|
|
|
Anàlisi :: un altre món és aquí |
|
Trencant el Laberint d´Espills del Sistema Electoral
|
|
per Joan Torres i Prat
Correu-e: jotiprat@gmail.com (no verificat!)
Telèfon: 660 715 714 |
11 jun 2008
|
|
Què hem guanyat votant a Ningú (VE o Vot Expressiu) o amb el Vot Alucinat (VORE)?. Si tant amb una com amb l´altre opció alimentem igualment a l´Altre, el primer exercici elemental és poder treure´s de sobre la sangonera. |
Història d´un informe:
1- Entre el 21 i el 27 d´abril és va adreçar el següent correu-e a prà cticament totes les redaccions dels diaris i periòdics nacionals, regionals i molts dels locals de Catalunya, tant en paper com en web, programes de TV i rà dio aixà com molts periodistes i varis experts del món acadèmic:
ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I LES CÚPULES DELS PARTITS POL�TICS INFORMEN O CONFONEN?
El passat dia 18 d’abril un amic de tota confiança amb va fer arribar l’informe que hi ha a l’arxiu adjunt. Em va dir que aquest havia estat encarregat per un alt cà rrec de La Caixa (per molt que vaig insistir es va negar en rodó a facilitar-me el seu nom).
Com podràs veure, si et dignes a llegir i contrastar les dades i conclusions que aquest informe reflecteixen, aquest, titulat “Catalunya 2004/2008 Diagnòstic: Adhesió Electoral i Estabilitat Institucional�, essencialment conté 3 dades que considero fonamentals i que han estat sistemà ticament escamotejades en els medis (tan convencionals com els denominats alternatius) i bestretes de tota consideració i debat públic.
1- A Catalunya, respecte el PaÃs Valencià i Madrid, hi ha quasi 650.000 persones que tenen una representació polÃtica invertida.
2- L’informe considera que el Vot Expressiu (el que l’informe estima com el conjunt de totes les opcions electorals que no tenen una voluntat explÃcita d’assolir representació polÃtica, incloent en aquest concepte l’abstenció) i el Vot Resignat (vot útil a la contra) son els dos mecanismes estratègics claus que mantenen l’estabilitat i el control polÃtic dels partits institucionals, com a grans tractors envers un centre bipolar ampli i estable.
3- Respecte a Madrid i PaÃs Valencià , a Catalunya sota l’aparent costra d’estabilitat i normalitat hi ha una gran fractura entre amplis sectors de la ciutadania i la superestructura polÃtica. Fractura que l’actual sistema electoral aconsegueix de moment neutralitzar sense problemes.
Com que sóc plenament conscient que en aquest món no importa tant el que és diu sinó qui ho diu, em dirigeixo a tu per a que d’acord a la teva consciència i honestedat intel•lectual en facis l’ús i la difusió que creguis oportuna.
Rep una cordial salutació,
2- Entre el 30 d´abril i el 10 de maig és va adreçar el següent correu-e als qui varen respondre d´alguna manera o no eren periodistes:
He de confessar-te que el correu-e que et vaig enviar la setmana passada i que vaig difondre massivament en les redaccions i moltÃssims periodistes de tots els mitjans de Catalunya (premsa, rà dio i tv, tant d´abast nacional com regional i molts locals) era enverinat: el suposat demandant aixà com l´autor de l´informe “Catalunya 2004/2008 Diagnòstic: Adhesió Electoral i Estabilitat Institucionalâ€?, son inventats. Ara bé, pel que fa al contingut de l´informe, si que he intentat que sigui el més rigorós i honest possible.
Ha estat un recurs retòric tà ctic d´una persona radicalment no-medià tica (un nindungui) i amb molts prejudicis envers els media i els periodistes amb general. Prejudicis tant pel que fa a la independència dels mitjans com pel que respecte a la competència i honestedat dels seus professionals.
Amb l’esquer d’un demandant tan rellevant com “un alt cà rrec de la Caixaâ€? (paradigma d’un obscur i indiscutible meta-poder) i un misteriós expert radicalment desconegut crec que ha estat garantia de: a) Prà cticament tothom se l’hagi llegit amb molta atenció (un dels objectius). b) Excepte dos honroses excepcions: na SÃlvia Barroso del diari Avui i en Vicent Partal de Vilaweb, cap professional ha manifestat el més mÃnim interès a contrastar la font i l´autoria de l´informe. Suposo que, entre d´altres motius, perquè filtrar quelcom que potser correspon als calaixos reservats d´un meta-poder tant rellevant com “La Caixaâ€? i/o els partits de poder institucional en bloc no està en el seu manual d´instruccions...
