|
|
|
|
|
Notícies :: @rtivisme |
|
No fem bullir l’olla: cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!
|
|
|
per independentista |
05 jul 2008
|
|
|
Per Joan Rocamora, membre del col.lectiu Participació Activa i Social (PAS) i de la CUP de Cerdanyola-Ripollet
L’independentisme català viu moments de canvis importants, que podrien ser abastament favorables si els afrontem amb el valor i la maduresa de la nostra capacitat de decidir. De decidir individualment i col.lectivament. Però per avançar en qualsevol de les direccions cal que ens desempalleguem de molts tòpics i prejudicis fixats per una sèrie de temors, mistificacions i fins elements ideològics profundament conservadors que entrabanquen l’avanç del nostre moviment.
El to d’aquesta reflexió potser és tirant a existencialista. Però, tal i com predicava aquest corrent filosòfic, l’existència dels homes i les dones està marcada per un decidir constant i angoixant, una existència que ens aboca obligadament a decidir cada minut que passa, decisió de la qual no podem defugir tant si hem optat per una decisió o una altra. Per aquesta raó alguns existencialistes polititzats van propugnar el compromÃs, la lluita clandestina, la milità ncia polÃtica com a manera de sublimar aquesta coherència amb la pròpia existència. Una concepció del pas per la vida (l’existència) on no hi caben quietismes, prèdiques conservadores o consignes de mansuetud. Tothom ha d’arriscar, i col.lectivament apostar pels camins més favorables per al nostre alliberament (nacional, social, de gènere, individual, etc.). I això no és una “passió inútilâ€?.
Cal anotar que alguns dels termes que he emprat més amunt estan amarats d’un significat negatiu encunyat des de la ideologia dominant: els sinònims de DECIDIR, terme més ben situat contemporà niament, han estat desplaçats al camp semà ntic de la rauxa i el desordre des de la ideologia conservadora (tal i com han fet amb tantes coses): “arriscar� i “apostar�, per exemple, han pres un significat negatiu que les pròpies persones del nostre moviment i de qualsevol altra dissidència han interioritzat sense adonar-se’n. I ja se sap que el llenguatge està amarat d’ideologia. I fixem-nos que altres sinònims d’aquests termes com “comprometre’s�, “acordar�, “estatuir�, “determinar�, “establir�… tenen un fort contingut col.lectiu.
Per tot això em sembla que toca posar al descobert tota aquesta sèrie de tòpics i prejudicis, temors, mistificacions i conservadorisme que esclerotitzen el nostre moviment. Tal i com em comenta un company tot sovint, es tracta d’un moviment independentista que, en general i massa sovint, és incapaç de copsar les relacions dialèctiques que s’estableixen a la nostra societat i en les relacions polÃtiques. Un moviment que té més tendència als tòpics, al mecanicisme polÃtic i a l’autoafirmació estètica que no a infectar i propagar les seves propostes polÃtiques.
Que la prudència no ens faci robots
Durant els darrers mesos diverses circumstà ncies han afavorit el creixement de la consciència independentista entre la societat catalana. I hem de reconèixer que en això l’Esquerra Independentista hi ha tingut poc a veure. Siguem una mica honestos. Però es tracta d’una situació que ens ha aportat avenços, quantitatius, com en els resultats de la CUP a les darreres eleccions municipals; i qualitatius, perquè ha posat de manifest les contradiccions i inutilitats de les propostes regeneracionistes i de l’autonomisme crÃtic representat per les famÃlies d’ERC.
El desgavell de les infraestructures al Principat també ha afavorit una certa consciència particularista i reivindicativa dels seus drets durant dels darrers mesos, que d’alguna manera guarda relació amb els fets indicats anteriorment (el descrèdit dels partits d’ordre), però que nosaltres no hem sabut aprofitat adequadament: l’EI no ha estat capaç de generar agitadors que denunciessin els fets que han provocat allò que s’ha anomenat el “català emprenyat� (no vam ser-hi suficientment als trens amb retards, a les protestes pels talls de la llum, etc.). I si no som capaços de generar senzills agitadors/es que denunciïn públicament tot això, des del nostre propi moviment i sense aixoplugar-nos a les coordinadores de quatre i el gat (i en clau sovint estatalista), de poc servirà que invoquem els principis i la puresa revolucionà ria.
