Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juliol»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
22 abr 2008
Breve historia de Catalunya para locos, niños y borrachos o
Cómo acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanidad
Breve historia de Catalunya para locos, niños y borrachos o
Cómo acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanidad

Los orígenes de la catalanidad.
La primera noticia escrita que se tiene de Cataluña se encuentra en las capitulaciones del conde de Barcelona Ramón Berenguer I, donde se emplea el término Catalonia en documento oficial para referirse a los territorios sometidos a su vasallaje mediante la archisabida fórmula medieval de cristiandad + castillos + guerras + matanzas = territorios conquistados = dominio sobre vidas y haciendas. Verbigracia, Catalonia era para el señor conde parte de su ‘yo, mis y lo mío’. Mil años después, este lema sigue siendo el leit motiv de la catalanidad oficial. La etimología de la palabra Catalonia, era una transcripción primitiva de Castelonia, con escaso margen de error: eran ‘castelhans’ en parla románica provenzal los habitantes de estos territorios sometidos a la cristiandad y colaboradores necesarios para la expansión de la cristiandad, según se desprende de la palabra occitana homófona.
Así pues, la palabra Catalonia no define tanto el territorio de quienes vivían bajo la égida de príncipes procedentes del norte de Europa, enviados desde Germania por el emperador Carlomagno y cuyo poder fue consagrado por el estamento sacerdotal... como a las tierras propiedad de aquéllos. De ahí la voz ‘catalans’ y el nombre de ‘Catalonia’ por derivación fonética de ‘Castelonia’: el territorio dominado por los amos de los castillos, los ‘castelhans’. Cataluña era pues un territorio fronterizo de la expansión militar de Carlomagno, su ‘Marca Hispánica’, que antes fue ‘Gothia’ y antes la Hispania Tarraconensis y que durante siglos payeses o ‘pagesos’, en régimen de colonatio primero y de vasallaje después ocuparon y repoblaron. Eran los ‘pagi’ [‘pagos’ o ‘campos’, en latín] cuyos antiguos pobladores fueron exterminados o sometidos a la esclavitud por sucesivas oleadas invasoras. Los habitantes asimilados por la fuerza a ‘Catalonia’ eran de ascendencia íbera, celta, fenicia, griega, hispanorromana, goda, judía, norteafricana... y sus amos invasores fueron sucesivamente el imperio romano, reyes visigodos, caudillos musulmanes, condes catalanes, reyes españoles.

Katanga o la muerte.
Durante siglos, la labor de los guerreros católicos que gobernaron ‘Catalonia’ consistió básicamente en la asimilación mediante el genocidio y el expolio de las comunidades que no se sometieron más o menos voluntariamente a ‘la cristiandad’ organizada desde Roma y Aquisgrán. Nos encontramos pues con una terrible ironía del lenguaje, de la que nunca se habla porque es tabú: Castilla y Catalunya significan etimológicamente lo mismo: tierra de castillos. Territorios conquistados para la cristiandad mediante la edificación de fortalezas desde las que organizaba el terror: las matanzas, los secuestros, las violaciones y el expolio. Empleando la palabra Catalunya metemos en el mismo saco a la víctima y a su verdugo.
Con el tiempo, los mismos emperadores que habían organizado la expansión de la cristiandad, acabaron hasta la coronilla de las guerras por el poder entre sus propios vasallos, entre éstos y los distintos pueblos sometidos; entre aquéllos, éstos y los caudillos musulmanes, por lo cual decidieron improvisar una enseña ante el lecho de muerte de uno de aquellos cabecillas (Wifred el Pilòs, según Pitarra) y se largaron con viento fresco a lugar seguro al otro lado de los Pirineos, donde todo el mundo sabe que la tierra es más fértil y se vive mucho mejor. De ahí saldría, según la leyenda, el escudo de Cataluña, Valencia y Aragón, emblema y símbolo tan respetable como el que más (esto es, nada respetable) y, casualmente, idéntico en colores y formas a la enseña nacional española que se impondría, también por el terror, las matanzas y el expolio mucho después... sólo cabe añadir que si el reyezuelo de marras en vez de haber sido herido en combate y las cuatro barras marcadas con su sangre, hubiera estado aquejado de diarrea... las cuatro barras sobre fondo de oro, estandarte sagrado de la nación naciente, serían marrones en vez de rojas. Por cierto, el fondo de oro es el favorito de los mercenarios en todas partes del mundo... ¡qué casualidad!

Matadlos a todos, que dios reconocerá a los suyos.
En materia de religión los reyes y nobles castelhans destacaron por su codicia y su adhesión inquebrantable a la sacrosanta madre iglesia católica, apostólica y romana, paradigma absoluto de crueldad y perfidia durante los últimos dos mil años, por lo que no dudaron en ponerse del lado del papado a la hora de exterminar por las armas a sus primos occitanos cuando la oligarquía franca aliada con la jerarquía católica decidió apoderarse de sus territorios y de sus riquezas; cuando quisieron adueñarse de la prosperidad obtenida gracias a la tolerancia y laboriosidad de Occitania, a su carácter pacífico y abierto donde convivían razas y culturas. De los territorios donde damas y trobadores inventaron el amor cortés. Aquel genocidio fue cometido con la excusa de siempre: que si eran cátaros sacrílegos, herejes, paganos, promiscuos, etc. Cuando el rey Pedro II de Aragón comprendió lo que le estaban haciéndoles a sus vasallos del otro lado del Pirineo en nombre de dios es cristo, ya era demasiado tarde: la batalla de Muret fue un desastre del que los antaño felices pobladores de los valles occitanos tardarían siglos en reponerse.
La cruzada contra los albigeses fue una invasión en toda la regla, además de una cruzada. Con la bendición del estamento sacerdotal y con la impagable ayuda de la recién creada Inquisición, los valles de Occitania se iluminaron con hogueras purificadoras: vidas y haciendas quedaron en manos de mercenarios, obispos y abades. Una buena parte de su población expoliada y perseguida buscó y halló refugio en las tierras al sur de los Pirineos, engrosando la larga lista de poblaciones autóctonas maltratadas por sucesivos imperios e invasores sanguinarios. Su ciencia, su saber, su laboriosidad, su arte y su idiosincrasia tolerante quedaron asimilados a los territorios de Catalonia, como no podía ser menos: pero ellos fueron asimilados como ciudadanos de segunda, como los árabes o los judíos. Lo mismo que las sucesivas oleadas de refugiados y mercenarios que llegaron para establecerse en ese territorio durante los siglos posteriores. De hecho, la palabreja ‘español’ es posterior y procede de ‘espanhol’, término provenzal generado con la llegada masiva de refugiados desde la Occitania sometida en el S. XIII. De no haber sido por ellos, los súbditos del rey de España nos llamaríamos a nosotros mismos ‘espanescos’ o ‘españones’, desinencias mucho más acordes con la evolución lingüística de la lengua castellana.

Jaume I el Genocida. Hazañas bélicas.
El caso es que a mediados del S. XIII, con los cátaros exterminados y los occitanos sometidos, los moros abucharados y los íberos hispanorromanos asimilados por la fuerza bajo la férula de la cristiandad, la principal preocupación de los reyes de Aragón y sus vasallos, los condes catalanes, era apoderarse de los bienes de sarracenos y judíos del principado, asentados desde tiempos inmemoriales en emporios propios: hábiles artesanos, prósperos hortelanos y astutos comerciantes, que no se metían con nadie.
En esas andábamos cuando apareció el verdadero padre fundador de la patria catalana: Jaume el Conqueridor (Santi el Genocida para sus íntimos). Este ‘santo varón’, viendo cómo le fueron las cosas a su padre, Pedro II de Aragón, decidió coger la vereda de en medio: aparte de contribuir a la caída del último bastión cátaro, Montsegur, con tropas y financiación, mancillando la memoria de su padre y traicionando a sus vasallos ( otra constante en la historia de Catalunya: los caudillos catalanes siempre han traicionado a sus vasallos), se esmeró en la perpetración del primer genocidio sistemático en las riberas occidentales del Mediterráneo. Dudoso honor para el que contó con la financiación de los mercaderes locales –mayormente judaicos-, muy preocupados por las razzias de los piratas norteafricanos. Tras la batalla de Mayurga toda la población civil y militar de la isla fue pasada a cuchillo. La acumulación de cadáveres fue tal que se declaró una epidemia de cólera entre las tropas invasoras que se tradujo en miles de bajas. La abundante demografía del norte de Europa sustituyó ventajosamente a las poblaciones asesinadas y las bajas militares; la repoblación ‘catalana’ de la isla se verificó sin mayores problemas con la afluencia de mercenarios procedentes del norte de Europa y muchos de los judíos que financiaron la empresa.
Viendo que la empresa salió como dios manda, con la ayuda de mercenarios procedentes de todos los rincones del imperio carolingio y guerreros sarracenos a sueldo, (después llamados almogávares) acometió la reconquista de Valencia, cuando las divisiones y disputas internas de los reinos de taifas habían debilitado considerablemente el poderío del califato. Nueva hazaña bélica y nueva escabechina, repoblamos estas tierras con la ‘gente nuestra’ y ya está. Que a nadie le extrañe luego que la parla catalana sea prácticamente idéntica a la parla provenzal pero con acento y entonación guturales: son residuos fonéticos de la primitiva lengua germánica que hablaban los mercenarios adscritos a la reconquista hispano-romano-germánica. Tampoco se extrañe nadie de que los alemanes se sientan en Mallorca como en su casa: el RH de los autóctonos es mayormente el mismo que el suyo y también son dolicocéfalos, sólo que votan mayoritariamente al PP en vez de a la CDU. O que Valencia sea una ‘olla de grillos’ étnicamente hablando pero gobernada por fachas desde tiempos inmemoriales, donde con fallas y fiestas de moros y cristianos se celebran espantosas escabechinas y la quema de herejes de antaño.
Santi el Genocida (venerado por los fachas españoles tanto como por los fachas catalanes) intentó hacer otro tanto en Palestina, que está en frente de Valencia, pero muy muy lejos y codearse con otros genocidas como Barbarroja y Ricardo Corazón de León. Sólo que entonces sus naves naufragaron, la cosa salió mal y se volvió a su pueblo con un cabreo que lo llevó a la tumba. Su nieto, Pedro IV el Ceremonioso, comprendió que con aquellos feroces guerreros tenía un chollo increíble y se dedicó a someter territorios mal defendidos por todo el Mediterráneo: Cerdeña, Nápoles, Sicilia, Atenas, Neopatria, Esmirna. Ejército de mercenarios que invadían, aterrorizaban y aplicaban el modelo imperial: secuestros, saqueo, levas forzosas. Los bárbaros a sueldo del imperio hacían lo mismo que los piratas musulmanes sólo que en nombre de la cristiandad. Muchas calles de Barcelona llevan los nombres de aquellos mercenarios: Roger de Lluria, Roger de Flor, Entença, Vilamarí, Rocafort... Sus sangrientas hazañas coinciden con el apogeo de la catalanidad. También les debemos la expresión ‘venganza catalana’, que significa que cuando alguien te traiciona (normalmente un rey, un emperador, un arzobispo), te ensañas con todo lo que encuentras a tu paso (perros, ancianos, mujeres, niños...) y así hasta que te cansas, te encierran o te matan.