Autoria i motivació de l´informe a banda, si ets capaç de superar aquest pecat original, t´agrairia qualsevol comentari crÃtic pel que fa al seu contingut substantiu.
Reb una cordial i sincera salutació,
Recapitulant
Allò que hom considera més fonamental de l´Informe és:
1- A l´actual sistema electoral, no votar a cap dels partits del bloc institucional (els que sà obtenen representació parlamentaria) no és una opció. A efectes prà ctics el vot és obligatori: si els votes, bé i sinó el sistema s´encarrega d´atribuir el pes polÃtic del teu no-vot als majoritaris: sinó, com s´explica que el PP guanyi 2 escons més a l´any 2008 havent perdut vots respecte l´any 2004?
2- La demostració prà ctico-matemà tica de com el Vot Expressiu (totes les opcions electorals que no tenen per objectiu pragmà tic assolir representació parlamentaria: vot en blanc, vot nul expressiu, vot a partits que manifestament no tenen la més mÃnima opció d´assolir escó i opció abstencionista) és altament funcional per l´estabilitat del sistema (a EEUU, la democrà cia de referència de la galà xia, amb una abstenció entorn del 50% ja veiem de quina super estabilitat gaudeixen) i dins d´aquest fenomen, com el sistema electoral tradueix en forma invertida els seus efectes pel que fa a quotes de poder relatives.
3- A les eleccions generals de març del 2008 i respecte als Ãndex de participació electoral de Madrid/PaÃs Valencià , a Catalunya hi ha 643.013 persones expulsades de la representació parlamentaria directa, i per tant, per l´efecte mirall del VE, tenen una representació polÃtica invertida. Si el PP amb quasi 40.000 vots menys obté 8 escons, ens podem donar compte de la profunda distorsió que aquest fet significa, aixà com del diferencial de legitimitat (sense dubtar de la legalitat) democrà tica entre la representació parlamentaria catalana i la d´aquestes comunitats .
4- Respecte l´any 2004, l´increment de la desafecció envers el bloc institucional (increment net del VE: 334.894) ha estat tan espectacular com el fet de de representar una xifra molt superior al total de tots els vots d´ERC(289.927) i amb els quals ha obtingut 3 escons.
El joc dels partits polÃtics institucionals te reservat per a nosaltres, els moviments socials, dos úniques i subordinades funcions:
a- Denúncia abstracte dels mals de la nostra societat: descà rrega emocional/intel•lectual, testimonial i innòcua, dels inevitables malestars.
b- Lobby concret sobre el poder polÃtic en pro de reformes integrables: renovacions imprescindibles -fonamentalment no de la realitat sinó de les paraules, fins a la seva banalització: sostenible, solidaritat, consum responsable, etc...- i re- legitimació dels poders establerts. En gran part, els efectes polÃtics reals de la nostra activitat tradicionalment ha estat capitalitzat pels gestors de la globalització amb rostre humà , altrament dits socialdemòcrates.
Aquà i ara, els efectes polÃtics prà ctics que es desprenen de l´activitat d´innumerables col•lectius, ong´s i moviments socials diversos són neutralitzats i/o reabsorbits, capitalitzats, per les forces polÃtiques institucionals. I dins d´aquestes, el joc està dissenyat per a que l´status quo sia prà cticament inamovible, minimitzant i erosionant tota tendència envers els canvis . Estem doncs davant d´un fenòmens paradoxal: tenim amplis col•lectius que si be subjectivament pretenem ésser ciutadans pro-actius i socialment corresponsables/corresponsabilitzadors, objectivament restem reclosos en el patètic paper d´idiotes més o menys útils per altres.
Oscil•lem entre:
1- L´inhibició polÃtica, deixant-la en mans de l´status quo, reduint el nostre paper a la constant reacció més o menys airada, civilitzada -tipus los abajo firmantes imploran a su magnánima vuecencia que tenga a bién...- o directament resignada, però en les qüestions realment rellevants totes generalment estèrils/testimonials.
2- La temptació de la participació polÃtica en els termes definits pels meta-poders efectius, amb la conseqüent pèrdua de l´innocència i dels fonaments i raó de ser: pèrdua del potencial transformador. Aquesta trà gica experiència d´etern homenatge a SÃsif, de més d´un segle a la recerca sempre frustrada del partit/opció electoral realment autèntica/revolucionaria, més d´un segle de constants i renovats fracassos, no son suficients per prendre consciència que el sr. Godot no vindrà mai?
