|
Veure comentaris |
Envia per mail aquest* Notícia
|
|
Anàlisi :: corrupció i poder : mitjans i manipulació : pobles i cultures vs poder i estats : guerra |
|
Bicentenario de la derrota |
|
|
per LQSomos |
11 mai 2008 01:48:32
|
|
Aquest mes de maig està sent molt prolífic en commemoracions i recordatoris de successos que van marcar molt profundament la història i l'evolució del pensament polític a Espanya |
|
M'estic referint al Bicentenario de la Guerra de la Independència i al maig del 68, que ara complix 40 anys.
Però anem a deixar a un costat aquest mes de maig del 68 per a centrar-nos, breument, en aquell famós 2 de maig de 1808
. S'ha presentat aquesta data com la qual dóna lloc a el & ldquo;heroic i espontani” aixecament popular contra la “invasió pactada” dels francesos (en aquells dies “aliats” d'Espanya) que va començar en 1807 amb la signatura del Tractat de Fontainebleau entri Napoleó i el valgut de Carlos IV, Godoy.
Com no podia ser d'altra manera, aquest patriotero passatge de la història d'Espanya, com molts altres, també està escrit amb les tortes ratlles de la manipulació al servei d'uns interessos polítics que, encara en els nostres dies, segueixen vigents.
N'hi ha prou amb comprovar la desvergonyida exaltació nacionalista que la Presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre -amb la “règia” complicitat de la Família Real així com del President del Govern, Zapatero- va realitzar el passat 2 de maig en aquesta Comunitat, oblidant intencionadament (o és que la seva aristocràtica memòria no dóna per a més?) que juntament amb Madrid, catalans, aragonesos, andalusos, castellans, etc. també es van enfrontar a l'exèrcit francès.
S'està commemorant (i sobre això es passa de puntetes) un aixecament protagonitzat per la majoria d'un poble analfabet i fàcil de convèncer; un poble sumit en una pandèmia d'abandó, pobresa i misèria que va ser atizado per la, com sempre, todopoderosa Església, aristòcrates, cacics i terratenientes que veien perillar els seus privilegis per culpa dels nous aires que portaven els “gabachos” heretats de la Il·lustració, la Revolució Francesa i la Revolució Industrial. Aquesta capa de & ldquo;patriotes” arengó al poble humil convencent-los que la Pàtria estava en perill i calia defensar-la. Evidentment no podien dir que el que realment estava en perill eren els seus propis interessos.
La & ldquo;invasió pactada” de Napoleó s'escriu amb nom de Monarquia (com s'escriuen gairebé totes les desgràcies que han sacsejat al país). Un Carlos IV –luxosament instal·lat a França- que abdica davant l'emperador francès a favor del seu fill, Fernando VII, el & ldquo;Rei Felón”, en canvi d'una “miserable” pensió de 30 milions de reals anuals i un Fernando VII que, com primer cas en la història de les felonías monàrquiques, destrona al seu pare (per quin se'm vindrà ara a la memòria el cas de Juan de Borbó, Conde de Barcelona, i el seu fill, l'actual rei Juan Carlos?).
Pocs historiadors (i molt menys si són del rigor de Ricardo de la Cérvola) han parlat del que subjeia en les entranyes d'aquella “Guerra d'Independència rdquo;. Per exemple el model polític, econòmic i social. Els defensors de el & ldquo;Rei Felón” i el poble manipulat defensaven una monarquia absolutista, oligàrquica i feudal que, quan es va instal·lar, les primeres mesures que va prendre @ser anul·lar tota l'obra de les Corts de Cadis, perseguir als liberals i afrancesats que veien en els francesos tots els avantatges derivats de, -com dèiem abans- la Revolució Francesa i, per tant , la modernització del país.
Els “patriotes” espanyols es van aixecar en defensa d'un règim que va fer desaparèixer la premsa lliure, les diputacions i els ajuntaments; un règim que va tancar Universitats, que va restablir els gremis i, com no podia ser menys, va retornar a l'Església les propietats anteriorment confiscades.
Aquesta Guerra es contempla com una “gesta heroica” quan es dóna la paradoxa que qui realment va perdre no va ser Napoleó únicament, sinó els “herois” del poble treballador i camperol que sofria, per exemple, una altíssima taxa de mortalitat infantil (un 200 per mil) i on l'esperança de vida no superava els 35 anys.
Estem, doncs, commemorant una “independència” que va deixar al poble espanyol (no s'inclou a la burgesia, cacics, terratenientes i clergat) més depenent i indefens com a conseqüència del rigor absolutista que, passant per la famosa “Dècada Ominosa” (1823-1833), arriba fins i tot fins als nostres dies, exceptuant el breu parèntesi de la II República.
I això és així perquè aquella Espanya que es va alliberar de la Il·lustració dels “gabachos”, va caure en l'obscurantisme de règims sàtrapes i guerreristas. Tal va succeir amb la successora de Fernando VII, Isabel II i la seva Guerra Carlista; Alfonso XIII i la seva Guerra del Rif o del suport a la Dictadura de Cosí de Rivera que va durar pràcticament fins a la proclamació de la II República en 1931
. Aquell absolutisme, amb el pas del temps, va adoptant altres formes d'exercir el poder menys palatines o cortesanas però més efectives quant a repressió, reculada econòmica, social i cultural, etc.
El africanista Franco, en un sagnant Cop d'estat, enderroca la República i es manté a sang, foc, presons i exili durant quatre “Dècades Ominosas”. Mort el dictador, Espanya torna a la cleda monàrquica (assenyalat per el “braç incorrupto” de Santa Teresa) seguint la “deixant diví” dels seus antecessors.
Si amb Fernando VII i següents reyezuelos el poble espanyol va conquistar la mordassa i els lligaments que els afrancesats deploraven, amb el dictador Franc i l'actual monarquia aquest poble les té ara més atapeïdes que mai, encara que la morfina de l'oblit no li permeti reconèixer-lo.
“D'aquelles pólvores, aquests fangs”, es diu. En 1808 el poble espanyol va perdre no només la Guerra de la Independència, també va perdre la més important, la de la llibertat.
Pregunta idiota que se m'ocorre aquesta setmana: Si als espanyols que es van oposar a l'ocupació francesa se'ls crida patriotes, per què als iraquians que s'oposen a l'ocupació nord-americana els criden “terroristes”?
LQSomos. Agustín Mora. Maig de 2008. |
Mira també:
http://www.loquesomos.org
http://www.loquesomos.org/lacalle/Autores/AgustinMora.htm
|
This work is in the public domain |
Comentaris
Para alguna va a ser su peor año.
Venga, un camion te mate.
Vale, i en canvi,100 anys abans(si fa no fa), els pagesos que es van aixecar contra els invasors espanyols estaven tots doctorats a Harvard, i el que volian era acabar amb l'oscurantisme i la supersticio. Va home va...
DOS SEGLES DE RESISTÈNCIA POPULAR I NACIONAL CONTRA EL PENSAMENT UNIC I LA GLOBALITZACIÓ.
Que et donguin pel cul fill de puta, la escoria com tu sou lo pitjor que pot tindre qualsevol pais , per això algun dia tindràs el que et mereixes porc.
igualdad que elevo hasta el cero absoluto
Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more