Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: un altre món és aquí
Trencant el Laberint d´Espills del Sistema Electoral
11 jun 2008
Què hem guanyat votant a Ningú (VE o Vot Expressiu) o amb el Vot Alucinat (VORE)?. Si tant amb una com amb l´altre opció alimentem igualment a l´Altre, el primer exercici elemental és poder treure´s de sobre la sangonera.
Història d´un informe:

1- Entre el 21 i el 27 d´abril és va adreçar el següent correu-e a pràcticament totes les redaccions dels diaris i periòdics nacionals, regionals i molts dels locals de Catalunya, tant en paper com en web, programes de TV i ràdio així com molts periodistes i varis experts del món acadèmic:

ELS MITJANS DE COMUNICACIÃ I LES CÃPULES DELS PARTITS POLÃ?TICS INFORMEN O CONFONEN?
El passat dia 18 dâabril un amic de tota confiança amb va fer arribar lâinforme que hi ha a lâarxiu adjunt. Em va dir que aquest havia estat encarregat per un alt càrrec de La Caixa (per molt que vaig insistir es va negar en rodó a facilitar-me el seu nom).

Com podràs veure, si et dignes a llegir i contrastar les dades i conclusions que aquest informe reflecteixen, aquest, titulat âCatalunya 2004/2008 Diagnòstic: Adhesió Electoral i Estabilitat Institucionalâ?, essencialment conté 3 dades que considero fonamentals i que han estat sistemàticament escamotejades en els medis (tan convencionals com els denominats alternatius) i bestretes de tota consideració i debat públic.

1- A Catalunya, respecte el País Valencià i Madrid, hi ha quasi 650.000 persones que tenen una representació política invertida.

2- Lâinforme considera que el Vot Expressiu (el que lâinforme estima com el conjunt de totes les opcions electorals que no tenen una voluntat explícita dâassolir representació política, incloent en aquest concepte lâabstenció) i el Vot Resignat (vot útil a la contra) son els dos mecanismes estratègics claus que mantenen lâestabilitat i el control polític dels partits institucionals, com a grans tractors envers un centre bipolar ampli i estable.

3- Respecte a Madrid i País Valencià, a Catalunya sota lâaparent costra dâestabilitat i normalitat hi ha una gran fractura entre amplis sectors de la ciutadania i la superestructura política. Fractura que lâactual sistema electoral aconsegueix de moment neutralitzar sense problemes.

Com que sóc plenament conscient que en aquest món no importa tant el que és diu sinó qui ho diu, em dirigeixo a tu per a que dâacord a la teva consciència i honestedat intelâ¢lectual en facis lâús i la difusió que creguis oportuna.

Rep una cordial salutació,
               

2- Entre el 30 d´abril i el 10 de maig és va adreçar el següent correu-e als qui varen respondre d´alguna manera o no eren periodistes:

He de confessar-te que el correu-e que et vaig enviar la setmana passada i que vaig difondre massivament en les redaccions i moltíssims periodistes de tots els mitjans de Catalunya (premsa, ràdio i tv, tant d´abast nacional com regional i molts locals) era enverinat: el suposat demandant així com l´autor de l´informe âCatalunya 2004/2008 Diagnòstic: Adhesió Electoral i Estabilitat Institucionalâ?, son inventats. Ara bé, pel que fa al contingut de l´informe, si que he intentat que sigui el més rigorós i honest possible.

Ha estat un recurs retòric tàctic d´una persona radicalment no-mediàtica (un nindungui) i amb molts prejudicis envers els media i els periodistes amb general. Prejudicis tant pel que fa a la independència dels mitjans com pel que respecte a la competència i honestedat dels seus professionals.

Amb lâesquer dâun demandant tan rellevant com âun alt càrrec de la Caixaâ? (paradigma dâun obscur i indiscutible meta-poder) i un misteriós expert radicalment desconegut crec que ha estat garantia de: a) Pràcticament tothom se lâhagi llegit amb molta atenció (un dels objectius). b) Excepte dos honroses excepcions: na Sílvia Barroso del diari Avui i en Vicent Partal de Vilaweb, cap professional ha manifestat el més mínim interès a contrastar la font i l´autoria de l´informe. Suposo que, entre d´altres motius, perquè filtrar quelcom que potser correspon als calaixos reservats d´un meta-poder tant rellevant com âLa Caixaâ? i/o els partits de poder institucional en bloc no està en el seu manual d´instruccions...

Autoria i motivació de l´informe a banda, si ets capaç de superar aquest pecat original, t´agrairia qualsevol comentari crític pel que fa al seu contingut substantiu.