Aquesta doble funció ha permès combinar amplis marges de radicalitat verbal en els moviments socials amb oportunismes electorals i parlamentaris sense lÃmits. El nostre repte és la recerca del retorn de la polÃtica entesa com a activitat emancipadora de la qual tots en som subjectes i, per tant, defugir deixar-la en mans d´unes elits especialitzades. Entre moltes d´altres qüestions que cal abordar, aquesta és la pregunta del milió:
Del total de quasi 1/3 dels catalans amb dret de vot (1.687.716, el 32,38% del cens i més del 100% de tots els vots assolits pel PSC-PSOE, amb els quals ha obtingut 25 escons) que al març del 2008 han manifestat la seva voluntat de NO recolzar a cap dels partits del bloc institucional, i dels indeterminats que sà ho han fet de forma resignada (i, fonamentalment, a la contra respecte uns altres partits que els hi susciten més fòbia encara), si fossin realment conscients d´aquestes dades, d´aquests, quants estarien disposats a mobilitzar-se electoralment si tinguessin la garantia de que el seu vot realment no seria capitalitzat per ningú, i en concret per cap dels partits del bloc institucional?.
Què és la democrà cia representativa? És el sistema en el que els ciutadans tan sols podem ésser percebuts com a grans masses d´individus aïllats i passius en els processos d´organització social: el nostre paper és limita a consumir la nostra representació simbòlica oferta per determinats sindicats d´interessos en competició a l´hora d´obtenir llocs estratègics de poder i gestió. La polÃtica electoral, aquà i ara, és la simple competició per aquest paper simbòlic/gerencial.
Què és el poder polÃtic? És aquella capacitat que tenen certs grups de persones per determinar, gestionar i legitimar las grans opcions i condicions col•lectives. El capitalisme, per definició, és la que atorga gran part d´aquestes capacitats als principals gestors del poder econòmic. Aquest poder del diner (plutocrà cia) necessita generar instà ncies especialitzades de legitimació i racionalització. Aquestes avui son els grans medis de comunicació i entreteniment i les instà ncies supra-estatals (formals i informals) que predeterminen els marges d´acció dels diferents estats.
Avui l´estat te dos grans missions:
a) Legitimar, fer aparèixer com a inevitables i necessà ries, les grans decisions de la plutocrà cia davant de la població.
b) Gestionar el que hi ha, val a dir, fonamentalment racionalitzar i endurar els efectes col•lectius de les decisions i accions dels grans lobbys capitalistes, facilitar les condicions materials i socials pel seu desenvolupament i, en casos extrems, modular aquests lobbys per evitar situacions extremadament crÃtiques.
Molts es poden preguntar: Què guanyem si votem al Partit Zero?. La resposta és: Què hem guanyat votant a Ningú (VE o Vot Expressiu) o amb el Vot Alucinat (VORE)?. Si tant amb una com amb l´altre opció alimentem igualment a l´Altre, el primer exercici elemental és poder treure´s de sobre la sangonera.
Evidentment aixó no és cap alternativa: la alternativa es alló que estem construïnt nosaltres mateixos desde sempre (cada instant és la cristalització d´un potencial de múltiples possibilitats decantades per l´atzar, la voluntad i el poder/contra-poder ), perquè com ja hem dit el Sr. Godot no hi és ni se l´espera.
Però si hi ha un principi elemental d´estratègia: enfront de la victoria del capitalisme PPSOE (neo-liberalisme o PP/social-liberalisme PSOE) en tots els fronts, victoria acompanyada per amenaçants i inaplaçables crisis globals (ambiental, social i de pura supervivencia moral i/o fÃsica d´innumerables col.lectius), és suïcida defensar posicions indefensables i encerclades en un context de desbandada. Lo sensat és una retirada general al bosc, reagrupar forces, prendre alè i concertar cohesionadament estratègies. Des d´el bosc, reagrupats i cohesionats, ja tindre´m una molt millor perspectiva de si s´ha de prendre o encerclar les institucions de l´Altre o concentrar-nos en enfortir les pròpies. En tot cas, el que ha d´estar molt més clar és del com, de amb què i amb qui és compte.
Aquà i ara no hi ha cosa més urgent que aixecar un sÃmbol inconfusible que orienti i ens identifiqui de la forma més amplia, elemental i immediata possible, cal aixecar bandera blanca. Bandera blanca no de rendició sinó del blanc que abraça tots els colors de l´esperança. Enmig del brogit ensordidor de tots els traficants d´esperances possiblement no hi hagi veritat més audible que un clamorós silenci.
I després? Ningú pot saber el que passarà quan en plena representació d´aquest seriós i pedant drama esclati una gran riallada!!
Joan Torres i Prat |
This work is in the public domain |
|
Link al doc. complert amb Informe
|
per Joan Torres i Prat
jotiprat@gmail.com |
16 jun 2008
|
|
http://www.somnisdesperts.org/pdf/trencantellaberintdespillsdelsistemael |
