Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: un altre món és aquí : mitjans i manipulació : xarxa i llibertat : altres temes
Nous llenguatges i noves avantguardes per als nous moviments?
26 feb 2008
Rolando
Eima

Traduït per a Rebelión pel Col·lectiu Redactor de la revista de debats i moviments socials Eima
Nous llenguatges i noves avantguardes per als nous moviments?







La frase segons la qual el que no surt a la televisió no existeix no és una simple boutade, sinó una mitja veritat i, al temps, expressió de la inveterada aspiració de qui domina l'exercici del control total mitjançant la creació d'un filtre entre la realitat i la percepció d'aquesta.



El debat polític s'ha traslladat de la plaça a la pantalla



Això condueix a la configuració d'un nou marc en què es plantegen problemes nous, com la propietat del medi-àgora, que implica el poder de modificar, condicionar o tallar el fluxe comunicatiu, com la impossibilitat de la societat d'accedir a aquest directament, o com la mena de llenguatge inherent al propi medi (en el cas de la televisió, per exemple, unidireccional i icònic), al que s'ha d'adaptar qualsevol expressió comunicativa. Problemes no resolts, encara que s'hagin denunciat una i una altra vegada.




En aquest context, assistim paral.lelament a l'eclosió de moviments socials carregats d'elements contraculturals, creatius, artístics, que produeixen manifestacions lúdiques, performances i accions espectaculars arreu. La difusió de modalitats comunicatives basades més en l'exemplaritat de l'acció, en la seva càrrega de representació simbòlica de la transgressió (si l'enemic ha aixecat una paret, jo la salto o, més sovint, faig veure que la salto), ha anat acompanyada d'una reducció o reconversió d'altres formes clàssiques de lluita, que tenien com objectiu el control de les eines productives,1 dels territoris on es desenvolupa la nostra vida social (barris, carrers, mitjans de comunicació), la conquesta física d'espais i riquesa o àdhuc la modificació de les regles del joc polític (mitjançant la pressió polític-parlamentària o el buidatge de les institucions a través de la creació d'instàncies de decisió col·lectiva autònomes o alternatives). No és que aquests comportaments i eines hagin desaparegut de la pràctica militant (o activista), però la sensació, fins i tot física, és que han quedat arraconades a determinats sectors (sindicalisme, ambientalisme, etc.), útils per a àmbits territorials reduïts (el famós «treball als barris», que tan sovint amaga la voluntat de sostreure's als mecanismes d'enfrontament polític en àmbits que escapen al control directe dels activistes «locals»).


Per ventura algun dia s'imposi un debat sobre les raons i oportunitats de l'afirmació d'aquesta tendència. Aquí només vull apuntar una conseqüència i una co-causa: el sorgiment i afirmació d'avant-guardes que ni s'auto-identifiquen ni són reconegudes com a tals pel conjunt dels moviments però que condicionen, orienten i marquen els seus objectius i estratègies, així com defineixen la seva imatge pública.




Una definició sumaríssima d'avant-guarda podria ser: el grup de persones o col·lectius que orienten, dirigeixen, guien una comunitat o conjunt social més ampli: classe, multitud, tant se val. Clàssicament, aquesta guia, orientació i direcció es produïa per dos camins: el de l'organització d'una estructura amb presència social força capil·lar que es presentava com a referent i s'encarregava de l'el.laboració del discurs teòric en els diferents àmbits i de la confecció de l'estratègia que havia de seguir-se (partits comunistes), o el de l'acció exemplar que convida a la imitació o provoca una resposta indiscriminada de l'enemic que acaba afectant i, per tant, mobilitzant en el sentit desitjat per la pròpia avant-guarda a sectors en un principi passius.



A la nova cultura política, la primera via pràcticament ha desaparegut i a Catalunya donen força pena les organitzacions que pretenen assumir un paper de conducció o d'exemplaritat. La pròpia producció teòrica s'ha desplaçat des de l'àmbit dels partits d'esquerra i de la figura de l'intel·lectual orgànic a petites agregacions -observatori- sovint pròximes al món acadèmic o a figures internacionals autores de best sellers. Però això no significa que hagi desaparegut de la dimensió política movimentista la idea i l'aspiració de «desvetllar, mobilitzar i educar les masses». Són molts els elements reveladors en aquest sentit: l'ús sistemàtic de l'imperatiu consignista («okupa tu també!», «no votis»), declaracions públiques de «portaveus» o la pròpia obsessió per «sortir als mitjans». 2






