Envia per correu-e aquest* Article
Comentari :: globalització neoliberal
Què t'han fet els mercats, George?
per LQSomos	24 gen 2008
Imbatibles, freds, durs, indiferents, astuts, àvids, angurrientos, egoistes, llunyans… Desmemoriados, amnésicos, desagraïts…
Així t'han respost, just a tu que els disti per a mejar durant tant temps. T'han soltat la mà, t'han donat l'esquena, et van llevar el seu suport… No agraïxen quant vas fer per ells, per la seva voracitat, pel seu confort, pel seu benestar. Els disti tot quant et van demanar, i mes també. I ells, insaciables, ho van prendre tot, ho van esprémer tot, ho van explotar tot. I ara es van buscant un nou amic que els contingui, que els asseguri poc risc i molt guany, molta, MOLTA… acumulació capitalista. Ingrats, desatentos, interessats. Reyes Amidis que converteixen en or el que toquen, i es queden amb l'or. Reyes Amidis al revés, que destruïxen tot el que toquen. Voraces boques que s'engoleixen naturalesa, homes, vides, somnis, salaris, infantesa, salut, habitatges, robes, sense hartazgo. Prepotents, poderosos, superbs, excloents, consumidors i consumistes. Liberals i capitalistes. Tu els vas mantenir les condicions per a la seva vida, els vas proveir un hàbitat, els vas defensar contra tota paraula, contra tota oposició, manifestació, piquet, moviment social. Així et paguen els molt ingrats. Et donen l'esquena? Más que això si poguessin. La crisi de la borsa de Nova York que en 1929 va ennegrir l'economia mundial, es venia preparant ja des de cap a diversos anys. Crisis de superproducció –diria John M. Keynes, analitzant-la, més tard-. Crisi d'acumulació, o millor dita, de falta d'acumulació de guanys. Fallides per aquí i per allà. Ni les empreses nord-americanes podien cobrar el que els devien, ni podien mantenir el nivell de producció ni als seus obrers. El “pols� del món financer –la borsa de Nova York- va ser escenari del col·lapse que va arrossegar a empreses i bancs, actors d'una obra dramàtica produïda pel capitalisme. No els va bastar allò. Els autors que van estudiar el període, refereixen fallides que van dur a la mort per suïcidi a molts empresaris, a la fallida a molts altres, a la més alta desocupació de la qual té EEUU memòria. I, fonamentalment, a una situació que només va poder salvar l'intervencionisme estatal d'un president liberal que es va animar a implementar-lo, àdhuc enfrontant una profunda oposició. El desquicio provocat per la iniciativa privada ho va venir a solucionar l'Estat, aquest Estat que segons la mitologia liberal és el qual no sap administrar, el qual ha de mantenir un posició distant tan sols dedicat a elaborar les normes necessàries perquè el capital privat pugui efectuar els seus negocis. Però aquesta crisi es va dur aconsegueixo les economies de moltes altres nacions les quals, a poc a poc, van començar a revertir també les conseqüències negatives (el cas d'Amèrica Llatina es va resoldre mitjançant un creixement producte de la substitució d'importacions industrials, encara que va ser duríssim de remuntar donat el paper assignat en l'esquema capitalista de producció, com productora de matèries primeres que no podia vendre a ningú). No els va importar si en la seva caiguda arrossegaven a la misèria, a la mort, a la desocupació. Condemnaven a la indigencia, a l'escassesa, al no-res, als nadies –com els va batejar profanament Eduardo Galeano a aquesta massa desheretada, explotada, que “costa menys que la bala que els mata�-. I ara véns tu, George. I anuncies una injecció de dòlars al mercat per a reactivar l'economia… del teu país. Ni ells et van creure. Van témer que el teu “Injecció� els anava a deixar una part del cos massa adolorit, perquè et coneixen. En fi, perquè et coneixen, no et van creure. I va venir llavors l'ensulsiada de les cotitzacions de les Borses de tot el món que, perquè està la seva economia està mundializada es troba interconnectada –en les bones i en les males-. Líquida modernitat econòmica que fluïx, s'acomoda, canvia i es desplaça per on mes li convé (1). I ja veus, George, ni tan sols a tu, el seu més fidel Cancerbero, han respectat. LQSomos. Mónica Oporto. Gener de 2008. Vinyeta d'Adolfo Payés http://adolfo-payes.blogspot.com/2008/01/dollar-gree-go-home.html Els nadies d'Eduardo Galeano “Somien les puces amb comprar-se un gos i somien els nadies amb sortir de pobres, que algun màgic dia plogui de sobte la bona sort, que plogui a bots i barrals la bona sort; però la bona sort no plou ahir, ni avui, ni demà, ni mai, ni en lloviznita cau del cel la bona sort, per molt que els nadies la cridin i encara que els piqui la mà esquerra, o s'aixequin amb el peu dret, o comencin l'any canviant d'escombra. Els nadies: els fills de ningú, els amos de res. Els nadies: els cap, els ninguneados, corrent la llebre, morint la vida, fotuts, rejodidos: Que no són, encara que siguin. Que no parlen idiomes, sinó dialectes. Que no professen religions, sinó @superstición. Que no fan art, sinó artesania. Que no practiquen cultura, sinó folklore. Que no són éssers humans, sinó recursos humans. Que no tenen cara, sinó braços. Que no tenen nom, sinó nombre. Que no figuren en la història universal, sinó en la crònica vermella de la premsa local. Els nadies, que costen menys que la bala que els mata� …---… (1) Zygmunt Bauman: Modernitat Líquida, en: http://www.oei.org.ar/edumedia/pdfs/T14_#Docu1_#Lamodernidadliquida_#Bau
Mira també: http://www.loquesomos.org/lacalle/Autores/MonicaOporto.htm http://www.loquesomos.org/lacalle/tuopinion/Quetehanhecholosmercados.htm
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more