|
|
|
|
|
Notícies :: un altre món és aquí : antifeixisme : pobles i cultures vs poder i estats |
|
La revolució del 19 juliol vista per un poumista gracienc
|
|
|
per memòria obrera |
20 jul 2008
|
Ramon Fernandez Jurado fou un bloquista i poumista gracienc, nascut a Almeria, esperantista, sindicalista, va participar en primera linia del moviment obrer i popular dels anys 30, a la clandestinitat de l'antifranquisme. Els anys 60-70 visqué i lluitar des de l'Hospitalet de Llobregat i Bellvitge (on hi feia classes de català)
El següent text està extret del seu llibre "Memòries d'un militant obrer (1930-1942)" (Editorial Hacer, Bcn, 1987, p. 138-173), un testimoni de la rica vida asociativa gracienca d'aquells anys, amb els seus ateneus i les lluites de l'epoca.
(Dels prolegs de Manel Alberich i Victor Alba)
"Andalús d'origen -almerienc de naixament- i català d'adopció fou més que això. Esperantista de pro, la seva pàtria era el món. Fou un socialista internacional. Un idealista. Pertanyia a la generació de la Guerra Civil, integrat en el grup -cada vegada més esmicolat per l'inexorable pas del temps dels darrers romàntics de la frustrada revolució democràtico-socialista. Autodidacta com tants i tants dels homes més representatius de la classe treballadora, arribà a assolir una meritòria cultura forjada principalmlent en els ateneus i centres obrers de l'epoca que eren la universitat dels pobres"
"Fernandez Jurado no era un dirigent ni un escriptor -per bé que escrivi molt, prosa i poesia, articles i comentaris- Vull dir que ell era un fuster que escrivia i no pas un escriptor que tingués per passatemps la fusteria.
En això, Fernández Jurado fou un militant típic de la seva època, com ho fou el creure en la força de les idees, en el poder de l'exemple personal, en no considerar com a sacrifici allò que donava , -en temps, diners, llibertat- a la seva causa. I en no voler passar mai factura." |
L’ALÇAMENT MILITAR I LA REVOLUCIÓ OBRERA DEL 19 DE JULIOL
Dijous, a les vuit del matí, ja treballava novament em el meu banc d'ebenista de can Salvà i amb l'esperança d'estar-hi poc, abans d'anar a treballar a l'Ajuntament. El capità Martorell, fill del comandant Martorell, ja havia notificat al meu pare la data de la meva llicenciatura de la «mili». Calia només esperar uns dies i la plaça a l'Ajuntament era segura. Aquella mateixa setmana vaig demanar per fer servei de tenda a la Cooperativa. Tot seguit m'ho concediren i el dilluns dia 6 de juliol ja em vaig posar de depenent de tenda i, de set a nou del vespre, estava a les ordres del Cap de Tenda que em posava en el lloc de treball que ell creia convenient: despatxar pastes per la sopa, oli, queviures diversos. Algunes nits, en havent sopat, hi anàvem fins les dotze a fer un servei voluntari de pesar i empaperinar sucre, pastes, llegums, etc. Era el treball anònim, callat, constant, dels cooperativistes. La consigna era donar gènere de bona qualitat i amb el pes i preu just. Els preus eren igual que a les botigues dels adroguers, però a la Cooperativa teníem la seguretat de que els articles eren de la millor qualitat i que en el pes no hi mancava ni un sol gram. Cada any, el soci rebia una determinada quantitat de diner per excés de preparació d'acord amb el volum de compres que havia fet a la cooperativa. A més compres fetes més diners a rebre. La Cooperativa era una veritable escola pràctica de Socialisme i ens ensenyava que abans de pensar en els drets havíem de pensar en els deures i que no era cap trola allò de «tots per a un i un per a tots». La Joventut Cooperativista rutllava de valent i tot seguit em vaig apuntar a l'equip de futbol i el diumenge abans del 19 de juliol, el dia 12, vam anar tota una gran colla de nois de la Joventut a jugar un partit al camp del Poble Sec. Érem nois i noies plens de xiroia i vitalitat. Quan estàvem empatats vaig tenir la xiripa de pescar una bimba que venia bombejada i des de mig camp li vaig endinyar un «cacao», amb tanta bona sort, que la pilota anà directa a gol, passà per damunt del porter que no la va veure de cap ull, i es clavà dins la porteria. Fou el gol del desempat i de la victòria dels graciencs contra els del Poble Sec. Ni jo mateix em creia el que havia passat. Però amb aquell gol únic i solitari es va acabar la meva carrera futbolística. Havien de passar catorze anys abans no vaig tornar a tocar bimba, jugant de porter —arquero— als camps perifèrics de d'Estadi Nacional de Santiago de Xile.
Els vells companys del BOC, que eren ja militants del POUM des de la darrera tardor, em vingueren a trobar, però jo no estava encara gaire animat a incorporar-me a un partit que no havia estat d'acord en constituir sacrificant el vell Bloc Obrer i Camperol. M'ho pensaria tranquil•lament. De moment, anava agafant el vell ritme de la vida de cada dia. A Catalunya, a «l'oasi», les coses anaven mitjanament, o malament, segons com es volguessin veure, però a la resta d'Espanya les coses difícilment haurien pogut anar pitjor de com anaven. Fou per aquells dies, exactament el dia 9, que els extremistes de dreta van assassinar a José del Castillo, tinent dels Guàrdies D'Assalt. La mort d'aquest tinent d'esquerra i antifeixista va portar com a conseqüència que a la matinada del dia 13 (el dia següent del nostre pacífic partit de futbol), un destacament de gent armada dirigida per un Guàrdia Civil comunista anomenat Fernando Contés, condemnat a cadena perpètua pels fets d'octubre del 34, va sortir de la Caserna dels Guàrdies d'Assalt i anà a treure del seu domicili al polític de dretes José Calvo Sotelo. A la mateixa camioneta on portaven al polític segrestat l'assassinaren fredament d'uns trets al cap. L'home que disparà fou un pistoler professional nomenat Victoriano Cuenca qui en un temps fou un guardaesquenes del dictador de Cuba, Machado. El cadàver de Calvo Sotelo fou llençat a un cementiri de les rodalies de Madrid. Aquests dos assassinats polítics foren les metxes que encengueren la bomba de la Guerra Civil.
La mort de Calvo Sotelo va exasperar als dretans. Jo tenia un company de treball que no s'amagava de dir que era requeté, xicot educat als salessians, als tallers de Don Bosco, on aprengué l'ofici d'ebenista; aquest noi estava indignat per la mort de Calvo Sotelo, com també ho estigué per l'assassinat del tinent Castillo, i allò que ell expressava era el sentiment de totes les dretes i de molta gent que no era de dretes.
Certament aquella mort, vista des de Catalunya, era una mort innecessària i que solsament tenia per objecte llençar més llenya al foc; un foc on ens hi havíem de cremar tots plegats. Els cinc dies següents a la mort de Calvo Sotelo foren de rumors i de bulos. Fou en aquella setmana que vaig rebre la visita d'uns nois comunistes graciencs afiliats al «partido oficial». Ells sabien els contactes que jo havia tingut a Jaca amb la flamant i recent estrenada, JSU. Feia molt poc temps que s'havia produït la fusió de les Joventuts Socialistes i Comunistes, entrant a la III Internacional o Internacional comunista. El cabdill de les primeres, Santiago Carrillo, havia fet un viatge a Rússia d'on tornà convertit al stalinisme i maniobrà de manera d'unir els joves socialistes majoritaris amb la petita força dels joves comunistes. Els joves comunistes graciencs em proposaren ingressar als seus rengles i si ho feia em proclamarien Secretari General de les Joventuts Socialistes Unificades de Barcelona. El PSUC encara no era constituït i no ho seria fins ja esclatada la Guerra Civil, però estaven en converses molt avançades entre el partit socialista majoritari a Catalunya que era la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol (molt minoritari), l'Estat Català, el Partit Proletari, i la minúscula Sección Catalana del Partido Comunista de España (el «partido»). Jo havia vist desfilar a Jaca a les JSU i a la ciutat pirinenca hi havia deixat molts bons amics. La gran majoria eren de les joventuts del Partido Comunista de España.
A Barcelona, la joventut marxista destacadament majoritària era la del Bloc Obrer i Camperol, ara POUM després de la unificació amb l'Esquerra Comunista de l'Andreu Nin. Els comunistes graciencs feia anys que em coneixien, sabien bé que jo era el número u de les joventuts del Bloc de Gràcia. Possiblement sabien que jo no havia estat partidari de la fusió del BOC amb l'EC i sabien també que a Jaca jo havia treballat colze a colze amb socialistes unificats de l'Alt Aragó. Als joves comunistes graciencs els vaig dir que m'ho pensaria i que ja en tornaríem a parlar. Amb ells vaig tenir dues llargues reunions a un bar del Camp de Grassot. Però no vaig tenir massa temps per rumiar-ho: arribà el 19 de juliol.
