más abajo,en castellano]
Per més que el govern i les institucions europees pretenguen continuar amagant-ho, ja no se li escapa a ningú que ens trobem immersos en una crisi general, que ja colpeja l’ocupació i el poder adquisitiu de milers de treballadors.
El Govern i els seus mitjans de comunicació afins no deixen de parlar de “desacceleracióâ€?, amagant les dades negatives, publicant-los amb comptagotes o tergiversant-los (cas de l’Ãndex de Producció Industrial, la negatiu, o de la inflació creixent), per tal de no fer sonar les alarmes. Tanmateix, l’Estat s’ha afanyat a negociar amb el gran capital importants ajudes públiques per fer front a la caiguda dels beneficis: obres públiques que, a més d’innecessà ries, perpetuen el model de “desenvolupamentâ€? i la polÃtica de transports que ens ha convertit en una economia dependent de la construcció i del preu del petroli; prolongació de les hipoteques, “favorâ€? que incrementarà els interessos per a la banca; pla “Viveâ€?, per fer front a la caiguda de les vendes de l’automòbil; cessió massiva de sòl per part de la Federació Espanyola de Municipis i ProvÃncies; promoció de VPO per constructores privades, previ augment important del preu del m2; aval estatal per als préstecs a promotores, etc., etc.
Ara bé, les mesures de recolzament no s’han traslladat a les classes populars : és ben coneguda la greu situació que travessen els xicotets productors agrÃcoles i ramaders, i també els pescadors i els transportistes. Però serà el gruix de la població, la classe obrera, la principal colpejada per la crisi: a la dependència del transport privat i al cost creixent de la cistella de la compra (i, ara, la reacció dels transportistes, que amenaça amb provocar el desproveïment), s’afegeixen problemes especÃfics que aixà ho indiquen: en primer lloc, la destrucció d’ocupació en tots els sectors, especialment en la construcció, sense que s’hi done eixides và lides per causa del model especulatiu pel qual han apostat els governs successius. De fet, aquest maig ha estat el primer en trenta anys (la crisi de 1993 inclosa!) en què ha augmentat l’atur.
També és òbvia la pèrdua de poder adquisitiu que hem patit els treballadors espanyols, els únics de la Unió Europea el salari dels quals ha baixat en els darrers deu anys; i açò, amb un augment del preu de la vivenda que ha provocat una situació d’endeutament massiu, superior al PIB (que mesura tota la riquesa que crea el paÃs en un any). Les respostes demagògiques com ara l’ajuda al lloguer o la paga dels 400 €, que no han aportat res de positiu al problema, han estat les úniques respostes del Govern a aquesta situació, a més a més de la retirada de l’ajuda als aturats, que s’havia anunciat a so de bombo i platerets. Al contrari, tant el Salari MÃnim Interprofessional com les pensions (especialment, les no contributives) segueixen essent de misèria. Tampoc no és creïble la demagògia que exerceix el PP amb motiu de la crisi: l’experiència ens ha demostrat amplament quina és la polÃtica social i econòmica que apliquen en els seus governs.
Cap d’aquests problemes, doncs, és enfrontat per l’Estat de manera favorable als treballadors. A més del que hem dit, la UE no planteja cap solució als productors agraris ni per al problema dels combustibles; encara més, s’afanya a mantenir uns tipus d’interés que afonen en la desesperació milers, si no milions, de treballadors endeutats. Açò demostra que la UE només serveix per unificar els atacs de les diferents oligarquies contra les classes populars, tal com indiquen els acords respecte a la immigració.
No sols no es resolen aquests problemes: d’acord amb la seua naturalesa de classe, l’Estat monà rquic posa els serveis públics a disposició del sector privat, amb l’objectiu d’ajudar-li a superar la crisi situant-hi els seus capitals; i això repercuteix directament en la classe obrera i la resta de sectors populars: és la parà lisi o retall pressupostari en els serveis públics, per aconseguir un superà vit que, tal com acabem de veure, engreixarà el sector privat; és la privatització de la sanitat i dels serveis socials; és el recolzament clar i l’extensió de l’ensenyament privat; és un Pla Bolonya que sotmetrà la Universitat i la formació de postgrau a les empreses; i és, en definitiva, la degradació general dels serveis públics, per convertir-los en marginals o posar-los directament en mans privades.
