Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: altres temes
Curiositats i misèries de la història de l'Església. IV
04 mai 2008
L’orientació social donada a l’Església pel papa Lleó XIII portà el jesuïta pare Palau, l’any 1907, a formar uns grups d’obrers cristians, de cara a la seva formació religiosa i social i també per «treballar per les justes reformes socials», sota el nom d’Acció Social Popular. També aplegà unes «unions professionals» (és a dir, sindicats). Foren coneguts com «els sindicats del pare Palau». Cap al 1916, i amb un to cada vegada més obrerista, algun d’aquests sindicats participà en algunes vagues. Tot seguit, el pare Palau sortia misteriosament destinat a l’Argentina per ordre dels seus superiors. Acció Social Popular passà a dir-se Acció Popular i, encara que continuà, no tornà a ser el que era.

La Setmana Tràgica de juliol de 1909, a Barcelona —esclat revolucionari subsegüent a una vaga general en protesta per la tramesa de reservistes a la guerra del Marroc—, comportà l’incendi de 18 esglésies, 26 escoles religioses, 14 convents i dos centres obrers. No hi hagué assassinats. Joan Maragall escriví l’article «L’església cremada», que invitava a una profunda reflexió. Però no hi va haver reflexió col•lectiva, sinó set de venjança.

El 1915 tingué lloc el Congrés Litúrgic de Montserrat, que fou un primer tast de la reforma litúrgica que havia de venir. Per aquells anys, el Foment de Pietat Catalana emprengué l’edició de llibres. El 1912 es publicaren els Evangelis i els Fets en català. (Però no fou fins a 1932 que començà a sortir una versió catalana de l’Antic Testament.) Durant la segona dècada es començà la investigació bíblica i la preparació de la traducció catalana directa, a partir de les llengües originals. Donà lloc a dues bíblies: la de la Fundació Bíblica Catalana i la del monestir de Montserrat.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-30) adoptà una actitud anticatalana. L’Església de Catalunya (en aquell moment amb una gran majoria de bisbes catalans) mantingué la predicació i la catequesi en català. Això disgustà molt les autoritats, que recorregueren a Roma. La Cúria arribà cap al final (1928) a dictar una sèrie de decrets a favor de la dictadura, ignorats després de la caiguda d’aquesta.

Al llarg d’aquestes primeres dècades, anaren sorgint moviments seglars, com les congregacions marianes, els «lluïsos», els ordes tercers dels franciscans i, sobretot, el més important: l’Acció catòlica. Aquesta darrera s’organitzà en les quatre branques: homes, dones, nois i noies.

També proliferaren els ordes religiosos nous dedicats a l’ensenyament.

Les comunitats protestants continuaren desenvolupant-se, amb els tres mateixos grups: metodistes (dependents de Gran Bretanya), baptistes (dependents d’EUA) i «germans» (també lligats amb G Bretanya). S’anaren creant escoles i entitats diverses. Tingueren espais propis en els cementiris. Arribaren a tenir un Institut Teològic i una editorial. El nombre de persones era d’uns quants centenars.

Quan es va proclamar la República, els bisbes catalans decidiren fer visites protocol•làries a les noves autoritats. Un mes després es van produir incendis d’esglésies al País Valencià, a Madrid i a Andalusia. A Catalunya, el Govern adoptà mesures preventives. Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, publicà una pastoral, protestant de les cremes d’esglésies, demanant reforma social i cridant a treballar conjuntament per establir la pau. El mateix arquebisbe presentà una sèrie de propostes per a la Constitució en el sentit del reconeixement mutu de l’Estat i l’Església.

L’Església catalana, en previsió que se suprimís l’ajuda econòmica estatal, creà una caixa de compensacions parroquial, diocesana i metropolitana. Després aquesta solució s’estengué a la resta d’Espanya.

La Constitució de 1931 establia que l’Estat no tenia religió oficial, que les confessions religioses tindrien una llei especial que les regularia, que haurien de presentar comptes, que només podrien adquirir béns que fossin justificats per a les seves activitats, que no podrien exercir ni la indústria, ni el comerç ni l’ensenyament, que quedarien sotmeses a les lleis tributàries, etc. S’establia la llibertat de cultes, amb reserva per a les activitats públiques, i el dret a ensenyar les doctrines sota inspecció de l’Estat. L’ensenyament es declarava laic. Els cementiris i el patrimoni cultural quedaven sota jurisdicció de l’Estat.

Aprovada la Constitució, l’Episcopat espanyol publicà una pastoral en què lamentava que l’Església fos considerada per sota d’una societat de dret comú, i afirmava diverses queixes. Però reconeixia la República i invitava els cristians a participar.

Vingueren més lleis i mesures: el 1932, dissolució de la Companyia de Jesús, llei de divorci, secularització de cementiris; el 1933, supressió de l’assignatura de religió de l’ensenyament, llei de confessions i associacions religioses, que quedaven sota control estatal i se’ls prohibia l’ensenyament secundari, supressió del pressupost de culte i clerecia.

L’Església catalana reaccionà bastant positivament a la nova situació. A més de la caixa per autofinançar-se, s’intensificà l’ensenyament del catecisme a les parròquies i es crearen escoles parroquials. Però la mesura més excel•lent fou la constitució, ja el 1931, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Era un moviment de nou tipus, inspirat en moviments belgues i francesos, que trencava motllos, que es nodria fortament d’un sentiment d’amor a Crist i a Catalunya. Només era de nois. Cal afegir encara les revistes «Catalunya Social» i «Paraula Cristiana», i el diari «El Matí».

Molt probabilíssimament, l’Església catalana hauria sortit purificada i reforçada de la prova de la República, si no hagués estat pel daltabaix de la guerra civil i el que el va seguir.

El terror i la persecució religiosa que es desfermaren tot just començada la guerra foren horrorosos: l’assassinat d’uns 1.500 sacerdots (un 30 per 100 del total) i uns 900 religiosos i religioses; i això sense comptar que el Govern de la Generalitat va facilitar la fugida d’uns 2.500 eclesiàstics; unes 200 esglésies destruïdes totalment i totes les altres parcialment; també el Govern va protegir les catedrals i alguns altres edificis; molts seglars catòlics també assassinats; la pràctica religiosa reduïda a la clandestinitat.

Al juliol de 1937 es publicà una carta col•lectiva dels bisbes espanyols, en la qual es legitimava la sublevació militar. Arran d’aquest fet, la guerra civil fou tractada de «croada». En la carta hi mancava la firma de l’arquebisbe de Tarragona Vidal i Barraquer, cosa que li costà l’exili fins a la mort.

Antoni Ferret
http://www.moviments.net/aferret

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Crims i misèries de la història de l'Església. IV
05 mai 2008
Pues 1500 cuervos parecen pocos, sobre todo teniendo en cuenta el daño que llevan haciendo la gentuza esta en los dos mil últimos años: sus millones de víctimas, el veneno que han sembrado, la bendición de los depredadores, la inducción sistemática al expolio de los más débiles, la fustración de cientos de generaciones, la explosión demográfica (carne de cañon y de fábrica, mano de obra barata), la maquinación para arruinar a herejes y refractarios, la conjura para someter a mujeres al patriarcado, los abusos sexuales a menores, el acecho a los moribundos para robarles sus bienes, las novicias emparedadas vivas después de haberlas violado, las guerras de religión, Franco bajo palio, la COPE... Ah! perdón, que la iglesia catalana no tiene nada que ver con todo esto, ¿verdad?

Ferret, vete con el Xiri, anda.
Sindicat Terrassa