A la nit del 17 de juliol, divendres, com totes les nits d'aquella setmana, jo despatxava a la botiga dels Teixidors. Em vingueren a veure en Castells i en Cerdán i m'informaren que hi havia la certesa d'un aixecament militar i que ells anaven a concentrar-se al local del POUM, a la Rambla. No m'ho vaig pensar ni un minut. Eren els companys de tota la vida (una vida de sis anys) i era amb ells amb qui havia d'estar. Exactament igual com aquella llunyana nit del 10 d'agost del 1932, la nit de la sanjurjada. Encara que el BOC no hi fos, ara tenien un nou partit amb un nom que sonava com una bomba: P O U M. Jo no vaig acceptar el càrrec de la JSU, però sí el va acceptar un noiet que havia estat del BOC i que es deia Antoni Ruiz (aquest noi no tenia res a veure amb el Juanito Ruiz, cosí del Cerdán). L'Antoni Ruiz fou Secretari de no sé què i mentre nosaltres fotíem trets i moríem a Aragó, ell se n'anà a Mèxic en un viatge turístic-propagandístic. Era un xicot que no sabia parlar i no entenc quina propaganda va fer al Mèxic pacífic i llunyà. A Gràcia es van passar al PSUC el Freixes, el Conesa i el pare, el fill i la filla de la família dels Bustos. I para de comptar.
Aquella nit del dia 17 la vam passar al local del POUM on hi vaig trobar la majoria dels antics companys dels gabocs del BOC. De l'Esquerra Comunista eren molt pocs car era un petit partit molt reduït. El Llorenç Masferrer havia marxat a Mallorca en el segon reemplaç de la lleva del 35, el mes de març. Aquella nit al local del POUM em recordà les antigues vetlles del 32 i de l'octubre del 34. No hi érem tots, però. Alguns companys havien marxat del partit quan la fusió, però eren el menys, una petita minoria. Estivill, Colomer, Estartús, Ferrer, Soler i Vidal... Se'n separà també l'Ardiaca de Lleida i temps abans fou expulsat al destacat militant de Balaguer en Tomàs Pàmies. Aquest company pensava que al BOC hi havien masses intel•lectuals i catalanistes i va provocar la seva expulsió ficant a un dels seus fillets a un col•legi de capellans: en aquell temps era un pecat mortal que un comunista portés un fill seu a un col•legi religiós i en conseqüència en Pàmies fou expulsat, però cap company del BOC de Balaguer el seguí. En Pàmies, temps a venir, també s'apuntà al PSUC i morí, després de finida la II Guerra Mundial, a Txecoslovàquia. Tingué, però, la sort de morir abans de poder veure com els tancs russos metrallaven els obrers Txecs a la «Primavera de Praga».
Al Partit del POUM certament hi mancaven velles cares, però es trobaven nous militants joves, nous camarades. Els qui tenien els càrrecs de responsabilitat eren els companys més coneguts: Maurín, Arquer, Molins i Fàbregues, Coll, Tusó, Bonet, Gironella, Rovira i l'Andreu Nin. Aquest darrer ja havia estat amb nosaltres a l'Aliança Obrera del Portal de l'Àngel, a l'octubre del 32. El Pep Rovira era també un dels qui no estigueren d'acord amb la fusió del BOC amb l'EC, no volia que desaparegués el BOC, però fou com jo: a l'hora de les castanyes estigué al costat dels vells camarades. Aquella nit del 17 al 18 de juliol vaig tornar a saludar als vells lluitadors del combat dels darrers anys. El Masferrer era el Secretari General de les Joventuts quan se'n anà al servei i ocupà el seu càrrec el company Germinal Vidal. També hi havien els antics camarades, entre altres, Pedrola, Sabadell, Roc, Rocabert, Puig, Pagès, Valero, Solano i tota la colla de Sants i les colles del Districte IV, del Clot, de Sant Andreu, de la Barceloneta... Vivíem de nou el 32 i el 34. Vaig tornar a dormir, a estones, damunt una taula, amb un paquet de diaris per coixí i amb la cara tapada per una «Batalla» amb flaire de tinta fresca i nostàlgicament olorosa. S'hi dormia bé amb la cara tapada per mor de la llum de la bombeta cagada de mosques, escoltant el rum rum dels companys que no paren de voltar per la cambra i sentint contra la pell la rígida i freda companyia, fidel companyia, de la meva Astra del 9 llarg, antic botí de la trista batalla del 6 d'octubre del 34. Aquella nit els militars no van sortir al carrer. A mig matí vaig pujar a Gràcia a calmar a la mare. Anava amb un grup de companys de la barriada Cap de nosaltres va anar a treballar aquell dissabte. Jo ja era un home gran, ja havia fet el servei militar i no calia donar gaires explicacions, però l'àvia i la mare mereixien que els fes l'amistat: elles mai van intentar apartar-me del meu camí de militant obrer. El pare s'havia tornat molt conservador i sempre em donava consells desmoralitzadors, però jo no l'escoltava massa.
El Negre de Gràcia —Eugeni Fuster Albiol— era a la Presó Model per activitats sindicalistes enèrgiques i amb ell romanien en Budellés i d'altres distingits gabocs. El dia 18 a la tarda ja tornàvem a ser concentrats al local del Partit. Ara ja anava de debò. Els militars s'havien revoltat a l'Àfrica i calia fer la mobilització general dels treballadors. Uns grups de companys anàrem al cementiri nou de Can Tunis on el company Frai Amador tenia una pila de fusells amagats dins un nínxol. El Frai havia estat guardaesquenes de l'Alexandre Lerroux i home de palla de l'Emperador del Paral•lel, i ara era militant del POUM, empleat d'enterramorts de l'Ajuntament. Aquestes armes foren portades al partit. Amb un escamot de companys de Gràcia format, per Rodés, Massó, jo i el xofer Mur, anàrem a un garatge de la Gran Via i triàrem el cotxe que més ens va agradar. L'encarregat del garatge ens digué que no tenia les claus del cotxe, però el Mur, amb uns filferros va fer un «pont» i el cotxe es posà en marxa. Omplirem el dipòsit de benzina i a l'astorat garatgista li diguérem que tornaríem el cotxe quan estiguéssim llestos. Vam anar tot seguit a casa de l'Arquer, pels volts de la Plaça d'Espanya, i vam carregar un feix de pistoles que allà hi tenia amagades. L'Arquer no hi era, ni tampoc estava a Barcelona, però érem coneguts i ens van entregar les armes. Quan tornàvem cap al Partit, a la Plaça de la Universitat ens veiérem voltats de policies que ens apuntaven amb els seus fusells. Aquella gent estava molt nerviosa i sense escoltar-nos ens van posar de cara a la paret i amb els braços enlaire. Quan van trobar les pistoles es posaren esveradíssims, fotent crits i clavant-nos els fusells a les costelles. Finalment, jo vaig cridar més que no pas ells i sort vaig tenir que em va reconèixer un policia català. En Massó també es va posar a xisclar i en Rodés ja es veia mort i somicava. Al capdavall tot es va aclarir, van veure que no érem feixistes i ens van tornar totes les pistoles. Durant tot el temps de la comèdia jo duïa la meva pistola al cinturó i a ningú se li ocorregué d'escorcollar-me. Vam muntar altra vegada al cotxe i sense altra novetat arribàrem al partit. Un cop feta l'arreplegada d'armes es veia que no n'hi havia prou per a tots els companys concentrats al local. Però n'eren més que les que teníem el 6 d'octubre. A cada moment arribaven més companys: els germans Bagués, el Joan López, el Vicenç Sandalinenes, els germans Lloria, en Creu, els germans Del Pozo, els germans Batista, el Rebull, l'Adela, el Lluís Puig, el Sánchez Roca, el Cisco Alzina. Hi era tot l'Executiu en ple de la Joventut amb el Germinal i el Pedrola al cap. Dels grans hi érem tots, començant per l'Executiu del partit, tots els membres del Comitè Local de Barcelona i bon nombre del Central. La seva companya, tota la família Valero en pes: mare, pare i tots els fills, els germans Sabadell, l'Àngel Selada, el Quimet Sans, molts altres companys que els desconeixia el nom, però que formaven part de la gran família ex-bloquista, perdó: poumista. Hi érem tots els del 30, 31, 32, 34, 35. Les noies eren boniques com mai ho havien estat i alguns nois i noies festejaven i la majoria es van casar. El Miquel Pedrola estava embadalit amb la Maria Valero, se li notava d'una hora lluny. Jo havia voleiat a l'entorn de diverses noies del partit, però per una o altra causa les coses no van anar bé: Isabel Bustos, Magdalena Prieto, Isabel Cerdán, Aurora Oromí, algunes em donaren carbassa i amb altres no vaig saber trobar el bon camí de la continuïtat. El local del POUM era com una gran caserna, hi havia fermesa i decisió. La nit del 18 era dissabte i la Rambla estava electritzada. Els Partits i els sindicats tenien la gent armada i aquesta vegada era tothom qui estava decidit a lluitar fins a les darreres conseqüències. Però els antics bloquistes trobàrem a faltar Joaquim Maurín. Com que el 16 de febrer fou elegit diputat pel Front Popular era a Madrid. El Jordi Arquer era a Tarragona. El Pep Rovira era el cap indiscutible de la defensa i ningú podia pensar que no fos ell qui ens dirigiria al combat. Al costat d'ell hi havia companys que sabien lluitar i dirigir la lluita: el Manuel Grossi i el Bizcarri de Gràcia. Els