Un dels errors del nostre moviment durant els darrers anys ha estat, en la meva opinió, el fet d’anar seguint el corrent a les dinà miques alienes a l’Esquerra Independentista. Tot sovint, des de les nostres estructures polÃtiques laxes, hem contribuït poc més que a alimentar altres à mbits per tal de reforçar la nostra identificació esquerrana, dissident o combativa. Però deixant els nostres esforços i la nostra milità ncia a l’òrbita indefinida nacionalment (en el marc espanyol, vaja), per molt que sovint s’hagi fet amb la bona voluntat d’incidir sobre tals col.lectius, partits, plataformes o grups socials. Una manera de treballar del tot diferent de la d’aquells que fa unes dècades van fer néixer i van impulsar el moviment independentista amb èxit des de les catacumbes, malgrat la repressió ferotge i la marginació medià tica i polÃtica.
Un altre prejudici que arrossega l’Esquerra Independentista, i ve de lluny, és la seva fòbia “antielectoralâ€?. Un fenomen que tenia una explicació fins als anys vuitanta, i des de l’eclosió del nostre moviment, però que actualment està superada per l’experiència (escarment) d’un moviment que fou incapaç de recollir els fruits conreats amb la seva lluita. Aquells i aquelles que vam viure l’engoliment de tot un moviment en l’operació ERC a partir del 1989 podem constatar que vam errar en això, en no primar la lluita institucional des del nostre treball diari. A banda dels cops repressius i del trencament en dos del moviment, que van contribuir al seu declivi, l’element cabdal que va provocar l’ensulsida de l’Esquerra Independentista fou l’aparició d’un partit d’ordre amb identitat independentista (ERC) que va arreplegar en vots tots els esforços anteriors i va desactivar un moviment dinà mic, participatiu i crÃtic.
Una proposta d’acció independentista a les institucions que no pugui assimilar el poder (estatal, però també el delegat al marc autonòmic i fins al local) és una idea que els fa molta por. Sobretot que no pugui ser domesticada. En la conjuntura actual la CUP (el conjunt de les CUP) representa aquest perill potencial per al conjunt del bloc dominant. Un perill que es podria multiplicar per cent amb molta facilitat si comptés amb els catalitzadors adequats.
Per això hem d’estar molt amatents als darrers moviments d’escacs que s’estan articulant al nostre voltant. Aquesta setmana el misteriós (i agent de no sabem qui) Àngel Colom reapareixia a l’escena pública amb propostes estrambòtiques de la “casa gran del catalanismeâ€?, a la qual pel seu compte incloïa la CUP. Això ha estat un avÃs als navegants per aquells que recordem la trajectòria d’aquest personatge i les seves maniobres. Però no només pel personatge en si, sinó per aquelles propostes ambigües que podrien alimentar que certs sectors pròxims al nostre moviment, despolititzats o amb tendència a les aventures colomines, poguessin enterbolir i interferir en els avenços de l’Esquerra Independentista. I repeteixo que és important que desactivem qualsevol maniobra en aquest sentit. En aquestes coses també estem abocats a decidir. No podem oblidar quina és la manera de maniobrar d’aquest agent contra-independentista, perquè aquesta serà la millor vacuna per actuar contra les seves intrigues de saló i, atents, la dels seus possibles aliats.
Tornant al tema anterior: sempre poso com exemple de lucidesa polÃtica i l’encert allò que va fer el moviment independentista basc només iniciar-se el procés de normalització “democrà ticaâ€? de la darrera Restauració borbònica: sense saber encara quin futur i negacions polÃtiques els esperava, i per on anirien els trets, van optar per impulsar una plataforma electoral (i moviment de masses) amb el nom d’Herri Batasuna. I no fou en principi un moviment cohesionat i nombrós. Però sà un moviment que va encabir l’expressió de tota l’Esquerra Abertzale, que en altres à mbits fins estaven en discòrida; que recollia la voluntat i l’expressió de sectorials, de diferents generacions, de tots els partits que optaven per l’alliberament nacional en clau basca. La Mesa d’Alsasua és segurament l’acte de major lucidesa i de voluntat d’avenç col.lectiu del moviment independentista basc. Prenguem nota. I apliquem-la.