Per a educar les masses actualment és necessari passar per l'altaveu mediàtic, cosa que imposa dinàmiques i llenguatges adaptats al medi i que fa que sovint siguin publicistes i artistes qui confeccionin els missatges, traduint els continguts que s'hagin formulat en seu assembleària. Com diu el dit, traduttore-traditore: és inevitable que, sovint, en aquest pas d'un codi a un altre hi hagi modificacions i que l'objectiu polític finalment percebut per la societat-públic no sigui l'el.laborat pel conjunt del moviment sinó la interpretació que fa d'aquest un grup restringit de persones, que, per aquest simple fet, assumeix ja un paper objectiu d'avant-guarda.



La dinàmica que condueix a la formació de la imatge pública i del discurs de nombrosos moviments és la següent: es crea un àmbit d'agregació col·lectiva entorn d'un tema on es comparteixen continguts, anàlisi, reflexions, informacions i propostes. S'obtenen consensos, però, en el moment d'estendre les propostes al conjunt de la societat, apareix la necessitat d'adoptar mecanismes i eines concretes. I és en aquest punt on intervenen dinàmiques inercials que imposen l'opció «creativista» (quin sentit té repartir octavetes -o flyers- a la plaça i parlar amb la gent si assolim una visibilitat molt superior amb 20 segons de televisió?). I l'elecció d'aquesta opció implica, al temps, el protagonisme d'aquelles persones capaces justament d'interpretar els continguts proposats i traduir-los en moments espectaculars susceptibles d'interessar als mitjans. Òbviament, aquests sectors tenen la seva visió del món i de la comunicació social i, per tant, no només aboquen la seva subjetivitat a la creació artística portadora del missatge el.laborat col.lectivament, sinó que tenen tendència a intervenir també en la definició del propi missatge, a fi de fer-ho més «digerible», més «expressable» en termes visuals o radiofònics.

Un parell d'exemples: a la campanya contra la guerra d'Iraq es van elaborar propostes de boicot que eren fruït d'una reflexió en profunditat sobre causes i responsables de la guerra i d'una recerca d'eficàcia pràctica en l'acció col·lectiva. Els mitjans, però també amplis sectors de la campanya, van menysprear la proposta prioritzant una sèrie d'accions espectaculars (coreografies de massa, performances, etc.) portadores d'un missatge simplista en el fons i genèricament pacifista. També la campanya de resistència al Fòrum 2004 3 es va veure abocada a l'espectacularització malgrat que des del principi diferents sectors apuntessin la necessitat d'una resposta articulada i complexa a una operació d'alta el.laboració ideològica de base especulativa i de control despòtic de la pròpia producció discursiva de la societat barcelonina. La percepció final de la campanya va ser la d'una genèrica -i impotent- denúncia de l'especulació immobiliària (realitat reconeguda per la pròpia administració, amb el clàssic afegitó de l'i què?).



En general, es considera que en un marc de lluita és legítim que cadascú expressi la revolta, la dissidència, la proposta, de la forma que consideri més oportuna i, per això, no hi ha hagut gairebé discussió als últims anys entorn de les moltes iniciatives «mediàtiques». Però aquesta manca de tractament crític -que, en canvi, s'aplica rigorosament a les expressions «violentes»- 4 no sembla molt lògica davant temes com la visibilitat dels propis moviments i la seva identificació per la societat.

Des de la Consulta sobre el deute extern del 2000 i les mobilitzacions contra el Banc Mundial 5 fins al May Day de 2005 6 hi ha hagut una progressió en l'adequació del discurs movimentista al llenguatge televisiu (eslògans de tall publicitari, accions espectaculars, coreografies, etc.). La pregunta és: per decisió de qui?, en aplicació de quin consens?, Com a fruït de quina anàlisi? I també: en quins àmbits de discussió i confrontació s'han el.laborat aquestes estratègies?