Reb una cordial i sincera salutació,
                       

Recapitulant

Allò que hom considera més fonamental de l´Informe és:

1- A l´actual sistema electoral, no votar a cap dels partits del bloc institucional (els que sí obtenen representació parlamentaria) no és una opció. A efectes pràctics el vot és obligatori: si els votes, bé i sinó el sistema s´encarrega d´atribuir el pes polític del teu no-vot als majoritaris: sinó, com s´explica que el PP guanyi 2 escons més a l´any 2008 havent perdut vots respecte l´any 2004?

2- La demostració pràctico-matemàtica de com el Vot Expressiu (totes les opcions electorals que no tenen per objectiu pragmàtic assolir representació parlamentaria: vot en blanc, vot nul expressiu, vot a partits que manifestament no tenen la més mínima opció d´assolir escó i opció abstencionista) és altament funcional per l´estabilitat del sistema (a EEUU, la democràcia de referència de la galàxia, amb una abstenció entorn del 50% ja veiem de quina super estabilitat gaudeixen) i dins d´aquest fenomen, com el sistema electoral tradueix en forma invertida els seus efectes pel que fa a quotes de poder relatives.

3- A les eleccions generals de març del 2008 i respecte als índex de participació electoral de Madrid/País Valencià, a Catalunya hi ha 643.013 persones expulsades de la representació parlamentaria directa, i per tant, per l´efecte mirall del VE, tenen una representació política invertida. Si el PP amb quasi 40.000 vots menys obté 8 escons, ens podem donar compte de la profunda distorsió que aquest fet significa, així com del diferencial de legitimitat (sense dubtar de la legalitat) democràtica entre la representació parlamentaria catalana i la d´aquestes comunitats .

4- Respecte l´any 2004, l´increment de la desafecció envers el bloc institucional (increment net del VE: 334.894) ha estat tan espectacular com el fet de de representar una xifra molt superior al total de tots els vots d´ERC(289.927) i amb els quals ha obtingut 3 escons.

El joc dels partits polítics institucionals te reservat per a nosaltres, els moviments socials, dos úniques i subordinades funcions:

a- Denúncia abstracte dels mals de la nostra societat: descàrrega emocional/intelâ¢lectual, testimonial i innòcua, dels inevitables malestars.

b- Lobby concret sobre el poder polític en pro de reformes integrables: renovacions imprescindibles -fonamentalment no de la realitat sinó de les paraules, fins a la seva banalització: sostenible, solidaritat, consum responsable, etc...- i re- legitimació dels poders establerts. En gran part, els efectes polítics reals de la nostra activitat tradicionalment ha estat capitalitzat pels gestors de la globalització amb rostre humà, altrament dits socialdemòcrates.

Aquí i ara, els efectes polítics pràctics que es desprenen de l´activitat d´innumerables colâ¢lectius, ong´s i moviments socials diversos són neutralitzats i/o reabsorbits, capitalitzats, per les forces polítiques institucionals. I dins d´aquestes, el joc està dissenyat per a que l´status quo sia pràcticament inamovible, minimitzant i erosionant tota tendència envers els canvis . Estem doncs davant d´un fenòmens paradoxal: tenim amplis colâ¢lectius que si be subjectivament pretenem ésser ciutadans pro-actius i socialment corresponsables/corresponsabilitzadors, objectivament restem reclosos en el patètic paper d´idiotes més o menys útils per altres.

Oscilâ¢lem entre:

1- L´inhibició política, deixant-la en mans de l´status quo, reduint el nostre paper a la constant reacció més o menys airada, civilitzada -tipus los abajo firmantes imploran a su magnánima vuecencia que tenga a bién...- o directament resignada, però en les qüestions realment rellevants totes generalment estèrils/testimonials.
2- La temptació de la participació política en els termes definits pels meta-poders efectius, amb la conseqüent pèrdua de l´innocència i dels fonaments i raó de ser: pèrdua del potencial transformador. Aquesta tràgica experiència d´etern homenatge a Sísif, de més d´un segle a la recerca sempre frustrada del partit/opció electoral realment autèntica/revolucionaria, més d´un segle de constants i renovats fracassos, no son suficients per prendre consciència que el sr. Godot no vindrà mai?

