Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: antifeixisme
Homenatge a Oriol Solé Sugranyes
08 abr 2008
Crònica de Xavier Montanyà de l'acte en record del membre del MIL mort a trets per la guàrdia civil
oriol.jpg
Diumenge, al Menditxuri (Pirineu navarrès, a prop de Burguete) es va retre homenatge a Oriol Solé Sugranyes, membre del MIL, mort a trets per la guardia civil en aquell mateix indret, ara fa trenta-dos anys. A cent metres de la línia de frontera, de matí i enmig d'una espessa boira, provava d'arribar a França amb uns altres fugitius de la presó de Segòvia. Tenia vint-i-vuit anys..
Mentre pugem muntanya amunt, Josep Lluís Pons Llobet, membre del MIL que també va participar en la fugida, comenta: 'La mort sempre és la mort, i no vull fer comparacions, però no puc evitar de pensar-hi. Nosaltres vam fer molts passos de frontera clandestins pel Pirineu. Que et matessin en un paratge així, enmig de la natura, era una idea que més d'una vegada ens havia passat pel cap. Però en un traster de la Model, garrotat per un botxí, era impensable.'

El mes d'abril del 1976 Arias Navarro era el president del govern espanyol, i Fraga Iribarne, ministre de l'Interior. Moltes veus reclamaven l'amnistia per als presos polítics, però la posició del règim era inflexible. Franco havia mort feia cinc mesos, però el franquisme el sobrevivia. El 5 d'abril, 29 presos polítics que, entre tots, sumaven més de 1.500 anys de condemna, s'evadien de la presó de Segòvia per un túnel que havien anat excavant els últims quatre mesos. L'operatiu havia estat organitzat per ETA-pm. Dels 29 fugitius, cinc eren catalans, entre els quals Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, condemnats a quaranta-vuit anys i a cinquanta-un, respectivament. La resta eren, sobretot, membres d'ETA-pm i d'ETA VI-LCR. Van preparar una fugida perfecta, però, una vegada salvats els obstacles que semblaven més difícils (construir el túnel i evadir-se), una desconnexió entre l'escamot que els duia a la frontera i els 'mugularis' (guies fronterers), va fer que els vint-i-nou evadits i els quatre membres de l'escamot exterior haguessin de guanyar la frontera pels seus propis mitjans. Era de nit i el grup es va dispersar a conseqüència d'una topada i d'un tiroteig amb la guàrdia civil. La majoria van ser arrestats en fer-se de dia. Solament quatre evadits i una noia de l'escamot arribaren a França, uns quants dies després. Entre aquests, Carles Garcia Soler, militant del FAC (Front d'Alliberament de Catalunya). Alguns van ser ferits i Oriol Solé, mort. Dos dies desprès, ETA matava �ngel Berazadi, l'industrial basc que tenien segrestat.

'Gràcies, Oriol. Oriol, perdona'

Dalt del cim, unes quaranta o cinquanta persones ens reunim al voltant del monument. Ãs el tercer que s'hi dreça, perquè els dos anteriors han estat aterrats pel temps o per la mà de l'home. Hi ha la família Solé Sugranyes, catorze dels bascos que van participar en la fugida amb els familiars, Carme Puig Antich, companys i amics. L'escriptor David Castillo fa de mestre de cerimònies. Inaugura l'acte l'historiador Antoni Segura. Hi ha més parlaments i lectura de poemes, paraules fermes expressades amb humilitat i sinceritat. Se'm claven al cervell uns versos del poema que recita Miren Amilibia, membre de l'escamot exterior de la fugida: 'Gràcies, Oriol. Oriol, perdona'. I els versos que José Agustín Goytisolo va escriure en record d'Oriol: 'La libertad es una parabellum o una flor....la libertad hay que inventarla siempre....la libertad a veces es una simple linea fronteriza...' Clou l'acte una interpetació amb acordió del 'Rossinyol que vas a França, rossinyol...', que la seva mare comença a cantar, amb un fil de veu, al qual, a poc a poc, es va sumant tothom.

Camí de baixada, recordo les paraules d'Imanol Gaztelumendi, un dels participants en la fugida, pronunciades aquí, el dia del primer homenatge, fa catorze anys. Aquell matí, ell era a prop de l'Oriol: 'Anàvem perduts. Ja clarejava. Anàvem desorientats, morts de fred, cansats, famèlics i xops de la pluja. La boira era molt espessa. No es veia res. En aquestes, un grup de guàrdies civils ens va tirotejar i ens féu recular cap a Espanya. De cop, ens van encerclar. Més trets, ràfegues de metralleta i tots ens tirem a terra. Oriol, al meu costat, va cridar: 'M'han matat!, m'han matat!' Ens el van fer baixar a nosaltres. Hauria pogut pujar un jeep, però no ho van fer. Jo vaig haver de demanar-los repetidament que ens deixessin un capot per baixar-lo. Ens el van negar unes quantes vegades, però finalment, el vam tenir. Abans d'arribar a baix, les campanes de Burguete tocaven a morts.'