L'expressió artística, creativa, lúdica, com a forma de lluita no és res nou. Pràcticament a tots els moviments socials de les últimes dècades hi ha hagut un fort component d'investigació de nous llenguatges i tècniques que permetessin invertir o obstaculitzar els mecanismes de construcció d'imaginaris o idearis col·lectius per part de les forces productores d'ideologia dominant: la ironia, el detournement, la provocació intel·lectual, la reivindicació de l'alegria de viure i la invenció sempre han estat presents en el bagatge de totes les revolucions (mentre van poder definir-se com tals). La novetat -i el perill- resideix a la curiosa barreja d'autonomia i lideratge respecte del conjunt dels moviments que caracteritza als sectors portadors d'aquestes pràctiques i teories aquí i ara. Ha de dir-se que sovint ni tan sols es tracta de figures físicament identificables, sinó d'una actitud que ja està impregnant al teixit movimentista i que produeix fenòmens paradoxals. Així, respecte a les formes tradicionals de lluita i visibilització dels conflictes (vagues o manifestacions al carrer), les noves modalitats expressives compliquen o impedeixen la participació activa del major nombre de gent: tothom pot participar a una vaga o manifestació; no, en canvi, en una performance, en una acció tipus Reclaim the Streets o en una paterada. 7 Els esforços de visibilització que inspiren l'activisme artístic acostumen a anar dirigits a la contaminació o utilització de l'entramat mediàtic establert, amb poca o cap atenció per les possibilitats de crear canals alternatius o d'utilitzar massivament eines de difícil control, almenys en allò atenyent a la producció i circulació de continguts (Internet). Sembla molt contradictori que justament els sectors més partidaris de l'espectacularització dels moviments en nom de la seva modernització siguin tan tímids i poc originals a l'hora de buscar canals alternatius de difusió del missatge, sobretot tocant a la gestió dels fluxes comunicatius (ningú pot dirigir o manipular una campanya per Internet o una consigna per telèfon mòbil).



Però les aparents contradiccions desapareixen si atribuïm a aquests sectors -o dinàmiques- una altra característica pròpia de la idiosincràsia avantguardista: l'afany de control. Això explicaria també, dit sigui de pas, la preferència que, entre les formes d'expressió mediàtica, els mateixos sectors atorguen a les modalitats escrites i visuals (vídeos, televisions, fanzines, diaris), pel que fa, per exemple, a les radiofòniques o als fòrums oberts a Internet, ja que les anomanades modalitats necessiten d'una separació molt clara entre productors i receptors del missatge (en el cas radiofònic, en canvi, és més fàcil tècnicament invertir o anul·lar aquests rols). L'objecció a aquest plantejament i dubte acostuma a ser que la gran majoria d'iniciatives han estat aprovades en àmbits assemblearis. Però, sense voler caure en acusacions de manipulació, cal recordar que un dels trets distintius de les avantguardes és precisament el de saber convèncer les masses. No es tracta de valorar oportunitats i eficàcia, sinó el pes específic que té cada acció en la percepció col·lectiva i les fonts de la seva legitimitat.


Si de cas calgui començar a renunciar als nous apriorismes i conformismes (plasmats en un vocabulari reduït però omnipresent), de la mateixa manera que hem aconseguit renunciar als vells, i recuperar del nostre bagatge històric eines d'indubtable utilitat, com la crítica i l'autocrítica, l'exigència de responsabilitat, el respecte o la solidaritat de classe (que no és exactament el mateix que la tribal, ideològica o estètica). A Catalunya tenim una història recent i no tan recent de lluites d'alliberament social, econòmica, cultural i política, amb infinitat d'experiències i intents de transformació social. És en aquestes arrels on poden empeltar-se noves pràctiques, nous reptes, noves formes de combat i nous llenguatges, però com a fruït d'una reflexió i el.laboració col·lectives, i no de la imposició de fórmules homologades a escala global i adaptades al format pantalla per part d'aquesta barreja d'avantguardes creatives, institucions culturals municipals o estatals i periodistes interessats en un nínxol de mercat. I també tenim una societat civil rica, viva malgrat tot, capaç de generar tensions creatives i oposicions que sovint per a obtenir el rang de proposta, d'alternativa, només necessiten sortir a la llum del Sol, explicar-se (no només «visibilitzar-se»). I en aquest sentit sí que avui més que mai és necessari un treball a fons per la conquesta o obertura de canals de comunicació que permetin el fluir d'idees, iniciatives, experiències, coneixements i sabers. Cosa molt i molt diferent del recurs a estratègies de màrqueting destinades a ser integrades i fagocitades per l'ensordidor soroll ambiental.



* Rolando participa al col·lectiu Comunicant (www.comunicant.info)



Notes:




1 La idea de la pèrdua del control per part del capital de les eines bàsiques de producció -els nostres cervells i cossos- provocada pel pas al postfordisme hauria de ser objecte de llarg debat.

