|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Curiositats i misèries de la història de l'Església. I
|
|
|
per Antoni Ferret |
13 abr 2008
|
|
|
Estic llegint el llibre «Història del cristianisme a Catalunya», de mossèn Joan Bada (Lleida, Pagès Editors, 2005). Hi surten tota una sèrie de curiositats que val la pena comentar.
Un document del segle IV ens mostra un rigorisme moral terrible. Aquells que han tornat a caure en pecats de sexe han de fer penitència tota la seva vida, i no poden ser acceptats en l’eucaristia, encara que sà en altres actes de pregà ria. Igualment els que han caigut en heretgia.
Els preveres i diaques casats poden continuar exercint el ministeri, però han de viure en celibat dins el matrimoni. Això en el cas que la seva situació fos deguda a la ignorà ncia. Si era una situació conscientment acceptada, aleshores han de ser destituïts del ministeri.
Documents del segle VI encara mostren la situació de clergues casats, i amb l’obligació corresponent de viure en celibat dins el matrimoni. Hi ha una disposició força curiosa: si un prevere ha de visitar una dona ho ha de fer acompanyat d’un altre home, un home «recomanable per l’edat i de prestigi», com a testimoni.
Aquests documents del segle VI (de concilis provincials de la Tarraconense) també parlen del nomenament de bisbes. L’autor ho explica aixÃ: «Per a la promoció a l’episcopat, el clergat i el poble havien de presentar dos o tres candidats al metropolità i als altres bisbes, els quals, després d’un dejuni de tres dies, elegien aquell “que el Crist Senyor determini per mitjà de la sortâ€?.» Ara bé, aquest principi electiu va durar fins al Concili XII de Toledo, de l’any 681, en què s’estableix que al bisbe de Toledo (com a primat) i al rei (el rei visigot) els correspon el nomenament de tots els bisbes del regne d’Hispà nia.
Sobre l’accés a la vida monà stica, diu l’autor: «... el concili II de Toledo (527) havia establert la figura d’un prepòsit de monestirs, amb l’encà rrec de tenir cura de la formació dels infants que hi portaven els pares perquè fossin monjos.» Pobres nens!
Durant els segles X-XII, les esglésies i els monestirs es construïen d’acord amb l’estil arquitectònic propi d’aquella època, el que coneixem com a romà nic. Amb el pas del temps, la població creixia, les esglésies es feien petites, es tiraven a terra i se’n feien de més grans. Aquestes s’aixecaven segons l’estil de la nova època, que ja no era romà nic, sinó, per exemple, gòtic. El romà nic de les esglésies velles desapareixia. Però a Catalunya es donà una situació especial: a les comarques pirinenques la població no augmentà , perquè els recursos locals no donaven per a més, les esglésies no es feren petites i restaren, i han restat fins als nostres dies. AixÃ, per aquesta circumstà ncia, Catalunya té la mostra d’art romà nic més completa del món.
Aquests mateixos segles van veure l’establiment a Catalunya del sistema feudal, que comportà una greu corrupció de l’Església, amb motiu de la confusió entre poder econòmic i eclesià stic. Diu l’autor: «El que succeïa a Europa també passava Catalunya: a Elna, al segle X, tres membres d’una mateixa famÃlia [nobilià ria] se succeïren com a bisbes, i el mateix s’esdevingué a Urgell, amb bisbes vinculats a les famÃlies vescomtals del Conflent i d’Ausona. D’altres vegades es donava l’acumulació de seus episcopals, d’abadies o d’ambdues coses: un cas clar és el d’Oliba [fill del comte de Cerdanya i Besalú], que fou alhora abat de Cuixà i de Ripoll i bisbe de Vic. Nombrosos documents, sobretot testaments del segle XI, testimonien aquest intervencionisme: els bisbats i els monestirs, amb els seus béns, figuren com a propietat privada dels senyors, al costat dels castells o d’altres propietats». (Que lluny quedava l’elecció popular dels bisbes!!)
Aixà mateix, es donava una plaga de les més terribles: la compra de cà rrecs eclesià stics, anomenada «simonia». S’arribà al punt de nomenar bisbe un noi de 16 anys. Diu l’autor: «El benefici —els béns— predominava sobre l’ofici ministerial, ser bisbe era considerat un “honor� com ser comte, i moltes vegades els comtes volien ser, i eren, els veritables amos dels bisbats.»
Hi hagué bisbes guerrers. Alguns bisbes participaren en expedicions militars: en una expedició de cà stig a Còrdova l’any 950 i en les conquestes de Mallorca i de València al segle XIII.
Tanmateix hi ha una aportació lluminosa de l’Església catalana d’aquells segles. Davant la violència feudal, l’Església imposà l’anomenada «pau i treva» o «treva de Déu». Era la prohibició, sota pena d’excomunió, de cometre cap violència o de guerrejar primer els diumenges, i finalment durant un perÃode que anava del dimecres al diumenge, i també durant l’Advent i la Quaresma.
Fins al segle XIV havia continuat existint el carà cter electiu dels bisbes, però només per part dels canonges de la catedral. Després vindria la intervenció directa de la cúria papal.
El concili IV del Laterà (1215) va decretar l’obligació de confessar-se i combregar una vegada l’any, per Pasqua. La participació en l’eucaristia, combregant, havia disminuït massivament.
Al segle XIII el papa Urbà IV va establir la festa del Corpus, que donaria lloc a una magnificent processó a Barcelona. Al segle XIV els frares dominicans van estendre el costum del rés del rosari.
En aquests segles baixmedievals (XIII-XIV), la constitució i l’afermament dels gremis artesans (organitzacions professionals de cada ofici) van anar acompanyats i facilitats per la constitució de confraries religioses, per honorar un sant, o santa, patró de cada ofici, i per realitzar una ajuda mútua en casos de necessitat.
La corrupció de l’Església oficial arribà en aquesta època a extrems inversemblants, com ara: 1) el cas dels anomenats abats «comandataris», que no eren ni clergues ni monjos, simples laics que es beneficiaven dels recursos de l’abadia; 2) el cas dels bisbes i preveres que no residien en el territori que tenien encomanat, sinó que en cobraven les rendes a distà ncia.
Aquesta corrupció ocasionà la reacció de tota una sèrie de moviments reformadors amb el comú denominador de la pobresa viscuda en comunitat, com a contrapunt de la riquesa jerà rquica. Tals són els ordes dels franciscans i dominics (acceptats per l’Església) i els beguins, els valdesos i els cà tars (condemnats). Els cà tars, també anomenats albigesos, sà que eren herètics, i foren durament perseguits, amb una primera Inquisició (que comprenia la prà ctica de la tortura i la mort a la foguera) i fins i tot una croada (a Occità nia, el seu focus principal). Valdesos i cà tars van acabar desapareixent, però la Inquisició ja va persistir.
La Pesta Negra (1348) va desfermar un moviments de por i de consciència de culpabilitat, en considerar-se que era un cà stig, que s’expressà en grups de penitents flagel•lants que recorrien els pobles.
Antoni Ferret
http://www.moviments.net/aferret |
This work is in the public domain |
