|
|
|
Notícies :: sanitat |
|
La millor sanitat del món
|
|
|
per BC-NET |
26 feb 2008
|
|
Durant els últims dies els mitjans informatius estan parlant molt dels problemes endèmics que afecten a tots els serveis sanitaris de l’Estat, tant els que corresponen al Sistema Nacional de Salud com aquells que estan transferits a les autonomies. Massificació, falta d’infraestructures i de recursos humans, precarietat laboral... |
Però serà interessant centrar-nos en el nostre i recordar per exemple com, fent honor a la lÃnia propagandÃstica d’autocomplaença tan assimilada pels governants i per gran part del poble, el president Francisco Camps va destacar, durant la col·locació de la primera pedra de l’hospital d’Elx-Crevillent a principis del gener passat, “la apuesta de la Generalitat por la saludâ€?, per a afegir després que el seu govern és “la administración autonómica de España que más porcentaje presupuestarioâ€? destina a sanitat. El remat de la traca triomfalista va ser la qualificació del futur centre com “el mejor hospital para una de las zonas más dinámicas y prósperas de toda España, como es la Comunidad Valenciana, la provincia de Alicante y, en concreto, la ciudad de Elxâ€?.
Deu ser per això que en l’hospital Doctor Peset les dones han de parir al llit per falta de ‘potros’ o que en el ClÃnic esperen el part aparcades ‘en cordó’ en els corredors fins a 12 hores, que les urgències es col·lapsen en quant ataca la grip, que el temps oficial d’espera quirúrgica se situa en 45 dies de mitjana, encara que una colonoscòpia pot arribar als 3 mesos, i es poden superar els 4 mesos i mig en patologies com les cirurgies vascular i cardÃaca, traumatologia i oftalmologia (segons denuncia Adepa - Associació del Defensor del Pacient), que el centre de salut d’Alboraia es queda sense consulta ginecològica durant 5 mesos al no cobrir la baixa, que la falta de pediatres als centres de salut fa que cada professional tinga una mitjana de 2.000 targetes infantils quan la proporció òptima se situa entre 900 i 1.200, que en tot el PaÃs Valencià només hi ha un especialista per a bebès amb malalties metabòliques, que hi ha factures al calaix de la conselleria de Sanitat per valor de 843 milions acumulades entre 2002 i 2004, que Sanitat ha estat condemnada a pagar 125 milions d’euros en multes per demora en el pagament a proveïdors, o que la conselleria tarda un any en concedir el certificat de minusvalidesa. Deu ser per això que l’atenció a la salut mental es troba en situació dramà tica, que encara no s'ha complit el pla de salut mental de l'any 2001, i que per al 2008 l'augment de pressupost ha estat de zero euros; tot això en una à rea especialment delicada, ja que la competència compartida entre diverses administracions (Agència Valenciana de Salut, Benestar Social i ajuntaments) genera seriosos problemes de planificació i coordinació.
Òbviament, la responsabilitat és del Govern Zapatero, que no vol finançar els serveis valencians, malgrat haver multiplicat per més de 100 la inversió estatal en la sanitat valenciana al passar dels 9,4 milions d’euros que vam rebre en l’última legislatura Aznar (2000-2003) als 1.176 milions rebuts entre 2004 i 2007. I, òbviament, dels immigrants, que vénen dels seus països atrets per les bondats, la qualitat i l’alta eficiència de la nostra sanitat, la qual cosa obliga a restringir el fluix migratori i a controlar-lo mitjançant l’establiment d’un “contrato para la integración de inmigrantes�.
Ã’bviament, no hi té res a veure que els 8.000 milions anuals aportats per la població immigrant a la Seguretat Social superen à mpliament a les prestacions que reben, a més de suposar la meitat del creixement del PIB i de contribuir a reforçar l’estabilitat de l’estat de benestar. No hi tenen res a veure els 1.128 milions gastats fins ara en la Ciutat de les Arts i de les Ciències, ni els 80 destinats al circuit de Fórmula 1, ni la ignota quantitat que ens va costar la gira papal de fa dos anys, ni els 2.000 milions invertits en la passada Copa de l’Amèrica. No hi tenen res a veure les ajudes públiques –creixents– a la sanitat privada, com les que la Generalitat va concedir a la UTE de l’hospital d’Alzira per tal de permetre el seu reflotament, o els favors a l’església catòlica perquè aquesta puga consolidar la seua universitat i l’objectiu estrella: una facultat pròpia de Medicina on poder expandir les seues tesis involucionistes i retrògrades sobre ètica mèdica, investigacions sobre la vida i altres matèries. No hi té res a veure que el Govern valencià vinga dedicant els últims anys per a sanitat –recordem: una competència transferida Ãntegrament a la Comunitat Autònoma Valenciana– el pressupost per cà pita més baix de les 17 autonomies de l’Estat: 1.116,58 euros. No hi tenen res a veure els 2,7 llits per cada 1.000 habitants –també a la cua d’Espanya, que té una mitjana de 3,8 llits– o que la sanitat valenciana siga per tercer any consecutiu la pitjor valorada entre totes les de la xarxa pública espanyola. No hi té res a veure que ostentem una de les pitjors rà tios de facultatius, professionals i treballadors sanitaris (9,24 per cada 1.000 habitants). No hi té res a veure, finalment, que el Consell acabe de desviar 20 milions d’euros, que estaven destinats a la construcció i reforma de centres sanitaris, a altres ‘necessitats peremptòries’ com el foment de l’activitat esportiva, les despeses d’explotació del Circuit del Motor o les ajudes a centres privats concertats dels diversos nivells educatius. |
This work is in the public domain |
|
Re: La millor sanitat del món
|
|
per in-paciente |
26 feb 2008
|
|
La inversión de todas las autonomías en sanidad, tiene una finalidad muy concreta, y no es otra que su privatización. Dar al empresario y a la empresa privada, unas infraestructuras que puedan gestionar y optimizar sus beneficios. Ese es el camino y la estrategia que han utilizado todos los partidos políticos para ir privatizando todos los sectores. Crear situaciones caóticas e insostenibles en los servicios públicos y el desaliento y la decepción en sus trabajadores y trabajadoras, de manera que la gestión privada aparezca como la única alternativa posible y reclamada y aclamada por el "consumidor". La sanidad pública, la enseñanza pública, todo lo público se convierte en una mercancía más de consumo. |