El oasis catalán.
Mientras se protagonizaban tantas hazañas bélicas en el exterior, el territorio catalán se había ido convirtiendo en tierra de asilo. El sustrato popular maltratado guardaba las formas ante los poderosos pero entre expoliados se practicaba la solidaridad. Herejes fugitivos, refugiados políticos, musulmanes y judíos conversos encontraron en Catalonia tierra de asilo durante siglos. Las formas católicas, apostólicas y romanas se tenían que guardar de puertas afueras, pero intramuros, cada cual procuraba ser consecuente con sus creencias y tradiciones, algo que ha perdurado hasta nuestros días.
Entretanto, los sacerdotes cristianos, principales inductores, beneficiarios e ideólogos de la catalanidad, habían prosperado considerablemente: sus nobles y reyes consagrados por el papado habían mandado construir para ellos catedrales, monasterios, seminarios y abadías con sus respectivos latifundios donde sangrarían con tributos a la plebe para que no les faltara de nada y pudieran dedicarse en cuerpo y alma a sus maquinaciones. No sólo eso: también imponían castigos severos a quienes cuestionaran la autoridad feudal emanada de la religión: el oprobio, la tortura y la muerte se aplicaron sistemáticamente en nombre de la misericordia divina. Cataluña ostenta el triste récord de haber sido el país de Europa con más brujas calcinadas y más herejes chamuscados por kilómetro cuadrado. Som els millors.

Gracias a dios...
Gracias a estas prerrogativas feudales, estos ‘santos varones’ se pudieron dedicar a lo suyo; básicamente, a ‘joder la marrana’, pues ‘marranos’ denominaban a los judíos conversos por la fuerza. En ese mismo orden de cosas, los poderes catalanes y sus ideólogos con sotana organizaron, instituyeron, disfrutaron y aplicaron en Catalonia cosas tan memorables como la remensa, el derecho de pernada, la santa inquisición, las cruzadas, los diezmos, las levas, los autos de fe, la quema de brujas y herejes en plaza pública y demás rituales siniestros para diversión de la parroquia y para escarmiento y disuasión de refractarios. Eso sí, siempre en nombre de Cristo y para la propagación de su ‘mensaje de amor universal’, claro está. Entre sus grandes hallazgos destaca la fagocitación por el catolicismo de cultos ancestrales, como el de las vírgenes negras. Imágenes que representaban a la diosas egipcias, fenicias y babilonias para asimilarlas al culto de las vírgenes cristianas: la Isis-Astarté de Monserrat es una de las más conocidas. También destaca la incorporación al santoral cristiano de antiguos mitos de la antigüedad grecorromana: San Jorge y el D’aragón es la adaptación cristiano-romana del mito de Jasón y los aragonautas. Por esa misma razón, uno de los títulos que ostenta el actual rey de España es el de Rey de Atenas y su collar votivo es el Vellocino de oro. Y el príncipe heredero es además príncipe de Gerona, dicho sea de paso. Los ritos paganos y sus adoradores se convirtieron al catolicismo por la fuerza, lo mismo que los cuerpos y las almas. Las fiestas paganas para celebrar los solsticios de invierno y verano se convirtieron respectivamente en la Natividad de Jesucristo y en la nit de San Joan. El carnaval –bacanales- grecorromano se disfrazó de San Carnal, festejo previo a los ritos órficos de la primavera, ahora reconvertidos por narices en Cuaresma, Pascua y Semana Santa. Y la pánica noche de Walpurgis se transmutó en la fiesta de Tots Sants.
Una frontera muy fina separa el amor divino del temor de dios, en Cataluña igual que en otras parte del mundo. Que se lo pregunten si no a los judíos, que conocieron en Catalonia un holocausto avant la lettre. En el año 1393, un siglo antes de la expulsión previo expolio de los sefardíes de la península, los judíos catalanes tuvieron ocasión de sentir en carne propia el mensaje de misericordia y tolerancia que emanaba de las enseñanzas de Jesús, según la interpretación sui generis de los sacerdotes cristianos y sus obtusos parroquianos catalanes. Con su tortura, exterminio, expolio o conversión, paralelos al de los musulmanes, comenzaba una etapa de decadencia nacional como las que cíclicamente se dan en el principado... y que suelen coincidir con el poder hegemónico de los ultramontanos en detrimento de la convivencia, la pluralidad y la tolerancia. La Generalitat de Catalunya, órgano consultivo formado a parte iguales por el clero, la casta militar y la burguesía, nació asociada a la opresión de clase y su primer presidente (Berenguer de Cruilles) fue un destacado inquisidor.

Ferran i Isabel. Isabel y Fernando, tanto monta, monta tanto.
Por razones de estado y aquello de la sucesión dinástica, los reinos cristianos que protagonizaron tan gloriosa reconquista fueron reagrupándose entre sí, por las buenas o por las malas. Cuando le tocó el turno del desposorio endogámico al de Cataluña y Aragón con la de Castilla y León hubo un poco de mal rollo, lo normal en estos casos. Superada la negociación, un papa de origen valenciano, apellidado Borgia, les confirió a los contrayentes el muy ostentoso título de reyes católicos para compensar que poco antes había nombrado rey cristianísimo al rey francés, Francisco I. Para la nobleza catalana, la unidad de Hispania bajo la férula de la cristiandad depravada fue una bendición; para los campesinos, aquello significó más impuestos, latifundios, peste negra, hacinamiento y miseria. Y su derrota en la primera guerra civil catalana.
Boabdil, el rey que prefirió entregar el poder antes que ver a su querida Alhama devastada fiándose de la palabra del rey católico; y los judíos, que habían financiado no pocas campañas contra el infiel para asegurarse cierta tranquilidad, (al igual que años antes les sucediera a los descendientes de los almogávers reconvertidos en hortelanos o pagesos de remensa) fueron las siguientes víctimas del déspota castelhan y la ultracatólica castellana consagrados reyes católicos por el bondadoso papa Borgia. Los imperios nunca pagan a sus traidores. ¿Expulsión de moriscos? ¿Diáspora judía? ¡Bah! En los Països Catalans ya los habían exterminado o convertido a la fuerza al cristianismo cien años antes. Los catalans y castelhans que habían apoyado la causa campesina frente a los abusos de su propia oligarquía y del estamento sacerdotal durante la guerra civil catalana fueron estigmatizados o condenados a muerte. Cristófol Colom, catalán y descendiente de judíos conversos, célebre por haber descubierto un nuevo continente creyendo que había llegado a las indias orientales por poniente, fue uno de tantos. Hasta el punto de que se tuvo que hacer pasar por genovés para eludir el ostracismo reservado a los súbditos levantiscos de Ferran de Aragón.


Siglos XVI y XVII, represión i depressión.
Los dos siglos siguientes fueron de decadencia. Guerras y epidemias, un sistema económico basado en el modelo medieval (gleva, remensas, rabassas) que persistía en Cataluña en plena era moderna, aparte del ostracismo catalán en favor de Valencia y Andalucía en el reparto del suculento botín de la conquista de América, se tradujeron en una época de vacas flacas. Despoblación, miseria, oscurantismo, quema de brujas y revueltas campesinas fueron los hechos más destacados de esta etapa. Los bandolers, los contrabandistas y los piratas fueron los héroes locales anónimos de aquel pueblo oprimido. Pau Claris y Margarit, presidentes de la Diputació, el organismo sucedáneo de la Generalitat, destacaron por su papel mediador entre trabucaires harapientos guiados por sacerdotes integristas y los generales de las tropas monárquicas encargados de reprimirlos. Corpus de la Sang, 1640. La Cerdanya, el Rosellón y el Vallespir anexionados por el rey Sol. Bon cop de falç.

1714. Casanova i el archiduque de Austria.
Cuando los Habsburgo se desintegraron en su propia molicie y los Borbones se asomaron a la península, los capos catalanes creyeron llegado el momento. Pactaron mejores condiciones nacionales y el restablecimiento de su Generalitat con el aspirante austriaco al trono de España, el caballo perdedor. La Guerra de Secesión marcó un empeoramiento de las relaciones entre el poder central español y los poderes fácticos catalanes. Para el pueblo llano, aquello significó más de lo mismo. Miseria, oscurantismo y estigmatización. Un siglo tardaron los núcleos más retrógrados de España y de Catalunya en hacer las paces combatiendo al invasor francés bajo la égida del clero y la alta burguesía al grito de ‘vivan las cadenas’. Porque Napoleón y sus ejércitos traían ilustración, profesionalización y gestión racionalizada de los recursos públicos, divisiones administrativas en vez de bailías y latifundios, separación de la iglesia y el estado, la desamortización, enciclopedias en vez de evangelios y catecismo... Y por los mismos motivos que antes se aliaron para combatir a moros, judíos, herejes y demás ralea, integristas españoles e integristas catalanes se aliaron contra el invasor napoleónico. Espanya y Cataluña nunca fueron tan de la mano. El timbaler del Bruch y Agustina de Aragón (que al parecer era catalana), falsos mitos y obras maestras del simulacro, siguen siendo, dos siglos después, símbolos intocables de la Cataluña profunda y la Espanya ultramontana respectivamente. Tanto monta, monta tanto.