homes que teníem armes ens enquadràrem en grups d'avançada. El Rovira sabia bé que jo acabava de fer el servei militar i que em trobava a Barcelona per carambola: per haver anat a la caserna sabent la instrucció militar per la qual cosa em van rebaixar quatre mesos de servei. Jo era un expert en el fusell Mauser i en la metralladora Hotchkiss. Coneixia l'anatomia dels morters Valero de 50 i 81 mm. i podia recitar de memòria totes les peces del canó Schneider. L'Executiu era assabentat de totes les peripècies passades per mi a Jaca i el Pep era de l'Executiu. Tota la nit vaig estar al costat del Pep. Els fusells trets dels nínxols són repassats, engreixats, netejats acuradament. Es repartiren entre els companys que sabien disparar-los bé, els qui havien fet el servei militar preferentment. Fins i tot, dels grans, n'hi havia que estigueren al Marroc i en sabien un feix de les coses de la guerra. La gent novella es quedaren meravellats, al veurem desmontar el fusell en totes les seves peces i tornar-lo a armar amb una velocitat increïble. Restaren bocabadats i els hi devia semblar un gran «tècnic» en armament. Aquella llarga nit d'estiu, ja 19 de juliol, la passàrem sense dormir. De tanta gent com hi havia ens veurem obligats a requisar el Frontó del Principal Palace i el cabaret que aquesta nit no hi tingué clients. Les noies cabareteres també es barrejaren entre els poumistes. La situació era insòlita i anaven perdudes i atabalades. Alguns companys feren curtes dormides entaforats a les llotges del teatro. Les noies del cabaret foren respectades per tothom i elles se n'adonaren que érem obrers revolucionaris, gent ben diferent de la gent que elles estaven acostumades a tractar. Les tractàrem exactament com tractàvem a les nostres companyes i elles, tal vegada per primer cop, es sentiren també de la classe treballadora. Els companys dormiren poc. Quan clareja, apenes clareja, en Rovira ens va fer baixar a una centena de companys armats. La meitat resta escampada darrera els arbres, en direcció a Colom, d'on pot venir un atac de Capitania, de les Dependències militars o de la Caserna de les Drassanes. L'altra mitja centena de companys pujàrem Rambla amunt amb el Rovira. Feia un temps magnífic, un temps ideal per anar als banys. Però aquest diumenge de juliol els militars ens tenien preparats un bany de sang.
Arribem a Canaletes. La Rambla és deserta i la gent que es veu va tota armada. El Partit té alguns companys avançats cap a la Plaça de la Universitat. Els feixistes avancen per la Gran Via. El Pep i un escamot de cinc companys pugem ràpidament a la casa que fa cantonada Pelai-Rambla. Des del terrat veiem la Plaça de la Universitat on no hi ha gaire moviment. Baixem tot seguit i, desplegats,avancem per Pelai. Just a l'arribar a Universitat ja veiem el primer bloc de forces militars. Venen amb una bandera republicana i donant grans crits de «Visca la República». Són soldats idèntics als que jo vaig deixar a Jaca ara no fa tres setmanes. Xicots esverats, enquadrats a la força en una aventura que no entenen. Entre els soldats hi van uns xicots joves amb guerrera militar i pantalons de paisà; tots van armats. Un gran grup avança cap a la Plaça Catalunya, per la Ronda Universitat. Ja no és solament la gent del POUM la qui es barreja amb els soldats, hi ha gent, no pas massa, de diverses organitzacions, jo m'afegeixo a la colla que marxa vers la Plaça de Catalunya. Enrera queda un altre grup del qui formen part el Germinal i el Batista; van ser els primers morts que tinguérem a Universitat. La nostra gran colla arriba al mig de la Plaça de Catalunya; la Guerra Civil començà en aquell moment. Un capità groc que mana els militars comença a donar grans crits histèrics: «Desarmar a los paisanos, desarmar a los paisanos». Faig un gran salt enrera i la meva pistola comença a escupir bales. Sembla talment com si una bomba hagués esclatat al bell mig de la Plaça, la gent corria en totes direccions, queia per terra, esclataren trets per arreu. Jo era al costat del Joan Rocabert. A tota carrera vam córrer cap a Canaletes, les bales xiulaven ran dels nostres caps. Arribant a l'escultura de la dona ajupida del Clara vam fer un gran salt i ens parpetàrem un moment darrera l'estatua de marbre. Veiérem cossos caiguts per terra, algunes mules de les que duien les màquines d'acompanyament. Els militars reculaven en direcció a l'hotel Colón. La plaça quedà buida i des de les boques del metro i des de l'edifici de la Telefònica disparaven els paisans i els guàrdies d'assalt. Un grup de companys arribàrem a la Font de Canaletes i tot seguit es formà una barricada de cadires i llambordes. Hi havia un terrabestall de trets, però el centre de la Plaça de Catalunya quedà tràgicament solitari. De la Plaça Universitat també arribava soroll de trets i explosions. En el combat de la Universitat hi morí en Germinal Vidal, Secretari General de les Joventuts del POUM, un dels germans Batista, també del POUM, un xicot anarquista nomenat Obregón i un xicot de la JSU nomenat Graells. Tots aquests nois, poumistes, socialistes i anarquistes moriren units en el combat al davant de l'edifici de la Universitat. Els militars feren alguns presoners entre els quals hi havia el vell dirigent sindicalista Àngel Pestaña que jo coneixia bé per haver-lo visitat acompanyat del Masachs a la paradeta de roba que en Pestana tenia a la Plaça Gran de Gràcia. Retirats els militars, batuts pel poble, tots els presoners restaren alliberats, entre ells l'Àngel Pestaña.
L'Hotel Colón, al començament del passeig de Gràcia i la Ronda de Sant Pere era dominat pels militars replegats. La Telefònica, la part baixa de la Plaça de Catalunya i tota la Rambla fins Santa Mònica era nostra. En Rovira aparegué de nou entre nosaltres i ens confirmà la mort del Germinal i del Batista. Això significà que la joventut del POUM havia perdut el seu Secretari General. La Plaça Universitat encara és a mans dels militars, però aquests es troben voltats per arreu, aïllats de totes les demés forces feixistes. Per totes bandes sorgeixen obrers armats i guàrdies d'assalt, grups a cada moment més nombrosos que acaben esclafant a les forces feixistes isolades a la plaça. La Guàrdia Civil s'ha presentat a Universitat i els militars es rendeixen. La notícia arribà a la nostra barricada de Canaletes. També corre la veu que el coronel Escobar de la Guàrdia Civil s'ha presentat al President Companys posant totes les seves forces al servei de la Generalitat. Però per cada guàrdia civil i per cada guàrdia d'assalt hi ha pel cap baix deu treballadors més inversemblants. Les hores van caient en aquell gloriós matí del diumenge 19 de juliol. Era en aquelles hores que s'haurien inaugurat la Olimpíada Popular, per participar a la qual havien arribat els dies anteriors centenes de joves atletes de tota l'Europa antifeixista, entre ells un bon nombre de joves «samideanos» esperantistes. A Berlín s'havia d'efectuar l’Olimpíada Oficial sota el patrocini del dictador Adolf Hitler. El Comisari General d'aquesta Olimpíada Popular de Barcelona era el nostre antic amic Met Miravitlles i la seva secretària la senyoreta Aminda Valls Sabater, una noia catalana educada a Alger i que va ser, durant la guerra, la locutora inigualable del programa «Catalunya de cara al món».
Però, mentre nosaltres disparàvem contra els assetjats feixistes a l'Hotel Colón la xusma del barri Xino entrava a «saco» als quioscos de la Rambla, reventant-ho i pispant-ho tot, arramblant paquets de tabac, begudes, menjar i articles diversos. Fa molta calor, quan el matí és ja ben alt, i a la barricada l'acalorada és més forta, ens porten de menjar i beure. A tocar-hi de la font de Canaletes on els combatents hi anem a beure a galet. Els nostres companys ja s'han recuperat i en Rovira, incansable, volta a l'entorn nostre i ens dona, minut a minut notícies exactes de la situació, que li porten la xarxa d'enllaços que té establerta. Al migdia ens manen a uns quants que baixem fins al Partit. Ja es veuen grans grups de gent armada. Els vidres de can Beristany són esmicolats i les portes de ferro fetes a troços. Totes les armes i municions d'aquella gran armeria de la Rambla-Ferràn han estat requisades pel poble. Però el pillatge també ha estat inevitable i els xoriços han deixat pelada la botiga. Jo sempre duc la meva estupenda Astra i ja tinc uns quants carregadors de recanvi i amb ella em sento segur. Arriben notícies de Gràcia. A la Diagonal hi ha hagut també una forta batalla al Cinc d'Oros. En Cerdán ha pujat a la barriada i ha participat en el tiroteig de Diagonal-Llúria, en el convent dels Carmelites. Al seu costat han caigut obrers i guàrdies abatuts pels trets que els disparaven des de dintre del convent. Ens diu que a la Diagonal hi ha una estesa de morts.
Al Partit hi ha queviures i mengem tots. Estem cansats i excitats. Hi ha una ferma barricada un xic més avall del nostre local, ocupada per companys nostres i per molta gent de la CNT. Nosaltres ja tenim organitzats els locals del cabaret, teatre i frontó. Els militars dominen amb foc creuat la part baixa de la Rambla i diuen que a dalt de Colón hi ha tiradors feixistes que ja han caçat a diversos obrers els cadàvers dels quals estan estirats a uns cinquanta metros del monument. La batalla de les Places de Catalunya i Universitat ha finit amb la victòria del poble. Però han caigut un gran nombre de companys de totes les organitzacions així com molts guàrdies fidels a la República. Al Partit arriba la notícia que s'ha d'assaltar la Capitania General, on hi ha el començament dels feixistes. En Rovira forma un escamot i el posa a les ordres del Bizcarri. Jo formo part d'aquest escamot i marxem, carrerons enllà, fins a la Plaça de Sant Jaume que és presa militarment per guàrdies, paisans i mossos d'esquadra. Diuen que en Companys és ja al palau de la Generalitat vingut de la Via Laietana on hi ha estat tot el matí. El nostre escamot arriba a la Jefatura de Policia. No és igual que a la matinada del 7 d'octubre del 34. Hi ha un gran nombre de guàrdies armats i el doble de treballadors, també armats. Hi trobo al tinent Ramiro repressaliat pels militars feixistes de Jaca. Ens abracem i em diu que fa uns pocs dies que té un càrrec als guàrdies d'assalt de Barcelona. Però no tenim temps de xerrar i anem per feina. Arriben dos canons que una gran colla d'homes arrosseguen amb cordes. Els guàrdies van sense la xaqueta d'uniforme, però se'ls veu disciplinats i plens d'entusiasme. En Ramiro també va en mànegues de camisa i porta una gorra amb les insígnies de tinent. Els canons diuen que els porten des de Sant Andreu, rebotant damunt les llambordes. Amb els dos canons Schneider arriben també dos retrotren de carro amb els projectils i les espoletes. Hi ha una bona quantitat de munició. A cada retrotren hi caben 60 cartutxos. Els homes que estiren les cordes van xops de suor de cap a peus, però són aferrats a les cordes i no cedeixen el seu lloc; venen de Sant Andreu, pel damunt de l'empedrat, fent aquell treball de mules. Ens afegim a la gran colla, una onada de gent, que estira les peces d'artilleria. Laietana avall és un riu d'homes i dones que baixa a tota pastilla arrossegant els canons. No podem arribar a la Plaça d'Antoni López, batuda de biaix per les forces feixistes que ocupen Capitania. Pels carrerons de l'esquerra arribem a la Plaça Palau. Se senten trets per arreu i els canons els entaforen al llarg tub que formen els arcs o Porxos d'en Xifrè. Hi ha uns homes que coneixen molt bé l'us del canó. Deuen ser artillers de Sant Andreu. Jo conec totes les peces i la teoria del canó, però la veritat és que mai he disparat un sol obús. Aquells companys saben el que porten entre mans. Un canó és enfilat vers l'edifici de Capitania però molt esbiaixat. El canó dispara una i altra vegada. Les granades són del tipus trencadores, carregades amb 345 grams de trilita. Són de color negre i la part del davant pintades de groc. Semblen joguines, que s'esclafen de biaix contra la façana de Capitania. A cada dispar el canó recula furient i hem de fer uns grans salts per evitar la boja embrancida del canó que no es pot frenar damunt la dura llosa de ciment. Els homes que disparen saben bé el seu ofici; els obusos peten tots contra els finestrals de l'edifici on és amagat el general Goded. El grup del POUM no té res a fer sota els Porxos d'en Xifrè. L'escamot dona la volta per la part baixa de la Plaça Palau i d'arbre en arbre i de cantonada en cantonada arribem a la reixa que separa els molls de la fusta del passeig de Colón. Anem sentint l'esgarrip dels obusos abans que petin contra l'edifici. Al llarg de la paret que aguanta la reixa hi ha una llarga renglera de guàrdies d'assalt i paisans parapetats, que disparen de front contra les finestres de Capitania. Des de l'edifici no paren de tirar amb fusell i metralladora. La metralladora la tenen a la part alta i ens bat molt bé. No podem pas treure gaire el nas car les bales peten molt aprop. En Bizcarrí dispara amb el seu fusell del cementiri. Amb la meva Astra de curt alcanç no val la pena de gastar munició. Estic al costat d'un jove guàrdia d'assalt que no para de disparar amb el seu mosquetó. Treu tranquil•lament el cap i dispara amb ritme i intervals regulars. A terra té un munt de carregadors i càpsules buides. És un tio valent i molt seré i sembla talment que estigui fent un entrenament de tir. De cop fa una mena de salt i cau al costat, a la banda contrària, jo estic al costat seu. Una bala li ha entrat pel front i l'ha esberlat. La cara se li anega amb la sang que li brolla de la gran ferida. Rellisca i queda bocaterrosa formant un petit bassal de sang que mica en mica es fa més gran. Crido al Bizcarrí gira la cara del ferit i em diu que està liquidat, agafo el fusell del guàrdia mort, és molt calent de tant que l'han disparat. A la recàmera encara hi han tres projectils al carregador. Em poso la pistola a la pistolera de cuiro i disparo els tres trets amb una ràbia que m'omple tots els sentits. M'atapeixo les butxaques del pantaló amb els carregadors que hi ha per terra. El mosquetó és nou, flamant, impecable. És una eina ideal de combat. El guàrdia ja no pateix gens. Uns companys seus s'acosten i se'l miren amb gran respecte, durs i tristos. Però cal continuar el combat. Ara espateguen els trets darrera nostre, les bales es claven a les piles de taulons. Nosaltres també disparem furiosament, guàrdies i treballadors barrejats. Anem bruts, suats, terriblement cansats. De cop es fa un gran silenci. De capitania ja no disparen. El silenci cau brutalment damunt nostre. El canó dels porxos també ha enmudit. A una de les finestres de Capitania apareix un drap blanc. Com un sol home ens adrecem i correm cap a una porta de ferro del recint enreixat del moll. Creuem el passeig de Colón en una cursa folla, ja som a la porta principal de Capitania. Junt amb els primers homes que arriben a la porta tancada hi arriba també un automòbil d'on baixa el comandant Pérez Farràs dels mossos d'esquadra. Amb ell hi ha un nombrós grup de guàrdies que li fan d'escolta
S'obre la porta de Capitania i surten una colla de militars, tots ells oficials. Al davant d'ells hi va un home pàl•lid i trasbalsat: és el general Goded. Es forma un grup d'unes quaranta persones entre guàrdies, militars i paisans. En Goded i en Pérez Farràs intenten parlar, però la cridòria és molt gran, els paisans empenten, criden i insulten al general i als militars. Hi ha un batibull terrible i els homes uniformats, en Farràs al davant, s'esforcen per obrir pas i portar al Goded dins el cotxe. Jo estic tocant el general que és batzegat en el batibull quan un tret esclata allà mateix, sembla que el tret m'hagi tocat a mi. Però en Goded es va enfonsant i rellisca fins a terra. Penso l'han matat. Però en Goded no té ni una sola esgarrapada. En Farràs i uns quants homes l'aixequen i el fiquen dins el cotxe. El grup del POUM, Bizcarrí al cap, ens precipitem a l'interior de Capitania. Els soldats, sense armes, esverats, terriblement esverats i esporoguits. Totes les portes de les oficines són obertes. Arreu hi han crits i desordre. En Bizcarrí, com un llop, es precipita contra una metralladora que hi ha armada al pati i se la carrega a coll, amb trípode i tot, i un fusell en bandolera. En Bizcarrí és un paleta molt fort i carrega la baluerna de la metralladora com si fos un sac de ciment. Tot plegat pesa més de cinquanta kilos. Tots els demés companys del grup agafem una rastrallera de fusells cada un. Jo agafo els fusells i un parell de caixes de pintes de metralladora. Cada caixa porta deu carregadors de 30 bales, un total de 300 cartutxos