|
|
|
|
|
Notícies :: corrupció i poder |
|
23 d'abril : Manifest d'un traïdor a la pàtria
|
|
|
per Albert Boadella |
21 abr 2008
|
|
Manifest d'un traïdor a la pàtria per Albert Boadella |
Confesso que mentre no els vaig conèixer, jo vaig ser uns d'ells. Vaig abonar el seu terreny amb la meva pròpia ignorància. Vaig arribar a creure fanàticament en la versió victimista de la història que havien elaborat altres ignorants com jo, encara que ells amb majors atenuants, ja que treballaven amb interessos a termini fix. En certs moments, vaig estar també desitjós de passar comptes amb l'enemic natural de Catalunya. Fins i tot vaig aprofitar alguna oportunitat per a això. Un dia, vaig posar sobre l'escenari un grapat de membres de la Benemérita metamorfoseados en gallines i descansant en les barres del seu estatge avícola. Òbviament, la tabola va envair la sala. Així, exhibint-los per a mofa i befa del respectable em sentia compensat de punts suposats greuges. A veure qui ens retornava la vida del president afusellat? I la tortura i la presó de Pujol? I la persecució de la nostra llengua? I el maleït Felipe V? I la prohibició de participar en el botí de les Américas? I el contubernio de Casp? Si tot resultava tan clar i la raó estava del nostre costat Qui em manava desertar del lloc que em pertanyia per història, per territori, per sentiment i fins i tot per raça? Com vaig poder abandonar la calor incestuosa de la tribu? I pensar que ara podria esser conseller de cultura pel tripartit...!
Amb el temps he arribat a la conclusió que només una autèntica nimietat va ser el que va arruïnar el meu brillant futur tribal. Francament, se'm feia difícil suportar dels meus conciutadans aquesta ganyota que fan amb els llavis i que pretén dibuixar un somriure còmplice entre la elite patriòtica. Els somriures, en aquesta latitud del Mediterrani nord no han estat mai somriures relaxats i espontànis; analitzant-los amb cert detall, dóna la sensació que mentre es mou la boca s'estreny el cul. Però aquells somriures condescendents (màxima expressió del fet diferencial) aquelles picades d'ullet d'ètnia superior, certament, van tenir la virtut d'exasperar-me. Són ganyotes críptiques, reservades als qui ostenten el privilegi de pertànyer al moll de l'assumpte. Es tracta, d'una contrasenya indicativa dels prejudicis nacionals i que també, òbviament, ens compromet al manteniment de la omertá general.
Aquests somriures, ara triomfants, poden trobar-se avui a l'engròs, i molt bé remunerats, en les tertúlies de la radio i la tele autonòmiques. Encara que tampoc cal mitificar els seus continguts. Accedir al codi és a l'abast de tots, és una mica així com: «Je, je, queda clar que no tenim res a veure amb ells, je, je, nosaltres som dialogants, pacifistes, i naturalment, més cults, je, je, je, més assenyats, més honrats, més higiènics, més moderns, je, je, si no hem arribat mes lluny, je, je, ja sabem qui són els culpables, je, je, je».
També sembla lògic que guanyant-me la vida sobre l'escena, fora precisament un detall expressiu el detonant capaç de conduir-me cap a altra òptica del tema. Però quina sensació de ridícul quan descobreixes que sense assabentar-te havies estat treballant gratuïtament per a la Cosa Nostra!
Un dia, a la fi dels anys 60, vaig haver d'anar precisament al temple econòmic de la Cosa Nostra camuflat llavors sota el reclam de Banca Catalana. Intentava ajornar una obsessiva lletra que gravitava sobre el precari pressupost de Els Joglars. Misèria naturalment. Allí, em rebotaven d'un despatx a un altre, fins que potser convençuts que també ens movíem en el moll de la cosa es van dignar acompanyar-me a la tercera planta on estava el cau del Padrone Signore Jordi. Va aparèixer llavors un milhombres baixet i capgros, i les seves maneres taimadas culminaven en el somriure d'alló més diferencial.
Semblava tot un professional de la condescendència i la ganyota críptica. Sense preàmbuls, va acostar la seua enorme testa al dictáfon, i passant de tot, va ordenar a la seva secretària que li portés el «dossier Joglars». Em vaig quedar petrificat! Mitja dotzena de titellaires dedicats llavors a la pantomima, l'únic capital de la qual consistia en els nostres pantys negres, mereixíem tot un dossier.L'assumpte es posava emocionant. Ens tenien sota control! Lamentablement, no vaig tenir temps d'imaginar-me massa fantasies sobre el sofisticat espionatge, perquè mentre aquell cofrade català del 'doctor No' simulava examinar atentament el dossier, un dels seus incontrolats tics va fer relliscar sobre la taula la totalitat del contingut. Eren dues retallades de premsa sobre les nostres actuacions mímicas en un barri de Barcelona. Gens més. Ja jugaven a ser nació amb servei secret inclòs. Automàticament, vaig comprendre la magnitud de la tragèdia, i més tard, vaig acabar constatant-la quan aquell notable bonsai del dossier, va ser anomenat druïda de la tribu després d'atracar el Banc, i endossar el marró als enemics naturals de la pàtria.
Aquesta era la contrasenya esperada pel país! L'exemple es va estendre per tot arréu, amb la divisa: «Ara és l'hora, catalans», que en cristià vol dir: «Marieta l'últim», els escollits es van llençar sense pietat a l'assalt de l'erari públic, amb un èxit sense precedents. Certament, és poc agradable pernoctar cada dia en un territori en el qual et sents cada vegada més autoesclós.
