Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: un altre món és aquí : antifeixisme : criminalització i repressió : amèrica llatina : pobles i cultures vs poder i estats
Sense democràcia no hi ha pau. Actes a Barcelona
10 feb 2008
La campanya electoral arriba al sud del País Basc (Euskadi i lâAlta Navarra) amb una nova onada de detencions de dirigents de lâesquerra abertzale i dâil·legalitzacions de fet, de la mà del jutge Garzón, perquè el Suprem no ha gosat dictar-les, potser per por que el Tribunal dâEstrasburg acabi donant la raó als il·legalitzats. Mentre al País Basc del nord, sota sobirania francesa, Batasuna participa sense cap problema legal en diferents coalicions nacionalistes basques que preparen les eleccions municipals i cantonals, també per al 9 de març, en la línia del que va ser Euskal Herria Bai, que va aconseguir un 8 per cent dels vots a les darreres legislatives. ETA manté lâactivitat armada represa després del trencament de la treva, tot i que de manera esporàdica i sense efectes mortals, excepte els dos guàrdies civils que va matar a Occitània en uns fets confusos durant un seguiment policial. No sabem si aquesta âbaixa intensitatâ? respon a una estratègia dâETA, és fruit de lâacció de les policies espanyola i francesa o de les dues causes alhora.
Els escarafalls de la campanya electoral espanyola, però âi també la implacable autocensura, per no dir connivència en molts casos, que avui domina en els mitjans de comunicació al Regne dâEspanyaâ, ha situat en segon terme un fet que hauria dâimpactar les consciències dels qui es declaren demòcrates a tort i a dret. La setmana passada Barcelona es va convertir, una vegada més, en lâaltaveu contra la tortura, que segueix entre nosaltres tot i la seva abolició constitucional. I ho va fer amb un seguit dâactes en què, entre dâaltres coses, es va fer balanç de la no aplicació âamb lleugers matisos com la utilització de càmeres dâenregistrament en alguns centres de detencióâ de les recomanacions de lâanomenada Declaració de Barcelona, aprovada just ara fa dos anys en unes jornades semblants convocades per la Coordinadora per la prevenció de la tortura.

Lâacte probablement més significatiu va ser, el dimarts 5 de febrer, la presentació de âPrivación de libertad y derechos humanosâ?, obra coordinada per lâObservatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona i editada per Icaria. Una investigació dâun rigor i una exhaustivitat implacables on queda clar que cap dels cossos de seguretat és lliure dâaquesta pràctica ignominiosa, inclosos els locals i els autonòmics basc i català. El principal valor de lâestudi no és tant la quantificació dels casos âque ja fan dâaltres organismes, entre ells la mateixa Coordinadora per la prevenció de la torturaâ sinó lâanàlisi dels mecanismes judicials, penitenciaris i administratius que, de fet, converteixen la pràctica dâaquest crim de lesa humanitat en un acte protegit per la més absoluta impunitat al Regne dâEspanya. No només la prova dels maltractaments i tortures es fa en la majoria dels casos pràcticament inviable sota lâempara de la incomunicació dels detinguts sinó que, quan arriben a ser jutjats, els casos de tortura acaben en absolució o, si hi ha condemna del torturador, en lâindult del policia o carceller condemnat. I fins i tot amb la condecoració del mateix.

Trencar aquests mecanismes perversos és obligació de qualsevol política realment democràtica, sigui de dretes o esquerres. I ni les dretes ni les esquerres que han governat després del franquisme a tots els nivells en tots els territoris sotmesos a la sobirania del Regne dâEspanya no ho han aconseguit. Més aviat, en la majoria dels casos, hi han acumulat mecanismes per protegir encara més la impunitat dels torturadors.

En la darrera de les jornades, el dimecres 6 de febrer, cinc dirigents de partits polítics catalans amb representació a les Corts espanyoles âel PP no va atendre la invitacióâ van participar en una taula rodona i es van comprometre, amb major o menor èmfasi segons el partit, a impulsar lâaplicació de les recomanacions de la Declaració de Barcelona i, en concret, el Protocol Facultatiu de la Convenció de lâONU contra la tortura, signat pel Regne dâEspanya. Tant el representant del PSC, Carles Corcuera, com el de CiU, Carles Campuzano, van provocar entre els assistents reaccions indignades. El primer, sobretot, entre altres coses, per emparar-se en lâoposició del PP a lâhora dâargumentar les dificultats per implantar mesures legals efectives per combatre la tortura. El segon, per insistir en la presumpció dâinnocència per als policies a lâhora dâabodar les denúncies de tortura.

Aquest va ser, precisament un dels arguments més perversos denunciats per diversos ponents als actes de diilluns i dimarts. Perquè aquesta lògica de posar la presumpció dâinnocència dels acusats de torturar pel davant de la credibilitat de les denúncies âen un sistema que empara el torturador i criminalitza el torturatâ acaba posant al mateix nivell víctima i botxí, quan la primera està inerme davant el seu agressor i aquest actua amb la impunitat de tenir el monopoli legal de la violència i saber que, en definitiva, no arrisca cap càstig efectiu.

El mateix dimecres al migdia havíem pogut escoltar, en roda de premsa, els observadors internacionals en el macrojudici 18/98 en què 46 bascos i basques han estat condemnats a un total de més de cinc-cents anys de presó. Feien públic el seu informe final que, entre altres punts, diu textualment: âEl Tribunal concedeix plena validesa a declaracions dels imputats, quan aquests van denunciar que eren fetes sota la pressió de la tortura, sense ordenar la investigació eficaç sobre aquest extrem, que podria suposar la ineficàcia de la prova per vulneració de drets fonamentalsâ?. Pràctica, dâaltra banda, habitual en lâAudiència Nacional espanyola. El Tribunal en la seva sentència, a més a més, com va dir un dels observadors âRafael Calderónâ arriba a remetre al jutjat de guàrdia les intervencions de dos advocats defensors âJosé María Elosua i Jone Goirizelaiaâ, acusant-los dâhaver sostingut, en defensa dels seus clients, que la guàrdia civil havia usat contra ells tortures i maltractaments. Alguns dels quals els mateixos clients van relatar amb tot detall en el curs del judici.

El Tribunal del 18/98, doncs, no només no va ordenar investigar si les denúncies per tortures corresponien o no a fets reals, sinó que va tornar en contra dels advocats defensors dels acusats el fet que argumentessin que les tortures havien servit a la guàrdia civil per fonamentar les acusacions. Fins aquí pot arribar la dinàmica perversa de posar la presumpció dâinnocència per als torturadors per sobre de la credibilitat de les víctimes.



Humbert Roma, periodista

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa