Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: dones
Sobre el Dret a l'Avortament: text d'analisi i reflexió sobre la recent ofensiva contra l'avortament
08 abr 2008
En el marc dâuna denúncia presentada per E-Cristians, des de Novembre del 2007, hem assistit, al conjunt de lâEstat espanyol, a tot un seguit de persecucions a la pràctica de l'avortament des de l'àmbit judicial i social, vers professionals de la sanitat, clíniques i dones. De les 139 històries clíniques que s'han revisat, hi ha 99 dones imputades actualment per la jutgessa Elisabet Castelló, dels jutjats nº33 de Barcelona, però encara falta revisar més de 2700 expedients requisats a les clíniques del grup Ginemedex-TCB.


Massa sovint, el tema de lâavortament es planteja de forma simplista, plantejant el dilema com la confrontació entre dues posicions, âen contraâ? i âa favorâ? de lâavortament. No obstant estem davant dâun fet molt més complex. Així, no és del tot correcte dir que els grups de dones feministes estem a favor de la pràctica de lâavortament sense més, o fins i tot, com gosen dir els grups fanàtics religiosos, en contra de la maternitat. Nosaltres, vindiquem el dret, reconegut internacionalment [1], a que les dones puguem decidir lliurement, i sense mediació ni de lâEstat, ni del cos mèdic i/o judicial, sobre el nostre cos, la nostra sexualitat i la nostra pròpia vida o sobre les prioritats q tenim per viure-la.

A més, el fet de plantejar-ho com una dicotomia, crea lâefecte que estem davant dâuna decisió que permetrà, o no, avortar en el futur a les dones. Pensament del tot ingenu, ja que, més enllà de les lleis, i durant més de mil anys, les dones han interromput els seus embarassos no desitjats, ja sigui per mitjà de xarxes de dones en resistència, o en el pitjor dels casos de forma clandestina o insegura, i per tant, arriscant la seva salut i fins i tot la seva vida. Per tant, el debat hauria de ser - estar a favor o en contra de la despenalització de lâavortament -, sense oblidar que sâha dâaprofundir sobre el què és necessari per garantitzar aquest dret, i així prevenir també el nombre dâembarassos no desitjats.

A lâEstat espanyol, segons una llei promulgada el 1985, la qual mai ha estat reformada per incorporar les noves ratificacions internacionals, si qualsevol dona opta per interrompre el seu embaràs, el primer que ha de saber és que existeixen tres supòsits per solâ¢licitar un avortament de forma legal: quan la mare ha estat violada, havent fet prèviament la denuncia abans de les 12 setmanes; quan hi ha un perill de malformació fetal que impedís al fetus viure o tenir una vida digna abans de les 22 setmanes, i finalment, sense âterminisâ?, quan la vida de la mare corre perill, o es pot demostrar un perill per la salut psíquica o física de la mare.

¿Però què diem des de les dones feministes autònomes sobre aquesta llei i les futures propostes de reforma que seâns plantegen?

En primer lloc, malgrat lâavenç que va suposar aquesta llei per reduir el número dâavortaments clandestins i[o] insegurs, segons aquesta, la decisió dâinterrompre un embaràs no desitjat ve condicionada prèviament a la tutelâ¢la lâEstat, el qual legisla segons els mandats de lâesglésia catòlica; en segon terme als metges, ja que ells són els que donen la seva autorització, i que, no ho oblidem, poden acollir-se a lâobjecció de consciència, i finalment, a la família en cas que la dóna sigui una menor.

"Masses evidències mostren la manca dâautonomia sobre el nostre cos i la nostra vida"

En segon lloc, només sâaccepten una sèrie de supòsits, sense contemplar que també existeixen raons que travessen les nostres vides com són els factors econòmics, però també, el fet de no voler tenir més fills, o voler postergar la maternitat o simplement no voler ser mare, i que malgrat lâavenç en els mètodes de planificació o anticonceptius, aquest fallen, o són massa costosos[1]. A més és clar, de les barreres culturals i/o religioses, que encara existeixen a la nostra societat, que afecten a la presa de la decisió o al nivell dâinformació/educació al que les adolescents i dones accedeixen.

El dret a decidir sobre el propi cos, no comença amb la pràctica dâuna interrupció del embaràs no desitjat, sinó que també implica: lâaccés a la informació i educació afectivo-sexual; major investigació sobre mètodes anticonceptius, i un accés gratuït dins el sistema de Seguretat Social. Sobretot per aquelles que tenen menys recursos econòmics, i que després seran les que ho tindran pitjor per pagar-se a una clínica privada la interrupció del seu embaràs.

En tercer lloc, però potser el de més rellevància en aquest moment polític, és lâestabliment de terminis que marcaran el temps on és legal o ilâ¢legal practicar una interrupció dâun embaràs no desitjat, sempre dins els supòsits acordats, és clar.En aquest tema dels terminis estem, novament, davant un debat entre la ciència i les creences religioses. Mentre uns parlen de vida humana i dâànima, i per tant situen la ilâ¢legalitat de la interrupció des del moment de la concepció o a les hores o dies, dâaltres parlen de viabilitat fetal i activitat cerebral, situant el límit a les 24-26 setmanes.

Els terminis no han estat una solució vàlida, ja que no són més que elements de coerció, totalment innecessaris i contraproduents. Fixem-nos sinó com ja amb lâactual llei, els terminis han demostrat ser del tot absurds i sovint, dramàtics. Ja sigui perquè les malformacions fetals no es poden sempre detectar abans de les 22 setmanes, o perquè el cost social i psicològic, així com la lentitud dels tràmits que pot suposar denunciar una violació, no sempre comporta que amb 12 setmanes una dona pugui fer efectiu el seu dret a avortar. Obligant en aquest casos i dâaltres a tirar endavant un embaràs traumàtic i no desitjat per a la dona.

Tornem a ser objectes dâun debat estèril que soterra la veritable qüestió:

"Només un motiu es clar i suficient: âno desitjo seguir amb aquest embaràsâ? sense que el moment de decidir-ho sigui punible per a la dona. En tot cas, sâhauria de garantir un servei dâatenció psicosocial i mèdica per a les dones, amb personal especialitzat, que donés tots els recursos per no allargar aquesta decisió innecessàriament. En aquests moments la desaparició dels Plannigs Familiars ens deixa sense aquests recursos"

Així doncs, quan en plena campanya política seâns parla de reformar aquesta llei, adduint per un costat, la necessitat dâun profund debat previ que aporti un consens parlamentari, i de lâaltre, es limiten a parlar de la reforma cap a una llei de terminis, tal i com succeeix a determinats països europeus, hem de tenir clar perquè ens hem de negar a entrar en aquesta retòrica. Respecte al tema del consens, no oblidem, quant és de sospitós que després dâanys de governs successius, durant els quals el partit socialista ha tingut majories absolutes, es parli ara de la necessitat dâencetar un debat profund per tal dâarribar a un consens polític de totes les forces parlamentàries; sobretot quan en dâaltres temàtiques socials, com el dret de matrimoni entre parelles del mateix sexe, o treure la religió de lâensenyament obligatori, no ha calgut tal debat ni consens.

"Quan es redueix la nostra existència com a dones a un simple receptacle de vida, es segueix mantenint la mateixa lògica patriarcal de control i violació dels nostres drets, a través de la expropiació dels nostres cossos i el dret a decidir sobre ells. Seâns desposseeix dâexistència personal i política, quan dâaltres prenen i ens imposen via penal les seves decisions i conviccions sobre la nostra vida"

Finalment, en la llei de 1985 es parla del control de lâavortament sota la legalitat dels tres supòsits però en cap cas, dâuna reforma de la llei de prestacions sanitàries que garantís lâexecució individual dâaquest dret, per part de les dones, més enllà dâobstacles econòmics, culturals, socials i religiosos.

Aquesta puntualització és del tot necessària, ja que actualment, el sistema de finançament públic de lâavortament a Catalunya es pràcticament inexistent[2]. La realitat passa per un secretisme total respecte lâacte mèdic dâavortar, discursos que plantegen lâincapacitat de la sanitat pública dâabsorbir la demanda, la pràctica de la majoria dâavortaments en clíniques privades, la subvenció dâalguns avortaments a través dâuna obscura associació com és âSalut i Famíliaâ?, que rep subvencions per part de la Generalitat i que aplica criteris arbitraris en lâotorgació dâajudes i el menyspreu des de la medicina acadèmica a intervenció de lâavortament, que no informa als futurs metges sobre lâavortament i que no promou un tractament sense perjudicis de lâacte dâavortar.

Segons nosaltres, la qüestió essencial és:

¿A qui hauríem de portar als jutjats, a la dona que vol interrompre un embaràs, o a lâEstat i al sistema patriarcal que impedeix la lliure decisió de la dona, posant en perill la seva salut?

Organitzem la resposta feminista davant lâofensiva catòlica-integrista.
Un Dret que no es promou més que un dret és una il·lusió.


Assemblea de dones autònomes pel dret a lâAvortament. Barcelona Abril 2008
________________________________________

[1] Dret aprovat internacionalment i ratificat per lâEstat espanyol a la conferencia del Cairo en 1994 i a Beijing en 1995, segons el qual:

âels drets humans de les dones inclouen el seu dret a decidir el control i decidir lliurement y responsablement sobre les qüestions relatives a la seva sexualitat, inclosa la seva salut sexual i reproductiva, lliures de coerció, discriminació i violència.â?

[1] No cal recordar que actualment els mètodes anticonceptius no tenen un tractament especial dins del sistema de la seguretat social i per tant, sobretot en aquells que són dâúltima generació, són massa costosos per la majoria de les dones, essent la primera barrera dâiniquitat social alhora dâexercir el dret a decidir sobre els nostres cossos.

[2] Durant el 2005, dels 16.905 avortaments que es realitzaren solament 557 es varen practicar en centres sanitaris públics. La resta de dones que avortaren ho van fer en centres privats, ja que a la sanitat pública tant sols sâaccepten, i no tots els hospitals, els casos derivats de salut fetal, fins a les 22 setmanes, per violació fins a les 12 setmanes, i en reduïts casos per salut física de la mare, i pràcticament mai per salut psíquica.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Sobre el Dret a l'Avortament: text d'analisi i reflexió sobre la recent ofensiva contra l'avortament
08 abr 2008
Una pregunta que no pretende ofender ni tocar las narices a nadie, y sí solucionar una duda:

Ya que criticáis que quienes tienen una opinión diferente a la vuestra parten de un planteamiento simplista ¿cual es el momento exacto para vosotras/os en el cual una persona empieza a ser una persona con todos los derechos que le pertenecen como tal? ¿En algún mes del embarazo? ¿Tras el parto? Me gustaría mucho que respondiérais a esta pregunta desarrollando los criterios que avalan vuestra convicción en uno u otro sentido.

Ya que me pongo os planteo otro dilema, también este sin ánimo de ofender, sino de dialogar. Imaginad que yo (hombre) tengo una fuerte convicción personal según la cual un feto de tres-cinco-siete (los que sean) meses es un ser humano con todas sus consecuencias. Si una de vosotras fuese mi pareja y me quisiera mucho y se quedase embarazada deseando abortar, ¿qué argumentos me ofrecería para hacerlo sabiendo que yo lo voy a vivir (lo sea o no) como el homicidio del ser humano que entiendo que es, y que además es mi hijo?

Me gustaría que la respuesta a estas preguntas, si se da, fuera directa y se ciñera a ellas, sin recurrir al "ponte en el lugar de ella" o argumentos generalistas sobre la situación de la mujer en el patriarcado. Todas esas cosas ya me constan, pero me gustaría una respuesta -que por cierto nunca he visto escrita en estos artículos- que tratara de abordar el asunto desde los dos puntos de vista, no sólo del de la mujer.

Saludos.
Sindicat