|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Curiositats i misèries de la història de l'Església. III
|
|
|
per Antoni Ferret |
26 abr 2008
|
|
|
El Govern liberal de 1820-23 dictà una sèrie de mesures contra els privilegis de l’Església: abolició de la Inquisició, llibertat d’impremta, nova expulsió dels jesuïtes, expulsió dels superiors majors del ordes religiosos, campanya de secularització de religiosos, supressió del fur eclesiàstic, requisa de plata i joies de les esglésies, expulsió del nunci. Tot això va generar una dinàmica insana: protestes dels bisbes, aparició de guerrilles absolutistes (amb participació d’alguns eclesiàstics), represàlies (assassinat, fugida i deportació d’alguns bisbes), nomenament per l’Estat de bisbes liberals... I amb el tomb polític de 1823, restaurant l’absolutisme, hi hagué represàlies, per part dels mateixos bisbes, contra els eclesiàstics que havien simpatitzat amb les mesures liberals.
Les guerres carlines (1833-40, 1846-49 i 1872-76) tingueren implicacions religioses, perquè els carlins volien restablir els privilegis de l’Església i perquè alguns clergues hi participaren. Això excità odis, odis que esclataren en la crema de convents i assassinats de religiosos de l’any 1835.
Aquests fets anaren acompanyats de mesures dels governs liberals imposant la clausura de monestirs i convents (per exemple, clausurar tots els que no arribessin a 12 components en el cas d’homes o a 20 en el cas de dones). Així a Catalunya es clausuraren 207 monestirs i convents, cosa que afectà 1.099 persones, les quals passaren a rebre una pensió vitalícia de l’Estat.
L’any 1836, el Govern liberal aprovà la Llei de Béns Nacionals, llei de desamortització o nacionalització de béns i terres de l’Església, tasca que seria completada més tard amb la Llei de Desamortització General de 1855. Però desgraciadament les terres de l’Església no passaren als pagesos, sinó que foren venudes a nobles i burgesos. A conseqüència d’aquesta expropiació, l’Estat assumí el manteniment econòmic de l’Església.
Els principis anticlericals liberals s’anaren aplicant o reaplicant (després d’haver-se suspès) en els moments de governs més revolucionaris (progressistes i/o republicans), que foren, a més de 1820-23, 1835-37, 1840-43, 1854-56 i 1868-73. Però les diverses constitucions sempre reconeixien la religió catòlica, i generalment com a única. S’aprovà un concordat l’any 1851, amb un Govern moderat.
Al llarg de la segona meitat del segle, hi hagué un notable renaixement de la vida monàstica i conventual. Sobretot per una trampa legal: el concordat autoritzava els paüls, els felipons i «un tercer orde a designar per la Santa Seu». La Santa Seu no designà mai l’orde, i tots pretenien ser «el tercer orde». En aquest renaixement, cal fer una menció especial de les Conferències de Sant Vicent de Paül, dedicades a la gent necessitada, i de les «Escoles dominicals», adreçades als infants que no podien anar a escola per haver de treballar i a les noies de servei domèstic.
La religiositat popular sofrí un fort trasbals amb els esdeveniments revolucionaris, però després s’anà recuperant.
Amb la Revolució de Setembre (1868), els cristians protestants obtingueren, per primera vegada, la llibertat de culte. Immediatament nasqueren, a Catalunya, grups protestants, sobretot metodistes, baptistes i «germans». També es creà una escola, una infermeria (avui dia Hospital Evangèlic) i un hospital.
El concili Vaticà I (1869-70, inacabat) establí, com a resultat més important, l’atribució de la infal•libilitat del papa. Davant la relativitat del liberalisme, es volia una figura papal forta. Aquest concili seguia una encíclica de Pius IX («Syllabus errorum», 1864) en què condemnava el liberalisme i totes les idees modernes. Això tindria una rèplica a favor a Catalunya amb el llibre «El liberalismo es pecado» (1884). Però el nou papa Lleó XIII donà un viratge i provà d’adaptar-se a la nova situació, sobretot amb l’encíclica «Rerum novarum» (1891), en què enfocava de manera positiva la qüestió social i obrera.
Els fets esdevinguts durant el segle, polítics i també religiosos, van fer que durant les dues darreres dècades es visqués a Catalunya una molt forta tensió entre catòlics liberals i catòlics integristes. Els primers miraven a Roma (Lleó XIII), i els segons miraven a Espanya, ja que l’Església espanyola era més conservadora. Era tanta la pugna que el papa escrigué una encíclica demanant unitat i reconciliació als catòlics catalans. Però l’encíclica encara motivà més controvèrsia. Arribà a haver-hi revistes integristes satíriques (i els catòlics liberals eren qualificats de «mestissos»). El bisbe Urquinaona, de Barcelona, prengué partit pel cantó liberal, i fou tan atacat que morí de mort sobtada. Llavors esdevingué un nou motiu d’oposició: pels uns sant i víctima, pels altres atacat. La situació general arribà al punt d’haver de tancar el seminari de Tarragona i diverses revistes.
Antoni Ferret
http://www.moviments.net/aferret |
This work is in the public domain |