Siglo XIX, descalabro.
Con Fernando VII, tras el descalabro napoleónico vuelven la santa inquisición y la hegemonía del clero y la nobleza terrateniente al principado. La guerra de la Independencia espanyola trae de la mano la Independencia de América, por aquello de que no puedes batirte con éxito en todos los frentes. Si cierto es que ‘el que mucho abarca, poco aprieta’ también lo es que ‘el que mucho aprieta, poco abarca’. Los piratas, militares, masones e industriales ingleses resultaron ser mucho más eficaces para el expolio sistemático que los poderes fácticos imperiales de aquí: sacerdotes corruptos, nobleza endogámica, carniceros esclavistas... El derrumbamiento del imperio español a manos del imperio inglés fue un alivio para los súbditos catalanes que -más vale tarde que nunca-, pudieron por fin sumarse al expolio del Nuevo Mundo. Con las excepciones ultramontanas de rigor, como la Revolta dels malcontents, chusma antiliberal instigada por el clero más cerril, que se echó al monte para pedir cosas como la reinstauración de la santa inquisición y acabó practicando el bandolerismo y el terror en nombre de la tradición católica. La industrialización y el liberalismo entraron en la península precisamente por los territorios más alejados de la villa y corte. Cádiz, Euskadi y Cataluña. Tolerancia de Al-Andalus, siderurgia vasca e industria textil catalana. Los carlistas ultraconservadores de ‘Dios, Patria, Rey’ tomaron las armas y de esos polvos vinieron estos lodos; léase los nacionalismos catalán y vasco tal y como los conocemos hoy. Etnocentrismo inspirado y propagado desde las sacristías, con cariz involucionista y donde el interés económico y político se abrita bajo el paraguas dogmático del dios-padre judeocristiano y los derechos feudales nacionales. Eficaces cortafuegos inmovilistas y contrarrevolucionarios. Entretanto, se produjeron importantes migraciones de gallegos y catalanes en Argentina y Cuba, sumándose a los vascos adelantados desde hacía siglos. Los indianos modificaron las rígidas reglas de la prosperidad económica en Cataluña. Los industriales liberales y los miles de obreros con sueldos de miseria que huían del cacique y el latifundio propiciaron la reinaxença. José Martí, catalán de pura cepa, inspiró la revuelta antiespañola en Cuba y favoreció sin saberlo la aparición de una nueva potencia colonial, los EE. UU.

Siglo XX, cambalache.
Los cañones de Espartero no bombardearon Catalunya en 1840: bombardearon a los obreros rebeldes que se hacinaban en los barrios aledaños del puerto de Barcelona. Las casas nobles catalanas fueron de hecho protegidas por los cañones de Montjuich y las tropas de Isabel II. El liberalismo burgués había ganado la partida al sistema feudal... aunque tres siglos más tarde que en otros lugares de Europa. El federalismo socialista de Pi i Margall y Salmerón fue flor de un día, hasta la restauración borbónica. Las Exposiciones Universales de finales del siglo XIX y principios del XX fueron una forma de reparación a destiempo pero también un regalo envenenado para el catalanismo. Un caballo de Troya que llevaba en sus tripas la llegada de miles de espanholes hambrientos para trabajar en las fábricas, los campos y los tajos de Cataluña. Una forma más o menos elegante de recibir de nuevo en el seno patrio al hijo pródigo, quejica, antiborbónico y ahora nacionalista, y orientarlo por su amor al dinero hacia horizontes menos radicales, hacia el regionalismo de Cambó y Prat de la Riba. Qui paga mana? ¡No! Manda quien manda... ¡Y no llores con la boca llena y la cartera repleta, Oriol!
Los parias recién llegados se sumaron al sustrato de fugitivos y represaliados de siglos anteriores, creando un caldo de cultivo donde florecieron el anarquismo y el anarcosindicalismo en forma de ‘rosas de foc’ pero también las distintas formas de crimen organizado diseñadas por la oligarquía catalana para combatirlos.
La semana trágica 1909 fue un primer aviso. Francesc Ferrer i Guàrdia y sus compañeros fundadores de las escuelas racionalistas fueron las cabezas de turco. Eduardo Mendoza lo cuenta en ‘La ciudad de los prodigios’ y ‘La verdad del caso Savolta’.
La I Guerra Mundial supuso un negocio fabuloso para la burguesía local: fábricas, hilaturas, comercio con ultramar, el noucentisme, el modernisme. Los uniformes militares confeccionados para las sucesivas guerras francoprusianas y la I Guerra Mundial llenaron las arcas de la burguesía local. Carne de cañón obrera al chilindrón.
- Con tanto dinero, podríamos financiarnos una catedral neobarroca o incluso la independència nacional... oi, Josep?

La guerra civil: 1936-1939 el pueblo en armas.
Cambó, los March, los Samaranch, los Sentís, los Suñer representan mejor que nadie el catalanismo retrógrado, aliándose con los sectores más reaccionarios de la península, con los nazis de Hitler y los fascistas de Mussolini. Financiando a los facciosos.
Los Comorera, los Mercader, los Barberá del PSUC y los Macià, los Tarradellas, los Pi i Sunyer pactaron en mayo de 1937 un nuevo modelo de catalanidad: el catalanismo contrarrevolucionario. Las checas, la GPU, Stalin versus el POUM, el PCE contra la CNT. Una alianza contra natura que diezmó a las milicias y dividió irreversiblemente a la República frente a los nacionales. Una contrarrevolución que aniquiló cualquier posibilidad de ganar la guerra civil espanhola. Cataluña volvió a llenarse de refugiados. En 1940 Himmler vino a Monserrat en busca del Santo Grial. En 1942, Heribert Barrera y Cirici Pellicer fueron a ver a Hitler por si quería otra Croacia en la ribera occidental del Mediterráneo, otra nación satélite para el Tercer Reich. Franco los puso en su sitio: todo dios bailando sardanas para el generalísimo en el Camp Nou. Un ex presidente del FC Barcelona, Carrasco i Formiguera, ostenta el dudoso honor de ser el mártir más rentable de la historia y el máximo exponente de la docilidad de un pueblo: nadie recuerda ya a los cientos de obreros y revolucionarios fusilados en el Camp de la Bota. Visca el Barça.


El Barça es més que un club…
¿Una religión, tal vez? Con sus fariseos, saduceos, macabeos, esenios, celotes. Una pirámide que abarca desde los directivos con carnet de la fundación Francisco Franco a los boixos nois pasando por todas las familias sociopolíticas de la catalanidad. Este abanico aparece representado en todos los ámbitos de la sociedad barcelonesa. En el mundo de la empresa, de la política, de la cultura.
Muy lejos quedan los vacíos de poder del tardofranquismo: aquellos reductos de libertad se han convertido en divisas contantes y sonantes. Leyendas de libertad que atraen al turismo pero de las que ya nadie se acuerda: mercaderes y hosteleros se encargaron de convertirlas en lingotes de oro. El pujolisme liquidó lo que Franco no pudo liquidar y del pacte PP-CiU durante ocho años... ¿ya nadie se acuerda?
Si Cristófol Colom descubrió la verticalidad del huevo, Jordi Pujol descubrió la ‘truita amb patates’: actualizó la usurpación castelhana de la lengua provenzal como excusa y coartada para la extorsión mafiosa de un país, del territorio. Desarrolló y perfeccionó el aggiornamento de las fórmulas medievales de expolio. Primero, los mitos: el Barça, la Moreneta, la Diada. Después el logos. TV3. La Pompeu Fabra. Fundacións (Tapies, Dalí, Miró). El MNAC. Al final, la pasta. Veamos: Caso Banca Catalana. Caso Casinos. Caso Turisme. Caso Banc d’Europa. Caso Pallerols. Cas 3 per cent. Nepotismo institucionalizado. Autopistas de pillaje. Astillas. Corruptelas. Omertá. ‘Marieta l’ultim’ La táctica del castor, la trampa de la langosta, la subvención normalitzada.


Cultura catalana: Qui paga mana?
Corría el año 1970: J.M. Castellet rechaza publicar ‘100 años de soledad’ por ‘su escaso valor literario’. Entretanto, escritores como Mendoza, Marsé, Montalbán o Ruiz Zafón han vendido millones de libros mientras los Pla, los Pámies, las Simó, las Miró, las Roig se vendían por Sant Jordi o te los regalaba La Caixa. La endogamia cultural catalana va camino de cargarse a la cultura local. Demasiado parásitos chupando de la misma teta.
Honrosas excepciones, que las hay. Y nefastos: como los Porcel, los de La Vanguardia.
En la música sucede otro tanto: El Último de la fila, Sergio Dalma, Estopa han debido pagar con sus impuestos varias tiradas a cargo del erario público de los Ja t’ho diré, Sopa de Cabra, Gossos. Subvenciones públicas suculentas para las coblas sardanistas a cargo del erario público: desprecio para la rumba catalana, cosa de gitanos.
El tema religioso es peliagudo. A nadie le apetece recordar a Xirinacs i a su ‘ETA es amor’ colgando de un árbol. Su suicidio es la victoria de los Miró i Ardevol, de los e-cristians. El Opus Dei se adapta a los tiempos modernos. Aquí también. Véase si no la
Unió Democrática de Catalunya, social cristianos que son como Robin Hood pero al revés, esto es, que roban al pobre para enriquecer a los ricos...
Suerte que en esta tierra bendita siempre hubo freaks que entretienen al personal. Aquí tenemos (por ejemplo) a Justo Molinero: el andaluz convergente... i a Albert Boadella, el traidor honrado. Lejos quedan los tiempos de los Setze Jutges. Hoy convendría explicarles al Serrat y al Sabina que pertenecen a países distintos y que deberían contratar intérpretes simultáneos para hablar entre sí y que vivir separados por fronteras. Y que Miguel Ríos debería ser deportado al Magreb. El tema de la industria cinematográfica catalana es un melodrama. El cortijo de los Antoni Ribes, los Bellmunt, los Ventura Pons. O cómo cargarse una industria floreciente a golpe de talonario mediante la subvención de los ineptos más crápulas.