pei caixa. Però no sentim el pes. Carregats com burros ens fiquem pel primer carreró a la dreta. Tots els homes que han entrat primers a Capitania sortim carregats d'armes i municions. El nostre grup anem units, corrent colze a colze; hi ha homes que ens volen estirar els fusells i pendre'ls, però nosaltres no afluixem. Suem molt i la càrrega és molt feixuga. Anem cridant sense parar: «Al Partit, al Partit, al Partit». Grups d'homes desarmats ens segueixen amb l'esperança que al partit començarà la repartidora. Dels balcons de tots aquells carrerons, les dones ens aplaudeixen i ens fan grans crits. És una bogeria col•lectiva després de les hores tenses del tiroteig i les canonades. Anem a petar a la Rambla dels Caputxins. En Bizcarrí va congestionat i la nostra cursa és un calvari. Allò és molt pitjor que els trets. Al local hi fem una entrada triomfal i els companys ens descarreguen de la feixuga càrrega. Ens estirem a terra i de cop el cansament ens deixa abatuts, buids, enfonsats en un abisme de silenci. Fa molta calaor i m'estiro en una de les petites llotges del cabaret. Les ballarines ara són mestresses de casa i, amatents, ens porten menjar i beure. La tarda és alta i fa tres dies que no em dormit-dormit. La metralladora que el Bizcarrí ha dut encara és l'admiració de tots i en Rovira la fa emplaçar a la barricada que enfrenta la Porta de la Pau on els militars encara són amos de l'edifici de Dependències Militars i de la Caserna de les Drassanes. Al mig s'hi troba el monument del Colón, i al davant l'edifici de la Duana que diuen que està ocupat per forces de carrabiners lleials. Ens arriben bones notícies de totes les barricades. La Diagonal, porta de Gràcia, és tota nostra i la Plaça d'Espanya, porta de Sants, és també a mans dels treballadors. El centre de la ciutat és nostre després de l'esclafament dels feixistes a les places de Catalunya i Universitat. Aquestes victòries, però, ens han costat moltes baixes, companys de totes les organitzacions. Els anarquistes són els més nombrosos de tots els combatents. La Guàrdia Civil s'ha posat a les ordres del President de la Generalitat i els Guàrdies d'Assalt han lluitat al costat dels treballadors des del primer moment. Però l'empenta dels treballadors és irresistible. Milers i milers d'homes freturen per un fusell, per una pistola; era un doll de possibles combatents que res hauria parat. Jo tenia la meva Astra del 9 llarg, el meu botí d'octubre, i ara també el nou mosquetó del pobre guàrdia mort al moll de la fusta. Era aquell mateix moll on hi anava amb el Masferrer, l'estiu passat, a aprendre la instrucció militar que ens ensenyaven els mateixos militars que ara encara estan tancats a les Dependències militars, el mateix edifici que fou la nostra escola. El meu nou mosquetó l'he recollit del costat del germà mort, en el mateix moll on aquella pobra meuca fou salvatgement colpejada i enquitranada i després coberta de plomes. Ara estic ajagut en la penombra d'un lloc que fins fa dues nits fou un cabaret. No hi ha gens de silenci. Escolto els crits d'homes i dones que discuteixen en italià. Descanso una mica, però no dormo ni puc dormir. Tinc dins els ulls els morts de tot el dia; l'oïda plena dels esclats de les canonades, dels trets dels fusells, del repicar sinistre de les metralladores. He estat tot el dia voltat per la mort. A la plaça de Catalunya ens van envoltar les bales i el Rocabert i jo érem dos bessons acabats de néixer, arrupits sota la dona nua del Clara. Ja no veuríem més al costat nostre en Germinal i en Batista. Veia també al tinent Ramiro, seriós i valent sota les seves ulleres, comanant les forces a la Via Laietana, a la tendra tarda d'aquell 19 de juliol. Veig a en Batet i a en Pérez Farràs, els oficials esverats, l'allau de la gent precipitant-se contra la Capitania. I totes aquestes visions tenint per primer terme un jove guàrdia occit per una bala, al costat meu, sota el sol inclement d'una tarda de diumenge de juliol. Tots els companys de Gràcia ja tenien un fusell. Tots els companys de totes les barriades ja tenien també un fusell i una pistola. Les noies del partit preparaven menjar per a tots els qui arribaven carregats d'armes. Amb les nostres noies treballaven les noies del cabaret del Principal Palace, ara la nostra caserna. Vora fosca nit porten feixos de granotes blaves i en trio una per mi, de la meva mida. Em trec el pantaló i la camisa que els tinc bruts i pudents de suor. També hi han espardenes noves i quedo fet un senyor. Tots els nois del POUM dúiem camises blaves de manyà, era el nostre uniforme de les joventuts. Ara portàrem granota i també anirem de blau. Tinc un correatge i unes cartutxeres de cuiro plenes de carregadors, un mosquetó nou i lluent i la meva vella automàtica del 9 llarg. No em falta res per a començar una guerra. El local era ple a vessar d'homes i dones, els homes tots armats, vestits de les més diverses i estranyes maneres. N'hi havia que duien cascs d'acer recollits a Capitania, correatges diversos, insígnies militars. La majoria no tenien correatges i duien els carregadors a les butxaques. Aquella tarda i la nit del 19 de juliol vaig descansar un poc en aquella gàbia de grills.
De tant en tant ens arribava soroll de trets, però ja sabíem que al matí següent serien els darrers combats de la gran batalla de Barcelona. Aquella cursa de Capitania a la Rambla m'havia deixat esgotat i tot el cos em feia mal. En Bizcarrí va poder transportar la metralladora en aquella terrible cursa. Aquest xicot era més gran que jo i feia anys que era casat i amb tres criatures. Aquesta família havien estat conserges del local del BOC de Gràcia. El fill gran dels Bizcarrí era un nano de vuit o nou anys i son pare l'ensenyava a renegar i a carregar i descarregar una pistola. En Bizcarrí era molt bon xicot, però molt primari i feia coses de boig. En Cerdán i jo ens havíem empipat moltes vegades amb ell quan feia fer aquestes coses al seu nano. En Bizcarrí tenia un procediment per no quedar mai en atur forçós : quan olorava que l'obra on treballava despatxarien personal, ell agafava un totxo i se'l fotia amb tota la força a un peu i quedava accidentat i el donaven de baixa al «seguro». Tenia un sistema especial per que les seves ferides no es guarissin aviat, tot i que els metges ja el coneixien i li feien uns embolics especials amb les benes, però ell sempre sabia desfer els embolics i remenar-se les nafres i ferides. Però no hi havia company més valent i sacrificat; hauria donat la vida per qualsevol company. A la batalla de Barcelona estigué en els llocs de més perill repartint candela com un desesperat.
Aquell mateixa tarda del dia 19 vaig tenir la sorpresa de veure al meu pare. Per ell vaig saber que a la Diagonal-Llúria els feixistes encara no s'havien rendit i es trobaven reclosos al convent dels Carmelites. Ell es volia quedar amb mi, però el vaig convèncer que se n'anés a casa a passar la nit amb la família. De totes maneres volia un fusell i li vaig deixar la meva Astra amb la qual pujà cap a Gràcia donant-se molta importància. Era la mateixa pistola que ell anà a amagar al taller del carrer Girona el matí del 7 d'octubre del 34. Se'n va anar, però em va anunciar que a primera hora de l'endemà estaria al local del Partit. Així ho va fer. Amb la rendició d'en Goded els feixistes havien sofert un cop de mort i pràcticament seria qüestió de pocs dies o de poques hores la seva rendició total. Moment a moment hi havia més gent armada, es veien més fusells i pistoles, fins i tot ja es veien bombes de mà. Molts cotxes corrien amb les lletres dels sindicats i dels partits pintades a les portelles. CNT-FAI-POUM eren les més nombroses. Els cotxes corrien sempre esperitats i amb homes armats penjats de les finestrelles. El meu pare encara hagué de voltar cap al passeig de Sant Joan car a la Diagonal era tota la batuta de trets.