Les conseqüències d’aquesta polÃtica es veuen dià riament. Cal destacar-ne el fet que cada vegada més treballadors, empentats pels missatges institucionals i dels partits monà rquics, veguen els immigrants com a competidors per l’ocupació i els serveis públics. Això alimenta el creixement del feixisme, les bandes del qual actuen impunement i es manifesten amb la tolerà ncia dels delegats del Govern i d’una judicatura cada vegada més reaccionà ria. Paral·lelament, l’oligarquia representada per PP, PSOE, CiU, PNV, etc., per damunt de les seues baralles conjunturals, manté un acord de fons per descarregar les conseqüències de la crisi sobre les espatlles dels treballadors, tot aprofitant la situació de feblesa que pateix l’esquerra.
La resposta a aquests problemes ha de vindre, doncs, dels sectors socials que ja són més perjudicats per la crisi: bà sicament, els treballadors, que a més a més de veure seriosament danyada la nostra qualitat de vida, som els principals usuaris dels serveis públics. I ha d’ésser una resposta unità ria: els sindicats plantegen durament la negociació dels convenis; hi ha hagut ja vagues sectorials a Madrid, Catalunya i diverses zones d’Andalusia; les associacions de pares i mares i les plataformes ciutadanes es mobilitzen en molts llocs en defensa de la sanitat i l’educació públiques; les associacions de veïns es mouen pels serveis en els barris de nombroses ciutats...
És el moment d’unificar totes aquestes lluites en un gran moviment en defensa dels serveis públics, de l’ocupació i del poder adquisitiu dels treballadors. És el moment de promoure la necessà ria alternativa polÃtica que done resposta als interessos de les classes populars, per treballar per un règim polÃtic en què tinguen capacitat real de decisió; on es grave els immensos beneficis dels capitals i es garantitze un control social efectiu de l’economia.
DAVANT LA CRISI, REFORCEM LA UNITAT POPULAR
NATIVA O ESTRANGERA, LA MATEIXA CLASSE OBRERA
PER UNA REPÚBLICA DEMOCRÀTICA, POPULAR I FEDERATIVA
PEL SOCIALISME
Comité Central del PCE (m-l)
Juny de 2008
contacto ARROBA pceml.info
Por más que el Gobierno y las instituciones europeas pretendan seguir ocultándolo, ya no se le escapa a nadie que nos encontramos sumidos en una crisis general, que ya está golpeando el empleo y el poder adquisitivo de miles de trabajadores.
El Gobierno y sus medios de comunicación afines no dejan de hablar de “desaceleraciónâ€?, ocultando los datos negativos, publicándolos con cuentagotas o tergiversándolos (caso del Ã?ndice de Producción Industrial, ya negativo, o de la creciente inflación) para no hacer sonar las alarmas. Sin embargo, el Estado se ha apresurado a negociar con el gran capital cuantiosas ayudas públicas para afrontar la caÃda de los beneficios: obras públicas que, además de innecesarias, perpetúan el modelo de “desarrolloâ€? y la polÃtica de transportes que nos ha convertido en una economÃa dependiente del ladrillo y del precio del petróleo; prolongación de las hipotecas, “favorâ€? que incrementará los intereses devengados para la banca; plan “Viveâ€?, para afrontar la caÃda de las ventas del automóvil; cesión masiva de suelo por la Federación Española de Municipios y Provincias; promoción de VPO por constructoras privadas, previo aumento importante del precio del m2; aval estatal para los préstamos a promotoras, etc., etc.
Ahora bien, las medidas de apoyo no se han trasladado a las clases populares: es bien conocida la grave situación que atraviesan los pequeños productores agrÃcolas y ganaderos, asà como los pescadores y los transportistas. Pero va a ser el grueso de la población, la clase obrera, la principal golpeada por la crisis: a la dependencia del transporte privado y al coste creciente de la cesta de la compra (y, ahora, la reacción de los transportistas, que amenaza con provocar el desabastecimiento), se suman problemas especÃficos que asà lo indican: en primer lugar, la destrucción de empleos en todos los sectores, especialmente en la construcción, sin que se dé salidas válidas a causa del modelo especulativo por el que han apostado los sucesivos gobiernos. De hecho, este mayo ha sido el primero en treinta años (¡incluida la crisis de 1993!) en que ha aumentado el paro.
