Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: criminalització i repressió
Les reixes de la democracia (21-11-2004):
02 ago 2008
Ja son més de 5 setmanes les que porta l'Amadeu en vaga de fam, 5 setmanes en les que l'administració i la justícia no han fet res per solucionar la seva situació, ni les seves reivindicacions. La reducció de la duració màxima de la condemna i el tercer grau són garanties recollides en les seves pròpies lleis, que encara continuen negant-li.
Continuem fent pressió per l'Amadeu Casellas, campanya de suport a:
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/348099/index.php
(21-11-2004)
Amadeu Casellas va començar la seva última vaga de fam el passat 30 de novembre en la presó de Girona. Va amenaçar amb cosir-se la boca, com havia fet en altra ocasió, i va deixar de mejar. Va estar 54 dies només amb aigua i sucre. Demanava sortir de cap de setmana. Un cap de setmana després de 25 anys en la presó, un privilegi que l'adreça del centre li negava al·legant conducta dolenta.

"Hagués arribat fins al final, clar que si. Estava decidit sortir de la presó fora com fora. M'era igual viu que mort". Vint-i-cinc anys abans havia dit una quelcom similar a un funcionari de la Model de Barcelona. Va ser al setembre de 1979. Acabava d'entrar en la presó per a complir una condemna de robatori a mà armada. Era atracador de bancs, anarquista i simpatitzant de Terra Lliure, i les pallisses eren tan intenses que temia per la seva vida. "Un dia vaig pensar que no sortiria viu, i sense gens que perdre em vaig encarar amb el tipus que em copejava. 'O em mates o et mato', li vaig dir, 'si em mates em fas un favor , i si et mato seguiré tancat'".

Casellas no ho va matar, no ha matat ni ferit mai a ningú, i segueix a la presó. Ell assegura que és el pres més veterà de Catalunya. També el més combatiu. Ha denunciat repetides vegades a les autoritats per robatoris, estafes, abusos i falsificacions. Ha realitzat 50 vagues de fam i passat anys sencers en cel·les d'aïllament, sense veure a ningú, sortint només dues hores a un pati buit. La història de la seva vida és la història de les presons de la Catalunya democràtica, i per això la Generalitat, amb ganes de canviar el sistema penitenciari, atén als seus consells, mentre que el Síndic de Greuges li visita per a descobrir un dels grans secrets del país: vuit mil presos, més que mai en la història de Catalunya, sotmesos a un sistema obsolet capaç d'agreujar les seves patologies.

"El nostre sistema fomenta la drogoaddicció i pot induir al suïcidi", admet un funcionari que, com els altres que han accedit a parlar amb La Vanguardia, exigeix mantenir l'anonimat. "Tindria molts problemes si sabessin que parlo amb un periodista", diu un. "La meva vida podria córrer perill", afirma altre: "Els meus companys ja m'han tancat més d'una vegada amb presos perillós per a espantar-me".

Amadeu Casellas ha estat un atracador que ha malgastat les seves oportunitats de llibertat. "Cada vegada que sortia agafava un arma", manifesta un ex alt càrrec del servei penitenciari de la Generalitat. Trencar condemnes i escapolir-se han estat motors del seu historial delictiu. "No li deixaven opció", explica un membre dels serveis socials. El món dels presos, com reconeix Casellas, oscil·la entre dues opinions. Quedem amb ell el dissabte de la setmana passada en un local del Poblenou. El divendres ha començat el seu desè permís des que la vaga de fam va donar els seus fruits, i el diumenge a les nou de la nit havia d'estar de tornada a la presó. Vestia de negre. Un jersei sense coll i màniga llarga, uns pantalons de llana i unes sabates de cordons que semblaven nous. La violència, les equivocacions, la resistència, els somnis i el cansament de la seva vida estaven tancats en uns ulls grans, negres i aquosos. Ulls d'anada i volta a gairebé tot.


La causa del rebel.

Casellas tenia 14 anys en 1973 i treballava en una fàbrica de Balenyà quan va descobrir l'anarquisme. "Em sentia explotat per l'empresari, vaig conèixer a gent de la CNT i vaig començar a repartir propaganda subversiva pels carrers. Anava de paquet en la moto amb les octavillas i assistia a reunions clandestines". Creia en la lluita armada, en la revolució imprescindible per a canviar les coses, i encara avui, quan ha complert ja els 45 anys i està convençut que les pistoles no arreglen gens, considera que l'anarquisme, àdhuc sense ser la solució definitiva, "funcionaria millor que la democràcia que tenim". "En Espanya no tenim democràcia -diu-. Abans havia un dictador que era Franco, i avui hi ha uns partits polítics. Les empreses funcionen igual. Les necessitats de primer ordre no estan resoltes. Mancada igualtat entre rics i pobres".

Va ser buscant aquesta igualtat com va atracar el seu primer banc, el banc mercantil de Manresa, en 1976. "Va ser gairebé el meu primer delicte. Estava molt nerviós, però va anar bé. Un policia local ens va donar l'alt, però va sortir corrent al veure les nostres armes i els pasamontañas" Durant els següents dos anys i mig va atracar més de 50 bancs. "Era una manera de recuperar el que els bancs ens agafaven. No em penedeixo de res, salvo de no haver agafat prou". Els botins rondaven els dos milions de pessetes. Una part era per al grup anarquista, una altra la hi ficava en la butxaca i una altra la hi feia arribar, de forma anònima, a famílies en dificultats. Alguna premsa ho va cridar Robin Hood, i la policia li apodó el Dandy perquè anava bé vestit i als guàrdies els donava cinc mil pessetes per l'esglai.

"Ens divertíem i vivíem bé. Jo ho organitzava tot i també guardava les armes". Les pistoles escopetes i municions les obtenia en el mercat negre gràcies als contactes amb Terra Lliure i el Grapo". Amb Terra Lliure compartia l'ideari independentista i republicà, i amb el Grapo li unia la lluita contra el sistema. Tenia amics en ETA, i encara els té, encara que que creu que han caigut en l'absurd de la lluita sense sortida.

La Vanguardia. 21-11-2004.


mira també:

http://www.lahaine.org/index.php?blog=2&p=32018
Mira també:
http://www.lahaine.org/index.php?blog=2&p=32018

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa