|
|
|
Notícies :: un altre món és aquí : antifeixisme : criminalització i repressió : amèrica llatina : pobles i cultures vs poder i estats |
|
Sense democrà cia no hi ha pau. Actes a Barcelona
|
|
|
per Contra |
10 feb 2008
|
|
|
La campanya electoral arriba al sud del PaÃs Basc (Euskadi i l’Alta Navarra) amb una nova onada de detencions de dirigents de l’esquerra abertzale i d’il·legalitzacions de fet, de la mà del jutge Garzón, perquè el Suprem no ha gosat dictar-les, potser per por que el Tribunal d’Estrasburg acabi donant la raó als il·legalitzats. Mentre al PaÃs Basc del nord, sota sobirania francesa, Batasuna participa sense cap problema legal en diferents coalicions nacionalistes basques que preparen les eleccions municipals i cantonals, també per al 9 de març, en la lÃnia del que va ser Euskal Herria Bai, que va aconseguir un 8 per cent dels vots a les darreres legislatives. ETA manté l’activitat armada represa després del trencament de la treva, tot i que de manera esporà dica i sense efectes mortals, excepte els dos guà rdies civils que va matar a Occità nia en uns fets confusos durant un seguiment policial. No sabem si aquesta “baixa intensitatâ€? respon a una estratègia d’ETA, és fruit de l’acció de les policies espanyola i francesa o de les dues causes alhora.
Els escarafalls de la campanya electoral espanyola, però –i també la implacable autocensura, per no dir connivència en molts casos, que avui domina en els mitjans de comunicació al Regne d’Espanya–, ha situat en segon terme un fet que hauria d’impactar les consciències dels qui es declaren demòcrates a tort i a dret. La setmana passada Barcelona es va convertir, una vegada més, en l’altaveu contra la tortura, que segueix entre nosaltres tot i la seva abolició constitucional. I ho va fer amb un seguit d’actes en què, entre d’altres coses, es va fer balanç de la no aplicació –amb lleugers matisos com la utilització de cà meres d’enregistrament en alguns centres de detenció– de les recomanacions de l’anomenada Declaració de Barcelona, aprovada just ara fa dos anys en unes jornades semblants convocades per la Coordinadora per la prevenció de la tortura.
L’acte probablement més significatiu va ser, el dimarts 5 de febrer, la presentació de “Privación de libertad y derechos humanos�, obra coordinada per l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona i editada per Icaria. Una investigació d’un rigor i una exhaustivitat implacables on queda clar que cap dels cossos de seguretat és lliure d’aquesta prà ctica ignominiosa, inclosos els locals i els autonòmics basc i català . El principal valor de l’estudi no és tant la quantificació dels casos –que ja fan d’altres organismes, entre ells la mateixa Coordinadora per la prevenció de la tortura– sinó l’anà lisi dels mecanismes judicials, penitenciaris i administratius que, de fet, converteixen la prà ctica d’aquest crim de lesa humanitat en un acte protegit per la més absoluta impunitat al Regne d’Espanya. No només la prova dels maltractaments i tortures es fa en la majoria dels casos prà cticament inviable sota l’empara de la incomunicació dels detinguts sinó que, quan arriben a ser jutjats, els casos de tortura acaben en absolució o, si hi ha condemna del torturador, en l’indult del policia o carceller condemnat. I fins i tot amb la condecoració del mateix.
Trencar aquests mecanismes perversos és obligació de qualsevol polÃtica realment democrà tica, sigui de dretes o esquerres. I ni les dretes ni les esquerres que han governat després del franquisme a tots els nivells en tots els territoris sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya no ho han aconseguit. Més aviat, en la majoria dels casos, hi han acumulat mecanismes per protegir encara més la impunitat dels torturadors.
En la darrera de les jornades, el dimecres 6 de febrer, cinc dirigents de partits polÃtics catalans amb representació a les Corts espanyoles –el PP no va atendre la invitació– van participar en una taula rodona i es van comprometre, amb major o menor èmfasi segons el partit, a impulsar l’aplicació de les recomanacions de la Declaració de Barcelona i, en concret, el Protocol Facultatiu de la Convenció de l’ONU contra la tortura, signat pel Regne d’Espanya. Tant el representant del PSC, Carles Corcuera, com el de CiU, Carles Campuzano, van provocar entre els assistents reaccions indignades. El primer, sobretot, entre altres coses, per emparar-se en l’oposició del PP a l’hora d’argumentar les dificultats per implantar mesures legals efectives per combatre la tortura. El segon, per insistir en la presumpció d’innocència per als policies a l’hora d’abodar les denúncies de tortura.
Aquest va ser, precisament un dels arguments més perversos denunciats per diversos ponents als actes de diilluns i dimarts. Perquè aquesta lògica de posar la presumpció d’innocència dels acusats de torturar pel davant de la credibilitat de les denúncies –en un sistema que empara el torturador i criminalitza el torturat– acaba posant al mateix nivell vÃctima i botxÃ, quan la primera està inerme davant el seu agressor i aquest actua amb la impunitat de tenir el monopoli legal de la violència i saber que, en definitiva, no arrisca cap cà stig efectiu.
El mateix dimecres al migdia havÃem pogut escoltar, en roda de premsa, els observadors internacionals en el macrojudici 18/98 en què 46 bascos i basques han estat condemnats a un total de més de cinc-cents anys de presó. Feien públic el seu informe final que, entre altres punts, diu textualment: “El Tribunal concedeix plena validesa a declaracions dels imputats, quan aquests van denunciar que eren fetes sota la pressió de la tortura, sense ordenar la investigació eficaç sobre aquest extrem, que podria suposar la ineficà cia de la prova per vulneració de drets fonamentalsâ€?. Prà ctica, d’altra banda, habitual en l’Audiència Nacional espanyola. El Tribunal en la seva sentència, a més a més, com va dir un dels observadors –Rafael Calderón– arriba a remetre al jutjat de guà rdia les intervencions de dos advocats defensors –José MarÃa Elosua i Jone Goirizelaia–, acusant-los d’haver sostingut, en defensa dels seus clients, que la guà rdia civil havia usat contra ells tortures i maltractaments. Alguns dels quals els mateixos clients van relatar amb tot detall en el curs del judici.
El Tribunal del 18/98, doncs, no només no va ordenar investigar si les denúncies per tortures corresponien o no a fets reals, sinó que va tornar en contra dels advocats defensors dels acusats el fet que argumentessin que les tortures havien servit a la guà rdia civil per fonamentar les acusacions. Fins aquà pot arribar la dinà mica perversa de posar la presumpció d’innocència per als torturadors per sobre de la credibilitat de les vÃctimes.
Humbert Roma, periodista |
This work is in the public domain |