Proyecciones al futuro.
Con el tripartit PSC-IV-ERC, más de lo mismo: Xavier Vendrell pide tributos extraordinarios a ciudadanos y funcionarios para sufragar la guerra contra el invasor ‘espanyoliste’. Una vez más, la historia se esconde debajo de la ‘catifa’ y la liberación nacional se financia a escote mediante la extorsión.
Los March, los Godó, los Güell etc. se llevaron históricamente la parte del león; los Pujols, los Mas, los Puig, los Trias... la parte de las hienas. Los Rahola, los Vendrell, los Obiols, los Barrera, los Hereu están fagocitando la parte de los buitres. Ahora quedan ‘les escurrialles de la catalanitat’ que se disputan encarnizadamente los especimenes peor dotados y malparados del festín nacionalista. Les morralles que quedan son para los Maulets, los Endavant-Osan, Estat Catalá, els 33... las sabandijas que han llegado tarde o están mal colocados en el festín y que son tanto más peligrosos en la medida en que se reclaman ‘nazional-socialistas’, peligrosa mezcla que reúne lo peor de dos totalitarismos de muy infausta memoria. Los perros de presa rezagados de la catalanitat se reclaman ‘independentistas’ para atraer a la juventud más inconformista pero más desorientada y complementan en el ecosistema, en la cadena alimenticia, a los antiguos ‘monárquicos’, ‘regionalistas’, ‘sobiranistas’ y ‘nacionalistas’. Los ‘independentistas’ del siglo XXI son los ‘malcontents’ del XIX. Poco importa, puesto que no representan ni el 1% de la población. ¿Una ETA catalana? Poco probable. Más bien una versión desfasada del timbaler del Bruch, de Agustina de Aragón.
Los ciudadanos contribuyentes y con derecho a voto de Catalunya se apellidan mayoritariamente López, García, Sánchez, Martínez... pero tienen que votar a los Serra, los Maragall, los Rahola, los Pujol, los Mas, los Portabella... La partitocracia tiene cúpulas impermeables, donde el concepto ‘catalanitat’ nunca se pone en tela de juicio. Aunque a veces este extremo roce el esperpento: doña Marta Ferrusola considera al president Montilla ‘poco integrado’ en Catalunya. Montilla: el xarnego presidente. ¿Un resquicio para la esperanza o flor de un día como Pi i Margall? En cualquier caso, ya le están preparando la cama: un tripartit PSC-CiU-ERC donde un charnego como él no tiene cabida.

Espardenya, tierra de asilo
Al sustrato popular, de herejes, perseguidos, explotados, maltratados, humillados, fugitivos, en el fondo, se la suda Catalunya. Quieren –queremos- vivir y respirar, trabajar, prosperar, descansar, disfrutar y ver crecer a los suyos en libertad y dignidad, tanto les da si a este país se le llama ‘Catalunya’ o ‘Laietania’, Iberia nororiental, Gotia, Septimania u Occitania meridional... o si simplemente es una región de la ribera septentrional del Ebro delimitada por el mar Mediterráneo. Este sustrato humano es el único valor que merece la pena rescatar de todo este entramado de intereses, traiciones, dominaciones, perfidias e intolerancia que llamamos catalanidad. La parla provenzal es una lengua preciosa, mientras no la guturalicen mentes obtusas y no le impriman entonaciones visceralmente germánicas a su musicalidad mediterranea. El Pompeu Fabra a la basura. Es tanto mejor que dejen de usurpar en nombre de la cristiandad la melodiosa parla provenzal derivada del latín, que la dejen evolucionar gramática y sintácticamente, abierta a neologismos, a influencias, al mestizaje como sucede con las muchas variantes americanas del castellano... y que con el tiempo se convierta en algo parecido a un esperanto sin normas rígidas, sin gramática y sin académicos, que se convierta en ‘lingua franca’ y que permita la comunicación a los 1000 millones de personas que actualmente hablan lenguas románicas derivadas del latín.
En cuanto al nombre del país donde vivimos no parece descabellado ir pensando en un cambio de nombre para no formar parte del mismo ejército que los convergentes, los ladinos y los ultramontanos. Molaría que la llamáramos ‘Espardenya’. Síntesis de Esparta, Cataluña y Cerdeña. Lenguas de tierra que se bañan en las riberas del Mar Tirreno: Occitania, la Provenza, la Toscana. El esparto es además la fibra del cañamo, la planta del cannabis. La verdadera fibra libertaria de este país –ojo, que país no es lo mismo que patria ni equivale a nación-. Espardenya: el elemento intermediario entre los habitantes y la tierra que hay debajo de sus pies. Visca l’Espardenya!

Comentaris

Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
22 abr 2008
"quedan ‘les escurrialles de la catalanitat’ que se disputan encarnizadamente los especimenes peor dotados y malparados del festín nacionalista. Les morralles que quedan son para los Maulets, los Endavant-Osan, Estat Catalá, els 33... las sabandijas que han llegado tarde o están mal colocados en el festín y que son tanto más peligrosos en la medida en que se reclaman ‘nazional-socialistas’"

jaajaaj. no cola. vés a fer mitings per ciutadans i deixa'ns en pau.
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
T'has deixat els Seguí i la fundació de la CNT, la lluita remença contra els mals usos, el 10 % de la població del Principat emigrat després de la guerra civil, els 3.000 catalans a camps de concentració nazis, Puig Antich i el MIL, la fundació de les comissions obreres, les vagues dels tramvies, la vaga de la canadenca, les bombes al Liceu i a la resta de la ciutat, el MOC, la Setmana Tràgica, Ferrer i Guàrdia i la seva nova escola, etc....
Tant de temps dedicat a escriure falàcies i tergiversant la història i et deixes moltéssimes parts de revoltes constants de la Rosa de Foc i roidalies.
Pobret

Salut i revolta
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
mai havia vist un escrit tant tergiversador i malintencionat.

fes-nos un favor, llegeix.
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
Tu creus que a algú li interessa el que dius tan tu com els que defensen les castes que critiques. Apa! Visita museus, llegeix llibres i ja veuràs com deixaràs d'escriure tantes tonteries.
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
lo que tu comentas de Catalunya lo encontraras en todos los paises del mundo, o ay algun país que no tenga una oligarquia dominante con ansias de más poder i más dinero, quiza incluso tú eres parte de esa oligarquia, aunque ahora no te toque parte del pastel y por eso esa mierda que,escribes, haber si alguien te da parte del pastel. Dime que oligarquia de la edad media, no asesino reprimió, o incluso, provoco genocodios varios, y no significa que este de acuerdo, pero tachar a un pueblo de algo, por lo que ha echo su país o su oligarquia, es pasar-se. Tu has escrito en castellano, eres de Espanya, entonces deveria decir que eres un fascista, o genocida, muirando en la historia, España a tenido unos quantos de estos, pero no significa que todas las personas nacidas en Espanya, odien a los judios por mucho que los reyes católicos lo hicieran, o tengan ganas de arrasar con america, aunque en nuestros antepasados está la sangre de todo el continente, puedes hablar de historia, pero no juzgues a los presentes por los actos de sus antepasados, y si lo haces aplicate el cuento, que en el resto del mundo, o España, no se quedan cortos.
Espardnya, Catalunya y Serdenya, quiza tengan alguna relación, pero que pinta Esparta, Grandes guerreros, si, pero con una ideologia bastante racista, y no se si realmente sabes como se vivia en Esparta, no te quedes solo con la leyenda de los Trescientos, y las termópilas, eso es solo una parte, i bastante mitificada (la pel·licula transgiversa la realidad) antes de buscar relaciones, hay que saber muy bién la historia de las tres ciudades, pueblos, si no puedes juntar el imperio Xino con el Japones y en realidad no se han podido ver nunca i tienen culturas muy distintas, aunque des de aquí nos parezcan iguales.

Todo un figura en historia, y en relacionar cosas.
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
quina cosa més avorrida, calia penjar aquesta ximpleria a indymedia

hispanazis, no teniu millors llocs on anar a fer exhibició de la vostra estultícia?
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
A la mínima que alguien se mete con los nazionalistas, acto seguido es tratado de españolista. Es de subnormales.

Diferenciad el amor a la tierra y la cultura y su defensa a ultranza con el patriotismo rancio u acabaremos como Estat Catalá y otros nazis de mierda.

Eso no quita que el texto sea tendencioso, que lo es...

NO MáS FRONTERAS, ACABEMOS CON LOS ESTADOS
UN PATRIOTA, UN IDIOTA
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
realment hi hagent que te poca feina, no he llegit cosa més avorrida en anys... i quan he acabat he pensat ... i? ja sabem que visions de a història n'hi ha moltes, no ha explicat res que no s'hagi dit abans.... realment penós...
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
per favor senyors defensors de tota ortodòxia ja sigui acrata o comunista o de l'esquerra independentista... caldria começar a unir esforços en les lluites que ens afecten a tots i sortir del gheto, sempre hi ha gent que no veu més enllà del seu nas, però si us plau prou integrisme ideològic que tan sols porta a una desfeta rera una altra...
tenim uns enemics molts clars i no veig que es barallin gaire entre ells, si més no publicament...
es penosa l'extrema esquerra el seu puritanisme ideològic que tan sols porta de derrota en derrota fins a la merda total
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
per favor senyors defensors de tota ortodòxia ja sigui acrata o comunista o de l'esquerra independentista... caldria começar a unir esforços en les lluites que ens afecten a tots i sortir del gheto, sempre hi ha gent que no veu més enllà del seu nas, però si us plau prou integrisme ideològic que tan sols porta a una desfeta rera una altra...
tenim uns enemics molts clars i no veig que es barallin gaire entre ells, si més no publicament...
es penosa l'extrema esquerra el seu puritanisme ideològic que tan sols porta de derrota en derrota fins a la merda total
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
trescci, tu comentario ha sido el más inteligente. De todos modos, hay que tener cuidado porque con identidades nacionales y patriotismos es muy fácil caer en lo que estamos combatiendo precisamente, si no, mira Eslovaquia, Bosnia y otros casos...

