|
|
|
Notícies :: @rtivisme : globalització neoliberal : ecologia : laboral |
|
La falsa recepta de l’alta velocitat enfront de la “desacceleració�
|
|
|
per SP del Comitè Confederal de la CGT |
04 jul 2008
|
Carrils per maons per solucionar la crisi del sector de la construcció.
La CGT vol dirigir-se a l’opinió pública per a transmetre la nostra preocupació davant les successives declaracions del President el Govern en les quals pretén utilitzar l’AVE com remei universal per a afrontar les conseqüències d’una crisi econòmica no reconeguda.
El govern, sense cap sensibilitat sobre els problemes diaris reals, pretén diferenciar entre les “pertorbacions econòmiques internacionals�, de la responsabilitat de les quals es desentén, i les dificultats “immediates� del sector de la construcció, les conseqüències de la qual paguem entre tots/es. |
I entén també el govern que aquesta única crisi autòctona a qui afecta realment és als empresaris de la construcció, als quals hem de sufragar entre tots/es, amb diners públics, el manteniment dels seus enormes beneficis, ara que no són ja capaços de mantenir-los a força de l’especulació.
Però aquest sector empresarial tan “necessitat� de la protecció del govern no té problemes a evadir legal (o il·legalment?) cabdals per a invertir en la neocolonització de mercats emergents, forçant processos privatizadors i apropiant-se de les matèries primeres, i les portes de les quals li obren els mecanismes diplomà tics estatals, a costa d’un major endeutament dels països receptors.
El Consell de Ministres, reunit el passat 13 de juny, va plantejar com solució a la crisi accelerar la licitació d’obra pública. Però aquesta acceleració de la inversió pública en benefici d’interessos privats ja es venia aplicant de forma sistemà tica, amb un augment en el primer quadrimestre de 2008, pel que fa al mateix perÃode de l’any anterior, del 64%; un increment que cal sumar al d’anys anteriors, fonamentalment a partir de l’aprovació del Pla Estratègic d’Infraestructures i Transport, PEIT 2005-2020. I és que la crisi del maó “es veia venirâ€?.
Aquest increment és encara més alt en el cas concret del ferrocarril, que es triplica, passant de 964,95 a 3.007,43 milions d’euros. Però aquesta inversió pública multimillonaria es limita prà cticament a l’alta velocitat, de manera que entre tots pagarem el que podran utilitzar tan sols uns pocs, perquè no tots podem pagar-nos de forma habitual un bitllet d’alta velocitat (a pesar que també les tarifes estan subvencionades amb diners públics), i no tots vivim en els centres econòmics i financers en els quals l’AVE té parada.
L’any 2010 serem a ser el paÃs del món amb més quilòmetres d’alta velocitat, a pesar de la difÃcil orografia del territori que suposa un important increment del ja de per si mateix elevadÃssim cost, però a qui li importa el que costa l’AVE, quan el seu principal valor és alguna cosa tan indefinible com el “prestigiâ€?? No en va es va inaugurar la primera lÃnia com part del malbaratament d’aquella fastuosa i fastidiosa fira universal de Sevilla.
El 90% de la població tindrà una estació d’alta velocitat a menys de 50 km, poc consol per a qui tenien una estació propera en la qual sà que hi paraven trens que sà podia utilitzar, en moltes ocasions per a poder accedir a serveis i drets (com l’educació i la sanitat) dels quals ara es veuen privats, perquè el “monocultiuâ€? de l’AVE està suposant el tancament d’estacions i de lÃnies i l’eliminació de serveis ferroviaris.
La construcció d’infraestructures públiques és un sector tan precaritzat laboralment com la construcció privada d’edificacions, en el qual l’Administració té tan poques possibilitats com interès a fer un seguiment de les nombroses contrates i subcontrates, de les condicions de treball i dels accidents i morts que sempre han costat les obres faraòniques.
Enfront del malversament de grans quantitats de diners públics per a fomentar una manera de transport elitista i socialment desestructuradora, amb un alt cost humà , la solució seria emprar les inversions en la cobertura de les necessitats socials, mitjançant el foment de serveis públics universals, a acabar amb la xacra de l’explotació laboral, la precarietat i la sinistralitat, i en la creació d’una estructura productiva sostenible a mitjan i llarg termini.
Per altra banda, el Govern planteja fer un pas més en la privatització del ferrocarril, iniciada amb la Llei del Sector Ferroviari, aprovada pel PP i engegada pel PSOE a pesar del seu rebuig inicial, que va entrar en vigor al gener de 2005. El seu pla ara és presentar un projecte de llei per a separar l’à rea de mercaderies de RENFE Operadora, creant una societat independent, i per a liberalitzar la prestació de Serveis Auxiliars al transport de mercaderies, prestats en l’actualitat per ADIF.
Com sempre, l’excusa és la mala gestió pública que el propi govern porta a terme dels serveis que és responsable, i en lloc de millorar-la i assumir la seva responsabilitat, el que fa és lliurar-se-la a les empreses privades, deixant clar que la mala gestió és premeditada i té com únic objectiu la privatització del servei públic, quan els recursos econòmics necessaris per a mantenir les infraestructures convencionals es malversen en projectes elitistes d’alta velocitat.
En cap moment es planteja la moderació de les necessitats de transport ni la proximitat, o la reorientació de les inversions al servei d’un ferrocarril més social, com element d’estalvi de combustible i de reducció d’emissions, el que limitaria a més situacions tan greus com l’elevat nombre d’accidents en la carretera i el seu cost inasumible en morts.
CGT rebutja fermament el foment de l’alta velocitat i el nou impuls a la privatització del ferrocarril que es pretén portar a terme des del govern i rebutja la utilització dels diners de tots/es per a fomentar projectes per a uns pocs.
Secretariat Permanent Comitè Confederal CGT |
This work is in the public domain |