Quan no es tenen recursos suficients per a ser emigrant en la Toscana, potser lo més assenyat, lo mes lògic seria demanar-li asil a en Rodríguez Ibarra o a l'Esperanza Aguirre. Perquè de seguir aquí, al marge de la cosa, un ha d'imposar-se teràpies de distanciament, de oxigenació, de sarcasme, de molt vi, de crits desaforats a la dutxa...en fi, lo necessari per crear una estratègia de xoc i per a no preguntar-se constantment si val la pena interpretar el ridícul paper de 'Pepito Grillo'.
En certa manera els envejo. Té de ser formidable, escoltar diàriament la paraula «Catalunya» 10, 20, 30.000 vegades en els mitjans provincials, i en comptes de posar-se histèric blasfemant sobre la puta endogàmia nacionalista, hom pugui seguir pensant que aquesta Catalunya a la qual es refereixen, és la terra promesa.
És admirable ser un poder fàctic amb el prestigi dels perseguits. Ser govern i oposició alhora. És fantàstic, ostentar el títol d'Honorable per ser el més hàbil encobrint expolis. Ser nacionalista i a més d'esquerres. Ésser... tan... tan humanista-progressista-pacifista que quan t'assassinen al teu pare, com el pobre Lluch, a l'endemà, demanes diàleg amb els criminals. Això ja és la llet de la exquisitesa! No diguem ja ser amo del Barça, ésser de l'Esquerra Republicana, ser Creu de Sant Jordi i reclamar l'Arxiu de Salamanca... Bueno, i oficialitzar taques catalanes i ser Tapies... això ja és el sumum!
O sigui, que viure en aquest país i pertànyer a la cosa nostra és el més proper a la virtualitat del Nirvana. No hi ha cap risc i a més, és tan fàcil, que fins els nouvinguts en pastera s'assabenten ràpidament de què va l'assumpte aquí. Per això sí, en els meus moments baixos, segueixo preguntant-me: Com vaig poder ser tan insensat de autoexcluirme del festí?
I tot per un somriure ètnic! Té pebrots!
Albert Boadella és director de la companyia Els Joglars.
L'any 2004 va rebutjar la Creu de Sant Jordi que li va ser oferta per la Generalitat catalana. |
Copyright by the author. All rights reserved. |
Comentaris
|
Re: 23 d'abril : Manifest d'un traïdor a la pàtria
|
|
per Abel |
21 abr 2008
|
Sempre serà millor fer negoci amb l'espectacle de la mort en places de toros de madrid pagat per l'esperanza aguirre.
Això si que és ser un contestantari il·luminat com Déu mana. |
|
Suposat article d'Albert Boadella
|
|
per Anarquista |
21 abr 2008
|
Quan he llegit "tortura i la presó de Pujol" he deixat de llegir.
De tota manera, d'on surt aquest text? |
|
Re: 23 d'abril : Manifest d'un traïdor a la pàtria
|
|
per Prou de victimistes del "Reino" |
21 abr 2008
|
Demagogs nacionalistes de la españa una grande, libre e indivisible com en Boadella només viuen de intentar-se fer-se la victima.
Per sort el poble català cadascu parlant la llengua que parla) ja ha deixat clar que la seua xerrameca barata i el seu intent de dividir-nos i fomentar l'odi entre catlanoparlants i castellanoparlants no els hi surtira be.
Jo recomano no fer-lis cap cas, el seu partit de ciudadanos ja s'enfonsa per si sol s'hauran de treure les mascares i anar-sen a espanya 2000. |
|
Re: 23 d'abril : Manifest d'un traïdor a la pàtria
|
|
per bakuneando |
21 abr 2008
|
|
Los pobres no podemos ni traicionar a la patria, porque nacemos sin. |
|
Re: 23 d'abril : Manifest d'un traïdor a la pàtria
|
|
per Un |
21 abr 2008
|
I tu victima parles de victimisme? Fas pena, ni els teus amics et traguen, ja ningú es recorda d'aquell burgeset que es va enfadar perque volia que li fessin mes cas i va pensar que amençant de desertar ho aconseguiria. Però com que tots sabien que ell també viva de les subvencions i era un venut no li feren cas, i llavors ell agafà tal enrabiada que va decidir renegar del que era i abraçar les tesis dels que un dia l'haurien volgut tancar a la rpesó.
LO TEU SI QUE ÉS SINDROME D'ESTOCOLM!
Si vols marxar marxa, però no emprenyis que massa bé que vius sense fotre ni brot. |
|
Re: 23 d'abril : Manifest d'un traïdor a la pàtria
|
|
per pere |
22 abr 2008
|
|
impessionante l'espectacle lamentable d'aquest bufon anat a menys. Només recordar que aquest paio té propietats per tot arreu, com una mansión a Pruit. Boadella, ja no et fem cas! |
|
Re: 23 d'abril : Manifest d'un traïdor a la pàtria
|
|
per Josu Kaputxa |
23 abr 2008
|
|
Ostia,no he llegit res,pero si ets el Bocadella de veritat ho aprofitare,aki va:Me cago en tu puta madre hijo de la gran puta,ke te folle un pez y te deje la raspa adentro perro de mierda(en español pa ke lo entiendas bien,cerdo).Gracies |
|
|