También es obvia la pérdida de poder adquisitivo que han sufrido los trabajadores españoles, los únicos de la Unión Europea cuyo salario ha bajado en los últimos diez años; y eso, con un aumento del precio de la vivienda que ha provocado una situación de endeudamiento masivo, superior al PIB (que mide toda la riqueza que crea el paÃs en un año). Las respuestas demagógicas como la “ayuda al alquilerâ€? o la “paga de los 400 €â€?, que no han aportado nada positivo al problema, han sido las únicas respuestas del Gobierno a esta situación, además de la retirada de la ayuda a los parados, que se habÃa anunciado a bombo y platillo. Por el contrario, tanto el Salario MÃnimo Interprofesional como las pensiones (especialmente las no contributivas) siguen siendo de miseria. Tampoco es creÃble la demagogia que ejerce el PP a cuenta de la crisis: la experiencia nos ha demostrado sobradamente cuál es la polÃtica social y económica que aplican en sus gobiernos.
Ninguno de estos problemas, pues, está siendo afrontados por el Estado de manera favorable a los trabajadores. Además de lo dicho, la UE no plantea solución alguna a los productores agrarios ni para el problema de los combustibles; más aún, se empeña en mantener unos tipos de interés que están sumiendo en la desesperación a miles, si no millones, de trabajadores endeudados. Esto viene a demostrar que la UE sólo sirve para unificar los ataques de las diferentes oligarquÃas contra las clases populares, como demuestran los acuerdos respecto a la inmigración.
No sólo no se están resolviendo estos problemas: de acuerdo con su naturaleza de clase, el Estado monárquico está poniendo los servicios públicos a disposición del sector privado, con el objetivo de ayudarle a capear la crisis recolocando sus capitales; y eso está repercutiendo directamente en la clase obrera y el resto de sectores populares: es la parálisis o recorte presupuestario en los servicios públicos, para conseguir un superávit que, como acabamos de ver, va a engordar el sector privado; es la privatización de la sanidad y de los servicios sociales; es el claro apoyo y extensión de la enseñanza privada; es un Plan Bolonia que someterá la Universidad y la formación de posgrado a las empresas; y es, en definitiva, la degradación general de los servicios públicos, para convertirlos en marginales o ponerlos directamente en manos privadas.
Las consecuencias de esta polÃtica se ven a diario. Entre ellas, el que cada vez más trabajadores, azuzados por los mensajes institucionales y de los partidos monárquicos, vean a los inmigrantes como competidores por el empleo y los servicios públicos. Eso alimenta el crecimiento del fascismo, cuyas bandas campan a sus anchas y se manifiestan con la tolerancia de los delegados del Gobierno y de una judicatura cada vez más reaccionaria. Paralelamente, la oligarquÃa representada por PP, PSOE, CiU, PNV, etc., por encima de sus disputas coyunturales, mantiene un acuerdo de fondo para descargar las consecuencias de la crisis sobre las espaldas de los trabajadores, aprovechando la situación de debilidad que sufre la izquierda.
La respuesta a estos problemas debe venir, pues, de los sectores sociales que están siendo más perjudicados por la crisis: básicamente, los trabajadores, que además de ver seriamente dañada nuestra calidad de vida, somos los principales usuarios de los servicios públicos. Y debe ser una respuesta unitaria: los sindicatos están planteando duramente la negociación de los convenios; ha habido ya huelgas sectoriales en Madrid, Catalunya y diversas zonas de AndalucÃa; las asociaciones de padres y madres y las plataformas ciudadanas se están movilizando en muchos lugares en defensa de la sanidad y la educación públicas; las asociaciones de vecinos se mueven por los servicios en los barrios de numerosas ciudades…
Es el momento de unificar todas estas luchas en un gran movimiento en defensa de los servicios públicos, del empleo y del poder adquisitivo de los trabajadores. Es el momento de promover la necesaria alternativa polÃtica que dé respuesta a los intereses de las clases populares, para trabajar por un régimen polÃtico en el que éstas tengan capacidad real de decisión; en el que se grave los inmensos beneficios de los capitales y se garantice un control social efectivo de la economÃa.
FRENTE A LA CRISIS, REFORCEMOS LA UNIDAD POPULAR
NATIVA O EXTRANJERA, LA MISMA CLASE OBRERA
POR UNA REPÚBLICA DEMOCR�TICA, POPULAR Y FEDERATIVA
POR EL SOCIALISMO
Comité Central del PCE (m-l)
Junio de 2008
contacto ARROBA pceml.info |