Aquell vespre s'incorporà al nostre grup de Gràcia el company Eugeni Fuster Albiol «el Negre». El poble havia assaltat la Model i no hi quedà ni un sol pres. El Negre hi era empresonat per activitats sindicals de la FOUS. Dins la presó no hi restà ni una rata: amnistia general. Les portes restaren obertes de bat a bat i sortiren tots els presos: de dreta, d'esquerra, comuns, xoriços, carteristes, tothom fora. Sortiren també, dins la pila del greix, els requetés i falangistes detinguts i a qui ensenyava la instrucció un atracador i assessí nomenat Àngel de la Guarda. Amb la incorporació del cèlebre Negre de Gràcia ja teníem de nou armat el tàndem Castells-Negre. Tota la nit vam fer guàrdia a la barricada de la plaça del Teatre. Les forces obreres i d'ordre públic tenien totalment envoltades a les forces feixistes recloses a les Dependències Militars i les Drassanes. Els homes de a CNT eren molts i tenien també molt armament. Els nostres companys Gorkin i Gironella tenien contacte permanent amb els dirigents CNT-FAI germans Ascaso, García Oliver, Sans Jover, i Bonaventura Durruti. Aquests dirigents anarquistes no participaren als fets d'octubre del 34 a Barcelona, però ara havien llençat totes les seves forces al carrer i no hi havia qui els pogués parar. Pels locals obrers també hi voltaven els components de l'hampa barcelonina, però se'ls hi veia el «plumero» d'una hora lluny. Cal dir que la majoria d'aquests homes del «lumpenproletariat» es bateren en primera línia i gairebé tots es comportaren honestament i amb disciplina. És cert que aquella matinada l'aprofitaren per a robar tot el que van poder, però això fou pràcticament inevitable, ja que la ciutat restà sense autoritat i sense control. Però això passa arreu i amb tota mena de persones, no foren solsament els xoriços qui feren accions repudiables. En general, però, els lladres i xoriços, la gent de mal viure, s'incorporaren a la lluita al costat de la classe treballadora i molts d'ells caigueren defensant un sistema de vida que els hauria permès de fugir de una manera de viure en la que es veien obligats a ser les perpètues víctimes del sistema imperant. Tota la vanguardia de la classe obrera era al carrer. I al costat d'aquesta vanguardia enquadrada als sindicats i partits de classe hi havien també dotzenes de milers de treballadors. Tots els homes de la meva família van participar, d'una manera o altra en la lluita. Al començar la revolta jo era l'únic militant d'un partit obrer i d'un sindicat: POUM-UGT. Però, el meu pare ja era al carrer el 19 de juliol. El seu germà el tio Pepe, barber a la Trinitat, junt amb la gent del barri, van organitzar una barricada a la carretera de Montcada, amb unes quantes escopetes de caça i unes pistoletes de no res. A aquella barricada també s'hi presentà a fer guàrdia el meu altre tio Pepe; aquest germà de la meva mare i qui fou, junt amb la família Aguilera d'Almeria, dels primers habitants de la Trinitat, allà pels anys 25. Els meus tios Pepe Fernández i Pepe Jurado els vaig trobar a la barricada el dia 22 de juliol, demanant papers a tort i a dret i disposats, si calia, a trencar-se les banyes amb qui fos. La Trinitat Vella era un baluart del proletariat i aquells treballadors, molts d'una manera intuitiva, sortiren al carrer a plantar cara als militars feixistes i aquests homes i aquestes dones eren el gran exèrcit de la classe obrera que a Barcelona estava derrotant al feixisme. Els qui es van quedar amagats foren els burgesos catalans. Llevat de petits grups de requetès i falangistes que s'havien incorporat a les casernes al vespre del 19 de juliol, tots els barris de la burgesia restaren tranquils i els burgesos miraven des de darrera les cortines dels seus estatges com es batien pels carrers els militars i els pobres soldats enganyats que els hi estaven treient, al preu de llurs vides, les castanyes del foc, Front als militars feixistes hi havien les minoritàries forces de l'ordre públic, fidels al seu jurament de lleialtat a la República, i aquella immensa onada de forces proletàries que estaven escribint una pàgina de sacrifici i heroisme a tots els indrets de Barcelona. Els burgesos de Barcelona, els Senyors de Barcelona, estaven amagats com a conills el 19 de juliol. Eren els mateixos que el 39 i anys posteriors foren implacables perseguidors i explotadors dels treballadors. Si de cada balcó de les cases burgeses se'ns hagués disparat als obrers i guàrdies que quitàvem al carrer, no hauria estat la cosa tan planera i difícilment hauríem guanyat la batalla de Barcelona. Si els burgesos s'haguessin portat, com a classe, de la mateixa manera que ens vam comportar els obrers, no sé pas com ens hauria anat. Però, tota aquesta gent, anaven mirant darrera les cortines i «stors» dels seus pisos de l'Eixample i de la Bonanova i no tingueren el coratge que vam tenir els treballadors.
La nit del 19 al 20 de juliol fou una vetlla d'armes. Els homes del POUM érem tots al nostre lloc de combat, barrejats amb els anarquistes que es reproduïen per milers. Tots els demés partits i sindicats antifeixistes també s'havien batut i eren disposats a continuar la lluita, era tota la classe treballadora, tots els antifeixistes sense excepció que eren al carrer, disposats a vèncer.
Poc a poc es va fer de dia. El cap d'avall de la Rambla era un exèrcit en peu de guerra. Corria el rumor que els avions lleiails atacarien les Drassanes. Les forces obreres avançàrem cap el cap d'avall de la Rambla i arribàrem a les barraques dels llibres vells. Des de la caserna ens disparaven amb foc espès. Pels volts del monument a Colón hi havien un munt de cadàvers escampats. Una compacta massa d'homes havia avançat cap a Santa Madrona. I al davant de tots hi anaven els més coneguts dirigents obrers. Tota la plana major dels anarquistes i els homes més coneguts del POUM. Una pluja de bales esclataven a la banda esquerra de les Rambles. Jo duia el mosquetó ben agafat. El meu pare, sempre al costat meu, duia l'Astra preparada. La meva mà dreta es clavava damunt la noguera barnissada del mosquetó heretat del pobre guàrdia mort a Capitania. A l'angle de la cantonada ens trobàrem un bon nombre de combatents. El meu pare, camisa blanca, ajupit davant meu. A la meva esquena la corpora imponent del Bonaventura Durruti amb el seu fusell de treballador. El Manel Grossi i el Bizcarrí, els Ascaso i el Jover. Ara és quan hi ha més trets. Les bales repiquen arreu contra els carrers de les Dressanes. Un home surt corrents del grup, és el Francesc Ascaso i porta a la mà una pistola com la del meu pare. A grans salts corre cap a un camió de caixes de begudes que hi ha arrambat a la borera. Va saltant i disparant alhora contra una finestra de l'edifici de les Drassanes. Just quan va arribar al camió fa un salt com si l'haguessin colpejat amb un mall i cau fulminat d'un tret al cap. Una bogeria col•lectiva s'ampara de tots nosaltres i correm, com un imparable riu sortit de mare, vers el casalot de la caserna. Soc jove i entrenat en curses i vaig al davant de tots, però una descàrrega ens frenà en plena cursa i caiem amuntegats els uns damunt els altres. Soc a sota i sento el meu pare al damunt meu i per damunt del meu pare hi ha un company que dispara el seu fusell i l'explosió s'em clava al cervell i em retruny al ventre i a les venes, però és només un instant. Som de nou dempeus i la folla carrera continua. Uns quants homes resten ajaguts a terra possiblement morts o ferits. Sento el meu pare que també corre accelarat darrera meu, el Durruti i el Grossi, el Castells i el Negre i centenes de companys coneguts i desconeguts. S'han obert les portes de la caserna i surten uns pobres soldats de color verd de la por i al davant d'ells camina un home jove amb ulleres que encara no ha caminat quatre passos i cau clivellat a trets. Els homes arrenquen els uniformes als soldats, però no els disparen. Som del primer grup que entra per la porta. La dèria són els fusells i cadascú dels primers n'agafem tots els que podem carregar. Jo n'agafo potser una dotzena i el meu pare uns altres tants. Els homes corren enfollits cercant armes, però els fusells són pels qui han arribat primer. El nostre grup fa pinya i avancem cap al partit carregats amb dotzenes de fusells; ens els volen prendre, però nosaltres no afluixem. Les Drassanes són nostres i també han caigut les Dependències Militars del davant. El pobre Ascaso ha estat recollit pels seus companys, entre els quals hi havia el seu germà. Sento que diuen «ha mort el nano Ascaso». Arribem al partit amb la nostra valuosa càrrega de fusells. El poble és armat. La classe treballadora té ara les armes dels feixistes. Els cotxes passen rabents amb les lletres pintades, de les organitzacions obreres, però per cada cotxe del POUM n'hi ha 10 de la CNT-FAI. Al migdia del dia 20 ja és tot liquidat. A la Diagonal també s'ha près el reducte dels Carmelites i diuen que hi ha hagut una estossinada. No se sap