2 Resulta gairebé impossible plantejar actualment estratègies de «silenci» mediàtic i de treball dirigit a una autèntica comunicació horitzontal, ja que les posicions favorables a la recerca de l´ «impacte mediàtic», a la «visibilització» de la lluita via medis conten amb inèrcies i condicionaments externs a l'argumentació política i mai qüestionats per, entre altres causes, la inexistència d'àmbits de reflexió col·lectiva que permetin analitzar l'eficàcia o efectes reals d'una o una altra estratègia comunicativa.

3 Fòrum «Universal de les Cultures» organitzat a Barcelona per l'ajuntament de la ciutat, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i del Govern d'Espanya i el patrocini d'importants representants del capital privat (entre els quals destaquen El Corte Inglés, Telefonica, Toyota, Endesa, Coca-Cola, Iberia, Ranstad, Pascual, Nestlé o l'empresa dedicada a la investigació armamentística Indra). La realització d'aquest esdeveniment s'emmarca en un procés de brutal transformació urbanística amb l'objectiu d'atraure empreses privades d'alta tecnologia, i, més en general, construir una ciutat-aparador de negocis i turisme, i va ser precedida d'un virulent procés de gentrificació, tot això disfressat amb una retòrica de «pau» i «multiculturalisme». Vegin-se al respecte: «Fòrum 2004. L´espectacle sobre les runes», Eima, 5 (2004); Assemblea de Resistències al Fòrum: «Deu raons per estar contra el Fòrum 2004», http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/67096, i Desafectos: «La banalització del bé?: el Forum de les Cultures», a Desafectos. Publicació d´Història Crítica, 5 (2004), http://www.historiacritica.org/anteriors/anteriors5/index.html. (n. del t.)

4 Val a dir que el trencament de cristalls o les representacions d'enfrontaments amb la policia busquen implícita o explícitament el mateix resultat «indirecte» d'obtenir alguna quota de presència mediàtica.

5 Campanya contra el neoliberalisme i les institucions financeres internacionals realitzada per un reguitzell de col·lectius amb motiu de la reunió que el Banc Mundial tenia projectat realitzar a Barcelona al juny del 2001. Les protestes, a més de fer desistir al Banc Mundial de celebrar aquesta reunió a la capital catalana, van constituir la primera acció de masses a Barcelona de l´anomenat moviment antiglobalització i van marcar un punt d'inflexió en el cicle de mobilitzacions socials esdevingudes a Barcelona fins a l'any 2004. (n. del t.)

6 Al·lusió a la manifestació de la tarda del Primer de Maig, alternativa a la convocatòria matinal dels sindicats (tant majoritaris com alternatius). Si bé es tracta d'una manifestació que, convocada pel col·lectiu Resistència Anticapitalista, ja se celebrava anteriorment i es caracteritzava essencialment pel recurs a les accions directes, a partir de 2004 la manifestació va ampliar notablement el nombre de convocants, es va realitzar simultàniament a diverses metrópolis europees i va adquirir un caràcter eminentement lúdic i festiu. (n. del t.)

7 Al·lusió a l'acció de protesta realitzada el 18 de juliol del 2004 al recinte del Fòrum 2004 consistent en l'entrada a aquest per mar mitjançant objectes que representaven pasteres -en referència a les pasteres «que creuen l'estret de Gibraltar buscant un món millor»- amb la finalitat de denunciar l'especulació urbanística i la falta de diàleg amb el veïnat per part de les administracions públiques. Vegi's http://www.indymedia.org/é;s/2004/08/111601.shtml (n. del t.)

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Nous llenguatges i noves avantguardes per als nous moviments?
27 feb 2008
el mon a ull de web...
tot es una merda mens lo vostre
Re: Nous llenguatges i noves avantguardes per als nous moviments?
27 feb 2008
Al marge d'estar o no d'acord amb la crítica a les inèrcies militants i la necessitat imperiosa de replantejar-se la relació amb els mitjans de comunicació de masses, que hi estic d'acord, no em puc treure el regust a ressentiment que em queda després de llegir això.

És a dir,sembla com si un Toni Negri d'estar per casa desplegués tot el seu aparell retòric per criticar unes suposades avantguardes (que ell mateix diu que sovint no són persones físiques sino aquesta inèrcia que deia) pel sol fet de que ell no en forma part i no seguim el camí que, magnànim i generós, té a bé d'assenyalar-nos.

Segueix provant, al final ho aconseguiràs.
Sindicat