Aquesta doble funció ha permès combinar amplis marges de radicalitat verbal en els moviments socials amb oportunismes electorals i parlamentaris sense límits. El nostre repte és la recerca del retorn de la política entesa com a activitat emancipadora de la qual tots en som subjectes i, per tant, defugir deixar-la en mans d´unes elits especialitzades. Entre moltes d´altres qüestions que cal abordar, aquesta és la pregunta del milió:

    Del total de quasi 1/3 dels catalans amb dret de vot (1.687.716, el 32,38% del     cens i més del 100% de tots els vots assolits pel PSC-PSOE, amb els quals ha     obtingut 25 escons) que al març del 2008 han manifestat la seva voluntat de NO recolzar a cap dels partits del bloc institucional, i dels indeterminats que sí ho han fet de forma resignada (i, fonamentalment, a la contra respecte uns altres partits que els hi susciten més fòbia encara), si fossin realment conscients d´aquestes dades, d´aquests, quants estarien disposats a mobilitzar-se electoralment si tinguessin la garantia de que el seu vot realment no seria capitalitzat per ningú, i en concret per cap dels partits del bloc institucional?.

Què és la democràcia representativa? Ãs el sistema en el que els ciutadans tan sols podem ésser percebuts com a grans masses d´individus aïllats i passius en els processos d´organització social: el nostre paper és limita a consumir la nostra representació simbòlica oferta per determinats sindicats d´interessos en competició a l´hora d´obtenir llocs estratègics de poder i gestió. La política electoral, aquí i ara, és la simple competició per aquest paper simbòlic/gerencial.

Què és el poder polític? Ãs aquella capacitat que tenen certs grups de persones per determinar, gestionar i legitimar las grans opcions i condicions colâ¢lectives. El capitalisme, per definició, és la que atorga gran part d´aquestes capacitats als principals gestors del poder econòmic. Aquest poder del diner (plutocràcia) necessita generar instàncies especialitzades de legitimació i racionalització. Aquestes avui son els grans medis de comunicació i entreteniment i les instàncies supra-estatals (formals i informals) que predeterminen els marges d´acció dels diferents estats.

Avui l´estat te dos grans missions:
a) Legitimar, fer aparèixer com a inevitables i necessàries, les grans decisions de la plutocràcia davant de la població.
b) Gestionar el que hi ha, val a dir, fonamentalment racionalitzar i endurar els efectes colâ¢lectius de les decisions i accions dels grans lobbys capitalistes, facilitar les condicions materials i socials pel seu desenvolupament i, en casos extrems, modular aquests lobbys per evitar situacions extremadament crítiques.


Molts es poden preguntar: Què guanyem si votem al Partit Zero?. La resposta és: Què hem guanyat votant a Ningú (VE o Vot Expressiu) o amb el Vot Alucinat (VORE)?. Si tant amb una com amb l´altre opció alimentem igualment a l´Altre, el primer exercici elemental és poder treure´s de sobre la sangonera.

Evidentment aixó no és cap alternativa: la alternativa es alló que estem construïnt nosaltres mateixos desde sempre (cada instant és la cristalització d´un potencial de múltiples possibilitats decantades per l´atzar, la voluntad i el poder/contra-poder ), perquè com ja hem dit el Sr. Godot no hi és ni se l´espera.

Però si hi ha un principi elemental d´estratègia: enfront de la victoria del capitalisme PPSOE (neo-liberalisme o PP/social-liberalisme PSOE) en tots els fronts, victoria acompanyada per amenaçants i inaplaçables crisis globals (ambiental, social i de pura supervivencia moral i/o física d´innumerables col.lectius), és suïcida defensar posicions indefensables i encerclades en un context de desbandada. Lo sensat és una retirada general al bosc, reagrupar forces, prendre alè i concertar cohesionadament estratègies. Des d´el bosc, reagrupats i cohesionats, ja tindre´m una molt millor perspectiva de si s´ha de prendre o encerclar les institucions de l´Altre o concentrar-nos en enfortir les pròpies. En tot cas, el que ha d´estar molt més clar és del com, de amb què i amb qui és compte.

Aquí i ara no hi ha cosa més urgent que aixecar un símbol inconfusible que orienti i ens identifiqui de la forma més amplia, elemental i immediata possible, cal aixecar bandera blanca. Bandera blanca no de rendició sinó del blanc que abraça tots els colors de l´esperança. Enmig del brogit ensordidor de tots els traficants d´esperances possiblement no hi hagi veritat més audible que un clamorós silenci.

I després? Ningú pot saber el que passarà quan en plena representació d´aquest seriós i pedant drama esclati una gran riallada!!


                            Joan Torres i Prat

This work is in the public domain

Comentaris

Link al doc. complert amb Informe
16 jun 2008
http://www.somnisdesperts.org/pdf/trencantellaberintdespillsdelsistemael
Sindicat Terrassa