del cert quants obrers hauran mort en els dos dies de combat. Això no ho sabrem mai, però jo n'he vist caure molts i només he estat a tres llocs de combat: Plaça de Catalunya, Capitania i Drassanes. Però s'ha lluitat a la Plaça d'Espanya, al Paral•lel, al Cinc d'Oros, a la Barceloneta. El meu pare m'ha tornat l'Astra, tot rondinant, i ara ja té un dels fusells que ha conquerit a les Drassanes. També té unes cartutxeres i una granota blava. Els companys de Gràcia ens reunim i acordem dir al Rovira que ens deixi anar a Gràcia per un parell d'hores. Ja sabem que no queda cap reducte feixista sense esclafar i ens dona permís per un parell d'hores. En dos cotxes ens entafòrem com sardines i tirem Rambla amunt cap a la Plaça de Catalunya, on encara hi ha les mules mortes inflades i pudents. El sol de juliol prompte les farà esclatar si no les arrepleguen. Pujem Passeig de Gràcia amunt. En el meu cotxe hi va el Negre qui viu a Bruniquer-Joan Blanques i jo visc una cantonadeta enllà, a Bruniquer-Torrent de les Flors. Passant per Mallorca el Negre va Torrent de les Flors. Passant per Mallorca el Negre va començar a cridar que pari el cotxe: ha vist al feixista Àngel Provença i l'Espí ha desaparegut; es va escapar per un pel. Passem pel Cinc d'Oros on ja no hi ha senyals de la lluita, només veiem escrustonat el Monument al Pi i Maragall. Virem pel carrer Gran i la gent aplaudeix els nostres cotxes que duen unes grans lletres pintades: POUM. A Còrcega hem vist tres cavalls morts de la batalla d'ahir i la d'aquest matí. Anàrem per la Travessera i cadascú se'n va a veure la família. Tots porten un fusell i granota blava. Abraço a la mare i als germans petits. El meu germà Antoni que té setze anys, ha marxat de casa, després que aquesta matinada marxés el pare. La mare no sap on és. Aquella mateixa tarda ja el trobo a la plaça del Teatre, al partit. L'àvia se n'ha anat a la Trinitat, a casa del seu fill, el tio Pepe. Amb una hora tinc temps d'anar i venir de la Trinitat i amb el cotxe hi anem tot seguit. Però per arreu hi han barricades i cal identificar-se. Fem una entrada triomfal a la Trinitat on hi trobo els meus dos oncles, les tietes i els cosins. Abraçada l'àvia, ens en tornem tot seguit cap a Gràcia. Les famílies de la barriada de la Travessera i a la tropa de cavalleria de Santiago, a la mateixa Travessera. De la Diagonal i d'abaix a ciutat escoltàrem tot el soroll de la fuselleria. La Guàrdia Civil té la caserna al carrer de l'Escorxador, darrera de quina fou la finca de Can Comte. En aquell mateix indret hi hagué l'antic escorxador de Gràcia. Durant la Guerra del 14 al 18 aquests locals foren un lloc d'internament o concentració dels alemanys fets presoners pel govern Espanyol, especialment mariners alemanys internats al port de Barcelona. Els vells de Gràcia deien que les noies gracienques s'enamoraren dels «boches». Van començar a aparèixer un bon nombre de nens rossos i ulls blaus; eren el «record» que els presoners alemanys deixaren a les noies de la barriada. Anant i venint de la Trinitat vaig a la part d'afora del cotxe, de peus a l'estrep i agafat del marc de la finstrella i aixecat el mosquetó. Tots els cotxes duien aquesta perillosa càrrega i per viatjar d'aquesta manera tan arriscada vaig rebre la primera trompada important, abans del dia 24. De Gràcia a Sant Andreu vam passar per davant un bon nombre de barricades amb gent armada vigilant-les. La majoria d'aquells homes es deien de la CNT-FAI i també de l'Esquerra i d'Estat Català. A les barricades hi havia poca gent del POUM, tots nosaltres teníem altra feina a fer. A l'entrada de la Trinitat també hi ha una estupenda barricada on el Pepe Fernàndez, germà del meu pare, és un dels que manen, dels qui «tallen el bacallà». Aquella barricada extrema de Barcelona era aleshores, la «quinta força»; la majoria dels seus veïns eren emigrants d'Almeria i Múrcia, gent soferta i pobra, amb gran afany per reeixir a la vida, trista i miserable, que es veien obligats a viure. Tota aquella gent havia viscut sempre al marge del sindicalisme militant i dels partits obrers, però ara eren al carrer amb quatre rovellades escopetes de caça, amb la seva pròpia, particular i collonuda barricada trinitària, disposats a jugar-se la pell contra un enemic que, ja havíem acabat d'esclafar a Barcelona, però que els obrers de la Trinitat eren disposats a esclafar-lo de nou si calia. Als nois que arribàvem armats de mosquetons i pistoles ens miraven com a herois i els meus dos oncles, per part de pare i mare, presumien d'aquesta parentela al ser visitats per mi. Des de molt petitet havia viscut temporades a la Trinitat pionera i coneixia molts dels vells veïns fundadors de la Colònia. La lluita era finida, però encara era calenta la sang vessada. Aquells obrers de la Trinitat, els més pobres dels obrers, ara, manaven. Amb llurs escopetes desllorigades i la seva indiscutible barricada tenen unes engrunes del poder que fins ara era exclusiu del senyorets i de la parella de la Guàrdia Civil. Ho veig pel meu tio Pepe, el barber, home arraconat per les injustícies de la vida, ara galleja i se sent important. És un home que sap força de lletra, garlaire com a bon barber, fantasiós, somiador, amic del cigarret i del «carajillet» home de bé de cap a peus. Ara n'està molt orgullós del seu nebot gran que ha vingut amb el seu grup de xicots armats del POUM a fer-li una visita de parent i company. A través d'una xarxa de barricades suburbials han vingut els combatents de Barcelona a estrènyer les mans dels combatents de la Trinitat. Aquí acaba Barcelona. Més enllà de la ratlla verda del Rech Comtal, d'aigües clares com un espill, de les vies del tren, de les vinyes verdes, del riu Besòs, es dreça el campanar de la pagesa Santa Coloma de Gramanet, voltat, com una lloca pels pollets, de les cases de la vila que encara no es la proletària Santa Coloma del futur. La visita a la Trinitat ha estat ràpida i els meus quatre cosins germans em miren admirats amb el més gran de tots, el Toni, serem tres anys més tard, companys de cel•la a la Model de Barcelona. Però el dia 20 de juliol del 36 teníem els fusells conquerits a la batalla de Barcelona i no sabíem res de l'immediat temps a venir. La cosa certa era que havíem esclafat el feixisme a Barcelona i això era tant com dir que el feixisme, a Catalunya, no hi tenia res a fer. Els homes que aquell cap al tard arribàrem al barri més extrem de Barcelona duíem la raó de la nostra força, i la força de la nostra raó, als companys almeriencs i murcians que havien estat capaços d'aixecar, desarmats i meravellats, la seva barricada a la carretera de Montcada, allà on Barcelona ja no se'n diu Barcelona, just on comença el costarut carrer que sembla un barranc i que és el Carrer Gran del barri. I allà eren tots els homes que jo conegui a la meva infantesa: el barber, els manobres, les dones de fer feines, els descarregadors, els fusters, els manyans, els venedors ambulants, els sense ofici ni benefici. Els Fernàndez, Jurado, Cabrerizo, Úbeda, Aguilera, Requena, Bonilla, Cabrera, els primers barracaires de la Trinitat vinguts d'Almeria, d'Adra, de Cuevas de Vera, de Míjar, de Guadix, de Cartagena, de Múrcia, de Lorca, i de les pobres i assedegades, tristes i tràgiques terres del sud d'Espanya. I ara aquests homes eren al poder, la barricada era el poder. Ara no eren els senyorets, ni els capitalistes, ni els civils, ni el somatent, ni els municipals els qui manaven. A totes les Trinitats, a tots els Can Tunis, a totes les Torrasses de Catalunya, hi havia una barricada aixecada per uns homes que sempre havien estat explotats, discriminats, perseguits, oblidats, humiliats, escarnits i dats pel sac, homes apartats, expulsats de la gran ciutat, arraconats en els «ghettos» allunyats de la convivència humana i ciutadana. Per aixecar la primera barraca de totxo de cantó, a la Trinitat, s'havia de pujar l'aigua, per a pastar el ciment, galleda a galleda des del fons del Rech Comtal, una xinesa corrua d'homes i criatures amb galledes i llaunes de petroli amb ansa de filferro. L'aigua per beure s'havia d'anar a buscar amb garrafes a la Font del Nen o a la Font del Gos, molt allunyades de la Trinitat. No hi havia carrers, ni llum, ni aigua, ni clavagueres, cap aixeta, cap clau de llum, res de res. El tramvia només arribava a la Plaça del Comerç de Sant Andreu, i de la parada del tramvia fins a la Trinitat hi havia més de mitja hora de camí. Del Torrent de les Flors a la Trinitat havia fet el viatge a peu dotzenes de vegades. Fins i tot una vegada hi vaig donar un curset d'esperanto de vint lliçons en un centre de l'Esquerra Republicana del Verdum i sempre hi vaig anar a peu, les vint vegades. Però això era el passat. Ara jo era amb els meus vells amics de la Trinitat i hi havíem anat amb el cotxe d'un burgès que havia estat amagat darrera una cortina. Duíem els fusells de la tropa i arreu onejaven banderes vermelles i negres i banderes vermelles