Salud y lucha
Contra el capital y el fascismo
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
em semblen bé aquest tipus de posts.

sempre va bé una mica d´autocrítica en la història nacional. I més, quan, és realment cert que la burgesia catalana honora el passat feudal com a símbol identitari i per reafirmar la supremacia de la contradicció nacional a qualsevol altra.

dit això, el text parteix de premises falses.


La suposada coincidència lèxica: procedència de Catalunya = Catalonia = Castelonia és una teoria, no una certesa.

Que la llegenda de la bandera és una parida, cert. Però aixo no treu el valor simbolic i material que ha tingut la bandera els darrers segles (sobretot el darrer).

lo que dius de la coincidència entre les banderes catalana i espanyola és una parida, car inclus nens de secundària saben que la catalana té un orígen previ i que fins més tard q els Reis Catolics no apareix la espanyola.



Que els comptes feudals eren uns fills de p. com tots els senyors feudals és cert. i no pel fet de ser catalans es mereixen més respecte: lluita de classes. tampoc es mereix més respecte la Caixa que el Santander pel fet de ser catalana.

És fals que els comptes catalans lluitessin contra els catars quan així ho exigi el papa. De fet, és justament la desobediència al papa la que comportà la creuda contra els catars, muret, la primacia francesa als pirineus, etc, etc.

d´acord amb lo dels almogavers i les bruixes....
si en el fons el text està bé, però et perden els prejudicis i l´idioma.
tampoc entenc perquè tan victimisme als jueus. és fals que "portessin segles aquí". els jueus catalnas s´hi convertiren per motius juridico-economics, no son descendents de palestins.

El dret de remença és xungu, i tot marxista ha d´estar amb els remences i contra els comptes.
el dret a pernada, però, no té cap evidència històrica que es produis a Catalunya.

No trobo una contradicció entre escriure una històoria alternativa de Catalunya, "la història popular" sense que hagi de servir "per desmontar assimilacions identitàries, que a voltes fan falta".

Bona versió de la guerra civil.

Fatal "els indepes del XXI son els malcontents del XIX" això és fortissim i propi d´un degenerat.

Pompeu Fabra a la basura?? però tu ets cientific o un cantamañanas?

En tot cas, trobo positiu el text i demano a l´autor la valentia de prosseguir amb tal analisi, fer-lo més extens, contrastar-lo i publicar-lo.
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
sempre cal destruir mites vinguin d'on vinguin
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
Ja no tens intrusions a l'ordinador?

Quina llàstima, quan els tenies eres més divertit...

Prou Trollisme!
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
...belludo, tu texto destila la misma mierda de la que hablas, destilas xenofobia; frente a la opresión sea del color que sea: acció directe! y tu das pero que mucho asco...tu actitud es exactamente la misma que la de curas, obispos, burgueses, reyes o la madre que los parió sean de donde sean...y te aseguro que si hoy vivieramos esos tiempos tu serias el hijo de puta más terrible de todos, el de peor calaña...ya sea inkisidor o mercenario (de los que mataba, sakeaba y violaba)...con la única diferencia, claro está, que lo harias bajo otra bandera que no fuera la catalana! me parece una barbaridad que te olvides de las clases populares de los diferentes territorios de los que hablas cuando son esas las que escribieron la verdadera historia y nosotros hijos de ellas, capullo.

llibertat per les classes oprimides, llibertat pels pobles i les cultures oprimides! el català, com ha llengua, simplement és una forma d'expressió escrita i/o oral més...que com a tal és mereix un respecte, no cal barrejar coses inconexes.

...ni nacionalismes ni ostias, independencia i socialisme! (o anarquisme em dona igual) ho sento però em fa molta gràcia quan vec una bandera de la cnt-fai al costa d'una A (anarkia)...anarquista i anarko no és el mateix ho sento (dit sigui que els dos em mereixen un respecte) però son conceptes diferents sota sigles semblants.
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
el text és precisament la construcció d'un mite.
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
23 abr 2008
això he d'estar a a indy en públic! poseu-ho allà on no ho vegi ningú, gràcies!
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
24 abr 2008
eso! fuera hispafachas de IMC BCN, aquí sólo queremos catalofachas!
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
24 abr 2008
Veste'n a pillar virus por ahi!
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
24 abr 2008
Breu història de Catalunya per a bojos, nens i borratxos o

Com acabar d'una vegada per sempre amb els mites de la catalanitat


Els orígens de la catalanitat.
La primera notícia escrita que es té de Catalunya es troba en les capitulacions del comte de Barcelona Ramón Berenguer I, on s'empra el terme Catalonia en document oficial per a referir-se als territoris sotmesos al seu vassallatge mitjançant la archisabida fórmula medieval de cristiandat + castells + guerres + matances = territoris conquistats = domini sobre vides i hisendes. Verbigràcia, Catalonia era para el senyor comte parteix del seu ‘jo, els meus i el meu’. Mil anys després, aquest lema segueix sent el leit motiv de la catalanitat oficial. L'etimologia de la paraula Catalonia, era una transcripció primitiva de Castelonia: eren ‘castelhans’ en parla romànica provençal els habitants d'aquests territoris sotmesos a la cristiandat i col•laboradors necessaris per a l'expansió de la cristiandat, segons es desprèn de la paraula occitana homòfona.

Per tant, la paraula Catalonia no defineix tant el territori de qui vivien sota la égida de prínceps procedents del nord d'Europa, enviats des de Germania per l'emperador Carlemagne i el poder del qual va ser consagrat per l'estament sacerdotal... com a les terres propietat d'aquells. D'aquí la veu ‘catalans’ i el nom de ‘Catalonia’ per derivació fonètica de ‘Castelonia’: el territori dominat pels amos dels castells, els ‘castelhans’. Catalunya era doncs un territori fronterer de l'expansió militar de Carlomagno, la seva ‘Marca Hispànica’, que abans va ser ‘Gothia’ i abans la Hispania Tarraconensis i que durant segles payeses o ‘pagesos’, en règim de colonatio primer i de vassallatge després van ocupar i van repoblar. Eren els ‘pagi’ [‘pagaments’ o ‘camps’, en llatí] els antics pobladors del qual van ser exterminats o sotmesos a l'esclavitud per successives onades invasores. Els habitants assimilats per la força a ‘Catalonia’ eren d'ascendència íbera, cèltica, fenícia, grega, hispanorromana, goda, jueva, nord-africana... i els seus amos invasors van ser successivament l'imperi romà, reis visigots, cabdills musulmans, comtes catalans, reis espanyols.

Katanga o la mort.
Durant segles, la labor dels guerrers catòlics que van governar ‘Catalonia’ va consistir bàsicament en l'assimilació mitjançant el genocidi i l'expoli de les comunitats que no es van sotmetre més o menys voluntàriament a ‘la cristiandat’ organitzada des de Roma i Aquisgrán. Ens trobem doncs amb una terrible ironia del llenguatge, de la qual mai es parla perquè és tabú: Castella I Catalunya signifiquen etimològicament el mateix: terra de castells. Territoris conquistats per a la cristiandat mitjançant l'edificació de fortaleses des de les quals organitzava el terror: les matances, els segrests, les violacions i l'expoli. Emprant la paraula Catalunya fiquem en el mateix sac a la víctima i al seu botxí.
Amb el temps, els mateixos emperadors que havien organitzat l'expansió de la cristiandat, van acabar fins al capdamunt de les guerres pel poder entre els seus propis vassalls, entre aquests i els diferents pobles sotmesos; entre aquells, aquests i els cabdills musulmans, per la qual cosa van decidir improvisar una ensenya davant el llit de mort d'un d'aquells capitosts (Wifred el Pilòs, segons Pitarra) i es van deixar amb vent fresc a lloc segur a l'altre costat dels Pirineus, on tot el món sap que la terra és més fèrtil i es viu molt millor. D'aquí sortiria, segons la llegenda, l'escut de Catalunya, València i Aragó, emblema i símbol tan respectable com el qual més (això és, gens respectable) i, casualment, idèntic en colors i formes a l'ensenya nacional espanyola que s'imposaria, també pel terror, les matances i l'expoli molt després... només cap afegir que si el reyezuelo de marras en comptes d'haver estat ferit en combat i les quatre barres marcades amb la seva sang, hagués estat afligit de diarrea... les quatre barres sobre fons d'or, estendard sagrat de la nació naixent, serien marrons en comptes de vermelles. Per cert, el fons d'or és el favorit dels mercenaris a tot arreu del món... quina casualitat!