Josep Lluís Pons Llobet, amb Josu Ibargutxi, d'ETA-VI, va ser detingut a primera hora del matí, en sortir del bosc per mirar si trobaven cap indici en una carretera que els indiqués si eren a França o a Espanya. Aviat ho van saber. Tres guàrdies civils molt nerviosos els van cridar l'alto i els van conduir a la caserna de Burguete. 'Allà hi havia quatre o cinc detinguts, i a poc a poc n'hi van anar arribant més. La situació era forta. De sobte, alguna cosa va passar. Recordo que tots agafaven els cetmes i, ràpidament, es ficaven als jeeps per pujar a la muntanya. Un va comentar, cridant: 'Ya sabéis lo que habéis hecho, no? Ya hay tres muertos', cosa que era mentida... Imagino que tot era per la topada amb el grup de l'Oriol; però això ho he pensat després. A mi, em preguntaven si sabia com anava vestit l'Oriol. Els vaig dir que no ho recordava. Si li faltava cap dent. Els vaig dir que no ho sabia. I a partir d'aquí em vaig negar a respondre res més. Quan ens preguntaven qui érem, tots ens identificàvem. Vaig pensar que ell s'hi negava. Crec que ens van tenir allà fins que el van matar. Però no ho vaig saber fins més tard... Quan vaig arribar a la presó de Pamplona, per les finestres de les celâ¢les vaig sentir els bascos que cridaven: 'Han matado al catalán, han matado a Pons Llobet.' Jo vaig dir: 'No. Estoy aquí, a mí no me han matado.' En aquell moment, ho vaig saber. Les veus van canviar: 'Han matado a Oriol', han matado a Oriol'... Aleshores, vaig entendre les preguntes que m'havien fet els guàrdies.' Josep Lluís Pons Llobet, amb cinc evadits més, va ser reclòs a la presó de Cartagena, amb grans mesures de seguretat, fins el juliol del 1977, quan va sortir en llibertat. Arribava la democràcia, i l'amnistia, acompanyada de la impunitat. Això tampoc no s'ha d'oblidar.

Xavier Montanyà http://www.vilaweb.cat

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Homenatge a Oriol Solé Sugranyes
08 abr 2008
Molt emotiu.
Re: Homenatge a Oriol Solé Sugranyes
08 abr 2008
En Jean Marc Rouillan, que segueix a la presó de Marseille, en condició de semillibertat, no pot sortir de Marseille i va enviar el seguent text en homenatge a l'Oriol:


El viento que lo dice todo

"Ils peuvent détruire les monuments dédiés à nos morts
Comme ils ont détruit le monument fichant dans cette terre ayant bu son sang le souvenir de notre camarade Oriol.
Oui ils le peuvent encore.
Ils en se cachent même pas.
Ce âilsâ? que nous connaissons si bien.
Qu'ils portent le tricorne ou la cagoule, nous les avons affronté.
Et ils nous ont traqué, comme ils ont traqué Oriol dans la brume bleue de ce jour du printemps 76.
Et ils nous ont tiré dessus, comme ils l'ont fait quand ils ont assassiné Oriol.
Cela ne les a jamais empêché de dormir, eux les bons chrétiens, les policiers, les Gardes Civils et les politiciens.
Qu'importe le régime, l'uniforme poursuit sa carrière.
On nous a dit que le vieux dictateur était mort et que tout avait changé.
Pourtant ils sont encore là.
Traquant l'opposant.
Traquant le rebelle.
Traquant un vieux parti républicain dans ce pays non loin de cette vallée.
Traquant ceux refusant la farce du faux changement
Traquant jusqu'à notre mémoire.
Parce que nous n'avons rien oublié. Nous n'avons jamais oublié.
Nous nous souvenons de notre révolte...i elle reviendra!
Nous nous souvenons de nos armes... elles reviendrons!
Nous nous souvenons de l'Espoirii... il palpite dans nos coeurs d'une fournaise insurgé.
Nous nous souvenons du sourire de ceux qui nous ont quitté.
Nous avons ri et lutté ensemble, coude à coude avec l'idée de cette fraternité indomptable.

Oui ils peuvent bien détruire les monuments.
Comme les torrents charrient les galets, notre mémoire transporte les pierres pour les redresser.
Nous sommes encore là cette année, vous ici présents et nous, ceux éloignés par la force mais toujours si proches par l'idée et le coeur.
Et s'il le faut nous viendronsiii tous les ans pour redresser les pierres!

Oui, chaque année s'il le faut!
Chaque année pour toi, Oriol, nous reprendrons le chemin de la montagne.
Pour saluer ta mémoire et te promettre:

Camarada y compañero Oriol Solé Sugranyes
Seguiremos adelante!


Jann-Marc Rouillan
Prison des Baumettes
Marseille, le 6 avril 2008.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

Sindicat