amb la falç i el martell. El poder era al carrer i els representants del poder eren els treballadors. Això era el que nosaltres pensàvem i creiem. El dia 21, ben d'hora, el grup de Gràcia va formar un escamot de cinc companys per anar al palau del Bisbe. En Castells era el responsable. El bisbe ja no hi era i el palau era vigilat per uns companys nostres. Calia trobar el «tresor» que el bisbe tenia amagat. A un despatx, potser era al despatx principal, vam trobar una gran caixa de béns ben tancada i sense claus. Suposàvem que el «tresor» era amagat allà dintre i calia obrir aquell buc imponent fos com fos. Quedàrem de guàrdia al despatx i en Castells i un parell de companys marxaren amb una camioneta al Poble Nou a cercar un equip de soldadura autògena per fer un esborranc a la caixa hi veure que hi havia a dins. Mentre els companys eren a cercar les eines no vam tocar res del que hi havia al despatx. Per les cambres del costat voltaven homes del POUM i de la CNT. La nostra consigna era que ningú s'acostés al despatx on nosaltres esperàvem. Arribaren les eines aviat i amb elles dos companys mecànics d'en Castells. Entre tots pujàrem un gran tub al despatx i els dos potents bufadors. Aquells dos companys es posaren la careta fosca de protecció i la flama brunzent del bufador atacà la planxa d'acer de la caixa. Jo m'embadalia, entretant, amb els mobles d'estil, les motllures de parets i sostres, les pintures quietes i és dels descamisats espanyacaixes. No trigaren pas massa estona a rebentar la porta de la monumental caixa. Començàrem a treure munt de llaunes de dins de la caixa: corones i copes d'or, de plata, de platí, amb brillants pedruscalls, creus, anells, joiells de tota classe. D'una cambra interior portaren una manta i tot aquell garbuix de metall i pedres valuoses s'amuntegaren al damunt de la manta estesa a terra. Arribà en Grosi i, cridats per nosaltres, es presentaren uns homes de la CNT. En Grossi tingué una conversa amb ells i arribaren a l'acord de portar tot aquell tresor al Palau de la Generalitat i posar-lo al servei del poble. Els quatre homes que agafaren les quatre puntes de la manta duien pistoles i fusell. Dues puntes eren sostingudes per en Castells i jo, i les altres dues puntes per dos xicots de la CNT. Dins la caixa no restà ni un sol objecte. Jo duia la meva pipa del 6 d'octubre i el meu fusell del 19 de juliol. L'única violència que jo vaig veure fer al palau del Bisbe fou el despanyament d'aquella caixa que contenia un tresor que a mi em semblà fabulós. No sé pas quants milions de pessetes valdria tot el que nosaltres vam entregar al President Companys, però ni la més petita cosa del contingut d'aquella caixa del despatx del bisbe deixà d'anar a parar al damunt d'aquella manta. Tota un processó de descamisats anaven al darrera dels quatre portadors i al davant, tot cofoi hi anava el Manuel Grossi i un parell de dirigents cenetistes. Tots creiem que aquella riquesa era del poble de Catalunya i que el seu lloc era a la Generalitat i no pas a la caixa forta del despatx d'un bisbe. Els esdeveniments d'aquells dies no deixaven gaires estones per pensar, però jo vaig tenir lleure de pensar que el bisbe hauria pogut amagar fàcilment aquella riquesa incalculable en un altre lloc que no fos aquella caixa de béns que en un moment determinat, com així fou, podia quedar abandonada. Penso que el Bisbe deuria pensar el mateix que pensaven els socialistes de Jaca: que a Espanya no podia haver-hi un alçament militar. També podria ser que el bisbe tot i assabentat del que havia de passar, mai cregués que els treballadors guanyarien als militars i que aquella caixa i aquell palau caurien en poder del poble. Aquella caixa plena de gom a gom d'or i pedres precioses, a l'abast dels nostres bufadors de soldadura és una cosa que mai he entès. Però les coses van anar d'aquesta manera i jo en vaig ser un testimoni d'excepció. Una guerra és una cosa molt dolenta i a la gent li costa d'acceptar la idea de la guerra. El diumenge abans del 19 de juliol, els joves cooperativistes ens entreteníem xutant a la piloteta. El mateix Maurin se n'anà a donar una conferència a Galícia, dos dies abans dels 19 de juliol, enlloc d'agafar el tren i esperar els esdeveniments a Barcelona. Aquella guerra se'ns venia al damunt i érem molts, la majoria, que no podíem preveure les conseqüències. Però a Catalunya nosaltres no havíem portat aquesta guerra. Els joves de Catalunya volíem un món nou on la cooperació entre tots els treballadors produís una mena de vida amb plena justícia i condicions socials perfectes. Sí, érem socialistes i cooperativistes i si havíem sortit al carrer ho férem per a defensar una República que malgrat no sempre havia tractat als treballadors com calia, no era ni de lluny aquell sistema que ens volien imposar els militars dirigits pels capitalistes i els terratinents. El sentiment dels treballadors de Catalunya era el mateix que el d'aquells de les altres terres de més enllà de l'Ebre. Jo havia conviscut feia pocs dies amb companys de Madrid, d'Euskadi, d'Osca, d'Extremadura i d'Andalusia i sabia que ells pensaven exactament com nosaltres. Els dos nanos més grandets de la meva família, ja nats a Baracelona —tots dos Antonio Fernàndez—, no trigarien gaire a agafar el fusell, als setze anys, per combatre a primera línia de foc contra les forces anti-obreres.
Jo no duia ni cinc cèntims a la butxaca. Al requisat Hotel Falcón hi tenia un plat de ranxo dos cops al dia i les cartutxeres les tenia plenes a vessar de carregadors. Ja en tenia ben bé prou. I possiblement ni tan sols els faria servir aquests carregadors, i ben aviat podria tornar al taller, a la Cooperativa, a l'Ateneu Popular, al futbol i a les excursions. Però les notícies que ens arribaven d'altres llocs d'Espanya eren confoses i contradictòries. Tota Catalunya era nostra. A altres indrets de fora de Catalunya encara s'hi estava lluitant. Tot seguit va néixer un impuls unànim de marxar cap a Saragossa per ajudar els companys que encara no havien reeixit a esclafar el feixisme. Però després que les llaunes de la caixa forta del bisbat foren entregades al Govern de la Generalitat ens calgué marxar en un parell de camions cap a Monistrol. Gairebé hi anar tot el grup de Gràcia i alguns membres de l'Executiu. El viatge havia de ser molt important. No sé pas de què es tractava però hi anàvem tots armats. Per tots el pobles on passàvem saludàvem a companys del POUM, dels C |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: La revolució del 19 juliol vista per un poumista gracienc
|
|
per continuació |
20 jul 2008
|
Per tots el pobles on passàvem saludàvem a companys del POUM, dels Comitès Locals que eren a les barricades que cada poble havia dreçat. Arreu es llegien les sigles CNT-FAI-POUM-J.S.O. Arribant a Monistrol enllestírem aviat. Els nostres dirigents es reuniren amb els companys de Monistrol i amb uns delegats o responsables de la Generalitat, i va quedar assegurada la vigilància i integritat de tota la muntanya de Montserrat. A la Plaça de la Font una noia del Partit em cosí un botó de la granota que havia saltat i fins i tot em va assegurar els altres. Era una noia jove i bonica del POUM de Monistrol a qui mai més havia de tornar a veure. Però servo el seu somriure alegre, la seva veu amiga, la visió dels seus dits destres armats d'agulla i didal. Ens donàrem l'un a l'altre les nostres adreces i mai ens vam escriure. Altra feina teníem. El Monestir no seria assaltat ni destruit. Havíem vist el mateix 19 de juliol com cremaven les esglésies de Barcelona, mentre nosaltres estàvem disparant contra els militars ja hi havien senyors que sense perill de cap mena demostràvem el seu revolucionarisme calant foc a locals indefensos. Estic segur que tota la joventut que anava amb mi no hauríem perdut ni un sol moment en fer la bestiesa de cremar edificis que podien servir per instal•lar-hi biblioteques, museus, locals de concerts, escoles,...
-----
(vaja quin tall; alguns errors del text són de l'escanejat; d'altres, de normativa o de paraules són del text a l'edició original: no he volgut corregir-ne cap, d'un text del qual em fascina i m'encanta el ric català popular que l'autor fa servir [nota de qui transcriu]) |
|
Re: La revolució del 19 juliol vista per un poumista gracienc
|
|
per aclariment |
20 jul 2008
|
|
gabocs: Grups d'Acció del BOC, creats a mitjants dels 30 i dirigits per Rovira, en l'escalada violenta d'aquells anys |
|
Re: La revolució del 19 juliol vista per un poumista gracienc
|
|
per ml |
21 jul 2008
|
Ja fa prou propaganda TV3 i el 33 (osigui, el PSC & company) per ocupar indymedia!
Fora! Visca l'exemple revolucionari del PSUC! |
|
Re: La revolució del 19 juliol vista per un poumista gracienc
|
|
per haha |
22 jul 2008
|
|
haha quin acudit |
|
Re: La revolució del 19 juliol vista per un poumista gracienc
|
|
per ha |
22 jul 2008
|
|
que cucus i entranyables que sou aquests botiguers |
|
|