Però no ens menystinguem. Nosaltres tampoc venim del no-res, com exposaré a continuació. Tal i com va recordar una persona a la darrera Assemblea Nacional, la CUP compta amb més de 20 anys d’existència. Altres organitzacions del nostre moviment també han fet un llarg recorregut.
“Els errors del passat�
Aquesta expressió convertida en tòpic mistificador (no explicar res des del desconeixement o amb voluntat de confondre) l’he sentida reiteradament i sense argumentació des del 1996, quan vaig coincidir al carrer amb una nova fornada de joves independentistes que no havien conegut aquell “passatâ€?. Els motius pels quals repetien aquesta expressió serien llargs d’exposar aquÃ. Des d’aleshores han passat molts anys, però alguna gent que encara repeteix aquest tòpic sempre es refereix a un pretèrit perfet, que finalitza just en aquesta data (i de 1995/6 fins avui), quan tot va passar a ser perfecte, sense desencerts, sense davallades numèriques i sense desercions! Aquesta cantarella ja hauria d’haver-se evaporat, perquè en molts aspectes aquest moviment ha madurat, però es continua perpetuant com un murmuri de beates.
L’Operació Garzón de 1992 va suposar la davallada d’un moviment que havia estat emergent fins aleshores. És cert. A causa de la repressió i del que he explicat abans. Hi ha suficient bibliografia i testimonis vivencials per informar-se’n sobre això, qui realment vulgui fer-ho. Però, malgrat els possibles errors que s’haguessin comès en aquesta etapa, sembla que mai no es tenen en compte els encerts extraordinaris del moviment independentista durant els anys 70 i 80, i fins durant els 90, que n’hi va haver, malgrat les adversitats de la conjuntura.
No venim del no res. Això ho vaig aprendre quan vaig començar a fer activisme polÃtic d’adolescent, de la mà de persones molt més grans que jo que van saber transmetre’m aquesta experiència. I la humilitat. La lluita independentista, malgrat que si parlem amb correcció terminològica haurÃem de parlar d’un moviment modern que es va gestar fa 30 anys, si l’equiparament a la lluita per les llibertats nacionals podrÃem dir que és tan antiga com la nostra dominació polÃtica. I per tant, no venim del no res.
Un dels aspectes negatius del trencament generacional de la conjuntura descrita fou precisament que també van torpedinar el traspà s de l’experiència acumulada anteriorment. Dècades enrere aquest traspà s s’havia realitzat encavalcant les lluites, tot i les evolucions, escissions, assimilacions, etc. Una transmissió d’experiència polÃtica, que sempre es tenia en compte pel seu valor experimental, però també d’experiència vivencial, de carà cter agitatiu, de cultura de la clandestinitat, de la solidaritat… El trencament d’aquest traspà s, o el seu afebliment, va donar com a resultat aquesta negació de la paternitat polÃtica obsessiva sempre acompanyada per la falca dels “errors del passatâ€?. Però també va portar a un desconeixement de l’experiència anterior, en termes de memòria històrica. Tot sovint sentim o llegim algunes barrabassades sobre aspectes de la història de l’independentisme, fets desvirtuats, sobredimensionats o bé minimitzats, o senzillament frivolitzats sense tenir en compte la contribució de tantes persones que van aportar tots els seus esforços personals i materials per fer possible les propostes de l’Esquerra Independentista.
Per acabar, i a tall d’exemple: aquest any va morir un lluitador independentista que va estar empresonat i fou processat acusat d’haver format part d’ÈPOCA, en Ramon Subirats (1). La seva mort ha passat molt desapercebuda i no ha rebut el comiat i la memòria que mereixeria per part del moviment independentista. Recordo com aquest “vell� lluitador feia anar la mà quina de serigrafia que va sufragar al local del MDT de l’Av.Mistral cap a l’any 1985, amb què es feien els cartells dels CSPC i del MDT. En Ramon Subirats provenia d’una tradició molt concreta, la del FNC, que va confluir amb els joves independentistes que vam començar a militar als anys 80 sota el mateix referent unitari. El seu llegat mai va representar per nosaltres un “error del passat�, sinó una contribució de la seva experiència, del seu testimoni i de tot el seu treball.
Tenim molts reptes per afrontar. No podem anar fent bullir l’olla. Cal anar-hi, anar-hi i anar-hi… |
Mira també:
http://llibertat.cat
|
This work is in the public domain |
|
|
