Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: altres temes
Curiositats i misèries de la història de l'Església. I
13 abr 2008
Estic llegint el llibre «Història del cristianisme a Catalunya», de mossèn Joan Bada (Lleida, Pagès Editors, 2005). Hi surten tota una sèrie de curiositats que val la pena comentar.

Un document del segle IV ens mostra un rigorisme moral terrible. Aquells que han tornat a caure en pecats de sexe han de fer penitència tota la seva vida, i no poden ser acceptats en lâeucaristia, encara que sí en altres actes de pregària. Igualment els que han caigut en heretgia.

Els preveres i diaques casats poden continuar exercint el ministeri, però han de viure en celibat dins el matrimoni. Això en el cas que la seva situació fos deguda a la ignorància. Si era una situació conscientment acceptada, aleshores han de ser destituïts del ministeri.

Documents del segle VI encara mostren la situació de clergues casats, i amb lâobligació corresponent de viure en celibat dins el matrimoni. Hi ha una disposició força curiosa: si un prevere ha de visitar una dona ho ha de fer acompanyat dâun altre home, un home «recomanable per lâedat i de prestigi», com a testimoni.

Aquests documents del segle VI (de concilis provincials de la Tarraconense) també parlen del nomenament de bisbes. Lâautor ho explica així: «Per a la promoció a lâepiscopat, el clergat i el poble havien de presentar dos o tres candidats al metropolità i als altres bisbes, els quals, després dâun dejuni de tres dies, elegien aquell âque el Crist Senyor determini per mitjà de la sortâ?.» Ara bé, aquest principi electiu va durar fins al Concili XII de Toledo, de lâany 681, en què sâestableix que al bisbe de Toledo (com a primat) i al rei (el rei visigot) els correspon el nomenament de tots els bisbes del regne dâHispània.

Sobre lâaccés a la vida monàstica, diu lâautor: «... el concili II de Toledo (527) havia establert la figura dâun prepòsit de monestirs, amb lâencàrrec de tenir cura de la formació dels infants que hi portaven els pares perquè fossin monjos.» Pobres nens!

Durant els segles X-XII, les esglésies i els monestirs es construïen dâacord amb lâestil arquitectònic propi dâaquella època, el que coneixem com a romànic. Amb el pas del temps, la població creixia, les esglésies es feien petites, es tiraven a terra i seân feien de més grans. Aquestes sâaixecaven segons lâestil de la nova època, que ja no era romànic, sinó, per exemple, gòtic. El romànic de les esglésies velles desapareixia. Però a Catalunya es donà una situació especial: a les comarques pirinenques la població no augmentà, perquè els recursos locals no donaven per a més, les esglésies no es feren petites i restaren, i han restat fins als nostres dies. Així, per aquesta circumstància, Catalunya té la mostra dâart romànic més completa del món.

Aquests mateixos segles van veure lâestabliment a Catalunya del sistema feudal, que comportà una greu corrupció de lâEsglésia, amb motiu de la confusió entre poder econòmic i eclesiàstic. Diu lâautor: «El que succeïa a Europa també passava Catalunya: a Elna, al segle X, tres membres dâuna mateixa família [nobiliària] se succeïren com a bisbes, i el mateix sâesdevingué a Urgell, amb bisbes vinculats a les famílies vescomtals del Conflent i dâAusona. Dâaltres vegades es donava lâacumulació de seus episcopals, dâabadies o dâambdues coses: un cas clar és el dâOliba [fill del comte de Cerdanya i Besalú], que fou alhora abat de Cuixà i de Ripoll i bisbe de Vic. Nombrosos documents, sobretot testaments del segle XI, testimonien aquest intervencionisme: els bisbats i els monestirs, amb els seus béns, figuren com a propietat privada dels senyors, al costat dels castells o dâaltres propietats». (Que lluny quedava lâelecció popular dels bisbes!!)

Així mateix, es donava una plaga de les més terribles: la compra de càrrecs eclesiàstics, anomenada «simonia». Sâarribà al punt de nomenar bisbe un noi de 16 anys. Diu lâautor: «El benefici âels bénsâ predominava sobre lâofici ministerial, ser bisbe era considerat un âhonorâ? com ser comte, i moltes vegades els comtes volien ser, i eren, els veritables amos dels bisbats.»

Hi hagué bisbes guerrers. Alguns bisbes participaren en expedicions militars: en una expedició de càstig a Còrdova lâany 950 i en les conquestes de Mallorca i de València al segle XIII.

Tanmateix hi ha una aportació lluminosa de lâEsglésia catalana dâaquells segles. Davant la violència feudal, lâEsglésia imposà lâanomenada «pau i treva» o «treva de Déu». Era la prohibició, sota pena dâexcomunió, de cometre cap violència o de guerrejar primer els diumenges, i finalment durant un període que anava del dimecres al diumenge, i també durant lâAdvent i la Quaresma.

Fins al segle XIV havia continuat existint el caràcter electiu dels bisbes, però només per part dels canonges de la catedral. Després vindria la intervenció directa de la cúria papal.

El concili IV del Laterà (1215) va decretar lâobligació de confessar-se i combregar una vegada lâany, per Pasqua. La participació en lâeucaristia, combregant, havia disminuït massivament.

Al segle XIII el papa Urbà IV va establir la festa del Corpus, que donaria lloc a una magnificent processó a Barcelona. Al segle XIV els frares dominicans van estendre el costum del rés del rosari.

En aquests segles baixmedievals (XIII-XIV), la constitució i lâafermament dels gremis artesans (organitzacions professionals de cada ofici) van anar acompanyats i facilitats per la constitució de confraries religioses, per honorar un sant, o santa, patró de cada ofici, i per realitzar una ajuda mútua en casos de necessitat.

La corrupció de lâEsglésia oficial arribà en aquesta època a extrems inversemblants, com ara: 1) el cas dels anomenats abats «comandataris», que no eren ni clergues ni monjos, simples laics que es beneficiaven dels recursos de lâabadia; 2) el cas dels bisbes i preveres que no residien en el territori que tenien encomanat, sinó que en cobraven les rendes a distància.

Aquesta corrupció ocasionà la reacció de tota una sèrie de moviments reformadors amb el comú denominador de la pobresa viscuda en comunitat, com a contrapunt de la riquesa jeràrquica. Tals són els ordes dels franciscans i dominics (acceptats per lâEsglésia) i els beguins, els valdesos i els càtars (condemnats). Els càtars, també anomenats albigesos, sí que eren herètics, i foren durament perseguits, amb una primera Inquisició (que comprenia la pràctica de la tortura i la mort a la foguera) i fins i tot una croada (a Occitània, el seu focus principal). Valdesos i càtars van acabar desapareixent, però la Inquisició ja va persistir.

La Pesta Negra (1348) va desfermar un moviments de por i de consciència de culpabilitat, en considerar-se que era un càstig, que sâexpressà en grups de penitents flagelâ¢lants que recorrien els pobles.

Antoni Ferret
http://www.moviments.net/aferret

This work is in the public domain
Sindicat