Mateu-los a tots, que déu reconeixerà als seus.
En matèria de religió els reis i nobles castelhans van destacar per la seva cobdícia i la seva adhesió infrangible a la sacrosanta mare església catòlica, apostòlica i romana, paradigma absolut de crueltat i perfidia durant els últims dos mil anys, pel que no van dubtar en posar-se del costat del papat a l'hora d'exterminar per les armes als seus primers occitans quan l'oligarquia franca aliada amb la jerarquia catòlica va decidir apoderar-se dels seus territoris i de les seves riqueses; quan van voler ensenyorir-se de la prosperitat obtinguda gràcies a la tolerància i laboriosidad de Occitania, al seu caràcter pacífic i obert on convivien races i cultures. Dels territoris on dames i trobadores van inventar l'amor cortès. Aquell genocidi va ser comès amb l'excusa de sempre: que si eren cátaros sacrílegos, heretges, pagans, promiscus, etc. Quan el rei Pedro II d'Aragó va comprendre el que li estaven fent-los als seus vassalls de l'altre costat del Pirineus en nom de déu és cristo, ja era massa tarda: la batalla de Muret va ser un desastre del que els antany feliços pobladors de les valls occitans trigarien segles en reposar-se.
La croada contra els albigesos va ser una invasió en tota la regla, a més d'una croada. Amb la benedicció de l'estament sacerdotal i amb la impagable ajuda de la recenment creada Inquisició, les valls d’Occitania es van il•luminar amb fogueres purificadores: vides i hisendes van quedar en mans de mercenaris, delators, bisbes i abats. Una bona part de la seva població espoliada i perseguida va trobar refugi en les terres al sud dels Pirineus, engrossint la llarga llista de poblacions autòctones maltractades per successius imperis i invasors sanguinaris. La seva ciència, el seu saber, la seva laboriositat, el seu art i la seva idiosincràsia tolerant van quedar assimilats als territoris de Catalonia, però ells van ser assimilats com ciutadans de segona, com els àrabs o els jueus. El mateix que les successives onades de refugiats i mercenaris que van arribar per a establir-se en aquest territori durant els segles posteriors. De fet, la palabreja ‘espanyol’ és posterior i procedeix de ‘espanhol’, terme provençal generat amb l'arribada massiva de refugiats des de la Occitania sotmesa en el S. XIII. De no haver estat per ells, els súbdits del rei d'Espanya ens cridaríem a nosaltres mateixos ‘espanescos’ o ‘españones’, desinències molt més acords amb l'evolució lingüística de la llengua castellana.



Jaume I el Genocida. Hazañas bélicas.
El cas és que a mitjans del S. XIII, amb els cátars exterminats i els occitans sotmesos, els moros acollonits i els íbers hispanorromanos assimilats per la força sota la férula de la cristiandat, la principal preocupació dels reis d'Aragó i els seus vassalls, els comtes catalans, era apoderar-se dels béns de sarraïns i jueus del principat, assentats des de temps immemorials en emporis propis: hàbils artesans, pròspers hortolans i grans comerciants, que no es ficaven amb ningú.
En aquestes caminàvem quan va aparèixer el veritable pare fundador de la pàtria catalana: Jaume el Conqueridor (Santi el Genocida per als seus íntims). Aquest ‘sant baró’, veient com li van anar les coses al seu pare, Pedro II d'Aragó, va decidir agafar la sendera del mig: a part de contribuir a la caiguda de l'últim bastió cátar, Montsegur, amb tropes i finançament, tacan la memòria del seu pare i traint als seus vassalls (un altra constant en la història de Catalunya: els cabdills catalans sempre han traït als seus vassalls), es va acurar en la perpetración del primer genocidi sistemàtic en les riberes occidentals del Mediterrani. Dubtós honor per al qual va contar amb el finançament dels mercaders locals –majorment judaics-, molt preocupats per les razzias dels pirates nord-africans. Després de la batalla de Mayurga tota la població civil i militar de la illa va ser passada a degolla. L'acumulació de cadàvers va ser tal que es va declarar una epidèmia de còlera entre les tropes invasores que es va traduir en milers de baixes. L'abundant demografia del nord d'Europa va substituir avantatjosament a les poblacions assassinades i les baixes militars; la repoblació ‘catalana’ de la illa es va verificar sense majors problemes amb l'afluència de mercenaris procedents del nord d'Europa i molts dels jueus que van finançar l'empresa.
Veient que l'empresa va sortir com déu mana, amb l'ajuda de mercenaris procedents de tots els racons de l'imperi carolingi i guerrers sarraïns a sou, (els almogàvers) va escometre la reconquesta de València, quan les divisions i disputes internes dels regnes de taifas l’havien afeblit considerablement. Nova feta bèl•lica i nova escabechina, cal repoblar aquestes terres amb la ‘gent la nostra’ i ja està. Que a ningú li estranyi tan bon punt que la parla catalana sigui pràcticament idèntica a la parla provençal però amb accent i entonació guturales: són residus fonètics de la primitiva llengua germànica que parlaven els mercenaris adscrits a la reconquesta hispà-romà-germànica. Tampoc s'estranyi ningú que els alemanys se sentin a Majorca com a ca seva: el RH dels autòctons és majorment el mateix que el seu i també són dolicocefalics, només que voten majoritàriament al PP en comptes de la CDU. O que València sigui una ‘olla de grills’ ètnicament parlant però governada per fatxes des de temps immemorials, on amb falles i festes de moros i cristians es celebren espantoses escabexines i la crema d'heretges d'antany.

Santi el Genocida (venerat pels fatxes espanyols tant com pels fatxes catalans) va intentar fer altre tant en Palestina, que està davant de València, però molt molt lluny i poger tutejar altres genocides: Barbarroja i Ricardo Cor de Lleó. Només que llavors les seves naus van naufragar, la cosa va sortir malament i es va tornar al seu poble amb un cabreig que ho va dur a la tomba. El seu nét, Pere IV el Cerimoniós, va comprendre que amb aquells feroços guerrers tenia un xollo increïble i es va dedicar a sotmetre territoris mal defensats per tot el Mediterrani: Sardenya, Nàpols, Sicília, Atenes, Neopatria, Esmirna. Exèrcit de mercenaris que envaïen, aterrorizaban i aplicaven el model imperial: segrests, saqueig, levas forçoses. Els bàrbars a sou de l'imperi feien el mateix que els pirates musulmans només que en nom de la cristiandat. Molts carrers de Barcelona duen els noms d'aquells mercenaris: Roger de Lluria, Roger de Flor, Entença, Vilamarí, Rocafort... Les seves sagnants fetes coincideixen amb l'apogeu de la catalanitat. També els devem l'expressió ‘venjança catalana’, que significa que quan algú et traïx (normalment un rei, un emperador, un arquebisbe), t'acarnisses amb tot el que trobes al teu pas (gossos, ancians, dones, nens...) i així fins que et canses, et tanquen o et maten.

L'oasi català.
Mentre es protagonitzaven tantes fetes bèl•liques en l'exterior, el territori català s'havia anat convertint en terra d'asil. El substrat popular maltractat guardava les formes davant els poderosos però entre espoliats es practicava la solidaritat. Heretjos fugitius, refugiats polítics, musulmans i jueus conversos van trobar en Catalonia terra d'asil durant segles. Les formes catòliques, apostòliques i romanes s'havien de guardar de portes afores, però intramuros, cadascú procurava ser conseqüent amb les seves creences i tradicions, una mica que ha perdurat fins als nostres dies.
Entretant, els sacerdots cristians, principals inductors, beneficiaris i ideòlegs de la catalanitat, havien prosperat considerablement: els seus nobles i reis consagrats pel papat havien manat construir per a ells catedrals, monestirs, seminaris i abadies amb els seus respectius latifundis on sagnarien amb tributs a la plebe perquè no els hi faltés de res i poguessin dedicar-se en cos i ànima a les seves maquinacions. No només això: també imposaven càstigs severs a qui qüestionessin l'autoritat feudal emanada de la religió: l'oprobi, la tortura i la mort es van aplicar sistemàticament en nom de la misericòrdia divina. Catalunya ostenta el trist rècord d'haver estat el país d'Europa amb més bruixotes calcinadas i més heretges socarrimats per quilòmetre quadrat. Som els millors.

Gràcies a déu...
Gràcies a aquestes prerrogatives feudals, aquests ‘sants barons’ es van poder dedicar a lo seu; bàsicament, a ‘fotre la marrana’, doncs ‘marranos’ denominaven als jueus conversos per la força. En aquest mateix ordre de coses, els poders catalans i els seus ideòlegs amb sotana van organitzar, van instituir, van gaudir i van aplicar en Catalonia cusis tan memorables com la remensa, el dret de pernada, la santa inquisició, les croades, els delmes, les levas, les actuacions de fe, la crema de bruixotes i heretges en plaça pública i altres rituals sinistres per a diversió de la parròquia i per a escarment i dissuasió de refractaris. Això sí, sempre en nom de Crist i per a la propagació del seu ‘missatge d'amor universal’, és clar. Entre les seves grans troballes destaca la fagocitación pel catolicisme de cultes ancestrals, com el de les verges negres. Imatges que representaven a la deesses egípcies, fenícies i babilònies per a assimilar-les al culte de les verges cristianes: la Isis-Astarté de Monserrat és una de les més conegudes. També destaca l’incorporació al santoral cristià d'antics mites de l'antiguitat grecorromana: Sant Jordi i el D’aragón és l'adaptació cristiana-romana del mite de Jàson i els aragonautas. Per aquesta mateixa raó, un dels títols que ostenta l'actual rei d'Espanya és el de Rei d'Atenes i el seu collaret votiu és el Toisó d'or. I el príncep hereu és a més príncep de Girona, dit sigui de passada. Els ritus pagans i els seus adoradors es van convertir al catolicisme per la força, el mateix que els cossos i les ànimes. Les festes paganes per a celebrar els solsticis d'hivern i estiu es van convertir respectivament en la Natividad de Jesucrist i en la nit de San Joan. El carnaval –bacanals- grecorromà es va disfressar de San Carnal, festeig previ als rites órfics de la primavera, ara reconvertits per nassos en Quaresma, Pasqua i Setmana Santa. I la pánica nit de Walpurgis es transmutà en la festa de Tots Sants.

Una frontera molt fina separa l'amor diví del temor de déu, a Catalunya igual que en altres part del món. Que l'hi preguntin si no als jueus, que van conèixer en Catalonia un mini holocaust ‘avant la lettre’. En l'any 1393, un segle abans de l'expulsió previ expoli dels sefardís de la península, els jueus catalans van tenir ocasió de sentir en carn pròpia el missatge de misericòrdia i tolerància que emanava dels ensenyaments de Jesús, segons la interpretació sui generis dels sacerdots cristians i els seus obtusos parroquians catalans. Amb la seva tortura, extermini, expoli o conversió, paral•lels al dels musulmans, començava una etapa de decadència nacional com les quals cíclicament es donen en el principat... i que solen coincidir amb el poder hegemónico dels ultramontanos en detriment de la convivència, la pluralitat i la tolerància. La Generalitat de Catalunya, òrgan consultiu format a part iguals pel clergat, la casta militar i la burgesia, va néixer associada a l'opressió de classe i el seu primer president (Berenguer de Cruilles) va ser un destacat inquisidor.

Ferran i Isabel. Isabel i Fernando, tanto monta, monta tanto.
Per raons d'estat i allò de la successió dinàstica, els regnes cristians que van protagonitzar tan gloriosa reconquesta van ser reagrupant-se entre si, tant si vols com si no vols. Quan li va tocar el torn del desposorio endogàmic al de Catalunya i Aragó amb la de Castella-Lleó va haver una mica de mal rotllo, lo habitual en aquests casos. Superada la negociació, un papa d'origen valencià, anomenat Borgia, els va conferir als contrayentes el molt ostentós títol de reis catòlics per a compensar que poc abans havia nomenat rei cristianísimo al rei francès, François I. Per a la noblesa catalana, la unitat de Hispania sota la férula de la cristiandat depravada va ser una benedicció; per als camperols, allò va significar més imposats, latifundis, pesta negra, amuntegament i misèria. I la seva derrota en la primera guerra civil catalana.
Boabdil, el rei que va preferir lliurar el poder abans que veure la seva Alhama devastada; i els jueus, que havien finançat algunes campanyes militar contra l'infidel per a assegurar-se certa tranquil•litat, (igual que anys abans els succeís als descendents dels almogávers reconvertits en hortolans o pagesos de remensa) van ser les següents víctimes del dèspota castelhan i la ultracatólica castellana consagrats reis catòlics pel papa Borgia. Els imperis mai paguen als seus traïdors. Expulsió de moriscs? Diàspora jueva? Bah! Als Països Catalans ja els havien exterminat o convertit per força al cristianisme cent anys abans. Els catalans i castelhans que havien donat suport la causa camperola enfront dels abusos de la seva pròpia oligarquia i de l'estament sacerdotal durant la guerra civil catalana van ser estigmatitzats o condemnats a mort. Cristófol Colom, català i descendent de jueus conversos, cèlebre per haver descobert un nou continent creient que havia arribat a les índies orientals per ponent, va ser un d’ells. Fins al punt que es va haver de fer-se passar per genovés per a eludir l'ostracisme reservat als súbdits levantiscos d’en Ferran d'Aragó.

Segles XVI i XVII, repressió i depressió.
Els dos segles següents van anar de decadència. Guerres i epidèmies, un sistema econòmic basat en el model medieval (gleva, remensas, rabassas) que persistia a Catalunya en plena era moderna, a part de l'ostracisme català en favor de València i Andalusia en el repartiment del suculent botí de la conquesta d'Amèrica, es van traduir en una època de vaques flaques. Despoblació, misèria, obscurantisme, crema de bruixes i regirades camperoles van ser els fets més destacats d'aquesta etapa. Els bandolers, els contrabandistes i els pirates van ser els herois locals anònims d'aquell poble oprimit. Pau Claris i Margarit, presidents de la Diputació, l'organisme succedani de la Generalitat, van destacar pel seu paper mediador entre trabucaires famélics guiats per sacerdots integristes i els generals de les tropes monàrquiques encarregats de reprimir-los. Corpus de la Sang, 1640. La Cerdanya, el Rosselló i el Vallespir annexionats pel Rei Sol. Bon cop de falç.

1714. Casanova i l’arxiduc d'Àustria.
Quan els Habsburg es van desintegrar en la seva pròpia molicie i els Borbó van treure el cap per la península, els capos catalans van creure arribat el seu moment. Van pactar millors condicions nacionals i el restabliment de la seva Generalitat amb l'aspirant austríac al tron d'Espanya, el cavall perdedor. La Guerra de Secessió va marcar un empitjorament de les relacions entre el poder central espanyol i els poders fàctics catalans. Per al poble pla, allò va significar més del mateix. Misèria, obscurantisme i estigmatización. Un segle van trigar els nuclis més retrògrads d'Espanya i de Catalunya a fer les paus combatent a l'invasor francès sota la égida del clergat i l'alta burgesia al crit de ‘visquin les cadenes’. Perquè Napoleó i els seus exèrcits portaven il•lustració, professionalització i gestió racionalitzada dels recursos públics, divisions administratives en comptes de bailías i latifundis, separació de l'església i l'estat, la desamortización, enciclopèdies en comptes d'evangelis i catecismo... I pels mateixos motius que abans es van aliar per a combatre a moros, jueus, heretges i altres ralea, integristes espanyols i integristes catalans es van aliar contra l'invasor napoleónico. Espanya i Catalunya mai van ser tan de la mà. El timbaler del Bruch i Agustina d'Aragó (que pel que sembla era catalana), falsos mites i obres mestres del simulacre, segueixen sent, dos segles després, símbols intocables de la Catalunya profunda i la Espanya ultramontana respectivament. Tant munta, munta tant.


Segle XIX, daltabaix.
Amb en Fernando VII, després del daltabaix napoleónic tornen la santa inquisició i l'hegemonia del clergat i la noblesa terratinent al principat. La guerra de la Independència espanyola porta de la mà la Independència d'Amèrica, per allò que no pots batre't amb èxit en tots els fronts. Si cert és que ‘el qual molt abasta, poc estreny’ també ho és que ‘el qual molt estreny, poc abasta’. Els pirates, militars, masons i industrials anglesos van resultar ser molt més eficaços per a l'expoli sistemàtic que els poders fàctics imperials d'aquí: sacerdots corruptes, noblesa endogàmica, carnissers esclavistas... L'esfondrament de l'imperi espanyol a les mans de l'imperi anglès va ser un alleugeriment per als súbdits catalans que -més val tard que mai-, van poder per fi sumar-se a l'expoli del Nou Món. Amb les excepcions ultramontanas de rigor, com la Revolta dels malcontents, chusma antiliberal instigadora pel clergat més obtus, que es va aixecar per a demanar coses com la reinstauració de la santa inquisició i acabar practicant el bandolerisme i el terror en nom de la tradició catòlica. La industrialització i el liberalisme van entrar en la península precisament pels territoris més allunyats de la vila i cort. Cadis, Euskadi i Catalunya. Tolerància del-Andalus, siderurgia basca i indústria tèxtil catalana. Els carlistas ultraconservadores de ‘Déu, Pàtria, Rei’ van prendre les armes i d'aci neixeran els nacionalismes català i basc tal com els coneixem avui. Etnocentrisme inspirat i propagat des de les sagristies, amb caire involucionista i on l'interès econòmic i polític s’aamaga sota el paraigues dogmàtic del déu-pare judeocristia i els drets feudals nacionals. Eficaços tallafocs inmovilistas i contrarrevolucionaris. Entretant, es van produir importants migracions de gallecs i catalans a Argentina i Cuba, sumant-se als bascos avançats des de feia segles. Els indians van modificar les rígides regles de la prosperitat econòmica a Catalunya. Els industrials liberals i els milers d'obrers amb sous de misèria que fugien del cacic i el latifundi van propiciar la reinaxença. José Martí, català de soca-rel, va inspirar la revolta antiespañola a Cuba i va afavorir sense saber-lo l'aparició d'una nova potència colonial, els EE. UU.

Segle XX, cambalache.
Els canons de Espartero no van bombardejar Catalunya en 1840: van bombardejar als obrers rebels que s'amuntegaven en els barris aledaños del port de Barcelona. Les cases nobles catalanes van ser de fet protegides pels canons de Montjuich i les tropes d'Isabel II. El liberalisme burgès havia guanyat la partida al sistema feudal... encara que tres segles més tard que en altres llocs d'Europa. El federalisme socialista de Pi i Margall i Salmerón va ser flor d'un dia, fins a la restauració borbònica. Les Exposicions Universals de finals del segle XIX i principis del XX van ser una forma de reparació fora de temps però també un regal enverinat per al catalanisme. Un cavall de Troia que duia en els seus budells l'arribada de milers de espanholes famolencs per a treballar en les fàbriques, els camps i els talls de Catalunya. Una forma més o menys elegant de rebre de nou en el seno patrio al fill pròdig, quejica, antiborbónico i ara nacionalista, i orientar-lo pel seu amor als diners cap a horitzons menys radicals, cap al regionalisme de Cambó i Prat de la Riba. Qui paga raja? No! Mana qui mana... I no ploris amb la boca plena i la cartera repleta, Oriol!
Els parias nouvinguts es van afegir al substrat de fugitius i represaliats de segles anteriors, creant un brou de cultiu on van florir l'anarquisme i el anarcosindicalismo en forma de ‘roses de foc’ però també les diferents formes de crim organitzat dissenyades per l'oligarquia catalana per a combatre'ls.
La setmana tràgica 1909 va ser un primer avís. Francesc Ferrer i Guàrdia i els seus companys fundadors de les escoles racionalistes van ser els caps de turc. Eduardo Mendoza ho explica en ‘La ciutat dels prodigis’ i ‘La veritat del caso Savolta’.
La I Guerra Mundial va esser un negoci fabulós per a la burgesia local: fàbriques, filatures, comerç amb ultramar, el noucentisme, el modernisme. Els uniformes militars confeccionats per a les successives guerres francoprusianas i la I Guerra Mundial van omplir les arques de la burgesia local. Carn de canó obrera ‘al chilindrón’.
- Amb tants diners, podríem finançar-nos una catedral neobarroca o fins i tot la independència nacional... oi, Josep?

La guerra civil: 1936-1939 el poble en armes.
Cambó, els March, els Samaranch, els Sentiu, els Suñer representen millor que ningú el catalanisme retrògrad, aliant-se amb els sectors més reaccionaris de la península, amb els nazis d'Hitler i els feixistes de Mussolini. Finançant als facciosos.
Els Comorera, els Mercader, els Barberá del PSUC i els Macià, els Tarradellas, els Pi i Sunyer van pactar al maig de 1937 un nou model de catalanitat: el catalanisme contrarrevolucionario. Les checas, la GPU, Stalin versus el POUM, el PCE contra la CNT. Una aliança contra natura que va delmar a les milícies i va dividir irreversiblement a la República enfront dels nacionals. Una contrarrevolución que va aniquilar qualsevol possibilitat de guanyar la guerra civil espanhola. Catalunya va tornar a omplir-se de refugiats. En 1940 Himmler va venir A Monserrat a la recerca del Sant Grial. En 1942, Heribert Barrera i Cirici Pellicer van anar a veure a Hitler per si volia altra Croàcia en la ribera occidental del Mediterrani, altra nació satèl•lit per al Tercer Reich. Franco els va posar en el seu lloc: tot déu ballant sardanes per al generalísimo en el Camp Nou. Un expresident del FC Barcelona, Carrasco i Formiguera, ostenta el dubtós honor de ser el màrtir més rendible de la història i el màxim exponent de la docilidad d'un poble: ningú recorda ja als centenars d'obrers i revolucionaris afusellats en el Camp de la Bota. Visca el Barça.

El Barça és més que un club…
Una religió, potser? Amb les seus fariseus, saduceus, macabeus, esenis, celotes. Una piràmide que abasta des dels directius amb carnet de la fundació Francisco Franco als boixos nois passant per totes les famílies sociopolítiques de la catalanitat. Aquest ventall apareix representat en tots els àmbits de la societat barcelonina. En el món de l'empresa, de la política, de la cultura.
Molt lluny queden els buits de poder del tardofranquisme: aquells reductes de llibertat s'han convertit en divises comptants i sonants. Llegendes de llibertat que atreuen al turisme però de les quals ja ningú no s'en recorda: mercaders i hostelers van encarregar-se de convertir-les en lingots d'or. El pujolisme va liquidar el que Franco no va poder liquidar i del pacte PP-CIU durant vuit anys... ja ningú no s'en recorda?
Si Cristófol Colom va descobrir la verticalidad de l'ou, Jordi Pujol va descobrir la ‘truita amb patates’: va actualitzar la usurpació castelhana de la llengua provençal com excusa i la var fer servir com a coartada per a l'extorsió mafiosa d'un país, del territori. Va desenvolupar i va perfeccionar el aggiornamento de les fórmules medievals d'expoli. Primer, el mithos: Barça, la Moreneta, la Diada. Després el logos. TV3. La Pompeu Fabra. Fundacións (Tapies, Dalí, Miró). El MNAC. Al final, la pasta. I la caspa. Vegem: Cas Banca Catalana. Cas Casinos. Cas Turisme. Cas Banc d’Europa. Cas Pallerols. Cas 3 per cent. Nepotisme institucionalitzat. Autopistes de pillaje. Astelles. Corrupteles. Omertá. ‘Marieta l’ultim’. La tàctica del castor, el parany de la llagosta, la subvenció normalitzada.

Cultura catalana: Qui paga raja?
Corria l'any 1970: J.M. Castellet rebutja publicar ‘100 anys de solitud’ per ‘el seu escàs valor literari’. Entretant, escriptors com Mendoza, Marsé, Montalbán o Ruiz Zafón han venut milions de llibres mentre els Pla, els Pámies, les Simó, les Miró, les Roig es venien per Sant Jordi o te'ls regala La Caixa. L'endogàmia cultural catalana va camí de carregar-se a la cultura local. Massa paràsits xuclant de la mateixa teta. Malgrat le honroses i nombroses excepcions, que les hi ha. I molts nefastos: com els Porcel, els de La Vanguardia, els de la sagristia.
Amb la música succeïx una cosa semblant: L'Último de la fila, Sergio Dalma, Estopa han hagut de pagar amb els seus impostos moltes edicions a càrrec de l'erari públic dels Pets, els Ja t’ho diré, Sopa de Cabra, Gossos. Subvencions públiques suculentes per a les coblas sardanistas a càrrec de l'erari públic: menyspreu per a la rumba catalana, cosa de gitanos.
El tema religiós és delicat. A ningú li agrada recordar a en Xirinacs i al seu ‘ETA és amor’ penjant d'un arbre. El seu suïcidi és la victòria dels Miró i Ardevol, dels e-cristians. El Opus Dei s'adapta als temps moderns. Aquí també. Vegeu si no Unió Democràtica de Catalunya, social cristians que són com en Robin Hood però al revés, això és, que roben al pobre per a enriquir als rics...
Sort que en aquesta terra beneïda sempre va haver freaks que entretenen al personal. Aquí tenim (per exemple) a Just oMolinero: l'andalús convergent... i a Albert Boadella, el traïdor honrat. Lluny queden els temps dels Setze Jutges. Avui convindria explicar-los al Serrat i al Sabina que pertanyen a països diferents i que haurien de contractar intèrprets simultanis per a parlar entre si i que viure separats per fronteres. I que Miguel Ríos hauria de ser deportat al Magreb. El tema de la indústria cinematogràfica catalana és un melodrama. El xiringuito dels Antoni Ribes, els Bellmunt, els Ventura Pons. O com carregar-se una indústria a cop de talonari mitjançant la subvenció dels ineptes més crápules.


Projeccions al futur.
Amb el tripartit PSC-IV-ERC/, més del mateix: lo Xavier Vendrell demana tributs extraordinaris a ciutadans i funcionaris per a sufragar la guerra contra ‘l'invasor espanyoliste’. Una vegada més, la història s'amaga sota la catifa i ‘l'alliberament nacional’ es finança a l'escot mitjançant l'extorsió.
Els March, els Godó, els Güell etc. es van dur històricament la part del lleó; els Pujols, els Mas, els El Puig, els Trias... la part de les hienas. Els Rahola, els Vendrell, els Obiols, els Barrera, els Hereu estan fagocitando la part dels voltors. Ara queden ‘els escurrialles de la catalanitat’ que es disputen ferotjament els pitjor dotats del festí nacionalista. Les morralles que queden són pels Maulets, els Endavant, l’Estat Catalá, els 33... les bestioles qu’ han arribat tard (Marieta l’ultim) i que són tant més perillosos en la mesura que es reclamen ‘nazional-socialistes’, perillosa barreja qu’aplega el pitjor de dos totalitarismes de molt infausta memòria. Els gossos d’atura de la catalanitat es reclamen ‘independentistes’ per a atreure a la joventut més inconformista però més desorientada i complementen en l'ecosistema, en la cadena alimentària, als antics ‘monàrquics’, ‘regionalistes’, ‘sobiranistas’ i ‘nacionalistes’. Els ‘independentistes’ del segle XXI són els ‘malcontents’ del XIX. Poc importa, ja que no representen ni el 1% de la població. Una ETA catalana? Poc probable. Més aviat una versió desfasada del timbaler del Bruch, de l’Agustina d'Aragó.
Els cognoms dels ciutadans contribuents i amb dret a vot de Catalunya son majoritàriament López, García, Sánchez, Martínez... però han de votar als Serra, els Maragall, els Rahola, els Pujol, els Mas, els Portabella... La partitocracia té cúpules impermeables, on el concepte ‘catalanitat’ mai es posa en dubte. Encara que de vegades aquest extrem fregui l'espantall: donya Marta Ferrusola considera al president Montilla ‘poc integrat’ a Catalunya. Montilla: el xarnego president. Una escletxa per a l'esperança o flor d'un dia menjo Pi i Margall? En qualsevol cas, ja li estan preparant el llit: un tripartit PSC-CIU-ERC on un xarnego com ell no té cabuda.

Espardenya, terra d'asil
Al substrat humà d'heretges, perseguits, explotats, maltractats, humiliats, fugitius, en el fons, els hi la bufa aquestes ‘Catalunyes’. Volen –volem- viure i respirar, treballar, prosperar, descansar, gaudir i veure créixer als nanos en llibertat i dignitat, tant se val si a aquest país es diu ‘Catalunya’ o ‘Laietania’, Iberia nororiental, Gotia, Septimania o Occitania meridional... o si simplement és una regió de la ribera septentrional de l'Ebre delimitada per la Mediterrània. Aquest substrat humà és l'únic valor que mereix la pena rescatar de tot aquest entramat d'interessos, traïcions, dominacions, perfidias i intolerància qu’anomanem catalanitat. La parla provençal és una llengua preciosa, mentre no la guturalitzin ments obtuses i no li imprimeixin entonacions visceralment germàniques a la seva musicalitat mediterranea. Maria del Mar Bonet versus Pilar Rahola. El Pompeu Fabra a les escombraries. Molt millor que deixin d'usurpar en nom de la cristiandat la melodiosa parla provençal derivada del llatí, que es de tothom i de ningú, que la deixin evolucionar gramàtica i sintàcticament, oberta a neologismes, a influències, al mestissatge com succeïx amb les moltes variants americanes del castellà o l’anglès... i que amb el temps es converteixi en alguna cosa semblant a un esperanto sense normes rígides, sense gramática militaritzada i sense acadèmics; que es converteixi en ‘lingua franca’ i que permeti la comunicació als 1000 milions de persones que actualment parlen llengües romàniques derivades del llatí.

Quant al nom del país on vam viure no sembla desgavellat anar pensant en un canvi de nom per a no formar part del mateix exèrcit que els convergents, els ladins i els ultramontans. Molaría que li diguéssim ‘Espardenya’. Síntesis de Espartac, de Catalunya i de Sardenya. Llengües de terra que es banyen en les riberes del Mar Tirrè: com l’Occitania, la Provença, la Toscana. L'espart és a més la fibra del canyam, la planta del cannabis. La veritable fibra llibertària d'aquest país –atenció, que país no és el mateix que pàtria ni equival a nació-.
Espardenya: l'intermediari entre els habitants i la terra que hi ha sota els seus peus. Visca l’Espardenya!


Envieu els vostres comentaris, insults, disentiments, amenaces de mort...
a hipermedia ARROBA telepolis.com
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
24 abr 2008
Felicitats, noi. un 10.
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
24 abr 2008
ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz..........
Re: Como acabar de una vez por todas con los mitos de la catalanitat
25 abr 2008
doncs m'he l'he rellegit i el trobo molt interessant i de fet diu moltes veritats...

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more