entre cançó i cançó: "Qui va anar a l'església, ahir? Que aixequi la mà!" I ningú no l'aixeca. "Així doncs, portarem l'església al Milton's: ara escoltareu "Say Amen to Somebody"... I després "Something like that...!" Vaig mirant entre el públic. Un senyor gairebé s'enfada, perquè el camarer se li escapa sense agafar els dos dòlars que li deixa de propina. Les propines són molt importants, aquí. La Cleo convida un amic seu a seure a la nostra taula. Ell la mira amb tristesa. No vol bellugar-se de la barra. Diu que aquell és el seu racó de sempre, que és el racó del bar on es troba millor. Cadascú és com és.
Francesc Arnau i Arias, des de Harlem.
5-8-08
(Podeu llegir (i reproduir) totes les cròniques
a:
http://despatxdalp.blogspot.com/ |
Mira també:
http://despatxdalp.blogspot.com/
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: OBAMA: EL SOMNI ?, tercera crònica des dels EUA
|
|
per anònim |
07 ago 2008
|
gràcies per les teves cròniques, gràcies per la teva feina!
salut i llibertat |
|
|
